Mai
m’ho haguera pensat abans. De fet, en condicions normals haguera resultat inviable.
I impossible. No un impossible de l’estil ja veurem o ja en parlarem, no, un impossible
de veritat. Dels que no admeten rèplica. No. Sec. I així fins al pròxim assalt
dels meus fills, on la resposta haguera estat la mateixa. No. Contundència al
poder. Ni un clivell de dubte. Això és un pare, sí senyor! És clar que jo no comptava amb aquest maleït
coronavirus, que ha pogut amb tot, també amb la meua resistència històrica a tenir
animals a casa, dos hàmsters per a ser més exactes, Coco i Copito, entranyables a ulls de les meues
criatures, que els qualifiquen de preciosos,
de meravellosos, de graciosos i de tot. Tot floritures, tot. Tot per als
hàmsters. Que si fan açò, que si fan allò, que si escalen, que si roden, que si
mengen pera, que si mengen meló... En fi, que no caben de goig, els meus
menuts, entusiasmats de veritat, que els han encaixat amb moltíssima il·lusió. Com jo, vaja, com jo, que també estic encantat, de veres que sí. Encantadíssim. Perquè si hi ha alguns
animals que no puc veure ni en pintura i pels quals sent una especial animadversió
aquests són els ratolins, o com vulga que es diguen ara, roborovski em pensen que
són aquests, però a mi no m’enganyen. Ratolins són i ratolins seran. O rates
menudes. O rates, directament, que collons! Ara per ara, tinc dos rates a casa,
xicotetes i adorables, sí, però rates, al capdavall. I jo, doncs mira, no puc. És
sentir la paraula rata i començar a posar-me nerviós, i a patir, i a sentir por,
i repugnància, i tot plegat. Mentre escric aquestes línies, de fet, em ve a la
memòria el personatge aquell de la novel·la 1984,
el tal Winston Smith, que els tenia pànic i que no podia amb elles, tot el que
vulgueu, però que fou torturat amb una gàbia de rates atacada en plena cara, el
seu pitjor malson. Em va a la memòria també el dia aquell de ja fa molts anys,
en l’època dels grans viatges de la meua vida, quan en una aldea peruana, en companyia
de la meua Cris i envoltat de ruïnes inques, ens oferiren menjar kui. Una broma, vaig pensar. Però no, ni
de bon tros. El menú no oferia alternativa ni tampoc hi havia la possibilitat de
dir que no. Així que kui que vam menjar, tot cap a dins, ben especiat, amb uns
tallarins d’aderezzo que mai abans m’havien
sabut tan bons i tan exquisits. Rata a la saca! Mmmm, que bo!, dèiem. Amb
aquelles dentoletes que sobreeixien, amb aquell entusiasme de la gent local per
un plat que era típic i exclusiu de la zona. I vinga la graella de rata, i vinga, i vinga.
Inoblidable! Confesse que no he passat més fàstic en ma vida. Però ara resulta
que les rates han tornat a mi, i que les tinc a casa, i que les he de
contemplar perquè això és el que se suposa que fan els pares moderns i
comprensius d’avui. Maleït coronavirus i maleït confinament! Així que sí, no em
queda una altra. Benvinguts sigueu, hàmsters, a la meua llar. Perquè casa meua, és
casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada