Sempre ens quedarà el folklore |
Encara un poc consternat per la notícia que
situa el percentatge de valencianoparlants en un 10% l’any 2050, arriba l’hora
de traure algunes conclusions no precisament precipitades sinó mastegades al
llarg de tots els anys que porte fent classe de valencià. I és que la notícia,
contràriament a tots aquells que s’han escandalitzat i han posat el crit en el cel,
no m’ha resultat sorprenent, en tot cas m’ha impactat, que és molt diferent. I
és que fins ara, mai no havia sentit ningú dir-ho tan claret i per escrit,
publicat en els mitjans de comunicació i amb el rerefons d’un estudi que,
simplificant un poc la cosa, només fa que confirmar els senyals que alguns ja
prevéiem de feia anys. En efecte, els valencianoparlants ho tenim molt negre.
Més si es considera que en alguns pobles i ciutats valencians ja fa temps que
l’ús del valencià voreja el 10% o, fins i tot, menys. Alacant a banda, ciutats
com ara Castelló de la Plana, Sagunt, València o Elx en són un exemple. I
tampoc cal fer un estudi per saber-ho, sobra amb un passeget pel carrer i amb
parar l’orella. O en qualsevol cas, sobra amb participar en alguna conversa a
les xarxes socials on tot pareix que es queda en pur alarmisme, politització i
en més del mateix: que si ofrenar noves glòries, que si bilingüisme per ací i
per allà, que si açò és cosa dels catalanistes,… En fi, hi ha una part
important de valencians amb certa tendència a enarborar banderes postisses amb
qui no es pot comptar per a redreçar aquest problema, de cap de les maneres. Ni
ara ni mai. No obstant això, convindria que alguns dels qui ara es justifiquen
i posen arguments tan vells com “yo siempre he defendido el valenciano”, “tiene
que haber libertad de elección” i totes aquestes ximpleries, deixaren de donar
pel sac i ens oblidaren ja d’una vegada. Perquè si la nostra llengua mor, com a
mínim vull un poc de dignitat el dia del seu soterrar, sense cap mosca
collonuda foradant-me l’orella i dient-me que “yo soy más valenciano que tú
porque como paella los domingos y soy miembro de una falla”. M’alegre molt per
tots ells, de veritat que sí, però per favor, que no em conten romanços, de fet
no vull ni que em parlen. Perquè el vertader problema de la llengua d’aquest
país, del català parlat a terres valencianes, no és que a la gent li importe
una merda, que també, és que en gran part és contrària a la seua dignificació,
al seu ús i a la seua normalitat. Diguem-ho clar. Ja està bé d’ambigüitats i
d’hipocresies. O es parla o no es parla. O s’escriu o no s’escriu. O s’estima o
es deixa perdre…
7 comentaris:
em sembla que has furgat a la ferida, jo crec que hi ha que seguir fins a fer sang.
Sí, la veritat és que sí. Ja no n'hi ha res a perdre. En realitat, però, no m'agrada escriure aquestes coses ni clavar-me en converses que tracten el tema, però és que l'altre dia em tocaren la moral. Cadascú, des de la seua especialitat, contribuïm tant com podem a fer digne el nostre espai vital. Gràcies pel comentari. Ja xarrem.
Molt bon article, Sergi.
Genial la contundència amb que t’expresses, és el que cal per començar a canviar les coses.
Ja ho deia Gramsci: “La veritat sempre és revolucionària”. Per sort, el temps de les metàfores ha quedat enrere, cal dir el que pensem arreu i clarament, sols així transmetrem la gravetat de la situació i sotragarem consciències.
Gràcies Joan. El País Valencià és així de mediocre i de deixat. Meninfot si més no, que és una paraula que defineix molt bé com som i com actuem amb el que és nostre.
Efectivament Sergi, molts amics catalans m'enviaven el seu condol arran de titulars efectistes. Cert és que mai és tard per redreçar una situació, però esta ja ve doblà de lluny...
Visc a Elx -de passada, car sóc interí. I puc constatar que al centre històric de la ciutat s'escolta poc valencià -no falla al carrer filet de fora, baluard resistent- però clarament minoritari. I passats els ponts i el riu Vinalopó, a la banda nova, ja és directament inexistent. Sóc tutor. I habitualment els xarre en valencià. A Tutoria i Ciutadania. També els faig classe de ciències socials, però en cervantino per indicació de la direcció :( Tinc pròxima una reunió de pares. I els he dit que la faré en valencià. S'han significat prou queixes. Doncs no pense baixar-me del burro. Imprimiré fulls amb una traducció del discurs general sobre com va la classe però no pense claudicar. La llei m'empara -ens empara, als usuaris lleials de la llengua. Cap decret ens obliga a fer ús del castellà. Constate que la gent et mira estrany si parles valencià i no eres profe s'aquesta assignatura... símptoma del, diguem-ho clar, racisme lingüístic -sovint banal i inconscient- a què se'ns sotmet als no castellanoparlants.
Note amb amargor com al meu poble, Oliva, són majoria els xiquets que pugen jugant entre ells en castellà.
A Gandia, Dénia i altres ciutats mitjanes aquest fenomen, que mescla absència de la llengua en els mitjans i videojocs i burrera pija de pares que abandonen la transmissió de la llengua, fa feredat. Si li afegim la participació involuntària, però decisiva, dels nouvinguts des de les acaballes del segle passat... ja tenim servit el còctel de l'extinció servit. GENOCIDI cultural senyors/es! Alcem la veu! Ja n'hi ha prou!
Tan malament està la cosa per Sagunt (poble)? No parle del Port que té una sociologia ben particular.
Si tinguérem immersió a les escoles i instituts almenys hom entendria la llengua. La pena, també i ja acabe, és la sensació de ser estrangeritzat a casa teua, i de que et titllen de "radical" per voler tindre el mateix que un castellanoparlant ací o un anglés de Leeds: una vida lingüística senzillament NORMAL. els fanàtics són els altres, els que van de "ciutadans" del món i són uns castissos anorreadors de la diferència. Uns Millán-Astray del segle XXI
Visc a Elx -de passada, car sóc interí. I puc constatar que al centre històric de la ciutat s'escolta poc valencià -no falla al carrer filet de fora, baluard resistent- però clarament minoritari. I passats els ponts i el riu Vinalopó, a la banda nova, ja és directament inexistent. Sóc tutor. I habitualment els xarre en valencià. A Tutoria i Ciutadania. També els faig classe de ciències socials, però en cervantino per indicació de la direcció :( Tinc pròxima una reunió de pares. I els he dit que la faré en valencià. S'han significat prou queixes. Doncs no pense baixar-me del burro. Imprimiré fulls amb una traducció del discurs general sobre com va la classe però no pense claudicar. La llei m'empara -ens empara, als usuaris lleials de la llengua. Cap decret ens obliga a fer ús del castellà. Constate que la gent et mira estrany si parles valencià i no eres profe s'aquesta assignatura... símptoma del, diguem-ho clar, racisme lingüístic -sovint banal i inconscient- a què se'ns sotmet als no castellanoparlants.
Note amb amargor com al meu poble, Oliva, són majoria els xiquets que pugen jugant entre ells en castellà.
A Gandia, Dénia i altres ciutats mitjanes aquest fenomen, que mescla absència de la llengua en els mitjans i videojocs i burrera pija de pares que abandonen la transmissió de la llengua, fa feredat. Si li afegim la participació involuntària, però decisiva, dels nouvinguts des de les acaballes del segle passat... ja tenim servit el còctel de l'extinció servit. GENOCIDI cultural senyors/es! Alcem la veu! Ja n'hi ha prou!
Tan malament està la cosa per Sagunt (poble)? No parle del Port que té una sociologia ben particular.
Si tinguérem immersió a les escoles i instituts almenys hom entendria la llengua. La pena, també i ja acabe, és la sensació de ser estrangeritzat a casa teua, i de que et titllen de "radical" per voler tindre el mateix que un castellanoparlant ací o un anglés de Leeds: una vida lingüística senzillament NORMAL. els fanàtics són els altres, els que van de "ciutadans" del món i són uns castissos anorreadors de la diferència. Uns Millán-Astray del segle XXI
Publica un comentari a l'entrada