La berena

Parlava l’altre dia amb el meu amic Ramon quan de sobte se’m va acudir una entrada per aquest costumari que no sé si em perdonarà, ja que són tants els quilòmetres que ens separen ara per ara que la nostàlgia es percep fins a tal punt que mentre ens saludàvem per la càmera web jo em reia de veure'l amb un te i ell s’emocionava de veure'm amb unes rosquilletes Anitín... La cultura del berenar sa, en efecte, és un dels hàbits que no hem de perdre per moltes hamburgueseries que ens encolomen els ianquis amb els quals conviu Ramon. Ara que estem enmig de la Quaresma, per exemple, i precisament hui, que és dijous, al meu poble és costum pujar fins al castell amb una pataqueta amb pebre-roig sota el braç. Evidentment, sempre n'hi ha hagut de més sofisticats que han preferit altres coses, s’entén, pastissets de peix o d'espinacs, rosquilletes, ximets, canuts de xocolate, cantells de pernil i formatge, o coques de tomata o ceba; però de moment una cosa és clara, els forns encara tenen vida per les vesprades. I això, per molt que sone a romanç o a caduca tradició, ens hauria de fer considerar una dada important sobre la nostra idiosincràsia popular, de vegades tan oblidada, justament que aquells que estan tan lluny l’enyoren!.