diumenge, 22 de maig del 2022

Subsconcient

Ara que està de moda reivindicar certes efemèrides i que les xarxes socials condemnen l’internauta ingenu a un camí pedregós de publicitat i algoritmes difícils de suportar, em trobe de sobte amb un record impagable i inesborrable que, sens dubte, em condueix a la felicitat més immensa i alhora més frívola de qualsevol individu. Perquè jo no sé què seria del Barça sense aquell dia, però sé que ara fa trenta anys jo no vaig dormir de l’emoció i que allò, justament allò, potser va ser el dia, o la nit, més intensa d’aquella infantesa meua que ja s’esvaïa entre somnis de futur i perspectives adolescents on el Barça aniria i vindria com un pèndol del qual ja mai no em podria separar. Tot ha canviat, és evident. Tot. La societat, els costums, la vida. I també el futbol, evidentment, sí,  això també. O, això, sobretot. Ara és avorrit, un espectacle venut al capital, a l’imperi de les televisions, lliurat sense escrúpols al negoci, a l’especulació empresarial, o a la insensatesa, així dit, en general. Diners, publicitat, falsedat, enganys, cacics que són intocables, cacis que són déus d'aquest present tan hipòcrita i tan venut a la depravació! Però aleshores, el Barça era patrimoni del romanticisme. I els seus partits eren retransmesos per la TV3, la catalana, que deia ma tia. I jo ho recorde molt, tot allò, perquè allí estàvem, impertèrrits, en aquella saleta diminuta que tenia eixida al corral i a la pallissa, al davant d’aquell televisor vell però irrompible que sempre romania encés perquè era la principal font de distracció d’una dona que ja no hi és, però que era feliç quan ens veia a tots allí, en sa casa, cruspint-nos la seua inconfusible truita de creïlles, i delerosos perquè el Barça guanyara la seua primera copa d’Europa. I la va guanyar, no sense patiment, però la va guanyar. I això jo, no ho oblidaré mai, ja ho he dit. Perquè vaig plorar de felicitat, certament. I ara retinc les imatges: aquella samarreta de color taronja, el gol de Koeman, i Cruyff eixint de la banqueta, i la celebració posterior, una nit que no fou nit, sinó que fou un somni. Cap altra copa de campions, cap altra Champions, que en diuen ara, tindrà mai el regust d’aquella. Cap altra. I ara resulta que aquell moment em va venir al cap l’altre dia, així, de sobte, deliris del subconscient, o que en sé jo, senyals o memòria selectiva, potser, sense a penes reparar en el fet que ja havien passat trenta anys d’ençà. I que no deu ser casual que certes persones hi reapareguen perquè sí, sinó perquè tot al contrari, així deu estar predestinat. I quan te les retrobes, les associes a un dels moments més meravellosos i més fascinants de la teua existència: tots allí reunits, al caliu d’aquell tendur, en una casa familiar, celebrant l’èxit d’un equip que era tan pur com la vida que s’obria per a un xiquet com jo, de tretze anys. Identitat en viu. Una estampa que ja no hi tornarà però que romandrà per sempre com un exemple de la vida que passa i l’autenticitat que s’enlaira sense límits i sense fre. Tant per a bé com per a mal.

diumenge, 1 de maig del 2022

Castelló, flaire melancòlica

He anat moltes vegades a Castelló de la Plana. I confesse que, durant molts anys, vaig estar obsessionat amb el seu parlar, tan rítmic, tan cadenciós, tan diferent al meu, que era i és un parlar de transició, com és natural en una comarca com la meua situada a cavall de València i la ciutat que ara m’ocupa, pam, pam, orellut. Soc del Camp de Morvedre, sí; potser la comarca més menuda del País Valencià, pont entre dos mons territorialment afins però sentimentalment separats. M’embriaga, tanmateix, una flaire melancòlica sempre que transite per la Plana, aquest recorregut antany cobert d’una catifa de tarongers i, avui, encerclat de taulelleres fumejants i en expansió. Terra altament productiva, tant per a bé com per a mal. Morfològicament castigada, lletja potser, això és com és, però sense ambigüitats ni recels, això també. No sé dir una altra cosa. I, almenys a mi, sempre m’ha fascinat. Recorde, a més a més, un estiu que vaig estar allí, al Grau, on els pescadors descarregaven aquelles caixes a caramull de galeres i sardines, on la subhasta del peix es feia de viva veu i en valencià, i es comptava de dalt a baix, tan de pressa, tan de pressa que a penes es percebia la xifra, massa fluïdesa per a un xiquet com jo que, aleshores, es passava hores en l’arena de la platja del Pinar contemplant els vells pescadors de rall, allà quiets i romàntics com una sílfide, i així fins que es movien fidels al seu ball particular i atrapaven aquells llissots enormes que després, supose, eren cuinats al forn, amb ceba i oli. Amb ceba i oli. Només amb això. Quanta senzillesa. També allí, a Castelló, em vaig convertir, finalment, en professor, en aquelles oposicions inoblidables en què encara deu ressonar el crit que vaig fer després de l’examen definitiu. Llibertat. Perquè ho havia aconseguit. Llibertat absoluta. Mai ho oblidaré, això. I va passar allí, en efecte, en la ciutat on tantes vegades havia celebrat la Magdalena en companyia dels meus amics universitaris, en la ciutat en què mon pare em duia als bous i en la ciutat que capitalitzava pobles horitzontals on el meu germà es jugava la vida rodant miures i victorinos de més de cinc-cent quilos: la Vilavella, la Vall d’Uixò, Moncofa, Nules, la Llosa... La llibertat, quin concepte més redó. Un concepte que es va entonar aquell 1982 en veu de Joan Fuster en la mateixa plaça de bous, que tornarà a entonar-se quaranta anys després amb motiu del centenari del seu naixement. Perquè em sent molt agraït de tornar a les terres de Castelló, més encara si és amb motiu d’un llibre publicat per una editorial amb segell d’una terra que també és terra de trinquets, com ara el recentment inaugurat d’Almassora, la seu del premi, alhora, amb què vaig ser agraciat fa poc pel meu cant de les granotes. I més. Més trinquets, és clar. El de Borriana, o el de la mateixa capital, anomenat de la Sindical, o el d'Onda i el de Borriol, o el de Vila-real, allà on em batejaren una vegada amb una pilotada seca i fulminant. Perquè encara sent el ferro d’aquella pilota de vaqueta en el cap. Encara. I potser per això, és que recorde tant aquest raconet del país. Així que allí estaré de nou, ara en el parc Ribalta, per primera vegada en una fira del llibre i fent el que més m’agrada, explicant, o no, les motivacions que m’empenten a escriure i a seguir creient, alhora, en els somnis de la vida i de la creació. Tot un plaer, la veritat.