No sé fins a quin punt la imatge té interès, desfasada per complet en un món dominat pels mitjans digitals i pels corrents d’opinió de les xarxes socials, però sens dubte, crida l’atenció, en primer lloc perquè ja no és gens habitual; i en segon lloc, perquè precisament per això, pel fet de no ser habitual, un pensa en el temps perdut pel quiosquer a fi d’ordenar la premsa i classificar-la segons el seu criteri, o segons les prioritats dels seus compradors, que també pot ser, ningú diu que no. La cosa té mèrit, ausades que en té. Tanmateix, ja fa temps que no m’explique la qüestió de la premsa en paper. Resisteix, sí, però no com una rèmora d’altres temps, ni com un exemple d’estoïcisme popular o empresarial digne de ser mantingut en un present devorador, no, sinó com una mostra claríssima de servitud a l’amo, que és molt diferent i, al mateix temps, és clar, molt lamentable. Un, per tant, es planteja algunes qüestions, tan lògiques com depriments: per què uns mitjans reben més ajudes que uns altres? O, fet i fet, per què unes empreses privades reben ajudes? No és comprensible pensar que un mitjà de comunicació privat que sobreviu gràcies a les entitats públiques, acabarà informant d’una manera parcial? No és evident, això? Ens prenen per idiotes o què? On queda, d’altra banda, el paper de la llengua pròpia? Els mitjans incorporen continguts en català perquè s’ho creuen o perquè cobren si ho fan? Ho fan, en realitat? En fi, es tracta de preguntes tan elementals que, al remat, no mereixen ni ser analitzades més enllà de la imatge en si que acompanya aquest text, on també hi ha revistes, per sort, que paguen molt la pena. I és que, almenys, la imatge, doncs això, és costumista, quelcom així com les cabines telefòniques que encara es deixen veure en alguns racons o com els cines de poble que apuren els seus últims hàlits de vida reconvertits, en el millor dels casos, en centres culturals o sales de museu. O com tot el conjunt de textos d’aquest blog aixoplugats sota l’etiqueta costums que s'acaben. Perquè aquesta, i no cap altra, és l’única cosa que importa en un costumari que va camí de fer quinze anys. Quinze anys! Que quin és el secret? No hi ha secret. De vegades, o gairebé sempre, el que compta és fer el que un considera convenient, o altrament dit, el que compta és fer el que a un li dona la real gana. Amb respecte, això sempre. Però sense por. No n'hi ha més...
Altres assumptes...
▼
diumenge, 27 de març del 2022
dimecres, 23 de març del 2022
EL CANT DE LES GRANOTES, Onada edicions
2020 va ser un any particularment difícil per a mi. Amb el fantasma del
confinament primaveral sobrevolant el meu subconscient i endinsat, com tot el
món, en un context pandèmic que em desvetllava i em conduïa dret cap al
precipici surrealista del meu viure, a les acaballes de l’estiu vaig prendre
una decisió inversemblant que ara, passat un temps, ja puc qualificar com el
que és o, més aviat, com el que va ser: una fugida, una escapatòria,
un ja vorem què passa i un trencament amb tot allò que m’havia
envoltat des de la més tendra edat. Fora. Allí me’n vaig anar. Fora. No
excessivament lluny, però fora, en concret a la coneguda en termes literaris
com a zona zero de la Lapònia espanyola. I, a més a més, en companyia de les
persones que més m’estime, que fins i tot, escamparen el poll d’aquesta porció
de terra i mar anomenada Mediterrània uns pocs mesos abans que jo. Aïllament
voluntari. O forçat, que en podria dir algú. Però no. De forçat, al capdavall,
no hi hagué res. Perquè el que, en un principi, semblava un suplici, de seguida
va esdevenir un plaer; i el que, de bell antuvi, era un camí pedregós farcit d’inclemències
meteorològiques, prompte es va convertir en un recorregut oníric per les quatre
estacions de l’any. I al remat, un llibre. És clar. Aquest llibre: El cant de les granotes. Potser el
llibre que més a gust he fet. Un dietari sincer que ara veu la llum i que em fa
molt feliç, la veritat, no debades representa una visió, —la meua—, sobre unes
terres de les quals ja mai no em separaré. Terres pobres, deprimides, isolades.
Terres ermes a les quals no fa cas ningú i que només se citen en programes
electorals massa obsessionats a convertir-les en l’eslògan de moda: la España vaciada, per exemple. Però jo
he viscut allí. I ho he vist. I ho he respectat. I també podria dir que ho he
estimat. Perquè, al remat, d’això es tracta, únicament, d’estimar. Sempre és la
mateixa cosa. Estimar. I cuidar-nos molt en aquests temps atziacs
que ens ha tocat de viure. Així que espere que us agrade. Estic pràcticament
convençut que així ho serà, perquè res no pot fallar quan qui escriu s’ho passa
tan bé com el seu futur, i hipotètic, lector. He dit!
dissabte, 19 de març del 2022
Coets
Ha estat curiós, molt
curiós, comprovar, durant aquestes festes falleres, la freqüència d’esclat dels
coets. Si més no, s’han ajustat a la perfecció als compassos horaris d’un
temporal de pluja i vent que no ha cessat de donar malany però que no ha pogut
amb les ànsies festives d’un personal amb massa coses a dir després de dos anys
de pandèmia. O plandèmia, que diuen alguns. Francament, tenia ganes de veure
què podia passar. I encara com les festes han coincidit amb el temporal, encara
com. Que si no, que si no... En fi, com a mi açò de les falles no em resulta ni
carn ni peix, he preferit veure l’espectacle des de la barrera, com sempre per
altra banda, però així i tot, res no ha deixat de resultar-me curiós,
insistisc, molt curiós. De fet, a la mínima que la pluja feia un recés, allí
estaven els esclats dels coets, com si tot plegat foren el resultat d’un
experiment sociològic anàleg als daltabaixos de la Covid-19. O Covid-22, que és
com hauria de dir-se ara, no? I és que, entretant, han passat dos anys molt
fotuts en què el temps ha estat aturat i les bromes inicials han derivat en les
més variades formes de fragmentació social: enemistats, postures enfrontades,
separacions familiars, morts, desil·lusions contínues, vacuna sí, vacuna no...
De sobte, però, han tornat els coets, fidels a l’espiral del temps; deslliurant,
d’alguna manera o altra, la gent del sotrac d’unes circumstàncies que han
viatjat d’ona en ona fins al fàstic final. Fa temps que pense que açò de la
covid és tema de sociòlegs i gent del ram, no exclusivament d’uns experts que
ningú coneix més enllà de l’espectacle fastuós de la política i els mitjans de
comunicació. Tanmateix, arribades, i concloses, les falles, la meua percepció
ha canviat. Al capdavall, ja he tingut prou amb els coets per celebrar, i
corroborar, l’ànim del poble i de la vida.