 |
| Campions. Sanchis de Montesa, Ricard de Castelló i Roberto d'Alzira |
Ara fa un any, Ricard de Castelló de la Ribera era un pilotari defenestrat
i menystingut, tant des del punt de vista professional com des del punt de
vista ideològic, un jugador apartat de les grans competicions de raspall que
subsistia gràcies a les aparicions més o menys freqüents en el trinquet de la
Llosa de Ranes (la Costera) i l’activitat frenètica que li proporcionava, i li
proporciona, el mitjà que ell mateix va crear, el digital Pilotaveu. Impotent i
amb un punt de negativitat que ratllava la desesperació, el seu era un clar
exemple de jugador solitari que lluitava com podia per superar les adversitats
d’un món de la pilota tancat en si mateix i, per desgràcia, massa avesat a bandejar qualsevol temptativa de dignificació i avanç ferm cap al futur.
No ha estat fàcil el camí de Ricard per ocupar el lloc que li correspon i
que es mereix. No. Ni de bon tros. En un principi, de fet, no figurava ni entre
els escollits per a disputar la XXIII Lliga Professional de Raspall, una
injustícia flagrant que el sepultava encara més en el neguit i el col·locava,
de bell nou, en el llindar de la marginalitat en l’àmbit professional. Un
simple substitut, al capdavall. El substitut, si més no. Incomprensible tenint
en compte la seua edat, vint-i-set anys; i incomprensible també considerant les
seues aptituds com a rest: solvent i ben preparat, amb dos mans com a plats i
un caràcter ben guiat pel sentit comú. I a més a més, fortament compromés amb
la pilota i el poble que l’acull, una qualitat imprescindible per a guanyar-se
l’estima i el respecte dels aficionats però que, malgrat tot, continua sent,
avui, un tema menor i sense transcendència entre les ments que dirigeixen el
canyaret del nostre esport “nacional”. Ridícul, però cert. Ara, proclamat
campió al trinquet d’Oliva (la Safor) contra tots els pronòstics, algú deuria
reflexionar pel bé de la pilota i pel bé dels jugadors més actius, més crítics
i més professionals, com és el seu cas. Perquè aquest n’és el resum, li pese a
qui li pese.
En el recorregut cap a la victòria, evidentment, Ricard s’ha trobat amb dos
pilotaris molt joves però ja plenament consolidats, Sanchis de Montesa i
Roberto d’Alzira, dos autèntiques parets que a pesar dels comprensibles
daltabaixos associats a la competició, han conformat un trio marcat per la
contundència, la seguretat i la confiança mútua, aliè a la pressió ambiental
que augmentava proporcional al ritme de les partides i la marxa cap a la final
contra l'equip més potent d’entre tots, Ian de Senyera, Miravalles del Genovés
i l’incombustible Moro d’Alcàntera de Xúquer. 25 per 15. La partida somiada. El
triomf tan llargament esperat després d’uns anys d’ostracisme que acaben ara tal com van començar, amb una estima fidel a la pilota valenciana i
a tot el que comporta viure per ella i per a ella. Enhorabona Ricard, enhorabona campions!
1 comentari:
Enhorabona! Si senyor! Toni.
Publica un comentari a l'entrada