diumenge, 8 de maig de 2016

Un trinquet alternatiu

Potser és la distancia, potser és el temps, potser, i crec que aquest és el principal motiu, que se m’obliden les característiques d’un poble com el meu, desarrelat i aliè a qualsevol aspecte relacionat amb la identitat i la cultura popular. Un poble en el qual mai m’he sentit a gust i que sempre ha optat per un camí molt allunyat del que jo haguera preferit tenint en compte l’ambient en què em vaig criar i la llengua que em van parlar. No sé. Segurament aquesta és la raó per la qual ja fa temps que vaig deixar de viure-hi i vaig donar-lo totalment per perdut. Segurament. Perquè la veritat és que el meu poble no em representa. Mai ho ha fet. I això a pesar d’haver crescut entre els seus carrers, haver jugat entre les seues pedres mil·lenàries i haver treballat entre els seus camins de camp. Una llàstima, certament. Però així són les coses, què en farem. El meu poble ben bé podria pertànyer a una altra comunitat autònoma i la trista realitat és que no es notaria en absolut. Francament tenia un bri d’esperança que les coses canviaren amb l’arribada d’un govern de caire nacionalista, però no, com sempre, al meu poble cadascú actua com li ve en gana, sense transmetre cap imatge de col·lectivitat i gust per les coses pròpies. Un poble dimitit si del que es tracta és d’enfortir els senyals distintius del país que l’allotja, clar que per a això ja estan les falles. El trinquet? això què és? En fi... Les justificacions les deixe al marge, senzillament formen part d’un món polític del qual no forme part ni tinc intenció de fer-ho. Entre ells s’entenen, però que no ens donen lliçons, per favor. Això no.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Signe al teu costat amic. Toni.