Tarongers plantats a cinc d'oros

Aprofitant la recent promoció de les clemenules ecològiques del Pla de l’Aljub, m’ha vingut al cap un costum d’horta ja pràcticament extingit però encara present per aquestes terres fins no fa tant lliurades a la perfecció agrícola, un costum si més no curiós que fa referència a la manera com s’hi plantaven antany els camps de tarongers valencians, amb una estructura similar a la que representa una simple carta de la baralla espanyola: el cinc d’oros. Clar que ara ja no és així. El progrés en matèria fructícola ha fet que els nous camps que s’hi planten es configuren amb un sistema molt diferent, si de cas molt més anodí i molt més funcional, organitzats com aquells que s’estenen pels deserts de Múrcia i Almeria, és a dir, tires d’arbres molt separades entre si perquè hi puga passar un camió, un tanc i tota la infraestructura necessària que demana el mercat global europeu. Quasi res. Tanmateix, abans no era així. En aquest País Valencià tant donat a la partició igualitària de les herències familiars –tants fills, tantes divisions- la superfície quedava fragmentada en xicotetes parcel·les cultivables. Les tires dels camps eren, en conseqüència, més estretes i, per tant, menys productives. Així que la solució passava per aprofitar al màxim el terreny rebut en herència. En gran part, això s’aconseguia plantant els arbres de cinc en cinc, és a dir, dos als laterals i un enmig; i així sucessivament fins cobrir totes les fanecades disponibles. D’aquesta manera, la producció era més abundant durant un període aproximat de deu anys, i quan l’espai entre els arbres hi quedava reduït o ofegat, un dels arbres, justament aquell que s’havia plantat enmig s’hi arrencava. El camp encarava, aleshores, la maduresa... Actualment encara queden unes quantes parcel·les plantades d’aquesta manera; de fet, algunes partides del terme municipal de Sagunt (Camp de Morvedre), sense anar més lluny, el Pla de l’Aljub, en són un bon exemple. Però és clar que ara ja no interessen aquests costums, ni aquestes mostres de picardia popular. El progrés s’estima, entre d’altres, plantar tarongers en terres mancades d’aigua, però això ja són figues d'un altre paner. Algun dia, doncs, parlarem del degoteig.