diumenge, 28 de desembre del 2014

Bon viatge cap a Ítaca

Àlvaro i amics pilotaris
Moments abans de la partida, una dona encuriosida per la multitud que s’agombola a les portes del trinquet Pelayo, li pregunta a l’home: “¿y eso?, a la qual cosa ell li respon: “van a apostar”. Li ho diu en un to sec i neutre, segur de si mateix, posseïdor de la raó, com aquell que ho sap tot i no sap res. I, convençut, torna a repetir: “van a apostar, ahí apuestan”. Però la dona prompte mostra desinterés i enfila cap al carrer Xàtiva, desitjosa de diluir-se amb la massa que compra frenèticament en aquests dies de Nadal, totalment aliena al que en eixe precís moment s’està vivint en el reduït fragment de puresa i costumisme que forma la llibreria París-València i el bar del trinquet. Perquè així és la realitat un dissabte de partida al carrer Pelayo. Un pur contrast. I és que si aquesta gent sabera..., si els valencians d’avui foren conscients del que es cou a les lloses de la catedral de la pilota, si sabera com de gran pot arribar a ser el que allí s’esdevé i valorara el que representa tindre en ple centre de València una instal·lació esportiva datada de l’any 1868, no diria tan gratuïtament això de “van a apostar”. No ho diria, ausades que no. Com a mínim, callaria. Respecte reverencial. Ai mare si els valencians apreciàrem el que tenim, ai si sabérem qui som i d’on venim, ai mare si ho sabérem! En fi... Poc més es pot dir ja. La dolçaina i el tabalet que sona al trinquet per gentilesa dels germans Cavaller de Sagunt em convida a entrar definitivament al temple per excel·lència de la pilota valenciana, acompanyat dels meus, dels de casa, de tots aquells que s’han concedit el privilegi d’assistir a l’última i definitiva partida del campió indiscutible dels darrers vint anys, Àlvaro de Faura. I, en efecte, l’ambient és el de les grans finals, una atmosfera que esborrona, un micromón popular i amb caràcter plenament valencià, de llengua i d’esperit. Hi ha molta gent de les Valls, de Faura principalment, poble natal del pilotari homenatjat. Amics, coneguts, aficionats de sempre, bona gent i gent del poble, tots arribats per a l’ocasió, amb la dolçaina i el tabalet com a rerefons musical, amb albaes, amb una boira d’entusiasme que, com és evident, fa que la partida tarde a començar. L’esclafit constant d’aplaudiments i reconeixements a la trajectòria esportiva i professional d’Àlvaro es trenca de manera abrupta quan el Delegat del Govern al País Valencià, Serafín Castellano, saluda al mite que es retira, una bronca en tota regla que l’honorable exconseller aguanta com pot i com deu, no li’n queda altra. Perquè això és el que n’hi ha, amic Serafín, ni més ni menys. De seguida, una abraçada entre Àlvaro i Genovés II, el seu gran rival, pilotari poderós i de formes exquisides, l’herència del gran Paco Cabanes el Genovés, present també en l’acte com no podia ser de cap altra manera, com el Déu que salvaguarda les essències d’aquest joc i d’aquest país. Pelayo esclata, és una olla, ple de gom a gom. I la partida comença... No s’allarga excessivament, aquesta és la veritat, massa emocions preliminars, massa records, massa caliu, els amics, el poble, la família, massa de tot com perquè Àlvaro, l’últim i més recent cavaller de faixa roja, no ho acuse. Juga en companyia de Raül, mitger de Godelleta; i Carlos, punter del Genovés; dues bones figures, bregadors com els homes de la pilota. Però no poden fer res davant el recital de joc de la parella de blau formada per Genovés II i Javi de Massalfassar, canons en els braços, rebots espectaculars, pilotes que tallen corda, incontestables tots dos.
Saludant al trinquet
En un moment donat, la partida regala als aficionats un quinze antològic que posa un 25 per 25. Poc després, amb la partida ja decantada i amb un 55 per 30 per als blaus, es produeix un conat de reacció del rest de Faura que a punt està d’obrar el miracle de les grans remuntades. Però no, no és el dia. La partida conclou i amb ella se’n va una xicoteta però valuosa porció de la nostra història col·lectiva com a valencians. És, i serà, el dia que Àlvaro va dir adéu. El dia que tots li donaren les gràcies i li perdonaren els seus pecats com a jugador. Bon viatge, en definitiva, per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell..

dijous, 4 de desembre del 2014

L'últim carxot a la Ribera

Foto: Lluís Llapissera
En uns temps globals on l’ambient dels trinquets se’n ressent de manera notòria i ben particular, sempre és d’agrair que els aficionats d’aquest joc tan popular que es diu pilota valenciana continuen assistint en major o en menor mesura a les partides denominades del dia a dia, més encara si la raó és el final del trajecte d’Àlvaro, aquest pilotari tan brau que no té res a demostrar perquè ja ha donat tot el que havia de donar. I és que, en efecte, poca cosa més es pot dir de l’esquerrà de Faura (Camp de Morvedre), de camí cap a la retirada després de vint anys de regnat indiscutible en la modalitat d’escala i corda, la modalitat reina i alhora la que més està patint els menesters d’una època poc donada al teixit de noblesa i humanisme que envolta el joc de la pilota en general. Guadassuar va ser el recinte escollit. El jove Puchol II el rival d’honor. L’afició de la Ribera el testimoni dels seus últims colps de carxot per la comarca del Xúquer. Així que com és evident, el resultat fou el menys important. Un 60-40 favorable a Puchol II, que formava parella amb Jesús, i que avança de manera incontestable cap a l’olimp de la pilota, allà on aguaiten mites com Juliet, Rovellet, Eusebio, Genovés i ara Àlvaro, carregat i esgotat després de l’esforç realitzat al trinquet. Temps difícils per a la pilota professional són els presents, va concloure. Sense cobertura televisiva, amb les inclemències de sempre, amb poca gent asseguda a l’escala i amb una crisi a sobre que no només és d’ara, sinó que ve d’abans, de molt abans. Perquè la pilota és un món paral·lel, reclòs en si mateix, va i torna, i ja vorem, com diuen els cecs. No obstant això, Àlvaro se’n va amb moltíssima dignitat, tot esperant que la pròxima partida homenatge prevista a Vila-real siga més càlida, amb millor preparació i amb l’empenta fidel dels aficionats de la Plana i les Valls, allà on la galotxa manté una vitalitat envejable i allà on es va criar aquest pilotari agraït per les mostres d’afecte que està rebent darrerament. Em falten partides, va dir després de Guadassuar, com si encara no fóra conscient del poquet que li resta per a penjar els guants. La professionalitat que no falte, sens dubte, això no li ho negarà mai ningú. Heus ací el seu mèrit, heus ací el que romandrà per sempre. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...