Copo

La veritat és que no m’estranya que Ferran Torrent aprofitara els seus coneixements sobre els diferents tipus de joc practicats a la València dels anys setanta per a bastir una novel·la com La vida en l’abisme, finalista del Premi Planeta l’any 2004 i rellegida ara per un servidor després de comprovar en viu i en primera persona les conseqüències que es deriven d’una partida de copo. De copo, he dit. Sí. Un joc de cartes avui pràcticament desaparegut de l’imaginari col·lectiu valencià, però encara viu ni que siga de manera residual, resistent al pas del temps com una planta silvestre d’igual manera que altres “entreteniments” populars com ara la pareteta, la xapa i, en un altre nivell, el trinquet. I és que el vici és difícil d’eradicar, impossible en certa mesura, sobretot si entra en joc un factor determinant per a viure emocions fortes i alliberar tensions que s’engronsen entre la decència i l’exabrupte contumaç: els diners. Els diners poden amb tot. Perquè no és l’alcohol, no; ni en absolut les drogues, ni tampoc una atmosfera tèrbola i decadent. Totes aquestes circumstàncies poden contribuir al desastre, en efecte. Però no. No. El problema són els diners que apareixen, com qui no vol la cosa, damunt del tapet. I quan aquests fan acte de presència, les amistats es dissolen com un terròs de sucre i les bromes s’esfumen talment com la boira espessa que genera un cigarret. Tot s’emmerda, per dir-ho clarament. I aleshores, el copo imposa el seu codi de normes no escrites però sobradament conegudes per qui es considera jugador, és a dir, per qui situa l’honor que se’n deriva del joc per damunt de qualsevol altra disquisició diguem-ne pueril, bé siga un amic de la infantesa, bé siga, fins i tot, la mateixa dona. Sí, això també. Cal dir-ho. O es juga o no es juga. I per aquesta raó, és millor deixar-ho córrer. O en tot cas, pensar que només es tracta d’un joc de cartes que, a tot estirar, forma part d’un món antropològic i popular només vàlid per a la literatura de caire costumista. I és que el copo era, és, un joc que es practicava a tot arreu del territori, un joc transversal, si més no. Popular i molt valencià, però, per desgràcia, també criminal. Tan criminal que, com bé es remarca en la novel·la de Torrent, es tracta de matar, entre les quatre cartes que tens, la carta del mateix pal que t’ha servit la banca. No apte, evidentment, per a gent vacil·lant. La seua norma fonamental, d’altra banda, i parafrasejant Torrent, és que no pots jugar-te el que no tens, per la raó inexcusable que si ho fas, i perds, no pots restituir a la taula allò que li has robat. Considerant això, un ha de pactar abans de començar el joc. És altament recomanable, de fet. Perquè en cas contrari, un assumeix el risc de trencar un ambient magnífic i, de vegades, farcit de certa innocència. La situació és tensa per naturalesa. I a més a més, molt propensa a la sort. Però en fi, així va la cosa. I aquest és l’exemple: una mà reuneix en el seu poder l’as de copes, de bastos i d’ors i, per si fóra poc, també un rei d’espases. Quina carta treu la banca? Doncs això mateix: l’as d’espases. Mec! I això passa, clar que passa. En done fe. Passa encara avui, al segle XXI, en una època tecnològica on les cartes són virtuals i on la moral clandestina del joc en directe es perd en l’anonimat d’una pantalla, on tot allò que era popular i caracteritzat per l’autenticitat, dóna pas a l’artifici i a la regulació anodina d’aquest present frenètic i uniforme. Llunyans els temps, per tant, en què els casinos bullien i els antiherois romàntics de carn i ossos es deixaven veure quan l’ocasió ho requeria. Llunyans els temps, en definitiva, en què el que deia la paraula, agradara o no, ho mantenia la butxaca. Així era, al capdavall. Era...

Novel·la finalista del Premi Planeta 2004

El One wall, una nova aventura per a Puchol II

Interessant iniciativa la que afrontarà en breu aquest pilotaire bragat i elegant del poble de Vinalesa (l'Horta) que es conegut com a Puchol II, sens dubte un referent en el món dels trinquets, però per desgràcia un desconegut per a la gran massa ensopida i uniformitzada del País Valencià. Interessant en el sentit que el seu pròxim repte no serà recuperar la corona de número u en la modalitat d’escala i corda, ni tampoc guanyar algun trofeu de renom, ni tot just acceptar l’envit d’enfrontar-se contra tres triats en algun recinte emblemàtic per als aficionats. No. Ni de bon tros. El seu pròxim repte, a més, ni tan sols es disputarà per terres valencianes, sinó que tindrà com a escenari una ciutat de la qual alguns saben més pel cinema i les notícies que per qualsevol altra cosa relacionada amb la pilota: Nova York. L’objectiu, sense anar més lluny, batre’s contra Thimbo González, que no és altre que l’actual campió d’una modalitat de pilota a mà que el progrés i la modernitat denominació d’origen estatunidenca han batejat amb el nom de One Wall. Així de senzill. Només una paret. Literalment, un mur, o dit en altres paraules, un frontis, que és el que més s’assembla al que els bascos diuen ‘frontó’ i els valencians, o almenys els valencians que han tingut a bé apassionar-se pel nostre esport ancestral, ‘pareteta’.

El One Wall, per tant, respon a la modalitat més primària del joc a mà, és a dir, una paret, una pilota,en aquest cas de goma; i un parell de mans protegides per un simple guant. Res de nou, certament. De fet, es podria dir que tal modalitat, ben popular avui a la gran ciutat de les finances, s’ha practicat per aquestes latituds mediterrànies des de temps immemorials i contra les parets laterals de les esglésies, clar que sense anuncis i sense esportistes d’elit que aprofitaren l’avinentesa per a lluir marques comercials i promocionar begudes isotòniques. I és que el One Wall, almenys des de la perspectiva d’ací qui escriu, no deixa de ser això: un esport, sí, però també molta publicitat. O màrqueting, si es prefereix. En qualsevol cas, una disciplina ràpida i còmoda molt en consonància amb els temps que corren. I efectiva des del punt de vista econòmic. Al capdavall, un esport tan respectable com el futbol o el beisbol; i un mode de vida, això sobretot. I si no, que li ho pregunten a aquest jugador anomenat Sacha Kruithof, valencià per bé que onomàsticament no ho parega. D’Orba, per a més inri, el rovell d’ou de la comarca de la Marina. Sens dubte, un pilotaire que s’ha distingit d’un temps ençà per dominar la modalitat en qüestió i per erigir-se com el millor jugador europeu i mundial en les categories sub-17 i sub-19, respectivament. La cosa té mèrit, de veres que en té. I no s’ha de menysprear. Així que sí, clar que sí. Per què no. Endavant amb aquesta nova iniciativa del jugador franquícia per excel·lència del projecte Pilota 2.0, Puchol II. Serà molt gustós seguir les seues experiències a l’altra banda de l’Atlàntic, ni que siga asseguts en l’escala d’un trinquet i amb el pensament que tot, per bé que sone una miqueta estrany i exòtic, pot contribuir a engrandir aquest noble i inigualable joc de la pilota valenciana.

El pilotaire d'Orba, Sacha, en plena partida.
Imatge: La Marina plaza

Alvocat

Avui he estat allí, i he comprovat entre sentiments contradictoris com la senda continua igual, una barreja de silenci i malenconia. La ruralitat roman oblidada, amenaçada, tocada de mort. Molts camps de tarongers han estat novament plantats, reemplaçats per varietats més productives i rendibles per al mercat internacional, terra fèrtil, incorporada sense retorn al reg per degoteig, fesomia alterada d’un paisatge antany transmès de generació en generació i avui comprat i transformat a colp de talonari. El camí d’accés es presenta molt malmès pels desastres meteorològics que sovint rematen els llargs períodes de sequera que caracteritzen aquesta part de la Mediterrània, cada vegada més llargs, més tediosos, més de tot. I, de mentre, alguns ciclistes i caminants vagaregen en direcció a la creu, el punt més alt, la divisió del terme. Des d’allà dalt s’albira la planícia comarcal, l’antic castell, les partides agrícoles, la indústria associada al moll, la mar. La nostra benvolguda i maltractada mar. La vegetació roman impassible al meu pas, indiferent. Però l’aroma del romaní i de l’espígol, i també algun arboç tardoral i vermellós que apareix en el millor moment conviden a gaudir de tot plegat... El vell tornall familiar de clementines marisol ha passat a millor vida i ha deixat lloc a una d’aquestes fruites exòtiques que tant reclamen la cuina i el gust occidentals: l’alvocat. Encara en fase d’acaronament, tanmateix, els puerils plançons lluiten per arrelar-se a la terra i posar-se al nivell dels pocs nesprers que resisteixen vora sèquia, els últims vestigis de l’antiga parcel·la, cuidats i amb fruits saborosos gestant-se al seu dedins. Serà una simbiosi curiosa, sens dubte: nespres i alvocats. Identitat i progrés! Un pont entre el País Valencià i Amèrica Llatina, si més no. Perquè l’alvocat és una fruita tropical, la mantega dels asteques es podria dir, d’etimologia ben interessant. De fet, pareix remetre a una llengua viva actualment a Mèxic que s’anomena nàhuatl i que sobreviu a la pressió de l’espanyol entre multitud de formes, varietats i dialectes. Alvocat és un manlleu, per això, un manlleu adaptat, però un manlleu al cap i a la fi. I el més interessant de tot és que el seu significat en la llengua primigènia és ahuácatl, que significa testicle, supose que per la seua forma, la viva imatge d’aquest element tan vital per a l’anatomia masculina. Tota una metàfora: els alvocats penjant de l’arbre. Nyas. Però millor no pensar-ho, no siga cosa que, com diria aquell, se’ns engargusse el guacamole, o les cremes, o fins i tot, les infusions que es poden preparar amb el pinyol d’aquesta fruita que fa traça de convertir-se en l’or dels paladars més moderns i sofisticats.

Mall

"Eines brutals: mall, picola i aixada"
Autor de la foto: Ricard Sentandreu

Resulta desolador. I trist, molt trist. Feia molt de temps que no sentia la paraula ‘mall’. I ara, després de tots els successos esdevinguts en una terra catalana que alguns prefereixen no nomenar perquè els provoca recel i urticària permanents, ha tornat per a quedar-se i per a imposar la seua terrible i colpidora llei, la més elemental i primària: “La policia penetra a les escoles a colps de mall”. No ho dic jo, això, no, ni de bon tros, sinó les televisions que encara tenen una miqueta de dignitat i mostren la realitat tal com és, amb tot un seguit d’imatges dures i, com a mínim, inquietants. Perquè, en realitat, fa vergonya. Policies, escoles, malls... Sens dubte, un camp semàntic que s’allunya moltíssim del que fins ara representava l’eina en qüestió, una eina de ferrer forjador, de pedrapiquer, associada a un ofici diluït pel canal de la memòria i els costums. Una paraula patrimonial que deriva del llatí, del terme malleu, amb el significat de martell. Una paraula,a més, que també he sentit en boca d'alguns llauradors, clar. De fet, encara hi ha alguns que la utilitzen, no sé exactament en quin sentit ni per a què, potser per a evocar alguna batalleta de camp, qui sap, o potser també perquè és una eina de les considerades brutals, com ara la picola o l'aixada. El que resulta evident, en qualsevol cas, és que 'mall' es tracta d’un terme en franca decadència, recuperat no obstant això, en l'actualitat, per a rebentar escoles catalanes i arrasar amb tot el que es pose per davant: portes, armaris, finestres i qualsevol altra barrera arquitectònica que servisca com a excusa a les mans que empunyen tal ferramenta. Terrible, certament. No he tingut mai ocasió d’agafar-ne cap, de mall, i potser el més paregut que he vist, i no ho dic per frivolitzar el cas, és el martell aquest que hi ha al parc temàtic de Port Aventura amb el qual un ha de demostrar la seua força tot colpejant una pedra atacada al terra, com si es tractara d'una prova per a mesurar la virilitat i el coratge. En certa mesura, similar als sacs de boxa que es col·loquen en les fires d’atraccions, allà on el millor de cada casa es pot passar tota una vesprada repartint punyades i amollant comentaris obscens. Tot d’un nivell intel·lectual per damunt de la mitjana, de veres que sí: sublim, encoratjador, pacífic, si més no una invitació preciosa a romandre en el país de les meravelles. A colps de mall, sens dubte una manera molt pedagògica de convèncer a qui no pensa com ho fa la majoria silenciosa...

SELLA

La plaça major de Sella, un escenari incomparable
per a presentar un llibre sobre el Genovés

Un s’endinsa en la serra d’Aitana i es lliura de seguida al zig-zag de la carretera comarcal, viaranys que penetren cap al bosc i deixen enrere xicotets nuclis de població que la globalització s’ha encarregat de fer envellir fins al punt de considerar-los més propis de la fantasia i la rondalla que de la realitat. Llogarets afectats en desmesura per un present frenètic i executor que devora costums i tradicions immemorials a la mateixa velocitat que un circula per la carretera: lentament però sense pausa. Benilloba, Gorga, Confrides, Balones, Penàguila, Benasau, Alcoleja… El país somiat però deshabitat, aquesta és la realitat. El país de Peter Pan.

De sobte, tanmateix, entre les corbes sinuoses que donen forma a l’implacable port de Tudons, un ensopega amb un poblet que respon al nom de Sella i que és famós per cuidar una d’aquestes coses per les quals paga la pena lluitar: la pilota. Perquè a Sella hi juguen, de veres que ho fan. I no poquet, precisament. Vora vuitanta partides a l’any, fins i tot més. De fet, es podria dir que tots dos conceptes no s’entenen l’un sense l’altre, poble i pilota, refugi en tot el seu conjunt del joc per excel·lència del País Valencià, en ple cor de la comarca de la Marina: perfum d’espígol i romaní que manté amb enorme vitalitat la vella modalitat de les llargues en la mateixa plaça major. Avui, a més a més, el poble bull d’excitació. Perquè avui s’espera la visita del més gran, de Paco, del carismàtic i apreciadíssim Paco ‘el Genovés’. La gent, de fet, el para només apareix pel carrer, i el saluda, i l’abraça, i el contempla. Tenen un mite al seu davant. I ho saben. I per això el respecten, i el veneren. Sí, és ell, Paco, el mateix que revolucionava en el seu dia la plaça del poble amb les seues enormes tretes de dreta i d’esquerra, el mateix que avui s’ha prestat a signar el llibre il·lustrat que resumeix una vida lliurada a la seua passió, la pilota de vaqueta. Visca el Genovés i visca la pilota!, crida l’home més major de Sella. I aleshores, la plaça trenca en aplaudiments. Tot un goig. La nit cau entre converses i salutacions afectuoses que s’encaixen amb la naturalitat que encara emana de les gents i els pobles sans i vius.

La pilota, en definitiva, potser té una catedral que s’anomena trinquet de Pelayo. Però també és ben cert que amaga alguns altres temples dispersos pel territori, com si es tractaren d’ermites romàniques perdudes entre colls i pics llegendaris. I és ben clar que Sella n’és un. Com també és ben clar que ha sabut conservar les seues arrels, exemple d’altra banda de la varietat més bella i meridional del nostre idioma, indret lliurat a la devoció pel que considera seu i ben seu, veïns que perpetuen tot allò que la uniformitat ha eliminat sense pietat en altres racons del país. Que així perdure durant molts anys. Agraïments a tots aquells que no es rendeixen davant les envestides del progrés...

Sebastià Giner, Sergi Durbà,
Paco Cabanes 'el Genovés' i David Sarasol 

Vall d'Albaida, pilota i costums

Benicadell

Al marge de la pilota valenciana oficial i tenint en compte que la transversalitat d’aquest joc mil·lenari s’endinsa per tot arreu del territori nostrat, un sempre té l’opció de perdre's per una contrada d’alguna manera o altra desconnectada del soroll turístic que caracteritza aquest país: la comarca de la Vall d’Albaida. Tres parades obligatòries: Quatretonda, Llutxent i Otos. I pel camí, una terra de cultiu extensiu on les varietats de secà i de regadiu es barregen als peus del Benicadell, observatori imponent de les gents i l’avenir d’un raconet on la pilota batega silenciosa sense fer grans escarafalls ni demostracions de fastuositat gratuïta.

Els carrers de Quatretonda desprenen calma quan a penes s’ha iniciat el cap de setmana. Avui, però, hi ha una visita important. En breu, està previst un acte cultural en la casa de la vila que compta amb la presència de Paco Cabanes ‘El Genovés’, la figura sempiterna de la pilota que ha servit d’inspiració per a un llibre il·lustrat i per a la representació d’una interessant i tendra obra de teatre que porta com a títol Una pilota en el cor. Els xiquets es desviuen per participar-hi, mans alçades que reclamen atenció constant i que demostren com la uniformitat generalitzada i el progrés no ha contaminat del tot la innocència dels més menuts. L’obra és un èxit. I la presentació també. El Genovés es presta a les fotos amb la bonhomia que el caracteritza i rep una sorpresa final en forma de cançó dels Rolling Stones, la gran banda de rock que en el seu dia va composar Angie i que permet, ara, que l’irreverent Toni de l’Hostal la interprete al ritme de Paco, Paaaaco... Tot un privilegi, certament.

Trinquet de Llutxent. Tancat.
Foto: Lluís Llapissera

La realitat torna a l’endemà amb la imatge del trinquet de Llutxent tancat a pany i forrellat, una estampa que demostra la fugacitat dels projectes encetats amb molt bona voluntat però mancats de sentit i contingut. És un colp difícil de digerir. Per desgràcia, ja conegut en altres indrets del País Valencià, un colp, a més a més, que evidencia, de bell nou, un desarrelament present i generalitzat, sense indicis de revitalització més enllà d’alguna partida perduda, en algun dia perdut i en algunes festes patronals perdudes... Sempre ens quedarà el folklore! Però la pilota sempre rebrota, sense ajudes, aliena a l’espectacle sinistre de la instrumentalització, com a bon joc popular que és. A mitjan matí ens informen que, de vesprada, cap a les cinc, hi haurà partida de raspall a Otos, en el trinquet del poble, allà on ens trobem amb l’escriptor i creador de rellotges de sol Joan Olivares, inconscient de representar la figura de l’amfitrió. Serenitat, paraules sinceres, calma... Harmonia en una vesprada nuvolosa que s’interromp mentre avança la partida i l’empenta dels pilotaris fa impactar violentament la pilota de vaqueta contra el tamborí.

Partida al trinquet d'Otos
Foto: Lluís Llapissera

Amb la partida acabada, és l’hora del licor d’herbes. I de contemplar el Benicadell des de la fabulosa terrassa de Ca les Senyoretes, un allotjament rural amb un encant inqüestionable on les estampes i les relíquies costumistes conviden a deixar-se dur pels camins de la pau i la nit que ja ens encalça. Ens acomiadem gustosos del tracte rebut, entremig d’un aura nebulosa que discorre per les nombroses i diminutes poblacions d’aquesta comarca lliure i solitària: Castelló de Rugat, Terrateig, Montaverner, Alfarrasí,... I per últim, Benicolet, on tanquem un cap de setmana asseguts en el mateix carrer, justament damunt de les marques i les ratlles que els aficionats locals han pintat en l’asfalt a fi de perpetuar aquest genuí, fabulós i literari joc de la pilota valenciana. Sens dubte, caldrà tornar a la Vall d'Albaida, ni que siga per confirmar que el país somiat encara dorm silent i custodiat pel cel estrellat i la terreta blanca dels ametlers.