Doncs sí, en aquest
espai mancaven les reixes, les nostres reixes, no aquelles que delimiten els
espais on la gent s’agombola, sinó aquelles altres que caracteritzen les
façanes de les llars més típiques d’aquest racó de la Mediterrània. Reixes
llargues, altes, de ferro, convenientment ornamentades en alguns casos, de
color plata o negre; reixes al cap i a la fi que protegeixen les finestres de
les habitacions interiors que donen al carrer i que formen part indissoluble
del mobiliari urbà, revisades i repintades d’any en any pels seus propietaris de
la mateixa manera que la resta d’elements que conformen les cases antigues, les
conegudes com a cases de llaurador, valencianes, d’una mà o de dues. En tot
cas, indispensables en aquells pobles on se celebren bous al carrer amb certa assiduïtat,
allà on els amos corresponents lliguen escales o banques perquè la gent s’enfile
en cas d’extrema necessitat. Recorde, per això, que quan jo era xicotet i mon
pare em portava als bous del seu poble, les reixes eren un dels principals
atractius que mantenien la meua atenció. Al marge d’aquelles que tenien falcada
una escala, hi havia d’altres que només tenien unes cordes despenjades des del
balconet superior, i algunes altres ni això. Els bous, que de tant de ser
correguts pel pobles, no tenien ni un pèl d’innocència, podien passar-se una
bona estona al seu costat, pacients i conscients que pujats a les reixes, hi
havia aficionats poregosos i alhora desitjosos de veure’ls desaparéixer. Era
realment divertit, sobretot en aquells casos on el foc dels bous embolats gairebé
cremava els culs dels qui aguantaven estoicament pujats a dalt del tot. I no és
que ara no hi haja bous embolats que donen peu a aquestes anècdotes, res més
lluny de la realitat. És que avui, en termes generals, les reixes només compleixen
una funció estètica. I això en el millor dels casos. Moltes perviuen entremig
de dubtoses normatives urbanístiques i han estat canviades o reinterpretades
amb certa coentor; i altres, simplement, han desaparegut. Curiosos moviments,
al capdavall, que demostren, una vegada més, la facilitat que tenen els
habitants d’aquestes terres per esborrar el seu passat més immediat.
1 comentari:
M'agradat molt aquest post senzill que, conforme el llegia, m'ha dut també al cap imatges de "boueros" (semi)alcoholitzats encolomats a les reixes. Jo mai he vist cordes o escales falcades a les finestres. Als pocs pobles on he vist de xicoteta aquest espectacle, els aficionats es buscaven la vida per a lliurar-se de les banyes del bous, bé enfilant-se a les reixes, o bé entrant a les cases directament.
Publica un comentari a l'entrada