Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana

La pilota formava part de la quotidianitat del poble

Acostumada a viure entre falses promeses i mitges veritats, la pilota valenciana és un d’aquells jocs populars que es debat avui entre sobreviure com un fòssil o morir amb la dignitat que li correspon per ser símbol d’un poble. Un esport clarament amenaçat, amb avanços preocupants en un camp que sempre li ha decebut i del qual no es pot esperar res a canvi: el polític, allà on es refugien macabres personatges amb ulleres i corbata que sota l’aparença d’aficionats a la pilota tan sols aconsegueixen marejar al personal, tot plegat aprofitar la qüestió per a figurar i passar a la història com el qui més va cooperar en la seua difusió, éssers que es creuen imprescindibles i super amics de lo genuïnament valencià, cas de Serafín Castellano, l’exemple més palmari de tot aquest teatre institucional. Sí, certament. Tanmateix, si la pilota encara batega es deu, en gran part, a un altre tipus de gent, gent anònima i discreta, que fuig de la faràndula electoral, compromesa amb la tradició i els secrets d’aquest joc, que el fomenta des del silenci i el respecta profundament pel solatge cultural i antropològic que li ha atorgat el temps. Sens dubte, l’exposició Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, que des del mes de novembre es mostra al Museu Valencià d’Etnologia, ret un homenatge a l’autenticitat de la pilota, a tots aquells que l’han elevada a la categoria d’art popular, una mostra tendra i completa dels aspectes que han fet d’aquesta pràctica esportiva un joc entranyablement valencià, pur detallisme del que era i és, avui, capaç de resistir, de moment, els avatars del present més descoratjador i més global. Al seu dedins hi ha imatges d’un marcat valor col·lectiu, arrelades a la terra que li dóna el cognom, valenciana. També hi ha explicacions diverses sobre els rituals del joc i els seus elements més definitoris: el material per a protegir-se les mans, el procés d’elaboració d’una pilota de vaqueta, les normes, la quotidianitat que es desprén del públic aficionat... Al bell mig de l’exposició se situa, alhora, un enorme panell amb imatges dels més gran pilotaris de cadascuna de les modalitats de joc. I encara que el Genovés és el mite al voltant del qual pareixen girar tots els passos de la història recent de la pilota, també hi tenen cabuda molts altres que han contribuït a engrandir-la i dignificar-la. La pilota valenciana, no obstant això, no viu de mites i tampoc de la benevolència política del moment. Faria bé, per tot, de reprendre el camí decidit que sempre ha dibuixat, amb el risc incorporat que comporta conviure entremig de la incertesa i el materialisme actuals, posant en valor els trets més característics de la gent que l’estima: l’honestedat, la noblesa i la independència. Faixa roja, faixa blava, la pilota valenciana, es podrà veure fins al març. Una bona ocasió per a comprovar tot el que ací s’ha escrit. A València, al Museu d’Etnologia, joia del costumisme ben entés. Paga la pena. 

Sorolla

Soroller en plena producció

Joaquím Sorolla

Escriure sobre botànica no és molt costumista, és cert, però segons un bon amic i millor biòleg, el soroller és un arbre que suporta bé les sequeres i també les poques atencions dels llauradors, conegut a bastament per aquells que foren xiquets ara fa cinquanta anys, en una època on no hi havia gaire llepolies i calia conformar-se amb la temporalitat dels gínjols, els tramussos, les mesuretes d’olives, les xufes remullades i, com no, les sorolles, una fruita d’abans, de les de sempre, de les que, per desgràcia, han estat aniquilades per l’agricultura moderna. Unes paraules, aquestes, que almenys són definitòries d’una certa quotidianitat, reflex d’una època on els menuts estaven en contacte directe amb la realitat més pròxima, jugant en el carrer del poble, entre els caminals dels camps, descobrint espais naturals... En efecte, el soroller és un arbre autòcton, propi del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, sempre criat al caliu del Mediterrani, normalment catalogat com a arbust a pesar que pot arribar als deu metres d’alçària. Pertany a la família de les pomàcies, amb branques espinoses i un fruit vermellós o groguenc, de polpa dolça-aspra agradable. En català rep generalment el nom d’atzeroler, derivat d’atzerola, un terme amb etimologia àrab (az-za’rura) que a terres valencianes ha pres les formes dialectals de soroller i sorolla. Per diferents circumstàncies, és un arbre que ha arribat als nostres dies un tant desdibuixat, ja que els seus peus han servit per a empeltar-lo, entre d’altres, de pomeres i pereres. A més a més, no sol donar fruits regularment, aspecte que ha contribuït, en gran mesura, al seu desconeixement. Ves per on, el soroller, i més en concret, la sorolla, té un ressò internacional, no debades és el cognom d’un dels artistes valencians més universals, Joaquím Sorolla (1863-1923), que va nàixer al Cabanyal (València) i s’erigeix avui en testimoni, en aquest cas artístic, de l’existència, antany més estesa, de la fruita en qüestió: la sorolla, delitosa i saborosa, dispersa actualment, difícil de localitzar, molt apreciada encara pels amants de la natura típica d’aquest racó de la Mediterrània. Tot plegat, molt interessant.  

SÓN "ASQUEROSOS"

La cara d'aquest personatge ho diu tot

Potser una de les solucions més viables per a afrontar els llastimosos tancaments de ràdios i televisions en català al País Valencià -l’últim cas ha sigut el de Catalunya Ràdio- és no fer ni puto cas del que diuen els principals agents implicats en tals maniobres, polítics bàsicament. Perquè més d’un ciutadà d’aquestes terres, entre els quals m’incloc, ja comença a estar-ne fart, però que molt fart. És més, el tema ja dóna asco, i si dic asco així, en castellà, és perquè faig meua la justificació d’un il·lustre paisà segons el qual dir fàstic sona massa fi, és a dir, no acaba de definir la magnitud dels despropòsits i les manipulacions que cada dia i cada nit patim els valencians. A més a més, sempre ens quedarà Internet, espai on la nostra llengua, el català, resisteix dignament, des d’on escoltaré, per exemple, un dels meus programes favorits, la TDP, això és la Transmissió d’en Puyal, el lloc dels aficionats del Barça per excel·lència, allà on la pedagogia futbolística i lingüística pren força gràcies a un dels més grans professionals de la ràdio en general, el mateix Joaquim Maria Puyal. No estaria de més, per això, que els qui llegiu ara aquest article us prengueu la molèstia d’escoltar l’àudio que us adjunte un poc més avall, autèntica dinamita del mestre en qüestió on es diu tot el que s’ha de dir sobre la censura i els atacs repugnants als catalanoparlants valencians, a tots aquells que simplement desitgen que tota aquesta colla de desgraciats que ens governa se’n vaja a fer punyetes i deixe la llengua en pau d’una puta vegada. Ho sé: queda lleig parlar d’aquesta manera, allunyat de l’esperit bucòlic i tendre d’aquest costumari, però és que és necessari. Aquesta gentola hipòcrita, cínica i corrupta que ocupa els seients del poder institucional no estima el valencià, el nostre català. Puntualitze: no estima res que no siga del seu interés privat, o del seu interés econòmic més aviat. Tanmateix, pel que fa al cas concret de la llengua, ni la parlen, ni la lligen, ni l’escriuen, ni la respecten, ni res de res. Tot allò que sona diferent a l’espanyol no només els importa una merda, sinó que els molesta, és el seu particular gra en el cul, i espere que algun dia els esguite. Tot d’una asquerositat sublim. Que quede claret. I que no s’oblide. Per mi, poden tornar al contenidor de plata d’on van eixir. Perquè tot el que tinc dins és odi!

Puyal es despatxa ben a gust. Les seues paraules són plenament compartides per aquest costumari:

http://latdp.cat/article/audio-puyal-defensa-que-els-valencians-tinguin-un-sistema-de-comunicacions-en-la-llengua-propia/ 

Calmes de gener

Tot un privilegi

El terme es conegut a bastament pels mariners que feinegen a les aigües de la mediterrània, però la població en general no sap el que són ni tampoc mostra molta curiositat, avesada a fruir de la mar tan sols en època estival. Les calmes o minves de gener, en qualsevol cas, ofereixen una estampa d’espectacular bellesa, corprenedora, símbol de l’hivern a la franja costanera dels països mediterranis. S’esdevenen al mes de gener i, en termes generals, són fruit d’un fenomen atmosfèric mitjançant el qual es produeix una disminució del nivell ordinari de la mar. D’ací el seu nom, que pel que es veu varia d’un territori a un altre del domini lingüístic catalanoparlant. A les Illes Balears, per exemple, en diuen les minves, terme que en efecte deriva del verb minvar, això és disminuir o fer menor. En canvi, al País Valencià, s’opta generalment per les calmes, del verb calmar, que significa apaivagar o assossegar. Les calmes o minves, en qualsevol cas, van associades al bon temps i als cels relativament clars, aspectes pels quals resulta molt abellidor passejar per la línia interminable de la vorera de la mar, sense presses, sense tensió, amb la companyia de les lleugeres alenades d’aire que mouen el trencar de les ones. L’aigua, quieta com una bassa d’oli, ofereix doncs, la seua postal més atractiva en ple equador hivernal, agraïda pel temps anticiclònic que acompanya aquest fenomen. Allà lluny es veuen passejants, algun gos que lladra, gavines, i també unes poques parelles tombades en la sorra amb la mirada fixa en la carena, inconfusiblement blava. El sol s’enlaira poderós en les hores mortes del migdia, com si no hi haguera hivern, com si no hi haguera vida més enllà dels crits dels xiquets que juguen amb la sorra i amb les closques de les petxines. Certament s’esgoten els qualificatius per a valorar tal paisatge: magnífic, platònic, lluent... Un plaer que només gaudeixen uns pocs privilegiats conscients de tindre un tresor als seus peus, incapaços de donar l’esquena a la mar tenint-la tan a prop i amb una imatge tan esplèndida. Passeig etern de caminants bucòlics que condueix fins a l’infinit.

Encanyar

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Més que un costum, l’acte d’encanyar, enforcar o falcar un bancal de tarongers, es tracta d’una pràctica agrícola molt destra que degut a les circumstàncies que envolten el camp valencià actualment ha passat a un segon pla, arraconada pels costos econòmics i laborals que comporta per al llaurador. Bàsicament, consisteix a col·locar canyes en les bragues de l’arbre a fi que les taronges no toquen terra ni agafen humitat, evitant alhora que es podrisquen o que les branques més carregades de fruita es partisquen com a conseqüència del pes. La tradició, o més aviat la saviesa popular, diu que les canyes que s’utilitzen a tal efecte s’han de collir en una època determinada, concretament en la lluna minvant de gener, en el seu punt òptim, sempre amb l’objectiu que no es tinyen i duren el màxim temps possible una vegada estan col·locades en l’arbre. Avui, tanmateix, ja en són pocs els qui fan aquesta tasca, metòdica com qualsevol altra, ja que el més habitual és comprar els garbons de canyes ja preparats a la cooperativa de torn o, fet i fet, optar per la solució més simple i, per descomptat, més barata, això és, la poda, o dit d’una altra manera, la poda industrial, una pràctica que té els seus avantatges, però que també presenta uns quants inconvenients. El més clar, sens dubte, és que enforfogueix la llenya, deixa l’arbre quadrat i amb poca respiració, sense cap criteri; i al remat contraria l’objectiu principal de la poda en si, que no és altre que l’arbre traga llenya nova. Algú podria pensar que la poda industrial no admet discussió, ja que és més econòmica, més ràpida i, sobretot, més còmoda, tot un avanç, en definitiva, en pro de la rendibilitat futura del camp. Però és evident que deixa enrere tasques tan precises com la que dóna el títol a aquest article: encanyar, altrament dit enforcar, falcar o fins i tot apuntalar; considerada ara com una filigrana prescindible reservada per als llauradors pacients, experimentats, artesans. Reservada, si més no, a tots aquells que veuen en el camp alguna cosa més que un simple mercat, orgullosos de ser propietaris de tarongers redons i bonics, el seu jardí, el seu particular paradís.

ENTREVISTA XIMO ROCA, mestre vitraller

En plena faena

El costumari s’endinsa de nou en el gènere de l’entrevista per tal de conéixer els secrets i el dia a dia d’un taller de vitralleria, allà on es conjuguen a la perfecció dos factors en franca decadència al País Valencià: la tradició i la història. De la mà de Ximo Roca (Alginet, 1978), mestre vitraller i actual propietari, ens endinsem en les entranyes d’una professió d’antany que lluita per continuar viva en un present global i farcit d’interrogants.   

Company Ximo, entre d’altres coses et dediques a l’art de la vitralleria. Podries explicar en què consisteix exactament aquest ofici i també el camí que has hagut de recórrer per a dedicar-t’hi?

Bé, el camí que he hagut de recórrer no és molt llarg, els 300 m. que hi ha des de casa fins el taller que mon pare va muntar ara fa 25 anys.... Els vitralls sorgeixen gràcies a l'estil gòtic, que obre o fins i tot fa desaparéixer els murs de les esglésies i catedrals. Sempre s'havien emprat els paraments verticals per recrear i explicar els passatges bíblics mitjançant frescos o pintures, ja que els fidels no sabien llegir. Però en un aquesta època, els vitralls assumeixen també aquest paper. I alhora serveixen per a tapar els buits deixats per la desaparició dels murs i també per a matisar la llum que entra en l'interior dels edificis. Avui s'utilitza bàsicament la mateixa tècnica, les mateixes eines i els

mateixos materials que al segle XIV per tal de fer un vitrall, encara que també és cert que hi ha ferramentes més modernes i igualment vàlides. És clar que l'estil ha anat canviant al llarg del temps i, a més a més, cada artista té el seu segell. Nosaltres, per exemple, per resoldre les nostres obres, quasi sempre recorrem a la tècnica de cinta de coure, que naix al segle XIX de la mà de Tyffanis, tot i això és molt important conéixer-les totes. El fet que ens dediquem també a restaurar vitralls ens ha ajudat a tindre un bagatge molt ampli d'altres èpoques i a saber com treballaven abans.

Pensaves que algun dia et dedicaries al mateix ofici que ton pare? Què n’opina ell?

La veritat és que no ho pensava i això que sempre ho he viscut de prop. Vaig començar a vindre cap al taller els estius i també altres temporades que no tenia escola. I a poc a poc, m’hi vaig integrar. Ara bé, la meua vida laboral no es redueix només al taller, he tingut la sort de poder fer altres coses, he treballat a unes drassanes de vaixells de competició, en equips de vela i en curses de monoplaces, ocupacions que m'han permés viatjar moltíssim. També he col·laborat en esdeveniments esportius o de moda. Ara ja fa uns anys que em dedique de ple al taller, encara que mai no l'he deixat de banda; i puc dir que tot en conjunt ha sigut molt enriquidor i sempre m’ha ajudat a abordar els treballs des d'altres perspectives. Encara que siguen faenes molt distintes, sempre hi ha millores que pots aplicar i que mai no t’hagueres imaginat.

Pare i fill treballant conjuntament

Mon pare, encara que de vegades veiem les coses de manera diferent, pense que està encantat amb el fet que li done continuïtat a la labor que ell va començar.

Què és necessita per a fer vitralls?

El més important són els clients, sense ells no en faríem cap. Una vegada en tenim, ens entrevistem amb ells, visitem la ubicació on anirà el vitrall i fem uns esbossos de com serà el treball. Sempre en presentem uns quants abans de triar el que serà elaborat finalment. Les peces són sempre úniques, de manera que els dissenys que ixen del nostre taller són exclusius i no es tornen a reproduir en altres llocs.

Normalment, la gent sol preguntar què és un vitrall i sovint el confon amb una vidriera. És el mateix? Concretament quin és l’origen d’aquest art?

Home, jo diria que un vitrall i una vidriera són exactament el mateix, almenys jo use els dos mots indistintament. Altra cosa ben distinta és un vitraller i un vidrier. Un vidrier seria qualsevol persona que tracte el vidre com a matèria primera en la seua professió. Ací entrarien també els bufadors de vidre, per exemple. Mentre que un vitraller seria únicament i exclusivament aquell que fa vitralls... o vidrieres.

Quin lloc ocupa la creativitat en la teua tasca diària? Són compatibles la funcionalitat i el disseny?

La creativitat és molt important, perquè com ja he apuntat anteriorment totes les obres són ‘one-off’. No hi ha cap model que repetim, de manera que cal fer treballar les neurones. D'altra banda, els dissenys han de ser sempre funcionals, del contrari no són bons. Com també ens ocupem de fabricar els bastidors i estructures portants, no solen haver-hi problemes, ja que es planteja tot unit des d'un principi per tal que quede ben integrat en el disseny i funcione de la millor manera.

A més de vitralls, fas algun altre tipus de treball relacionat amb la restauració?

Un mosaic hidràulic en procés de restauració

En els darrers anys hem tingut l'oportunitat d'obrir un mercat paral·lel al dels vitralls. Feia algun temps que ja havíem fet mosaics pompeians. Són uns mosaics fets amb xicotetes pedres irregulars de vidre tallades a mà de diferents colors que conformen un dibuix. Des de fa un temps s'ha despertat un gran interés per recuperar els paviments antics de mosaic de les cases i pisos valencians, és a dir aquells que fins fa no res se soterraven sota taulells de gres o parquets. Hi ha d'ells que són hidràulics però els més apreciats són els Mosaics de Nolla, de gres porcel·lànic. Com a curiositat podem apuntar que la fàbrica de Nolla, a Meliana, va ser fundada per Miquel Nolla i Bruixet, el rebesavi de l'actual alcaldessa de València, Rita Barberà. Com que la fàbrica ja no funciona actualment, en els treballs de restauració que es mamprenen resulta un tant difícil trobar peces per tal de restituir les malmeses.

Quins són els motius pels quals la gent et demana aquesta mena de treballs?

Mosaic restaurat

Doncs cadascú tindrà els seus, però en general, la gent que demana aquests treballs és aquella que sap apreciar el valor de les coses antigues, que té gust per recuperar-les, per mantenir-les en bon estat, per gaudir-les.

Què té de costumista aquest ofici? Hi ha alguna anècdota, història o detall que recordes especialment?

És un ofici que no ha variat massa des del seus orígens ençà. Les eines principals són les mateixes que es feien servir antigament. La ruleta per tal de tallar el vidre o les tenalles, per exemple, podran ser ara més o menys ergonòmiques, però bàsicament són les mateixes, com també les composicions per tal de fabricar els vidres i els esmalts o grisalles.

D'anècdotes en tenim un sac, però en recorde una especialment de quan vàrem treballar en la restauració del rosetó de l'Arxiprestal de Santa Maria de Morella (els Ports). Per tal d'accedir al finestral i desmuntar-lo, primer havíem de pujar per una escala molt estreta i despenjar-nos amb arnesos fins una terrassa darrere del rosetó. Un operari que venia amb nosaltres i que no era massa prim es va quedar una estona a mitjan escala i no podia anar ni avant ni enrere. Finalment, es va poder relaxar un poc, va poder eixir i no hagueren de vindre els bombers ni res per l'estil.

Per últim, quin futur li pronostiques a aquest ofici en un món com el d’avui?

No vaig a enganyar-vos dient que tenim molts encàrrecs, perquè no és així. De fet, al nostre taller hem arribat a ser cinc o sis treballadors i ara només en som dos. La situació actual, en aquest sentit, ens afecta. Tanmateix, considere que no hi ha gaire tallers com el nostre que treballen a un cert nivell. És clar que l'especialitat s'haurà de mantindre, si no per a abordar obres noves, sí per a mantindre el patrimoni.

Per a més informació:

http://www.ximoroca.es/