The Ultimate Warrior. DEP.

Ara que m’he aficionat a llegir aquesta secció tan extraordinària dels periòdics que alguns denominen necrològiques i alguns altres obituaris, m’atrapa de sobte la mort en estranyes circumstàncies de James Hellwig, més conegut com The Ultimate Warrior, el guerrer definitiu, una autèntica icona americana dels primers 90 i referent indiscutible d’allò que als Estats Units diuen wrestling, i a Espanya, no sé per quina misteriosa raó, pressing catch. Clar que ací, Hellwig també va veure modificat el seu àlies, El Último Guerrero, i no El Guerrero Definitivo, que és com haguera correspost si l’hagueren traduït com toca. Coses de Telecinco, al cap a i a la fi, que era el canal que retransmetia, entre d’altres, les lluites acarnissades que va mantenir Warrior amb un altre símbol encara viu, Hulk Hogan, bigotut i ros, emblema mundial de la lluita lliure i sempre fidel a l’estil lingüístic i paradoxalment tendre que envolta aquesta mena d’espectacle esportiu, fins i tot en el dia de la mort de l’etern rival: RIP WARRIOR. Only love. HH. Tanmateix, Hellwig portava ja un temps acomiadant-se. En la seua última aparició pública, de fet, va pronunciar aquestes paraules: “Sóc el Guerrer Definitiu, sou els fans del Guerrer Definitu i l’esperit del Guerrer Definitu viurà per sempre”. Paraules que, almenys a mi, m’han recordat els últims moments d’aquesta pel·lícula magnífica que es diu El lluitador i que compta amb el protagonisme d’un Mickey Rourke sublim, capaç, ja ho crec que sí, de retractar com cap altre, el món en què es mouen tots aquests titans de la lluita: addiccions, passions, amor incondicional cap als fans i sobretot, sobretot, aquesta mena de síndrome que no els permet sentir-se lliures si no és en contacte amb la lona, amb el ring, amb la disbauxa de tot plegat. Molt recomanable. De Warrior quedarà per a la història el que els locutors de Telecinco batejaren com el baile de San Vito, aquesta tremolor que li entrava quan ja ningú donava un duro per ell i que li feia recuperar l’energia necessària per a guanyar el combat. Això per no rememorar la batalla que mantingué dins d’una gàbia amb Hogan, que fou senzillament antològica. Paradigma d’una època, se’n va un dels qui més va contribuir a l’entreteniment pur i dur d’una generació, de maquillatge trencador, lliurat als músculs i a l’excés, pioner de tot allò tan generalitzat avui entre la joventut: el culte al cos, la glòria infinita a la testosterona...

Elefant Blanc

Centre de distribució de productes Vidal
a Alberic (la Ribera), actualment parat,
un emblema més del terme 'elefant blanc' 

Curiosa, sens dubte, l’expressió ‘elefant blanc’, tota una metàfora dels nostres temps que pel que es veu remet a un edifici inacabat de Buenos Aires destinat a convertir-se en el més gran de tot Sud-amèrica. Curiosa, entre d’altres, perquè al remat denota, com cap altra, la banalitat dels projectes que s’han dut a terme en aquest raconet del país, el poc interés per la transformació real, coherent i sostenible de qualsevol àmbit de la societat, bé siga de caràcter comercial, esportiu, turístic i també espiritual. Un despropòsit, un despropòsit total. Però anem a pams. En efecte, tot pareix indicar que el terme ‘elefant blanc’ té el seu origen en una obra faraònica ideada als anys 20 pel govern argentí, un hospital que mai no es va arribar a inaugurar i que va rebre tal nom pel seu color blanc i per la grandesa de tot plegat. D’altra banda, un elefant blanc també era el regal que els reis tailandesos feien als aristòcrates per tal de castigar-los, un animal sagrat, tot un honor, però segons pareix un honor enverinat, ja que eren tan costosos de mantenir que al capdavall els costava la ruïna, no debades ni podien vendre’ls ni podien posar-los a treballar. I tampoc podien sacrificar-los! Avui, un elefant blanc designa, per extensió, tota aquella obra o iniciativa on es dipositen grans quantitats de diners sense tenir molt clar què fer-ne després, és a dir ni com gestionar-la ni com traure-li partit. És, en essència, una magnífica manera de construir per construir, especulació pura i dura, una autèntic malbaratament de recursos i possibilitats, una inversió milionària que no serveix per a res. Per a res en absolut. Tanmateix, és en el que aquest país s’ha convertit. Em ve a la memòria, per això, un projecte que ja va copar un dia l’actualitat d’aquest costumari: la Ciutat de la Pilota de Montcada, inacabada, una vergonya de caràcter pseudopopular utilitzada una, a tot estirar dues vegades, a l’any. Només un exemple. I és que hi ha molts més, moltíssims, tots igualment greus, per desgràcia molt més representatius: la Ciutat de les Arts, l’Aeroport de Castelló, Terra Mítica, la Ciudad de las Lenguas, el circuit urbà de Fórmula 1... Aquest país de nom indefinit, de fet, podria rebre el topònim d’Elefant Blanc. Perquè efectivament, l’elefantiasi és molt aguda. I lamentable. Una mentida darrere d’una altra. En coneixeu més exemples? Tan sols cal que es comenteu...      

EL TRAMVIA GROC, Joan F. Mira (Ed. Proa)

Després d’un temps allunyat d’aquest espai costumista que tantes alegries té per donar-me, i donar-vos, reaparec a fi de recomanar un llibre autobiogràfic que aprofundeix en les arrels del poble a través de les vivències personals del personatge-protagonista, que no és altre que l’autor, el mateix Joan Francesc Mira. En efecte, El tramvia groc és un retrat, en principi bastant versemblant, d’una etapa molt determinada de la infantesa i la preadolescència de qui escriu, un conjunt de detalls, anècdotes i situacions que són descrits i explicats amb extraordinària destresa literària, amb la densitat pròpia d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El tramvia groc també és la imatge del que un dia fou la capital d’aquestes terres, València, una retrospecció cap al passat d’una ciutat i un indret perifèric, la Torre, que ja mai tornarà a ser com era: verge, innocent, rural, pròxim, local. La València dels anys quaranta, la de la postguerra. Una València lògicament diferent a l’actual, on la llengua omnipresent era el valencià, on l’horta desprenia força i treball constant, on les relacions humanes eren de qualitat, sanes, de vegades dures, també tràgiques, autèntiques en qualsevol cas. Tot en el seu conjunt transmetia un aire que, a pesar de les circumstàncies, l’autor evoca amb tendresa, amb un punt de malenconia i romanticisme, des d’una òptica particular però sempre amb un regust d’estima i respecte pel que es considera propi i natural d’un poble, d’una col·lectivitat. No és aquesta una lectura fàcil, és cert. Si més no, es tracta de literatura, de literatura en tota la seua dimensió, aspecte que requereix atenció, paciència, gaudi i plaer per part del lector. Tal volta, per això mateix, un no pot deixar de pensar que cada una de les pàgines que conformen el llibre obeeixen a una mena de comiat, a unes memòries que sintetitzen tot allò viscut per l’autor, que es recreen en excés però de manera subtil, almenys per a mi, en el referent principal de la seua obra: el futur incert i insondable d’aquest país. Evidentment, aquest aspecte ha d’agradar. Però aquest és el meu cas. I per això us en faig cinc cèntims...

Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana

La pilota formava part de la quotidianitat del poble

Acostumada a viure entre falses promeses i mitges veritats, la pilota valenciana és un d’aquells jocs populars que es debat avui entre sobreviure com un fòssil o morir amb la dignitat que li correspon per ser símbol d’un poble. Un esport clarament amenaçat, amb avanços preocupants en un camp que sempre li ha decebut i del qual no es pot esperar res a canvi: el polític, allà on es refugien macabres personatges amb ulleres i corbata que sota l’aparença d’aficionats a la pilota tan sols aconsegueixen marejar al personal, tot plegat aprofitar la qüestió per a figurar i passar a la història com el qui més va cooperar en la seua difusió, éssers que es creuen imprescindibles i super amics de lo genuïnament valencià, cas de Serafín Castellano, l’exemple més palmari de tot aquest teatre institucional. Sí, certament. Tanmateix, si la pilota encara batega es deu, en gran part, a un altre tipus de gent, gent anònima i discreta, que fuig de la faràndula electoral, compromesa amb la tradició i els secrets d’aquest joc, que el fomenta des del silenci i el respecta profundament pel solatge cultural i antropològic que li ha atorgat el temps. Sens dubte, l’exposició Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, que des del mes de novembre es mostra al Museu Valencià d’Etnologia, ret un homenatge a l’autenticitat de la pilota, a tots aquells que l’han elevada a la categoria d’art popular, una mostra tendra i completa dels aspectes que han fet d’aquesta pràctica esportiva un joc entranyablement valencià, pur detallisme del que era i és, avui, capaç de resistir, de moment, els avatars del present més descoratjador i més global. Al seu dedins hi ha imatges d’un marcat valor col·lectiu, arrelades a la terra que li dóna el cognom, valenciana. També hi ha explicacions diverses sobre els rituals del joc i els seus elements més definitoris: el material per a protegir-se les mans, el procés d’elaboració d’una pilota de vaqueta, les normes, la quotidianitat que es desprén del públic aficionat... Al bell mig de l’exposició se situa, alhora, un enorme panell amb imatges dels més gran pilotaris de cadascuna de les modalitats de joc. I encara que el Genovés és el mite al voltant del qual pareixen girar tots els passos de la història recent de la pilota, també hi tenen cabuda molts altres que han contribuït a engrandir-la i dignificar-la. La pilota valenciana, no obstant això, no viu de mites i tampoc de la benevolència política del moment. Faria bé, per tot, de reprendre el camí decidit que sempre ha dibuixat, amb el risc incorporat que comporta conviure entremig de la incertesa i el materialisme actuals, posant en valor els trets més característics de la gent que l’estima: l’honestedat, la noblesa i la independència. Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, es podrà veure fins al març. Una bona ocasió per a comprovar tot el que ací s’ha escrit. A València, al Museu d’Etnologia, joia del costumisme ben entés. Paga la pena. 

Sorolla

Soroller en plena producció

Joaquím Sorolla

Escriure sobre botànica no és molt costumista, és cert, però segons un bon amic i millor biòleg, el soroller és un arbre que suporta bé les sequeres i també les poques atencions dels llauradors, conegut a bastament per aquells que foren xiquets ara fa cinquanta anys, en una època on no hi havia gaire llepolies i calia conformar-se amb la temporalitat dels gínjols, els tramussos, les mesuretes d’olives, les xufes remullades i, com no, les sorolles, una fruita d’abans, de les de sempre, de les que, per desgràcia, han estat aniquilades per l’agricultura moderna. Unes paraules, aquestes, que almenys són definitòries d’una certa quotidianitat, reflex d’una època on els menuts estaven en contacte directe amb la realitat més pròxima, jugant en el carrer del poble, entre els caminals dels camps, descobrint espais naturals... En efecte, el soroller és un arbre autòcton, propi del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, sempre criat al caliu del Mediterrani, normalment catalogat com a arbust a pesar que pot arribar als deu metres d’alçària. Pertany a la família de les pomàcies, amb branques espinoses i un fruit vermellós o groguenc, de polpa dolça-aspra agradable. En català rep generalment el nom d’atzeroler, derivat d’atzerola, un terme amb etimologia àrab (az-za’rura) que a terres valencianes ha pres les formes dialectals de soroller i sorolla. Per diferents circumstàncies, és un arbre que ha arribat als nostres dies un tant desdibuixat, ja que els seus peus han servit per a empeltar-lo, entre d’altres, de pomeres i pereres. A més a més, no sol donar fruits regularment, aspecte que ha contribuït, en gran mesura, al seu desconeixement. Ves per on, el soroller, i més en concret, la sorolla, té un ressò internacional, no debades és el cognom d’un dels artistes valencians més universals, Joaquím Sorolla (1863-1923), que va nàixer al Cabanyal (València) i s’erigeix avui en testimoni, en aquest cas artístic, de l’existència, antany més estesa, de la fruita en qüestió: la sorolla, delitosa i saborosa, dispersa actualment, difícil de localitzar, molt apreciada encara pels amants de la natura típica d’aquest racó de la Mediterrània. Tot plegat, molt interessant.  

SÓN "ASQUEROSOS"

La cara d'aquest personatge ho diu tot

Potser una de les solucions més viables per a afrontar els llastimosos tancaments de ràdios i televisions en català al País Valencià -l’últim cas ha sigut el de Catalunya Ràdio- és no fer ni puto cas del que diuen els principals agents implicats en tals maniobres, polítics bàsicament. Perquè més d’un ciutadà d’aquestes terres, entre els quals m’incloc, ja comença a estar-ne fart, però que molt fart. És més, el tema ja dóna asco, i si dic asco així, en castellà, és perquè faig meua la justificació d’un il·lustre paisà segons el qual dir fàstic sona massa fi, és a dir, no acaba de definir la magnitud dels despropòsits i les manipulacions que cada dia i cada nit patim els valencians. A més a més, sempre ens quedarà Internet, espai on la nostra llengua, el català, resisteix dignament, des d’on escoltaré, per exemple, un dels meus programes favorits, la TDP, això és la Transmissió d’en Puyal, el lloc dels aficionats del Barça per excel·lència, allà on la pedagogia futbolística i lingüística pren força gràcies a un dels més grans professionals de la ràdio en general, el mateix Joaquim Maria Puyal. No estaria de més, per això, que els qui llegiu ara aquest article us prengueu la molèstia d’escoltar l’àudio que us adjunte un poc més avall, autèntica dinamita del mestre en qüestió on es diu tot el que s’ha de dir sobre la censura i els atacs repugnants als catalanoparlants valencians, a tots aquells que simplement desitgen que tota aquesta colla de desgraciats que ens governa se’n vaja a fer punyetes i deixe la llengua en pau d’una puta vegada. Ho sé: queda lleig parlar d’aquesta manera, allunyat de l’esperit bucòlic i tendre d’aquest costumari, però és que és necessari. Aquesta gentola hipòcrita, cínica i corrupta que ocupa els seients del poder institucional no estima el valencià, el nostre català. Puntualitze: no estima res que no siga del seu interés privat, o del seu interés econòmic més aviat. Tanmateix, pel que fa al cas concret de la llengua, ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen, ni la respecten, ni res de res. Tot allò que sona diferent a l’espanyol no només els importa una merda, sinó que els molesta, és el seu particular gra en el cul, i espere que algun dia els esguite. Tot d’una asquerositat sublim. Que quede claret. I que no s’oblide. Per mi, poden tornar al contenidor de plata d’on van eixir. Perquè tot el que tinc dins és odi!

Puyal es despatxa ben a gust. Les seues paraules són plenament compartides per aquest costumari:

http://latdp.cat/article/audio-puyal-defensa-que-els-valencians-tinguin-un-sistema-de-comunicacions-en-la-llengua-propia/