PELAYO BLUES. S. Durbà (Rebel edicions)

I amb aquest Pelayo blues, trobe que ja he escrit tot el que havia d’escriure sobre el món de la pilota. Sobre el món, dic, que no sobre el joc. Tanque així una mena de trilogia encetada amb Colp a colp (2019) i prosseguida, anys més tard, amb Trinquets trencats (2023). I m’acomiade, definitivament, d’allò que abans em feia bategar i ara ja no fa més que representar un vagareig literari no iniciàtic, no, a quin sant en aquestes altures de la vida!, sinó romàntic i crepuscular. Literatura de l’adeu. I sí, està lleig que ho diga jo, que en soc l’autor, però què en puc dir si no: la veritat. Llegiu-lo, per tant.

Heus ací un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull. Dissabte rere dissabte. I visca el poliestirè faller! He dit! Perquè, en essència, d’això tracta Pelayo blues, de l’efímer, d’allò que se’ns escapa entre alegries i progressos, dels tresors marginats i inexplorats, de tot allò que respira en el cor d’una ciutat sovint massa apartada de la gent que la vol i se l’estima, sempre tan disposada, per desgràcia, a aparentar el que mai ha sigut ni mai no serà. Així que sí, ha arribat l’hora de dir-ho, en efecte. I, tot plegat, de confessar-ho. Colp a colp fou una il·lusió, Trinquets trencats una necessitat, i Pelayo Blues és una denúncia, de rebot una victòria personal, i sobretot un comiat sincer i particular a un reducte popular tan cèntric com invisible, tan obert com tancat, tan esnob ara com reclòs antany, tan famós com desconegut, tan present com oblidat. Un corral i un gastrotrinquet. Taulells antics enfront de modernitats innecessàries. I al bell mig, la decadència de les classes subalternes. I una llibreta. I una voluntat irrefrenable de traure del meu dedins allò que no sé mostrar de cap altra manera que no siga escrivint.

Tinc molt present, per això, el dia que em vaig decidir a dur a terme tal projecte, sempre a cavall de la novel·la i el dietari. Sé que era de nit. I jo estava assegut a la meua terrassa immers en un monòleg interior. Aleshores, se’m va ocórrer un inici que no he modificat: Si tens aquest llibre entre les mans és perquè l’esperança continua viva, si tens aquest llibre entre les mans és perquè...; a partir del qual ha vingut tota la resta de coses: el pas del temps, la identitat, la cultura popular, la senzillesa, la lluita i, evidentment, els records i la soledat d’un somiador. Jo volia guanyar un premi amb aquesta obra, no ho negaré, però no ha estat possible. Tanmateix, sempre hi haurà gent disposada a llançar-se al precipici dels qui no ens resignem a l’oblit, valencians decidits a mostrar allò que es veu i no es percep, gent a qui se li ha de donar les gràcies de tot cor. A Rebel edicions, en primer lloc. O a Rafa Lahuerta, que m'ha fet el pròleg. O al meu amic Arnau Boix, sobretot, que ha dissenyat la coberta. Perquè, sens dubte, no és gens fàcil traure a la llum pública tot allò que em fa sentir la vida, el país i aquest món de la pilota sobre el qual –ho he dit al principi– ja he escrit tot el que havia d’escriure, si més no el darrer testimoni d’una València anèmica i silent. La que tots volem, però mai trobem...

Coberta de prova en blau

I BON ANY 2026 A TOTES I TOTS!

Volkswagen Terreta

Obres de la IV planta
per a la gigafactoria de bateries
de Sagunt. Font: Levante-EMV  

L’ocurrència és digna del país que tenim, fidel a les peripècies regionalistes dels qui gestionen la nostra harmonia i, per descomptat, coherent amb les polítiques lingüístiques que han campat alegrement en el dia a dia valencià des de temps immemorials. I el pitjor és que és de veres. Terreta, Volkswagen Terreta. Així és com es dirà el nou model de berlina de la marca alemanya instal·lada a Sagunt en contraprestació als terrenys cedits per l’Ajuntament i la Generalitat a fi construir la gigafactoria de bateries. Solo negocio, nada personal. Volkswagen Terreta. Un anunci fet a la mesura de les autoritats folklòriques nostrades com si no foren, aquestes, les responsables principals d’una fantasia que posa la cirereta del pastís a les fites en matèria cultural i mediambiental que solen decretar-se a les Corts i, per extensió, a la majoria dels ajuntaments d’aquest raconet de la Mediterrània occidental. L’alcalde de Sagunt, de fet, aquest rei persa de l’esnobisme i de les xarxes socials, ja ha dit que «él fue el primero en proponer el nombre». Visca! I el nou president de la Generalitat, aquest flamant substitut sorgit de les entranyes del Ventorro —i no votat per ningú!—, s’ha afanyat a dir que entre tots ho han aconseguit, que ara només falta que la Ford, l’altra gran empresa valenciana, faça un pas similar i batege el nou model previst per a 2026 amb el nom de Ford Comboi. Tot amb la intenció, és clar, de consolidar-se a Espanya com a franquícia llevantina i d’acontentar les ànsies conciliadores dels borinots que li donen suport incondicional. «Muy bien, todo, la verdad», han dit aquests últims, sense empenta ni ganes d’activar l’alerta roja per perill de libertad i plurilingüisme. Perquè això és massa faena. Pensament únic, presente! Tot al contrari, per cert, d’aquells tan fidels al capítol de Friends en què semblen instal·lats des que se’ls va ocórrer, precisament, que el país fora anomenat terreta. «No us apropieu de les nostres paraules», han dit, a la qual cosa no els ha respost ningú, és clar. El moment és històric, i el cava valencià, comboi del bo, sense res a fer més enllà de donar la benvinguda al Volskwagen Terreta com en el seu dia es va donar la benvinguda al senyor Peter Lim. I Valëncia amb dièresi, què més es pot demanar!

INGRATA PÀTRIA, Martí Domínguez (ed. 62. Proa llibres)

Tan avesat com estic a subratllar, apuntar fraseologia i memoritzar paràgrafs que m’entusiasmen de les novel·les, que va i resulta que d’aquest Ingrata pàtria no n’he anotat cap, i no perquè no m’haja agradat, tot el contrari, sinó perquè m’he endinsat tant en el que es narra —la condemna, els últims dies i l’afusellament del professor Peset l’any 1941—, que se m’ha passat per complet anar més enllà de la pura lectura. Ai! Supose que això es deu, sobretot, a la gran quantitat de detalls que m’han fet submergir-me en el meu món i que ara m’obliguen a recordar i recercar un parell de passatges encastats al meu subconscient. Allò que en queda, que se sol dir. O allò que ara em ve de gust reprendre perquè, al remat, d’això es tracta quan s’agafa una obra literària, de remoure el dedins, de somoure els ciments de cadascú o d’assaborir, ben mirat, tot allò que ens conta un autor, en aquest cas Martí Domínguez, del qual me’n declare fan absolut. Un d’ells, un dels passatges vull dir, és el que narra el mateix Peset, quan de camí a la mort, contempla l’horta de València i es pregunta què se’n farà d’aquella terra amb el nou govern feixista establert després de la guerra. A l’eixida de la presó creix una bella figuera. Un poc més enllà, hi ha una filera de plàtans. I tot seguit l’horta, immensa i pletòrica[...] I tanmateix, què hi fallava, com era possible aquell descens als inferns, què seria d’aquella terra amb els nous temps que venien? En fi. La història es ben sabuda. Repressió i foscor. Pensament únic. Endarreriment i franquisme recalcitrant. Noves generacions que ho frivolitzen tot. I entretant, altres seqüències que ara em criden l’atenció, com ara aquestes que rememoren la quotidianitat dels reus mentre esperen la saca, o la mort sense contemplacions. Alguns, de fet, alguns reus, juguen a pilota: —Ahir, mai m’hauria imaginat que hui estaria ací, i com de tranquil estava, jugant a pilota. El que donaria per estar ara jugant a pilota al trinquet del Penal! I que sorprenent que resulta estar ara ací! Estar ací! En el camió, vol dir, això és en el camió que guia els condemnats a mort drets cap a la fossa comuna de Paterna. Així que qui van ser els condemnats a mort en companyia del rector Peset, per tant? Doncs n’eren tres. I un d’ells era l’alcalde de Sagunt, el meu poble, Antoni Agustí Gil, més conegut com a Casaca, al qual se li dona veu, entre altres, per tal de contar aquells successos esdevinguts a la Puebla de Valverde: Però res més dolorós que aquella traïció de la Guàrdia Civil, que va matar tants joves del poble. Els mataren per l’esquena, i els deixaren podrir-se al sol. I de sobte, a mi em venen a la memòria aquelles vinyetes de Sento Llobell a la magnífica Historieta del Camp de Morvedre, un lllibre ja descatalogat però que, com els bons llibres, retornen de tant en tant. I tot això i allò... Una obra, Ingrata pàtria, que confirma Martí Domínguez com un dels meus autors de capçalera, que mai no falla ni mai em decep, quelcom així com el meu amic Paco Cerdà, del qual és un honor considerar-me amic, és clar, o d’aquell altre, Albert Sánchez Piñol, que va i torna no amb narrativa de no-ficció, que també, sinó amb novel·les gustoses i sempre inquietants. Literatura en estat pur. Literatura per acabar l’any, al capdavall. O recomanacions, només això. Mons que no s’acaben...

Historieta del Camp de Morvedre, de Sento Llobell

Pilates

El pilates està de moda, certament. Això no és que ho diga jo, que va!, és que ho diu, i ho dicta, la modernitat. I el pitjor, o el millor segons es mire, és que és de veres, no tan sols pels beneficis que aporta a nivell corporal o postural, sinó també per l’harmonia emocional que proporciona a tot aquell que s’endinsa en una sèrie d’estiraments impossibles –i interminables– inventats en ple segle XX per un alemany de nom Joseph, i de cognom Pilates, precisament. D’ací el nom, el nom del mètode, vull dir. Molt inspirador, de fet. Tant o més com les conseqüències de tot plegat, que no són altres que les d’haver aconseguit millorar la salut i l’harmonia d’una part del món occidental i, a nivell més local, d’una part de la comarca de la Ribera del Xúquer, que sempre sona millor si del que es tracta, ara i ací, és d’establir connexions amb un vagareig particular tan mancat, de vegades, d’exercici físic i espiritual. Hala, nyas coca! Perquè, com si no interpretar les estranyes peripècies que em fan activar músculs fins aleshores desconeguts, o com si no valorar allò que m’endinsa, de vegades, en aquelles vinyetes entranyables d’Astèrix i Obèlix segons les quals res no era capaç de doblegar la seua força, o la seua identitat col·lectiva, o jo què sé, aquell lema tan innegociable per als gals que resava allò, per descomptat, allò: sempre endavant. Sempre! Endavant malgrat que hi ha vegades que un sembla partir-se per la meitat, endavant malgrat semblar un escorç renaixentista, endavant malgrat sentir a tothora el crec dels ossos, i endavant malgrat patir punxades cròniques indolores. Indolores, he dit, indolores!, no és broma. I sanadores, a més a més. I molt capaces de resistir, ara sí, aquella antiga tortura romana, i germànica, que consistia a lligar braços i cames amb cadenes tirades per cavalls de gran força. Alerta! Per cavalls bragats. Però és clar, tot paga la pena si al remat, un és capaç de dormir entre un rogle de bava i de somiar que, en efecte, tot això és real, o literatura de la bona, de la que purifica i tot això, de la que un sent que no s’oblida perquè, en efecte, tot millora amb el pas dels anys, de la vida i dels costums.

Benvinguts al centre comercial blaugrana

Benvinguts... al centre comercial blaugrana

Bé siga pels llibres, bé siga pel Barça, el cas és que un parell de vegades a l’any puge a Barcelona i prenc el pols a una ciutat molt més pròxima a València del que pareix si no fora per la intencionalitat manifesta d’enfonsar el corredor mediterrani mentre es potencia la connexió absurda i artificial amb la capital del regne, Madrid. És cert. Així que no passa res si, de tant en tant, algú, en aquest cas jo, ho diu en veu alta: una puta vergonya. Amb comparacions realment odioses. A Madrid, per això, hora i mitja, AVE de luxe, horaris a doll, barat, molt barat; i a Barcelona, en canvi, quatre hores, o cinc, o sis; i trens limitats, i autobusos infames, i car, molt car, realment una pallissa que, malgrat tot, paga la pena si la companyia és grata i la il·lusió augmenta a mesura que s’acosta aquest transatlàntic que abans es deia Camp nou i ara es diu igual però amb l’afegit per decret d’una marca planetària: Spotify. A mitges, en qualsevol cas. Un estadi a mitges. Obres infinites. I supose que per això les controvèrsies que esclaten a l’autobús entre els culers resistents al signe dels temps i els esdeveniments: Laporta embaucador, criden alguns. Una discoteca!, blasmen altres. Perquè en això s’ha convertit el Barça, avui. Benvinguts al centre comercial blaugrana. Un espectacle multicolor més orientat a les butxaques adinerades dels russos i els japonesos que no a les sofertes possibilitats d’aquells culers falcats en una autenticitat que ja no tornarà. Progrés demolidor. Romanticisme canalitzat a través d'equipacions vintage i roba retro. Fidelitat a prova de martingales i corrupcions de diversa índole i consideració. Però el Barça ja no és del socis, certament. I molt hauria de cuidar la seua filosofia i la seua projecció internacional si no vol que la identitat antany inviolable i aquest lema a bastament conegut: més que un club, queden diluïts entre les aigües de la globalització, la banalitat i la publicitat que tot ho compra i ho difama. «Has vist què costa la samarreta, amic?» em pregunta Toni. «184 euros, ni més ni menys», responc jo. I no, no m’ho invente. Són els preus de la botiga oficial. Així que, en fi, amb tal exhibició de desvergonya i estafa a cara descoberta, molt millor acostar-se a Casa Pin en la prèvia del partit i barrejar-se entre el tot d’irreductibles que coregen velles cançons de guerra amb una cervesa en la mà. I després, l’Osasuna, al capdavall l’objectiu del dia, un equip que resisteix però que al remat, sucumbeix. 2-0. I prou. Un partit que no passarà a la història per avorrit i ensopidor; que quan conclou, ens situa de nou als peus d’aquest bus i d’aquesta carretera projectada ja pels romans com l’eixida natural i comercial de la franja mediterrània. Itàlia, França, Països Catalans... I paciència, sobretot, paciència davant la barbàrie i l'avanç del feixisme modern que emana península endins. Perquè com diria un bon amic, el que per a alguns resulta absurd, a uns altres ens dona el sentit de la vida.

La prèvia del partit!

Sembla que les grues al Camp Nou
han arribat per a quedar-se

Ich möchte einen Tisch für vier reservieren

I ja que parlem d’intel·ligència artificial, per què no endinsar-se en l’arrel del problema que representa per a l’aprenentatge real de llengües, o per a l’aprenentatge en general. Perquè ho és. És un problema, vull dir. No per a la comunicació, no confoneu, sinó per a l’aprenentatge, que no és el mateix. Una salvació, com diuen alguns? Una eina útil, com diuen els més atrevits? No. Res de tot això. En realitat, és més del mateix, un ingredient més de l’olla dictatorial a la qual ens condueix la tecnologia i la faena feta sense esforç, amb facilitat, comoditat i seguretat. I ací el paral·lelisme. Per a què parlar en valencià si amb el castellà ens entenem tots? Jo mateix he crescut amb aquesta frase, complementada a més amb aquella altra que la camuflava i la diluïa en una hipòcrita i ridícula modernitat: solo viajando se curan los prejuicios. O quelcom així deien els més ineptes, o els més feixistes tot siga dit de passada. Què volien dir, que parlar en valencià, o en català per extensió, era de paletos que no viatjaven, equivalent, per descomptat, a mirar el món amb escasses llums? En fi, el castellà obri portes, remataven amb contumàcia. Era més modern, és clar, i amb ell es podia viatjar arreu del món. Merda per a tu! Perquè dic jo, per a què parlar en castellà si amb l’anglés ens entenem tots? O millor encara, per a què ens serveix el castellà si el viatge en qüestió és a Anglaterra, o a França, o a Alemanya, o a qualsevol altre país situat fora de les estrictes fronteres imperials hispàniques? Que no existeix l’anglés com a llengua franca? És més, per a què parlar anglés si amb la intel·ligència artificial ja no cal ni obrir la boca? L’equació és molt simple, amics. I si un se situa, per exemple, en un restaurant afganés a Friburg i vol reservar una taula per a sopar —l’escena és real!— comprovarà de seguida que tant fa parlar valencià, castellà o anglés al cambrer, perquè no ens entendrà de cap de les maneres. El que caldrà serà parlar en alemany, o en dari si tenim collons, ja que aquestes seran les llengües de referència d'aquell que ens atén des del taulell i que —això ho dic jo— ha abandonat el seu país ves a saber en quines dramàtiques circumstàncies. I com que en aquell moment, un servidor no sap ni quarta de la llengua afgana, ni tampoc mitja de la llengua en què Mozart componia les seues òperes, doncs ja està el cercle tancat: intel·ligència artificial! Com es diu, doncs, voldria reservar una taula per a quatre en alemany? Nyas, coca: Ich möchte einen Tisch für vier reservieren. Que bé! I això només amb la pantalla del mòbil. De manera que tampoc cal mirar els ulls de la persona amb qui parles. Per a què? Per a què? El diàleg és virtual. «Cap problema. A quina hora voleu reservar taula?», contesta, de seguida, el mòbil del cambrer afganés. O el que és el mateix en alemany: «Kein Problem. Um wie viel Uhr möchten Sie einen Tisch reservieren?». I així fins que la conversa conclou i es produeix l’únic intercanvi real entre les dues parts implicades: una cabotada de complicitat. I adeu, fideu. Perquè ja després, el menjar és a taula. I sí, el Kabuli Pulao, això és l’arròs amb carlota i panses, és boníssim. Així que bon profit. O Guten Appetit! O خوند يې واخلئ! I benvinguts, totes i tots, al paradís de la loquacitat. 

Intel·ligència artificial

Ben mirat, la qüestió de la IA ve de lluny. Arranca, de fet, des de l’origen dels temps i per bé que mai fins ara s’havia caracteritzat per l’ús omnipresent de la tecnologia punta, sempre ha tingut un denominador comú, sempre. Heus ací: la seguretat, la comoditat i, fins i tot, la pau. Alerta: la pau. De manera gratuïta? Doncs no, evidentment. A canvi d’un principi irrenunciable per a qui dirigeix el canyaret, que no és altre que la submissió incondicional de qui en fa ús, bé siga a colp de creu o de garrot, bé siga a través d’avanços o progressos increïbles. Poca broma. És la IA una dictadura, en aquest sentit? Home! La pregunta és retòrica. I el pitjor de tot no és això, el pitjor és que resulta imparable per bé que, en realitat, la maniobra siga més vella que anar a peu. I als exemples em remet. Quan pense en la IA, almenys a mi em ve al cap aquella vinyeta antològica d’Astèrix en la qual es veu el cap dels gals irreductibles dalt del seu escut en posició d’atleta fent com que corre, però d’això res!, perquè qui corre no és ell, és clar, sinó qui està sota l’escut, que són els seus portadors. Ja dic: antològic! D’altra banda, la IA també em remet a aquell diàleg magistral sobre l’amor entre Adso de Melk i Guillem de Baskerville a la pel·lícula El nom de la rosa. «Què és l’amor, mestre?» pregunta el novici. «L’amor a déu, Adso, l’amor a déu», replica el frare franciscà després de diversos circumloquis. És impressionant! Déu per damunt de tot. Però el millor és que quan Adso li remarca que es refereix a una dona i no a déu, la resposta de Guillem de Baskerville és imsuperable: «Que pacífica, que segura i que tranquil·la seria la vida sense amor, però que ensopida!». Gràcies! Perquè, salvant les distàncies, que pacífica, que segura i que tranquil·la és la vida amb la IA, però que ensopida, també; i que insulsa, i que avorrida, i que limitada!, afegisc jo ara. Tan limitada, de fet, com la vida dels replicants a la pel·lícula Blade runner, restringits a l’hora de desenvolupar sentiments i condemnats a morir per pura programació, no siga cosa que acumulen records i tot allò que els fa humans i no subjectes artificials. És bona tal pel·lícula, ja ho crec. I ho és precisament per això, pel risc que les màquines desenvolupen emocions com la tendresa, la nostàlgia i la identitat. Tot un risc, ni que siga en la ficció. Perquè en la realitat, la qüestió de la IA es quedarà en la martingala dictatorial de sempre, que ja és prou desgràcia tant si ens agrada com si no: «tranquils, jo faré la faena per vosaltres, i tindreu pau, i seguretat, i comoditat, i facilitat, i de tot. De tot excepte llibertat per a pensar i per a crear». Un missatge contumaç. Així que, en efecte, qui correrà no serà l’home. L’home no farà res i acabarà com un inútil, qui correrà serà el robot. I després, silenci, silenci, silenci... Obediència total i absoluta.

L'eixugamans

Supose que no significa res, de fet el cambrer era xinés i tenia un desastre monumental en la terrassa, i en el menjador, i en les taules, i en tot. Un desastre pertot, en efecte. A banda, estava sol, molt sol. L’única companyia era la dona –crec que era la dona–, que feia cafés amb una parsimònia impròpia i que, com passa sovint, no entenia el valencià. Ni tampoc el castellà, que quede clar, però bé, això ja és un altre tema, perquè com solen dir els nadius assimilats, «els xinos estos ho aprenen tot». Al castellà es refereixen, per descompten. I mentrestant, treballen, treballen molt, això també. Com a burros, afegiria jo. De fet, encara no m’explique com ell sol, el cambrer dic, va traure el servei d’esmorzar amb gran eficiència considerant com n’estava, de ple, el bar. De gom a gom! I amb un escàndol que, en fi, per a què. Allí tots vinga al bram, que «oye», per ací i «oye» per allà; i la cuina que no me la vull imaginar, i un olor de refregit que ara no sé com vaig ser capaç de seure al menjador i no a la terrassa, i el ludòpata de la màquina escurabutxaques demanat canvi a tothora. I set i vuits i cartes que no lliguen. Però jo allí enmig, esperant que no desesperant, i embotint-me els cacaus i les olives, i pensant, sobretot pensant. Pensant en un simple detall que feia molt de temps que no veia en un cambrer, qui sap per què, potser perquè hi ha massa inexperiència en l’ofici, o potser perquè també el sector de l’hostaleria s’ha vist afectat per una espiral absurda segons la qual, abans de servir bé, cal atendre la imatge personal, o la vestimenta, o la decoració del bar, o el posat postís d’un cambrer o cambrera sense estudis i sense maneres. Purament i simplement. Així que quin era el detall? Un del molt simple. Aquest: el cambrer –cambrer xinés!– duia un eixugamans penjant de l’avantbraç. I no se’l va llevar ni un sol moment. Una mena de símbol. Reconfortant, si més no. De color blanc i plegadet. I com no em va semblar correcte fer-li una foto, doncs això, aquesta és la raó d’aquest escrit. Al capdavall, fora per l’eixugamans o no, jo ja m’estava posant morat, però no de curiositat, ni d'impaciència, sinó de fam. Truita amb pernil. I li diuen esmorzaret...

Inici de curs...

Tots els anys, ja tocada aquesta estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant, faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no. O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat. Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga. 

UNICO GRANDE AMORE, o aquell país que encara hi és... TONI PADILLA (Ed. Panenka)

Ben mirat, tenia raó. I tant que la tenia. El meu amic David, que durant cinc anys em va recomanar la lectura d’aquest llibre titulat Unico grande amore i jo el vaig ignorar tot esperant que arribara el moment ideal, que ha sigut ara, és clar, ara que em trobe immers en una nova criatura literària en què també es parla d’esport però no com a tema principal sinó com a excusa. L’excusa per a parlar de la veritat. O del que sovint no es pot declarar tan obertament si no és des d’un punt de vista, diguem-ne, innocent. O camuflat, si més no. Camuflat! Però bé. Ja en parlaré més endavant...

El cas és que el meu amic David m'ho va dir, això, perquè ell és un gran paio, del Llevant per a més inri, amb arrels familiars al Grau. I a més a més, professor de llengua. Així que quan ja fa temps li vaig comentar que La balada del bar Torino de Rafa Lahuerta m’havia encantat, de seguida va parlar-me d'aquest viatge per Itàlia a través del futbol a càrrec de Toni Padilla. No debades, la base era la mateixa: la literatura que se’n deriva, que no és poca cosa, més encara si aquesta descobreix el sentit, la passió i l’essència d’un territori molt especial per al món i per a mi, en particular. Unico grande amore. Itàlia! Itàlia! Regió a regió, ciutat a ciutat, club a club. I a bord d’un tren, evidentment. Un narració magnífica que m’ha recordat moments gravats a foc en el meu subconscient, memorables tots, potser ja distants en el temps però plens, com ara aquelles aventures inesborrables per la Venècia del Corto Maltés entre aficionats que anhelaven l’ascens del seu equip a la sèrie A; o com ara aquell agònic però fantàstic trajecte ferroviari entre un miler de comunistes que acabà abruptament a Ventimiglia; o com també el periple entre els periples, és clar: aquelles surrealistes i meravelloses escenes al vell estadi de San Paolo de Nàpols. I ací l’incís. Perquè, en fi, en qüestions de futbol cadascú pot dir la seua, per descomptat, però haver tingut el privilegi d’assistir en directe a un partit de futbol allà on Maradona és un Déu són paraules majors. I punt. I seguit... Què més se’n pot dir? Doncs això, que en realitat aquest llibre és sensacional, una delícia i moltes coses més, però que el millor que podeu fer és llegir-lo i deixar-vos guiar. De ben segur, així és com constatareu que darrere la postal i el turisme de masses que a tots ens sobrevola quan trepitgem un país tan bell com Itàlia hi ha multitud d’històries entrecreuades. Des de les que expliquen una burocràcia infame i alhora entranyable fins les que penetren en una despoblació que no és exclusiva de la Lapònia espanyola, ni de bon tros. De nord a sud.
 

Aquell viatge amb tren...

O dit d’una altra manera, tres-centes cinquanta-cinc pàgines que es fan curtes i es devoren refundació de club rere refundació de club, i plat a plat, i café a café, i gelat a gelat, tot des de les entranyes i les tendreses d’un país que és capaç d'allò més difícil: fer bonica la misèria i la ruïna, o milor encara, fer visible la rutina dels que viuen corpresos pel futbol, per la mamma i per les glòries esportives del futbol patri. Baggio, Pirlo, Conte, Zola, Totti... Roma eterna: “Muchos viajeros se sienten decepcionados cuando la visitan, porque, pese a las altas expectatives, de repente se encuentran en un sitio donde pueden morir atropellados, ver una rata o esperar una hora bajo el sol para entrar en el Coliseo. ¿Qué esperaban, la grandeza del Imperio romano? No han entendido que Roma pertenece a los romanos. Que no es un museo, sinó una ciudad habitable. Que late, grita, se pelea y se enamora”. I el mateix d’altres ciutats: Gènova, Bolonya, Florència, Pàdua, Livorno, Bari, Palerm... Ja dic. Sensacional. Un llibre sensacional.  I amb un pòdcast afegit del meu amic Ignasi. 

Retrobament

Sempre és bonic retrobar-se amb allò que un dia va significar alguna cosa més que infantesa desvetllada i feliç, sempre és bonic retornar al carrer que en el passat simbolitzava un món de rondalles i llegendes populars. I sempre és bonic saber que encara hi ha racons d’aquest país on la vida discorre plàcida i sense més necessitat que ajuntar la família en una antiga casa de poble que es manté ferma per més que passen els anys. I sí, potser l’excusa és un bou que corre amunt i avall, i un tot d’estampes decadents que ja no tenen cabuda en un avui postís i virtual, però que insulsa seria la vida sense unes mostres de tendresa situades allà on ningú busca res digne d’una menció especial. Res i molt al mateix temps. Tan fàcil com això. Perquè potser és aquest res el que fa bategar ací a qui escriu, potser és aquest res el que fa transcendir uns textos que voregen la fina línia que separa l’enyor de l’autenticitat. Així que poc, de ben segur ja queda poc del que un dia fou esclat de joia i ara no és que més que supervivència pura i dura entre la uniformitat devastadora, però sempre ens quedarà el reducte del que mai no falla en aquestes circumstàncies: la literatura. O el salconduit indispensable que ens ajuda a sollevar els autèntics danys d’aquesta terra: el cinisme, la hipocresia i la falsedat d’aparentar tot allò que ens assimila i ens endinsa en el pou del que no som ni serem mai. Això, justament això. Però no ho diré, jo, jo simplement diré que, en efecte, és tot un goig veure oberta la gran porta, i travessar el cortinatge, i arribar fins al corral, i ensumar la paella deliciosa, i penetrar a la pallissa on un bon home guardava els melons de l’horta, i conversar amb els cosins, i veure com tot creix entre un bon dia tan ple de somriures, tan ple de records fraternals i melancòlics. Aquells taulells inconfusibles, o el gran rebost, o l’aranya del menjador, la màquina de cosir, els retrats, i evidentment la llum del sol compassada amb el caliu i l’harmonia. Primer coet, segon coet, tercer coet... Caixó que s'obri. Converses entre amics i un bou que ens mira amenaçant, els mateixos rostres de quan jo era xicotet, només que ara amb més solcs, més panxa i menys cabells, i sobretot amb més nostàlgia cap a un fragment de vida que, en realitat, faria bé de conservar la senzillesa més enllà d’abraçar la mesquinesa.

Huracà o barbàrie!

Això és. Temporada d’huracans. O dit en anglés, hurricane season, que més o menys equival al mateix, vull dir, a la mateixa histèria col·lectiva, a la mateixa psicosi internauta i a la mateixa tendència, en gran part ridícula, del món global segons la qual tot és més fàcil, i més viral, i més cinematogràfic, i més de tot, si pren un nom de referència ianqui, talment com passa amb el menjar sintètic: Mc Donald’s i altres merderades; o amb les festivitats: Halloween i no sé quantes hòsties més; o amb algunes fórmules col·loquials freqüents a Youtube: oh my god, bro... Així doncs, temporada d’huracans, no una DANA, no, que és com li diuen científicament d’un temps ençà; ni tan sols una gota freda, tampoc; ni evidentment un temporal de llevant, de cap de les maneres. Que va, això fins i tot sona bé. Un huracà! I de nom Gabriel, com el sant. Definitivament, formem part d’una societat ensopida i sense ànima, que de seguida puja al carro d'una falsa i mal entesa modernitat; i que de seguida, també, corre a batejar el mal temps com si la nostra terra fora Florida i no un raconet més de la Mediterrània. I sí, d’acord, no se li pot llevar ferro al que va passar a les comarques centrals del país ara fa un any, però és que aquest no és el tema. El tema és la magnificació lingüística dels drames mediambientals. I ja de pas, si així ho considera el proïsme amb tot el dret del món, la hipocresia d’uns governants immorals que corren ara a informar a la població com no ho feren mentre estaven de dinarot en un reservat. Bunga-bunga! Però bé. Respecte zero cap a la parla pròpia, aquesta és la qüestió. En breu, n’estic convençut, hi haurà qui es referirà als episodis de gota freda com si es tractaren de pluges monsòniques, i també qui denominarà al vent de llevant el vent del diable. Que no? De fet, això ja passa, potser no amb les pluges i els vents, però sí amb aspectes més inofensius de la llengua com ara el nomenclàtor o la toponímia tradicional, així dit en general. M’ho comentava un amic fa poc: «entre els ciclistes aficionats, —altra moda global, per cert—, s’ha instaurat la moda, veges tu, de canviar per pura ignorància el nom de les partides de camp, els camins rurals, els llogarets i els cims dels termes municipals. Així, per exemple, alguns han passat a denominar Pino madre el Pi del Salt de Nàquera». Poca broma! Perquè allí on molts veuen només ximpleria i desconeixement, que també, alguns altres veiem una absoluta i total falta de respecte i sensibilitat. Això per no parlar de la incoherència dels qui es compren bicis de milionaris per gaudir de la natura i el paisatge. Sí, sobretot això. Amb noms més propis de Colòmbia o de Perú que del Camp de Morvedre. La Creu, el Tabalet i el Codoval! En fi, una vergonya. Molt semblant, ara que hi caic, al que em va ocórrer fa uns anys amb uns pescadors de canya que hi eren al meu costat armats amb uns equips d’alta gamma i un munt de dispositius tecnològics, drons inclosos. Ni tan sols sabien el nom dels peixos que pescaven! Ni això. Però ni en català, ni en castellà, ni en res. Per a ells, el que pescaven eren piezas. Per això és que dic ara que aquells pescadors, d’igual manera que els biciclistes indocumentats a què es referia el meu amic, serien partidaris sense a penes parpellejar ni qüestionar-se res, d’englobar aquestes pluges torrencials d’avui en una temporada d’huracans. O millor encara, en una hurricane season. No debades, això sí que ho tenen, sí, alguns: burrera per arroves. I gratuïta, que encara és pitjor. Frivolitat al poder. Banalitat completa. I mentrestant, el tararot de Trump més content que un gínjol, no debades deu pensar que són tots com ell...

Un excursionista a la muntanya de la Creu, a Quart de les Valls

Octubre

El cel ja no és el mateix, el dia ja és més curt, les escenes lúdiques i contemplatives de l’estiu més ple queden llunyanes. I octubre despunta ara com el sol d’unes albades que ja no corprenen com a l’agost o el setembre, simplement representen l’hora d’anar a treballar entre badalls perplexos i boirines gèlides de tardor. Ja no queda res, per tant, del tràfec estival, o d’aquell dolce far niente orgullós i necessari. I la mar es prepara per a un repòs ben merescut que, malgrat tot, sempre comptarà amb la presencia de vagarejos solitaris que tornen, ni que siga esporàdicament a sa casa; o que apuren entre banyistes incrèduls les últimes vesprades amb un rall entre les mans. L’inici de la tardor, en qualsevol cas, sempre destil·la un aire depriment, i no tan sols pel tòpic segons el qual les fulles es marceixen i el silenci s’apodera del que abans era cridòria i bogeria, també perquè la bellesa de la Mediterrània és tan gran durant aquesta època, tan gran i tan profunda, que fins i tot estimula el plor. Tothom hauria de deixar-se caure per la mar, per això, fora del període estrictament vacacional. De fet, més d’un aprendria que l’aigua canvia de color, que el cel esdevé un tapís de cúmuls meravellosos i que els peixos brillen a recer d’uns bancs d’arena en altre temps recent, diguem-ho així, ocupats pels qui naden despreocupats, o pels turistes, en general. En un dels poemes més estimats per ací qui escriu, aquell anomenat Posta, Salvat Papasseit diu que la terra s’emporpra en la costa granada, i que Sitges s’aquieta en verd, i en blau, i en blanc. No sé amb exactitud a quina època de l’any es referia aquell mestre de la poesia i la paraula plena, però el cas és que a mi m’encanten aquests versos, tan sublims que em venen sovint a la memòria quan passege no per Sitges, és clar, sinó per l’Almardà, que és la meua llar i que m’ha vist créixer entre canyes, baladres i senderis. Així que jo, que tant passe de llarg quan albire les pedres del castell del meu poble i tant m’avergonyisc quan sent els saguntins de soca-rel parlant en perfecte castellà, em reconcilie amb les arrels quan trepitge les dunes i em sobrevenen els aromes del tamariu, dels borrons i els cards marins. Perquè, en realitat, són l’última connexió d’un servidor amb aquells dies passats en què una simple bicicleta i una canya de pescar eren el passaport cap al paradís de l’alegria i la felicitat. I aquest sospir d’eternitat i nostàlgia quan els peus canvien el ciment per les pedres i la sorra...

Les dents no es cremen. UN ESTIU, de Clàudia Serra.

Aquest país està mancat de tot, de tot allò que impulse la nostra identitat col·lectiva, vull dir. Amb els vells referents morts o vilipendiats per la burrera i la ignorància més cafre, a hores d’ara, com diria aquell, tot està per fer. Però la realitat és que no sé si és possible. En gran mesura, i aquesta és la gran desgràcia, no res depén d’aquells que ens esforcem dia a dia per viure en català, per escriure’l amb dignitat, per defendre’l davant dels atacs sistemàtics o per estimar-lo, simplement. Hi ha coses, potser massa coses, que no estan al nostre abast. I al cap i a la fi, la nostra particular lluita per la dignitat d’una cultura és la que és: invisible, sense retorn i, molt més sovint del que ens agradaria, boicotejada per les institucions, sobre les quals no afegiré res digne d’una menció especial perquè, en fi, per a què. Credibilitat, cap ni una. Moral, zero. Decència, nul·la. Així que sols estem i sols estarem; en un context de resistència que, de tant en tant, ens permetrà retrobar-nos amb vells coneguts de la literatura com Antoni Gómez i Vicent Penya, amb antigues companyes de carrera com Isabel Garcia Canet, o amb veus tan noves i tan necessitades en el teatre valencià com Clàudia Serra. I ací és on vaig... D’aquesta autora, precisament, és el darrer llibre que m’he llegit: Un estiu. I malgrat que no soc massa aficionat al teatre i els meus gustos personals vagaregen més per les pantalles de cine que no pels escenaris, sí que és cert que m’ha fet molt de goig retrobar-me amb alguns efectes oblidats propis d’aquest gènere: les sorpreses, els trucs, els somnis o la fantasia manifesta del protagonista principal, si de cas el drama principal. Perquè aquesta la història. Estiu de 1978. Càmping dels Alfacs. Tragèdia! Més de dos-cents morts com a conseqüència d’una explosió. Una explosió d’un camió. Cremada, la gent cremada. I un dels supervivents, incrèdul i perplex. La veu principal del llibre. Pep. Ja dic que soc més aficionat al cine. No obstant això, si hi ha alguna cosa que destaque de les pel·lícules que veig, és el guió, els diàlegs, la bellesa del que es considera clàssic perquè mai caduca, perquè és bo, i perquè els personatges interpreten, precisament, com en el teatre. M’encantaria, per tot, veure Un estiu al teatre en un futur, m’encantaria que això fora possible en aquest raconet del país també en el futur, m’encantaria que el respecte pels creadors fora llei i, com no, m’encantaria que el temps posara a cadascú en el lloc que li correspon: els artistes al davant d’un faristol, entonant la veu i les lletres; i els lladres i els delinqüents enfront d’una reixa. Possiblement acabarem tots cremats. Però com diu Clàudia Serra en la seua obra, les dents no es cremen. Així que aquests que tant ens menyspreen ara, passaran pel nostre carrer algun dia...

El meu nom és Jeremiah

Parafrasejant parcialment el gran Ortega en un dels seus memorables programes nocturns a la cadena SER, és meravellós saber que vivim en un món en què moltes pel·lícules distintes poden ser la millor pel·lícula del món. No una només, moltes. I encara que això atempte contra tota lògica, aquesta és una total i absoluta certesa. De fet, si he triat aquesta pel·lícula: Jeremiah Johnson; és perquè és una de les moltes que poden ser la millor del món. I no per una qüestió atzarosa, és clar, ni tampoc perquè avui haja transcendit, desgraciadament, la mort del seu protagonista: Robert Redford, sinó perquè per a mi és una de les pel·lícules que van marcar la meua adolescència i, posteriorment, el meu romanticisme ja irrenunciable. No és poca cosa. Un home que marxa a les muntanyes Rocalloses a fer de paranyer, que s’enfronta a unes terres verges i lliures amb tota la cruesa que això comporta, que conviu i després sobreviu als atacs dels indis ordinàriament denominats salvatges i que valora la natura i la soledat com qui valora el pit i el ventre d’una mare. I entretant, una forma de vida que s’allunya voluntàriament d’uns cànons segons els quals tots ens hem de sotmetre a unes convencions o a unes actituds marcades pel proïsme, pel progrés i, en general, per la mediocritat. El gran Jeremiah! O, si més no, l’empenta per estimar i valorar allò que encara no ha estat destruït per l’home. Perquè anys després, molts anys després de veure la pel·lícula, vaig arribar al llibre que li va servir d’inspiració, Mountain man, conegut en castellà sota el títol d’El Trampero. I si he de dir la veritat, això encara em va endinsar més en la recerca de la puresa, l’autenticitat i l’essència de les coses en aparença efímeres però infinites, d’aquelles que un no sap explicar més enllà d’unes línies com aquestes que ara clouen entre valls i muntanyes, entre rius i arbres mil·lenaris, entre búfals, ossos i llops, o entre foc i fum que no és fum, simplement és el guia del senderi. El meu senderi ple d’aigua pura, exactament el mateix que encara em fa somiar...

Rallar

Sempre paga la pena rallar entre bona gent. Sempre és un plaer, vull dir. I res no pot eixir malament quan els ingredients són tan exquisits i tan rabiüdament genuïns, o valencians, si més no: l’aigua mansa com una bassa d’oli, l’albada, el bon dia, la conversa, el coet, les moles de llisses, el llobarro solitari, l’esmorzar, les anècdotes, les postres, el café, l’adeu… En essència, tot un conjunt de detalls dels quals és un privilegi formar-ne part tant si es pesca com si no. Perquè el que importa, al cap i a la fi, és estar-hi, romandre-hi, o perpetuar allò que sovint s’engloba en la denominada tradició, part indestriable del que jo anomene, també, un raconet del país. El meu raconet del país. La identitat, diuen què. O sovint una mena d’herència familiar transmesa de generació i generació i arribada, encara amb cert múscul, a un segle XXI que no és precisament amic de la cultura popular. Progrés que no cessa, de bell nou. En fi... La pesca amb rall té avui els seus problemes, els mateixos per altra banda, que pateixen totes les arts arrelades al territori i amb certa pàtina distintiva, o al marge dels costums de masses, s’entén: manca de relleu generacional, incomprensió generalitzada i, en general, dificultat per mantenir l’alteritat entremig d’una societat consumista i depredadora. Així que no, no és fàcil conviure amb tanta mala llet, no gens. I aquesta és la raó per la qual resulta tan bonic persistir entre miracles i llibertats condemnades pel proïsme. Mostres vives del que foren i ja no tornaran a ser situades a les portes de la capitulació definitiva, captives de la globalització que tot ho abat, submises per desgràcia a un poder sempre procliu a repartir misèries, mai a conservar el que fa forta la roca. N’estic convençut, d’això. Senzillesa i estima incondicionals com a única alternativa. Perquè hem nascut ací. Punt. Ho pense i ho repense, a més, després d’un altre estiu inoblidable a la mar de Tavernes de la Valldigna, amb un rall entre les mans i albirant les darreres ones d’un mes d’agost tan inestable com el present. Sol que s’enlaira i núvols que arremeten contra els últims admiradors dels crepuscles pretardorals. I entremig, un servidor! I la màgia de contemplar una meravella sempre amenaçada com la mar i les gavines. Xatracs que xoquen contra les moles d’aladrocs. Conscient de pertànyer a un reducte que ara s’acomiada mentre l’aigua es mou independent de l’aire que més venta. Rallar, altrament, és un verb valencià, inclòs en la tan atacada, i menystinguda i amenaçada, AVL. Política infame. Però ja s’ho faran, això. Mediterrània en vena…

Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)

Corriolet

La soledat es reforça vers el cordó litoral verge, envoltat de dunes i banderes espontànies que indiquen la voracitat del vent. Xaloc que esvalota les ones fins a convertir la mar en una fortalesa inexpugnable que imposa respecte, terror, virulència, i tot. Tot. Bellesa agrest al bell mig dels monstres immobiliaris aberrants que assetgen l’entorn sense escrúpols i a penes deixen espai per al que antany era inaccessible i ara és el pastís que tots anhelen. Sostenibilitat, en diuen. I l’aigua embravida, mentrestant, que ensordeix els sentits d’aquell que vagareja per la vora erigit en una silueta que s’allunya, s’allunya, s’allunya cap al no-res. Misantrop que s’extravia. Però que contempla, alhora, el trenc furiós de la bromera amfíbia, que trepitja també les misèries humanes acumulades a la sorra d’un temps ençà. Símbol del que som, ben mirat, vulgars figuretes de carn i ossos amb tendència a la destruccció dels recursos naturals, o a les immoralitats del progrés, o a les posteriors perplexitats, si més no, de preguntar-nos si en efecte tot això ens pertany, si és cert que és nostre, o si som ben capaços de deixar tal empremta miserable sobre la faç de la terra. Així que potser és tota aquesta boira d’immundícies el que anuncien els núvols negres del firmament. Avancen com les milícies a tort i a dret carregats de tempesta i trons, tan definitoris d’un mes d’agost sempre procliu a mostrar les paradoxes d’un avui joiós i efímer, símbol del turisme i del despropòsit; i incapaç, tanmateix, d’ocultar aquella preciosa parella de corriolets que vola i reposa sobre el tapís daurat, aliena al perquè de tot plegat. Animalets amics. Caminen amb les seues potetes entre closques de cargols i de petxines, entre desfets de canyes i de plàstics. Autèntics senyorets d’un refugi mediterrani amb capacitat d’animar els pensaments. O de capgirar el panorama d’un raconet del país que ja no sent, tan sols divaga al llarg d’uns monticles d’arena des d’on s’albiren, malgrat tot, les esperances i els desitjos, les esperances i els desitjos… Bonic, sens dubte, el capvespre des de la platja de Padur, la màgia d’una llum que ja s’oculta allà lluny en la carena de la vida.