Avui he estat allí,
i he comprovat entre sentiments contradictoris com la senda continua igual, una
barreja de silenci i malenconia. La ruralitat roman oblidada, amenaçada, tocada
de mort. Molts camps de tarongers han estat novament plantats, reemplaçats per
varietats més productives i rendibles per al mercat internacional, terra
fèrtil, incorporada sense retorn al reg per degoteig, fesomia alterada d’un
paisatge antany transmès de generació en generació i avui comprat i transformat
a colp de talonari. El camí d’accés es presenta molt malmès pels desastres
meteorològics que sovint rematen els llargs períodes de sequera que
caracteritzen aquesta part de la Mediterrània, cada vegada més llargs, més
tediosos, més de tot. I, de mentre, alguns ciclistes i caminants vagaregen en
direcció a la creu, el punt més alt, la divisió del terme. Des d’allà dalt
s’albira la planícia comarcal, l’antic castell, les partides agrícoles, la
indústria associada al moll, la mar. La nostra benvolguda i maltractada mar. La
vegetació roman impassible al meu pas, indiferent. Però l’aroma del romaní i de
l’espígol, i també algun arboç tardoral i vermellós que apareix en el millor
moment conviden a gaudir de tot plegat... El vell tornall familiar de
clementines marisol ha passat a millor vida i ha deixat lloc a una d’aquestes
fruites exòtiques que tant reclamen la cuina i el gust occidentals: l’alvocat.
Encara en fase d’acaronament, tanmateix, els puerils plançons lluiten per
arrelar-se a la terra i posar-se al nivell dels pocs nesprers que resisteixen
vora sèquia, els últims vestigis de l’antiga parcel·la, cuidats i amb fruits
saborosos gestant-se al seu dedins. Serà una simbiosi curiosa, sens dubte:
nespres i alvocats. Identitat i progrés! Un pont entre el País Valencià i
Amèrica Llatina, si més no. Perquè l’alvocat és una fruita tropical, la mantega
dels asteques es podria dir, d’etimologia ben interessant. De fet, pareix
remetre a una llengua viva actualment a Mèxic que s’anomena nàhuatl i que
sobreviu a la pressió de l’espanyol entre multitud de formes, varietats i
dialectes. Alvocat és un manlleu, per això, un manlleu adaptat, però un manlleu al cap i
a la fi. I el més interessant de tot és que el seu significat en la llengua
primigènia és ahuácatl, que
significa testicle, supose que per la seua forma, la viva imatge d’aquest
element tan vital per a l’anatomia masculina. Tota una metàfora: els alvocats
penjant de l’arbre. Nyas. Però millor no pensar-ho, no siga cosa que, com diria
aquell, se’ns engargusse el guacamole, o les cremes, o fins i tot, les
infusions que es poden preparar amb el pinyol d’aquesta fruita que fa traça de
convertir-se en l’or dels paladars més moderns i sofisticats.
1 comentari:
Sergi, veig que perseveres amb el costumari. Si em permets, una lleu comentari lingüístic: els alvocats no tenen os, sinó pinyol!
Publica un comentari a l'entrada