Llibres de vora mar

I al capdavall, resulta que ho tenim a tocar, producte d’un simple passeig a vora mar. Estiu rere estiu. Un gran onada de sentiments i literatura propietat efímera d’aquells que l’acaronen i la comprenen, que la valoren i que, de tant en tant, també la recomanen. Perquè no tot és un castell d’arena, ni una exposició gratuïta al sol abrasador, ni tampoc una passarel·la de cossos esculturals o d’estomacs agraïts. La gent ganduleja, en efecte, però també llig. I a banda, basteix una biblioteca a l’aire lliure que cal aprofitar per descobrir noves lectures o per revisitar algunes altres, o tot plegat per reviscolar un hàbit molt capaç de sobreviure en aquest món aparentment tan apàtic i tan assimilat a les tendències banals i globalitzades. Diuen què. Però hi ha vida més enllà de la frivolitat imposada pel progrés. I en sobra tan sols amb un esguard furtiu, tot just el que separa la curiositat innata de la vaguetat imposada pel present. Lletres manuscrites! I aleshores, els títols s’acumulen sota la mirada atenta del caminant discret però conscient de l’espectacle. Jo mateix.

Entre les ones i el vent apareixen, de seguida, exemplars com ara aquell clàssic de Jack Kerouac: On the road. O aquell altre disponible en tantes llengües com estrelles cauen en la nit de Sant Llorenç: Sàpiens, de Yubal Noah Harari. O el que devora amb recel aquest senyor que s’estova a la gandula: La fi de l’eternitat, d’Isaac Asimov. Què no dir-ne de Memòries d’Àfrica, d’Isak Dinesen. O d’altres títols inabastables per llunyania i per solemnitat però que hi són, de veres que hi són, allí entre les mans d’uns anònims qualssevol, exemples tots de la varietat i els gustos de la concurrència popular. Gèneres a doll: novel·les, assajos i manuals d’autoajuda, i de tant en tant algun llibre de poesia. Joan Fuster i la seua Antologia poètica. Quasi res porta el diari! Obres que refermen valors allunyats de l’estultícia i que responen a la més vella màxima de la literatura universal: perquè sí o perquè vull, com bé resava aquella cançó inoblidable d’Ovidi Montllor. Sobre la llengua? En castellà, majoritàriament. Això és cert. Tanmateix, de traduccions, n’hi ha a caramull. I el llibre que ara fullege acoblat entre les dunes i l’arena n’és un exemple: Els anells de Saturn, de W.G. Sebald. Bellesa interminable. Un cúmul de reflexions i paisatges costaners. Solitud i voluntat de cobrir el buit immens que s’obri allí entre la terra i l’aigua, o entre els llibres i allò desconegut, més aviat. Mons interiors, en qualsevol cas. Mons que em visiten, també, a partir d’Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, que és el títol que llig aquella dona que no necessita res més que la mar al seu davant, com si es tractara, precisament, de la seua particular cambra. Mediterrània en vers. O en prosa. Tant se val. Sempre amatent a cobrir la longevitat i la diversitat de la vida, des de la més estereotipada, com ara ella, que és professora de literatura jubilada; fins a la més impensable, com ara aquesta adolescent conquerida per la joia de llegir Ghost. I Ghost només és una novel·la juvenil escrita per un tal Jason Reynolds, que al capdavall resulta que no és un tal. Simplement, és un dels tants creadors d’històries que desfilen pels nostres ulls i ens fan pensar que sí, que llegir deu ser això, un viatge que s’allarga jorn enllà, tan infinit com el plaer de l’estiu en aquest raconet del país. Així que dona’m la mà, deia Joan Salvat-Papasseit, que anirem per la riba ben a la vora del mar.

Mabra

Tot i que les condicions no són bones i que el mes de setembre és molt millor, agost sempre ha sigut per a mi un mes particularment prolífic per a la pesca. Com que les circumstàncies de la vida són les que manen, és en aquesta època de calor insofrible que trobe sovint el moment adequat per a dur a terme el ritual nostre de cada estiu: la fosca aventura de la nit a vora mar, canyes plantades, estrelles que cauen, silenci només interromput per les pedres abundants que les ones trauen de l’aigua en trencar sota els peus d’un vell conegut en aquestes latituds. Jo. Sol i a casa meua, cosa que confereix al fet un sabor realment especial i ple de significat. Encara queden mabres, per a més inri. I per bé que ja no és l’abundor d’antany, si hom encerta el dia i té una miqueta de sort, pot tornar a la llar amb la faena feta, que no fa destorb: dos o tres d’aquests peixos comuns en el cabàs. Dos o tres, tan sols. Perquè tampoc en calen més. Gràcies. Anys que passen i excessos que delmen a pleret un paisatge rutinari abans ignorat i ara incorporat a la deriva segons la qual allò que importa en realitat és l’arena, tan sols l’arena. I el sol abrasador. I el turista. I les banderes blaves. I els ingressos! I el despropòsit de veure com allò que era llarg i solitari, ara és una simple propietat de la moda imperant: la playa. Potser algú ho podria dir, potser: «és que tu ho tens molt fàcil, eres d’allí!» I sí, és cert. Soc oriünd. Però això no evita ser conscient de l’abast de tot plegat, de l’estultícia del progrés, de la banalitat de considerar un paradís allò que ja només respon a la hipocresia del present. Però bé. És aquest tipus de nits, tanmateix, que em regalen un respir a tanta obscenitat. Allí davant de la immensitat, amb la brisa que em regala el salobre o amb la simfonia d’una mar fosca que atrau i fa por al mateix temps, sempre amatent al moviment d’uns estris que, en un moment donat, es doblen per complet i jo, mig endormiscat, trac els peixos que sempre m’han connectat amb aquella infantesa feliç per les dunes i les mates de borrons. Caragolets que s’enfilaven per les tiges dels joncs. Mabres, en efecte! I són grans, de veres que ho són, de més d’un pam, com aquelles que abundaven fa anys i bogaven les aigües calmoses en moles ingents que mai no fugien mar endins. Pense, aleshores, en aquells que ara aterren en aquesta línia litoral amb tot el seu arsenal tecnològic, que practiquen allò que se’n diu surfcasting, que parlen en castellà, i que ignoren per complet la depravació que representen. Però una estrella cau, de sobte, del cel. I malgrat que el desig és un secret, trobe que encara em queda una estona més de gaudir d’aquest plaer a les portes de ma casa. Sense ningú que malbarate el que per mi és un privilegi i per a altres una simple rèmora del passat.