CÓRRER SENSE POR (Sembra llibres). Giuseppe Catozzella

No esperava trobar-me amb una novel·la així, de veres que no. I per això mateix, la valore molt més del que em pensava en un principi. Un retrat cru i sense filtres del que suposa la vida en certes parts del món, a Somàlia més concretament, allà entre camins polsosos i edificis derruïts per les marques de morter. I entremig, un somni, la d’una atleta que es deia Samia Yossouf Omar i que va morir l’any 2012 tractant d’arribar a l’illa de Lampedusa (Itàlia). L’objectiu final: Londres, és a dir, els Jocs Olímpics que l’havien de consagrar com l’heroïna africana per excel·lència, el referent de les dones musulmanes que lluiten per salvar-se de la misèria, el menyspreu i les guerres entre clans. Així de trist. Terrible. La novel·la rep el nom de Córrer sense por, sens dubte una bona descripció d’una història redona però evidentment dramàtica, sense cap concessió al romanticisme nostàlgic. Un no abandona el seu país perquè vol, sinó perquè no té més remei. I Samia arriba a aquesta conclusió tot just després de participar en els Olimpíades de Pequín l’any 2008, tot just després de saber que el seu propi germà havia assassinant son pare, l’aabe, a qui ella qualifica com l’autèntica Somàlia. –“Estava malgastant el temps. Ja havia desaprofitat prou anys i forces en un lloc que no em volia. I no perdia cap ocasió per recordar-m’ho, obligant-me cada dia a cobrir-me de vergonya i suor, i a suportar les pitjors humiliacions, pel carrer, a tot arreu-.”

I aleshores és quan l’esperança de convertir-se en la campiona dels 200 metres per davant de la totpoderosa jamaicana Veronica Campbell-Brown, es converteix en una lluita per la supervivència més absoluta, en l’exemple més palmari del que el món occidental no vol veure ni en pintura, en el que molts africans anomenen el Viatge, així en majúscules, una travessia per Etiòpia, Sudan i el desert del Sàhara. I així fins arribar a Trípoli, capital de Líbia, l’últim escull per tocar Europa i deixar enrere tota una vida de sacrificis inhumans. El món està mal repartit, és una obvietat. I mentre molts de nosaltres vivim còmodament instal·lats en les nostres llars i gaudim del que se suposa que és la felicitat occidental, molts altres s’aferren a la llibertat agombolats, per exemple, en un jeep ple de vòmits, a cinquanta graus, entre plors d’infants i plors d’impotència i desesperació; entre iots carregats de carn humana explotada pels traficants de persones, entre ones mediterrànies que amenacen de tombar una tripulació espantada per l’horror i una més que previsible mort. Perquè molts moren, clar quer sí. I els seus cossos reposen allà on caigueren, sense honors i amb el cel com a únic testimoni del seu traspàs. Algunes morts són conegudes, és cert, i fan la volta al planeta. Alimenten, de fet, els desitjos de canviar el camí destructiu i injust al qual es veuen abocats com a immigrants en alguns casos i com a refugiats en alguns altres. Algunes altres, en canvi, la gran majoria, passen desapercebudes. I aquest n’és el drama. I mentrestant, asseguts feliçment en el sofà passem les pàgines d’un relat que per desgràcia no és ficció, simplement és el pa de cada dia per a milions i milions de persones. No ho entendrem mai. El desequilibri, la injustícia. L’horror.