En efecte, la paraula marraixa, entre d’altres
accepcions recollides al DCVB,
significa ‘recipient de vidre, molt ample, rodonenc, que se sol forrar de vímens
i serveix per a tenir líquids’. Procedeix de l’àrab i encara que gaudeix de
certa vitalitat per algunes comarques valencianes es troba ja molt arraconada
pel terme castellà garrafa, que l’ha
substituïda gairebé per complet. La causa, potser, es deu al fet que cada
vegada en queden menys de marraixes en circulació. En gran part, s’han vist
superades per aquests recipients de plàstic tan habituals a les prestatgeries
dels centres comercials, que són més barats i més còmodes per al client
potencial, no debades no cal tornar-los als establiments una vegada s’han
buidat, simplement s’aboquen al fem. La marraixa, en qualsevol cas, resisteix
en alguns xicotets comerços, convertida en un objecte de culte d’alguna manera
o altra perseguit per aquells que s’avaloten davant l’imperi del plàstic. És
cert que les marraixes supervivents no són aquelles cobertes de vímet, però ben
mirat, les que queden, continuen fent la mateixa funció, és a dir, mantindre
l’aigua més fresca i més pura. A més a més, les marraixes són realment reciclabes,
tot al contrari que les seues homònimes de plàstic, més prompte cancerígenes a
partir del cinqué ús. Resulta satisfactori, després de tot, trobar alguna
marraixa de vidre de tant de tant, comprovar com encara hi ha clients que es
prenen la molèstia de tornar-la al comerç de torn i canviar-la per una altra
plena. És curiós saber també que el terme marraixa designa també aquells altres
recipients de terrissa amb dos brocs i una ansa a la part superior que estan
presents en quasi totes les cases i que equivalen a aquella paraula tan ben
introduïda a les nostres terres pels nostres veïns més immediats, el botijo. El que són les coses...
Molta independència,
molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una
cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de
la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels
diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que
no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones,
entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de
Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica.
És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat
i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores
d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè
ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho
fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a
les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el
País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i
tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per
aquestes contrades afablement anomenades Levante
español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades,
mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder
veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent
cosa de rucs i de pobres desgraciats.
Llimeres, figueres, tarongers, nesprers, magraners...
En efecte, fins no fa tant no era estrany trobar-se amb alguns d’aquests
arbrers enfilant-se per les parets dels corrals que donaven al carrer. Com
tampoc era estrany veure la pueril xicalla tractant de collir alguns dels seus
saborosos fruits. Si fa no fa, era una pràctica habitual que sovint oferia una
estampa ben difícil de trobar avui pels pobles mitjanament grans, no diguem ja
a les ciutats; això és la dels xiquets corrent i fent malifetes pels carrers a
la recerca d’alguna troballa o collita important. Avui, no és que hagen
desaparegut els xiquets, ni de bon tros, però en gran part aquests es troben
aqueferats amb la televisió, els videojocs o les múltiples activitats amb què
els pares programen la seua existència i el seu temps de lleure, si de cas una
tendència lamentable que, de retruc, ha fet oblidar els xicotets plaers de la
infantesa i renunciar a les nombroses oportunitats de joc i aprenentatge que
presta el carrer. Entretant, la majoria de corrals que tenien algun arbre
fruiter amb vistes a l’espai públic, o bé han desaparegut, o bé han estat
substituïts per finques amb apartaments de setanta metres quadrats. De fet,
d’aquests corrals, ja no se’n troben gaire, i si se’n troben estan en molt mal
estat, descurats o cercats pels envans i els cartells que anuncien la
disponibilitat del solar, això és del que antigament era l’espai del corral: en venda. Ni més ni menys.
La paraula barreno
l’he haguda de buscar al Diccionario de la Lengua Española, no debades se sent
més en castellà que no pas en català, l’equivalent de la qual és barrina. El
seu significat, tanmateix, no varia d’una llengua a una altra: forat que s’ompli de pólvora o una altra
matèria explosiva, en una roca o en una obra de fàbrica, per a volar-la. Sí
que ho fa, en canvi, d’un territori a un altre. A terres valencianes, per
exemple, el barreno sempre ha
designat un còctel, en efecte bastant explosiu, de dos licors de sobres
coneguts pels veïns més rudes d’aquest país, l’absenta i la cassalla. No gens
comparable, d’altra banda, amb aquella altra poció tan típica de les nostres
contrades que es denomina barrejat i que respon a la combinació de mistela i anís.
Una aigüeta, en definitiva, si es compara amb l’esclafit que deu proporcionar
un barreno en l’estomac de qualsevol
agosarat, una mescla dirigida, en exclusiva, als homes d’abans, això és, a
aquells que entraven al bar i simplement pegaven una cabotada al cambrer. Bon dia, barreno!, deien de vegades. I
de seguida, el cambrer comprenia. Un costum que es repetia cada matí i que s’ha
perdut quasi per complet per raons de salut, evidentment, i també per la
decadència de les faenes feixugues del camp, quan el jornaler necessitava
quelcom de calent en el cos per a entrar en acció. Amb el temps, per tant, el
consum de barreno ha quedat limitat a
casos excepcionals, gent anònima terriblement afectada per la ingesta abusiva
d’alcohol i embriagada encara per l’esperit de la masculinitat: vols un aperitiu d'homosexual? O en vols un d'home? El terme, fins i tot, pareix haver quedat reclòs en
algunes expressions col·loquials com va
barreno!,utilitzada amb
freqüència pels veïns de la població de Torís (la Ribera) per a designar una
persona o un objecte de grans proporcions. Sempre amb la intenció de fer burla
o satiritzar situacions més aviat còmiques. Tant de bo continue sent així.
En efecte, la paraula marraixa, entre d’altres
accepcions recollides al DCVB,
significa ‘recipient de vidre, molt ample, rodonenc, que se sol forrar de vímens
i serveix per a tenir líquids’. Procedeix de l’àrab i encara que gaudeix de
certa vitalitat per algunes comarques valencianes es troba ja molt arraconada
pel terme castellà garrafa, que l’ha
substituïda gairebé per complet. La causa, potser, es deu al fet que cada
vegada en queden menys de marraixes en circulació. En gran part, s’han vist
superades per aquests recipients de plàstic tan habituals a les prestatgeries
dels centres comercials, que són més barats i més còmodes per al client
potencial, no debades no cal tornar-los als establiments una vegada s’han
buidat, simplement s’aboquen al fem. La marraixa, en qualsevol cas, resisteix
en alguns xicotets comerços, convertida en un objecte de culte d’alguna manera
o altra perseguit per aquells que s’avaloten davant l’imperi del plàstic. És
cert que les marraixes supervivents no són aquelles cobertes de vímet, però ben
mirat, les que queden, continuen fent la mateixa funció, és a dir, mantindre
l’aigua més fresca i més pura. A més a més, les marraixes són realment reciclabes,
tot al contrari que les seues homònimes de plàstic, més prompte cancerígenes a
partir del cinqué ús. Resulta satisfactori, després de tot, trobar alguna
marraixa de vidre de tant de tant, comprovar com encara hi ha clients que es
prenen la molèstia de tornar-la al comerç de torn i canviar-la per una altra
plena. És curiós saber també que el terme marraixa designa també aquells altres
recipients de terrissa amb dos brocs i una ansa a la part superior que estan
presents en quasi totes les cases i que equivalen a aquella paraula tan ben
introduïda a les nostres terres pels nostres veïns més immediats, el botijo. El que són les coses... 
Molta independència,
molta independència, però a hores d’ara els valencians, que compartim una
cultura i una llengua amb els catalans, continuem sense poder veure la joia de
la corona, TV3. I pel que es veu, així continuarà sent. El congrés dels
diputats, amb la sempre inestimable tendresa i col·laboració del PP, va dir que
no. Un no rotund. Ahora no es el momento, no hay dinero... I ho va dir el mateix dia que un milió i mig de persones,
entre les quals hi havia valencians, proclamaven la imminent separació de
Catalunya i Espanya, un onze de setembre de 2012, entremig d’una diada històrica.
És evident, per tant, que els valencians continuarem sent el germà desemparat, maltractat
i acorralat d’aquesta entelèquia anomenada Països Catalans, aquell que a hores
d’ara sobreviu entre corrupteles, censures i retallades interminables. Perquè
ací no ha canviat res. Ara Catalunya es pot independitzar, és cert, però si ho
fa naixerà amb un deute pendent amb les seues franquícies de sempre, aquelles a
les que sempre ha ignorat com si es tractaren de filles descastades, això és el
País Valencià i les Illes Balears, la contrapartida perfecta a tant d’èxit i
tanta ànsia d’alliberament nacional. Hi ha raons per a no estar content per
aquestes contrades afablement anomenades Levante
español. És molt fàcil cantar els segadors envoltat de banderes estelades,
mentre aquells que aguantem les potes d’un territori podrit continuem sense poder
veure TV3, ennegrits per un context retrògrad on parlar en català continua sent
cosa de rucs i de pobres desgraciats.
Llimeres, figueres, tarongers, nesprers, magraners...
En efecte, fins no fa tant no era estrany trobar-se amb alguns d’aquests
arbrers enfilant-se per les parets dels corrals que donaven al carrer. Com
tampoc era estrany veure la pueril xicalla tractant de collir alguns dels seus
saborosos fruits. Si fa no fa, era una pràctica habitual que sovint oferia una
estampa ben difícil de trobar avui pels pobles mitjanament grans, no diguem ja
a les ciutats; això és la dels xiquets corrent i fent malifetes pels carrers a
la recerca d’alguna troballa o collita important. Avui, no és que hagen
desaparegut els xiquets, ni de bon tros, però en gran part aquests es troben
aqueferats amb la televisió, els videojocs o les múltiples activitats amb què
els pares programen la seua existència i el seu temps de lleure, si de cas una
tendència lamentable que, de retruc, ha fet oblidar els xicotets plaers de la
infantesa i renunciar a les nombroses oportunitats de joc i aprenentatge que
presta el carrer. Entretant, la majoria de corrals que tenien algun arbre
fruiter amb vistes a l’espai públic, o bé han desaparegut, o bé han estat
substituïts per finques amb apartaments de setanta metres quadrats. De fet,
d’aquests corrals, ja no se’n troben gaire, i si se’n troben estan en molt mal
estat, descurats o cercats pels envans i els cartells que anuncien la
disponibilitat del solar, això és del que antigament era l’espai del corral: en venda. Ni més ni menys.
La paraula barreno
l’he haguda de buscar al Diccionario de la Lengua Española, no debades se sent
més en castellà que no pas en català, l’equivalent de la qual és barrina. El
seu significat, tanmateix, no varia d’una llengua a una altra: forat que s’ompli de pólvora o una altra
matèria explosiva, en una roca o en una obra de fàbrica, per a volar-la. Sí
que ho fa, en canvi, d’un territori a un altre. A terres valencianes, per
exemple, el barreno sempre ha
designat un còctel, en efecte bastant explosiu, de dos licors de sobres
coneguts pels veïns més rudes d’aquest país, l’absenta i la cassalla. No gens
comparable, d’altra banda, amb aquella altra poció tan típica de les nostres
contrades que es denomina barrejat i que respon a la combinació de mistela i anís.
Una aigüeta, en definitiva, si es compara amb l’esclafit que deu proporcionar
un barreno en l’estomac de qualsevol
agosarat, una mescla dirigida, en exclusiva, als homes d’abans, això és, a
aquells que entraven al bar i simplement pegaven una cabotada al cambrer. Bon dia, barreno!, deien de vegades. I
de seguida, el cambrer comprenia. Un costum que es repetia cada matí i que s’ha
perdut quasi per complet per raons de salut, evidentment, i també per la
decadència de les faenes feixugues del camp, quan el jornaler necessitava
quelcom de calent en el cos per a entrar en acció. Amb el temps, per tant, el
consum de barreno ha quedat limitat a
casos excepcionals, gent anònima terriblement afectada per la ingesta abusiva
d’alcohol i embriagada encara per l’esperit de la masculinitat: vols un aperitiu d'homosexual? O en vols un d'home? El terme, fins i tot, pareix haver quedat reclòs en
algunes expressions col·loquials com va
barreno!, utilitzada amb
freqüència pels veïns de la població de Torís (la Ribera) per a designar una
persona o un objecte de grans proporcions. Sempre amb la intenció de fer burla
o satiritzar situacions més aviat còmiques. Tant de bo continue sent així.