Doncs sí, ben mirat aquesta novel·la té tots els ingredients per a agradar al públic adolescent: problemes familiars, creativitat ignorada, hormones en plena ebullició, el drama de la immigració, l’amor... Tot un conjunt de temes que s’agrupen sota un element comú que, per regla general, sol enganxar el lector, independentment de la seua edat: el llenguatge fresc, la fluïdesa narrativa i, és clar, la bona ploma de qui escriu, que no és altre que l’escriptor de Xàtiva, Xavier Aliaga, molt versat ja en els capricis del llenguatge i molt versat també en les derives de l’actual literatura catalana feta al País Valencià. El meu nom no és Irina no és la típica novel·leta estúpida i tòpica que sol freqüentar els centres de secundària. Va adreçada a un lector més aviat juvenil, és cert, i supose que és aquesta la raó per la qual es colen alguns missatges subtils al voltant de l’ús de la llengua o la vida en família, difícil i problemàtica en aquest cas. Tanmateix, té un fil narratiu bastant definit i el protagonista és molt interessant. És un jove que somia amb allò que escriu, que fantasieja amb la ciència-ficció i amb la literatura cavalleresca; i que de la mà d’Irina, una nouvinguda russa que aterra al seu institut, s’endinsa en el planeta de l’amor i en els viaranys narratius que li ofereixen autors com ara Tolstoi o Dovstoievski. L’espai i el context social on es mouen els protagonistes, no obstant això, són el punt principal sobre els quals se sustenta el relat, molt actual, situat en l’estret marge que separa la ficció de la realitat, una constant en les trames que construeix Xavier Aliaga, Vides desafinades, sense anar més lluny. Menció a banda mereix l’edició del llibre, vertaderament atractiva, amb un format de qualitat i una coberta esplèndida que aconsegueix el seu propòsit: fer valer el treball i l'empenta que es necessita per a publicar en català a un territori com el nostre.
divendres, 31 de maig del 2013
dimecres, 29 de maig del 2013
Recreatius

dimecres, 22 de maig del 2013
Guarda-rodes
![]() |
No s'aprecia massa bé, però aquest guarda-rodes té la inicial marcada |
dimecres, 15 de maig del 2013
La mota del nispro
Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal |
dilluns, 13 de maig del 2013
Ha mort Núñez, jugador de pilota
![]() |
Núñez en plena partida |
No ha transcendit
molt, ni transcendirà massa més enllà de les lloses del trinquet, però sens
dubte la mort d’un dels més grans jugadors que ha donat la pilota valenciana en
els temps moderns és motiu sobrat per dedicar-li unes línies de condol i de
record en aquest costumari. Sí, la notícia s’ha conegut fa poc: ha mort Núñez,
un pilotari esquerrà, tècnic, molt plàstic, introvertit en la canxa, espectacular
en moltes facetes del joc, un escaleter de luxe com els que ja no es veuen als
trinquets valencians. Tot un campió. Fa poc comentava amb un amic què se n’hauria
fet d’ell, retirat com estava dels trinquets i dels frontons, la seua vertadera
passió, allà on començà a gestar-se la seua carrera com a pilotari de maneres
exquisides. Ara em ve al cap una anècdota esdevinguda en una d’aquestes
partides del dia a dia, un dijous, al trinquet Pelayo. S’hi anunciava Núñez. Mentre
transcorria la partida, jo esperava assegut a l’escala l’arribada de la meua
parella, que per fi s’havia decidit a entrar al trinquet i veure aquell joc
popular que aleshores tant m’enfervoria. Núñez estava al dau, les galeries
permeses. I com si se li haguera encés la llumeneta allà que la tirà, a la
galeria del rest, just en el moment que la meua parella passava per allí per
tal d’arribar a l’escala. La pobra no va poder esquivar la vaqueta. I en efecte,
Núñez va fer quinze, entre aplaudiments i crits dels aficionats, que alhora
reien i recriminaven burlescament l’acció del pilotari, camuflat per aquell
somriure sorneguer que tant l’identificava com a jugador discret i silenciós,
de poderosa pegada. Un gran pilotari que caminava sol, fidel al perfil
dels homes que poblen el món de la pilota valenciana. Serà recordat, certament...
http://www.valnetpilota.com/noticies.php?id=1756
http://www.valnetpilota.com/noticies.php?id=1756
dilluns, 6 de maig del 2013
Traure de polleguera
Polleguera |
Falleba |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Secretari

- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.