Coronavirus. Capítol 54: 'Balconazi'

Doncs sí, després dels successius èxits dels termes compostos feminazi i cabronazi, patentats respectivament per la ultradreta més salvatge i per una pàgina de Facebook amb tendència a la burla i el sarcasme, ara pareix arribat el moment gloriós d’una altra paraula que també ha acollit l’element nazi com a part fonamental de la seua composició: balconazi, en efecte, un neologisme molt en consonància amb els temps lingüístics que corren i que defineix tota aquella persona que durant la quarantena  s’ha dedicat a vigilar des del balcó els moviments dels qui han vagarejat pel carrer. S’entén: passejadors de gossos, policia, clients de Mercadona... I per extensió, ara mateix, també pares amb xiquets, —entre els quals m’incloc—, esportistes, quadrilles d’adolescents, i tot allò que es mou, així en general. Original el terme, sens dubte, tot i que en certa mesura, també deutor d’un altre molt més famós que la història, la literatura i les arts comunicatives s’han encarregat de dotar d’un significat més ampli i molt més rendible des del punt de vista comercial. I és que la figura del balconazi actual no deixa de ser la mateixa que la del Big Brother clàssic, altrament dit Gran Germà, això és, l’ull tenebrós que tot ho controla, la gran càmera oculta o descoberta que denuncia, manipula i sanciona totes i cadascuna de les accions del proïsme. Tot un Ministeri de la Veritat, almenys si prenem en consideració el contingut d’aquella magnífica novel·la de George Orwell anomenada 1984 segons la qual l’interés comú és reduït, de manera macabra i repressiva, a la falta absoluta d’intimitat i de llibertat individual. LA GUERRA ÉS PAU, LA LLIBERTAT ÉS ESCLAVATGE, LA IGNORÀNCIA ÉS FORÇA, quasi res porta el diari. Balconazis, doncs. En conclusió, una pràctica que pot resultar perillosa i amb una càrrega vírica molt més devastadora que la mateixa pandèmia que ens manté confinats a casa, amb capacitat d’establir-se perennement en una societat que duu vora seixanta dies reclosa i que ha estat qualificada, en l’últim informe del govern, com a fase 0, mancada de moviments i amb els sentiments negatius a flor de pell. Compte, doncs, amb les conseqüències. Perquè una cosa és el llenguatge i els seus capricis. I una altra, la realitat, que pot ser diversa, rica i sotmesa a visions que no sempre es corresponen amb l’estricta i l’oficial que emana de les autoritats. No és tot cert el que veiem, com tampoc és del tot cert el que ens conten i ens creiem.