Escorrentia

La primera vegada que vaig sentir la paraula escorrentia, o més aviat, la variant castellanitzada correntía, va ser a la població d’Oriola, capital històrica de la comarca del Baix Segura i antany bastió fronterer d’allò que el cronista medieval Ramon Muntaner anomenava lo pus bell catalanesc del món. Hi vaig viure un any, allí, sí, per bé que semble mentida per a alguns. I ausades que me’n recorde, d’aquella ciutat, tot i que no precisament per la vitalitat lingüística del català, tot al contrari, sinó pel substrat lingüístic que hi romania —i roman, encara avui— en forma d’antropònims, topònims i vocables que en el cas concret que m’interessa agafaven transcendència en dos llogarets anomenats, respectivament, Correntías Medias i Correntías Altas. Que per què es deien així? Doncs no vaig arribar a preguntar-ho mai, la veritat, per a preguntar estava jo en aquella època, però alguna cosa em diu que era per la mateixa raó que en aquests paratges que trepitge ara, l’aigua s’escorre costera avall, filtrada des dels vessants de les muntanyes. Aigua viva, tèrbola, en constant moviment, que arrossega els adobs naturals necessaris per a l’eclosió tardoral, per exemple, de les gírgoles de card, molt abundants quan és la temporada. No ara, és clar. Perquè ara és hivern. I la primavera encara no s’albira. A quin sant! Que quin temps fa? Doncs això: plou i neva i nevarà, com diu la cançó. Així que, de moment, a gaudir dels fenòmens naturals que ofereix aquest entorn agrest i solitari, a gaudir de les escorrenties, sense anar més lluny, vocable d’herència catalana; infinites, tot un espectacle per la puresa que duen associada i per la immensitat relluent que s’aprecia des de tots i cadascun dels turons que envolten el poble que m’allotja: cerrillo Herrero, la Chaparrilla, la Cabezuela, Castillo frío... Terra que regolfa aigua com la nafra que vessa sang, a borbollons. I un caminant meravellat que es perd fins que el líquid element, tan escàs i sol·licitat d’un temps ençà, li impedeix travessar els límits marcats per l’abundància transitòria. Havia de ser enguany, doncs. Enguany. «Hacía mucho tiempo ya sin un invierno como toca, porque esto es lo normal. Y antes aún nevaba más, y llovía mucho más también», diuen què. A la qual cosa, jo només puc respondre allò tan valencià de torna-li la trompa al xic, perquè per bé que neve el que no està escrit i per bé que ploga torrencialment, els oriünds mai no en tindran prou si es compara amb l’edat d’or de la climatologia local, que pel que es veu fou hace diez años, o hace veinte años, o hace treinta años, o cuando era joven... Caldrà revisitar aquestes terres, doncs, cada tant, encara que em sembla, a mi, que aquestes postil·les deuen ser quelcom així com la pesca que jo mateix practique cada estiu, a la vora de la mar. Perquè jo també ho dic, això, de fet. També. I sempre en funció de qui tinga davant, sovint algú més jove que jo: «fa deu anys sí que es pescava, sí; fa vint anys sí que es pescava; quan jo era menut...» I així successivament, generació rere generació.