Aparaula'm: buteroni

Definitivament, buteroni és una paraula de les que s'aprenen i no s'obliden, un terme propi de la imaginació i la fantasia populars que té un origen d’allò més pueril, si més no la caòtica i deficient pronunciació dels infants. El seu ús és restringit, molt local, estrictament valencià i, sens dubte, remet a un terme d’ús més general per terres catalanoparlants: el butoni o botoni, el coco en castellà, és a dir, un fantasma que fa por. Avui, buteroni és una paraula en desús, difícil d’escoltar més enllà de l'anècdota casual o l’espontaneïtat de la parla col·loquial, però encara viva, present en contextos com el que fa ja uns quants anys em va situar en aquell llogaret dispers de la comarca castellonenca d'Els Ports, al nord del País Valencià. Allí hi havia poquetes cases, en gran part deshabitades o derruïdes, pocs veïns i, sobretot, molta foscor; era un ambient llòbrec i boirós procliu a l’aparició del buteroni, com bé ens va recordar un dels presents en l’expedició, evidentment valencià i home de bé: Calleu o vindrà el buteroni! I així fins avui, quan la broma s’ha convertit finalment en una mena d’investigació amb motiu de l’Any de la Paraula Viva i el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Un senderi molt apassionant, després de tot, que m’ha conduït fins a l’obra de temàtica fantasiosa i costumista Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert; i també fins a una cançoneta infantil darrerament recuperada per un músic d’arrels populars anomenat Dani Miquel, de L’Alcúdia (La Ribera del Xúquer). El primer, sense anar més lluny, parla del butoni, i afirma que el terme ja fou documentat per l’antropòleg i estudiós de la cultura popular, Joan Amades, que el va definir com un espantacriatures negre i feréstec. I pel que fa a la cançó, a tot açò present en un llibre de temàtica infantil anomenat Musiqueries, cal reproduir-la ara per complet, ja que tota en si és genial: Jo sóc el butoni, parent del dimoni, gent infernal, infernal, que sempre guaita pel forat del pany, i aquell qui plore jo me l’enduc, rostit o fregit o fet en un suc... I aquella nineta que creu a sa mareta, que sempre porta al coll penjada una creueta, no me la menge jo, ni rostida, ni fregida, ni feta en un suc. Perquè cal ser bon jan. I així, el buteroni o butoni fugirà...

Consulteu el llistat de paraules apadrinades pels diferents blogs de la catosfera amb motiu de l'Any de la Paraula Viva i el Centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.