Quin goig obrir un llibre i quedar-te petrificat davant les paraules que se
succeeixen, literatura en estat pur, grandíssima la sensació d’ancorar-se en
qualsevol racó de casa per a llegir, i rellegir, i anotar, i pensar, i aprendre.
Molt. Magnífic, magnífic títol: Los
últimos. Voces de la Laponia española, del periodista valencià, Paco Cerdà
(el Genovés, 1985). Sens dubte, una obra molt a tenir en compte, una obra de
referència, i potser alguna cosa més que això. Una obra de capçalera, sensacional.
Honesta. Colpidora. Tan amarga i silenciosa com els camins que recorre l’autor
a la recerca de testimonis marcats pels solcs de la vida rural. La mort. I al
mateix temps, la llibertat. Dos conceptes antagònics. Dos conceptes, no obstant
això, que s’entrellacen en un recorregut fantàstic i alhora dramàtic pel vast
territori de la Serrania celtibérica,
allà on reposa la memòria del que fou i ja no és, del que fou i ja mai tornarà
ser. Terra indòmita, salvatge, pobresa digna forjada pel vent i el fred
penetrant... L’inici és inquietant: [...]una
zona biológicamente muerta y condenada a su immediata extinción [...], menos de
ocho personas por cada 140 campos de fútbol [...] I així successivament.
Confesse que el llibre em va cridar l’atenció ja des del primer moment, una
coberta suggeridora i atraient: una via
del tren solitària, coberta de neu, núvols negres, dreta cap al no res, cap al
silenci més absolut d’unes terres adormides que arrosseguen passions i
sentiments difícils de compaginar en l’era del progrés i la uniformitat. Víctimes
anònimes i oblidades pel capitalisme despietat. Terres on encara respiren alguns
pocs herois, els últims, dels qui ningú parla, inconscients però també
conscients de ser això, precisament, els últims. Perquè ho seran, aquesta és la
dolorosa realitat. Els últims. Perquè la llibertat té un cost. I aquest cost és
la despoblació, la diàspora completa, el desarrel més absolut, la demotanàsia,
paraula juxtaposada, de demos: població; i tànatos: Déu de la mort pacífica.
Demotanàsia. Un concepte rotund. València, Castelló, Terol, Saragossa, Conca,
Burgos, la Rioja, Guadalajara, Soria, Segòvia... 65.000 quilòmetres quadrats
dividits per fronteres administratives difícils d’entendre on el passat i el
present confronten les estampes més tendres i bucòliques amb la realitat més
aspra de la globalització: sense remei. Gran
despoblación, altísima ruralización, ausencia de ciudades, terreno de montaña y
carácter remoto. Supera todas las exigencias demandadas por la Unión Europea
para recidbir ayudas especiales. Sin embargo, al no encajar burocráticamente en
una región administrativa oficial, como la de provincia o comunidad autónoma,
sino ocupar las costuras de muchas provincias y comunidades, no puede aspirar a
ayudas directas de Bruselas.
Així és, en definitiva. I entretant, per les pàgines del llibre van
desfilant testimonis silents, herois romàntics que desconeixen, o reneguen, de
l’abast de les ciutats, del materialisme voraç, tan sols enamorats de la
connexió entre la terra i l’home. Només una sentència lapidària il·lustrativa
del context: se nos ha abocado a la
uniformidad. Resulta difícil trobar un llibre on es condensen gran part
dels detalls, matisos i belleses que fan bategar aquest costumari. Aquest n’és
un. Com he gaudit amb la seua lectura, com deu haver gaudit l’autor treballant-hi! Clarament, una obra que m’haguera agradat escriure i que recomane fervorosament. Los últimos, voces de la Laponia española.