Els cinemes paradís

De la decadència i posterior destrucció dels cinemes de poble ja va donar testimoni la pel·lícula Nou Cinema Paradiso, però el cas és que passejava avui pel davant d’un dels pocs que encara queden en peu quan no he pogut resistir-me a entrar i gaudir de les seues excel·lències, que tot siga dit de pas, són les mateixes que les d’un cinema modern: comoditat absoluta, pel·lícula en dolby surround, roses salades i dolces, i acomodador amb llanterneta per si les mosques. I a més, al costat de casa, en ple centre històric, sense cotxe ni franquícies comercials que recorden l’avanç indestructible del progrés. Em crida l’atenció, sí, certament. Tanmateix, la qüestió és sagnant. Que jo recorde, al meu poble, hi havia quatre cinemes d’aquest tipus i ara només en queda un. Miracle, ja que el pobre resta isolat i sense públic, vinga a donar problemes econòmics i existencials a l’ajuntament i al personal melancòlic que es resisteix a veure’l tombat. Una pena. Però ben mirat, també una inevitable pena. Exactament la mateixa que afecta altres racons d’oci propis de la vida contemporània i que ningú, de moment, s’ha atrevit a denunciar. No és lamentable que els pubs de copes de tota la vida es traslladen i s’acumulen cada vegada amb més submissió als polígons industrials dels afores del poble de torn? No és patètic que la gent ho accepte com una norma de convivència imprescindible? És clar que ho és. Ara bé, que ningú es queixe de l’ocupació dels carrers i les places públiques per a dur a terme el famós i estigmatitzat botellot. Perquè sens dubte, és per a fer-s’ho mirar. I és que hi ha costums inesborrables i sans que, en efecte, han d'eixir per algun lloc.