Ponxo sense ponxo

Trobe que tots els parcs temàtics, tots sense excepció, al marge del món que simbolitzen i de les atraccions que presenten, haurien de tenir una botiga de regals i souvenirs a l’altura de les circumstàncies. Una botiga com Deu mana, vaja! O el que és el mateix. Una botiga on poder gastar alegrement els cacaus amb allò que el proïsme, o en tot cas un individu com jo, té idealitzat des de fa temps i durant el que li resta de vida. Per això mateix, la principal crítica que faig al conegut popularment com el Mini Hollywood d’Almeria és aquesta, que la botiga és molt fluixa, patètica si més no, i que és evident que no saben, o més aviat, no tenen ganes d’aprofitar la tirada. I és que, al remat, no soc l’únic que pregunta per la peça de roba estrella que tots volen adquirir en plena temporada alta del parc: el ponxo. I no un ponxo qualsevol, és clar, sinó el ponxo icònic amb el qual tots els fans dels spaghetti western hem admirat —i admirem!— Clint Eastwood. Però no, pel que es veu, aquesta és la pregunta del milió. «Venderíamos un montón», em diu, per això, l’encarregada de la botiga, cosa que li afegeix encara més incomprensió a la situació. Perquè no s’entén, no, de cap de les maneres. Una mancança certament lamentable en uns temps de consumisme voraç en què la mitomania s’obri pas gràcies als objectes englobats en una etiqueta molt ben parida des del punt de vista comercial: retrovintage. Però no a Almeria. No. Almeria és un desert. Un desert on el capitalisme ha penetrat tan sols en forma d’hivernacles que s’estenen de manera proporcional a l’explotació laboral que els defineix, en cap cas en forma de ponxos pretèrits destinats a romàntics idealistes com jo. Una llàstima. Perquè, pel que fa a la resta, doncs tot molt bé. El parc s’aguanta a soles, vull dir, s’aguanta al marge de les actuacions manifestament millorables dels actors que les interpreten. I tan sols pels decorats, ja paga la pena de pagar-hi l’entrada. A més, sempre ens quedarà la alpujarra, o en tot cas, la capital, la ciutat d’Almeria, amb aquest toc andalús tan autèntic i alhora tan atractiu, extraordinàriament gentil. El tapeo i la Virgen del Carmen, quina gran estratègia!, extensible a tot un territori enclavat entre muntanyes d’escassa vegetació, on la magnanimitat dels turons més alts amaga, sovint, la immensitat de la mar i d’aquest parc natural impressionant que rep el nom de Cabo de Gata. I un que es perd entre atzavares, baladrers, dunes i platges d’arena negra i fina on el temps s’atura i la pasqua pren forma entremig de nits coronades per una lluna que no és una lluna qualsevol, no, és la superlluna del mes d’abril, la luna lunera cascabelera...