Un costum que no és un costum, sinó més aviat una rutina que es manté inalterada, és aquella que sentim, percebem i escoltem cada dia i cada nit des dels carrers, barris antics i pobles no absorbits per la puixança del progrés i la voracitat immobiliària: ni més ni manco que el so de les campanes. I és que per bé que a molts indrets de les grans ciutats, la contaminació acústica impossibilite sentir-les, també cal dir que, ens agrade o no, les campanes i el seu hàbitat natural, els campanars, formen una part indissoluble del nostre entorn, des que els veiem aproximar-se i allunyar-se des de qualsevol carrer, camí o carretera fins que els saludem o els senyalem quan reposen imponents i il·luminats a la nit. No és qüestió, per això, de ser catòlic o no. N'hi ha prou amb el fet de conviure sense estridències amb tot allò que envolta el nostre discórrer popular, que és molt i de gran utilitat. En aquest sentit, recorde, per exemple, el dia que el meu avi, que de catòlic no tenia res; va tornar a casa sa i estalvi després d’una operació a vida o mort. Va exclamar: mira el campanar, me pensava que no el tornaria a vore! Sí, certament se sentia prop de casa. Així que més enllà de la mort, els campanars també han anunciat, al llarg del temps, altres aspectes no gens menyspreables: vida, identitat, personalitat, pau, què més en sé jo. En el meu poble hi ha una colla de campaners i tot. I qui sap, potser aquesta estima per les campanes és quelcom així com l’afició a la pilota valenciana, a la columbicultura, al rall, o al tir i arrossegament. És a dir, pocs adeptes però molt fidels, no siga cosa que la fama els arribe i passe com a València, que d’El Micalet com a referència han passat al conjunt de monumentalitats absurdes i de funcionalitat dubtosa de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Ridícul, però cert. Siga com siga, des d’aquest costumari, per primera veg
ada des de la seua creació, se us proposa una activitat: simplement heu de comprovar si el vostre barri o poble pot continuar considerant-se com a tal. No importa d’on sigueu ni on viviu. És molt senzill: a mitjanit, en punt, quan esteu relaxats, pareu l’orella. Sentiu les campanes? Ja m’ho direu. Si la resposta és afirmativa podreu descansar en pau, el vostre entorn encara batega. Amén.El campanar de la plaça Sant Marc a Venècia és un dels més visitats del món
5 comentaris:
El campanar de l'església de la plaça de Patraix sona! I una anècdota: A Sant Cugat del vallès, els pijos nouvinguts van recollir signatures per a que les campanes deixessin de sonar. Es veu que el soroll no els deixava dormir en les seves noves i cares vivendes. Per cert el sentit comú es va imposar i les campanes del monestir segueixen donant les hores.
A Alzira se senten perfectament per tot el casc històric i a Sagunt també. Em conten però, que a Guadassuar els veïns que habitaven prop de l'església, no necessàriament "pijos", estaven de les campanes fins els nassos.
Probablement d'ací un any canviarem de casa. Baixarem de la Vila a l'Eixample d'Oliva i una de les coses que més trobarem a faltar és el toc de campanes de Santa Maria.
El toc que més ens agrada és el volteig general que assenyala festa.
El toc a morts em fa memòria de la meua condició de mortal. Per cert, hi ha dos tocs diferents que indiquen el sexe del qui ens deixa.
Enyorarem el toc dels quarts i les hores que marquen el rellotge. Això sí!, fins les 23h. perquè aleshores, malauradament, algú ha manat desconnectar-lo. Oliva batega?
Doncs jo crec que no batega, amic Josep. Com és possible que algú haja manat "desconnectar" el so de les campanes de les 23 en avant, precisament quan més s'aprecia el seu esperit, o el que siga. Ara que sabent com són els capellans, potser han sigut ells i tot. Aquests, en tal de quedar bé amb la parròquia, el que faça falta! Quina penya de veritat, quina penya!
Amic Sergi, amb teu permís i citant la font, he penjat a www.campaners.com la teua opinió. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada