divendres, 25 de maig del 2012

Lectures que em ve de gust recomanar


Confesse que d’un temps ençà mantinc un interés especial per aquelles lectures el protagonista principal de les quals és un personatge solitari, incomprés i en bona mesura turmentat per les circumstàncies que l’envolten. Lectures de to humorístic i amb una forta carrega d’ironia que com a denominador comú se situen en un context educatiu on tot gira al voltant del caos material i la banalitat administrativa. Lectures que en el meu cas s’exemplifiquen a través de títols de la nostra literatura, com Notes finals o Si no ho dic, rebente, de Vicent Borràs i Xavi Aliaga, respectivament; i de la literatura universal, com per exemple El vigilant en el camp de sègol, de DJ Salinger o Wilt, de Tom Sharpe. Un cúmul de desgràcies més o menys individuals que, en el fons, descobreixen coses més grans i alhora més reals, això és la fragilitat d’un sistema alçat amb furgadents que és incapaç d’acollir la capacitat dels antiherois més romàntics i creatius. I tots ells molt divertits, amb un punt d’acidesa i humor negre que pot fer les delícies de qualsevol lector, fins i tot del més dispers. Recomanables i àgils. Ben mirat, una bona tria per gaudir dels moments que ens deixa aquesta societat malalta i en permanent crisi de valors.  

dimarts, 8 de maig del 2012

Aparaula'm: buteroni

Definitivament, buteroni és una paraula de les que s'aprenen i no s'obliden, un terme propi de la imaginació i la fantasia populars que té un origen d’allò més pueril, si més no la caòtica i deficient pronunciació dels infants. El seu ús és restringit, molt local, estrictament valencià i, sens dubte, remet a un terme d’ús més general per terres catalanoparlants: el butoni o botoni, el coco en castellà, és a dir, un fantasma que fa por. Avui, buteroni és una paraula en desús, difícil d’escoltar més enllà de l'anècdota casual o l’espontaneïtat de la parla col·loquial, però encara viva, present en contextos com el que fa ja uns quants anys em va situar en aquell llogaret dispers de la comarca castellonenca d'Els Ports, al nord del País Valencià. Allí hi havia poquetes cases, en gran part deshabitades o derruïdes, pocs veïns i, sobretot, molta foscor; era un ambient llòbrec i boirós procliu a l’aparició del buteroni, com bé ens va recordar un dels presents en l’expedició, evidentment valencià i home de bé: Calleu o vindrà el buteroni! I així fins avui, quan la broma s’ha convertit finalment en una mena d’investigació amb motiu de l’Any de la Paraula Viva i el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Un senderi molt apassionant, després de tot, que m’ha conduït fins a l’obra de temàtica fantasiosa i costumista Màgia per a un poble, de Francesc Gisbert; i també fins a una cançoneta infantil darrerament recuperada per un músic d’arrels populars anomenat Dani Miquel, de L’Alcúdia (La Ribera del Xúquer). El primer, sense anar més lluny, parla del butoni, i afirma que el terme ja fou documentat per l’antropòleg i estudiós de la cultura popular, Joan Amades, que el va definir com un espantacriatures negre i feréstec. I pel que fa a la cançó, a tot açò present en un llibre de temàtica infantil anomenat Musiqueries, cal reproduir-la ara per complet, ja que tota en si és genial: Jo sóc el butoni, parent del dimoni, gent infernal, infernal, que sempre guaita pel forat del pany, i aquell qui plore jo me l’enduc, rostit o fregit o fet en un suc... I aquella nineta que creu a sa mareta, que sempre porta al coll penjada una creueta, no me la menge jo, ni rostida, ni fregida, ni feta en un suc. Perquè cal ser bon jan. I així, el buteroni o butoni fugirà...

Consulteu el llistat de paraules apadrinades pels diferents blogs de la catosfera amb motiu de l'Any de la Paraula Viva i el Centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans

dissabte, 5 de maig del 2012

Muses


Una imatge impagable de la banda
 de l'Ateneu de Cullera (La Ribera)
Un costum molt bonic del qual no tenia constància però que és d’allò més corrent als pobles valencians amb certa tradició musical, com és el cas de la població riberenca de Cullera, és el de les muses que acompanyen les bandes locals. Si de cas, una magnífica ocasió perquè els veïns lluïsquen les millors gales i també una bona mostra d’allò que tantes vegades s’ha tractat en aquest costumari, de vegades fins i tota amb certa sornegueria, la coentor. En aquest cas, la coentor més amable, no exactament la pròpia d’altres festivitats més multitudinàries i, en conseqüència, més falses, sinó la que empenta a tot un poble a eixir al carrer i demostrar com es fan de bé les coses per aquest racó de la Mediterrània, des de la perfecció a l’hora de tocar els pasdobles a la porta de l’ajuntament fins a l’elecció acurada de la millor corbata i el millor vestit per a l’ocasió. Això per no parlar de les hores que les muses poden arribar a passar en una perruqueria. Una estampa molt pobletana, per descomptat, que alhora frega un concepte molt valuós per a un personal en gran part inconscient del que se’n deriva de tot plegat: l’autenticitat, això és el fet de saber-se partícip d’una celebració arrelada a les entranyes del poble. Molt identificativa, per extensió. Perquè en efecte, hi ha detalls que no cal tocar, malgrat que també desprenguen certes dosis d’allò que, per desgràcia, ha fet famosa a aquesta terra: la fanfarroneria, el xovinisme, la hipocresia, la propaganda política... De vegades, no costa res empassar-s’ho tot si en el seu conjunt s’esbrina una xicoteta espurna de puresa i un seguit d’imatges que, fins i tot, poden provocar alguna llagrimeta en els seus veïns més compromesos. Una magnífica font d’inspiració que ha permés construir aquest article per a més glòria de les muses de Cullera.

dimarts, 1 de maig del 2012

Carrers sense vorera

Un exemple de carrer sense vorera
a la localitat d'Alzira (La Ribera),
en aquest cas molt descurat.
A dir veritat, que alguns carrers dels nostres pobles continuen actualment sense vorera pot deure’s a dues possibilitats: una, que hagen sobreviscut a l’auge dels vehicles d’automoció i la consegüent delimitació d’espais per a vianants; o dos, que alguns ajuntaments hagen optat per conservar-los tal com eren fins fa quatre dies, això és, estrets, solitaris i poc transitats. Una qüestió de tacte, o de patrimoni, si més no. Avui, de fet, hi ha carrers sense vorera que presenten un aspecte molt descurat al costat d’altres que ofereixen una imatge imponent. Mentre els uns tenen cases deshabitades o destruïdes a banda i banda, els altres compten amb cases antigues rehabilitades; i mentre els uns acumulen detalls poc vistosos per a la vista i l’olfacte, els altres projecten la imatge de façanes impolutes, algunes d’elles emblanquinades, amb portes grans adaptades al ja extint pas del carro i amb l’enreixat alt i daurat que protegeix les finestres de les habitacions. No és gens gosat aventurar, per tot, que potser hi ha espais d'aquest racó de la mediterrània on s’han aplicat les normes, barris que per diverses circumstàncies han sabut conservar l’essència d’allò popular i d’allò que ens identifica. Malgrat l'actitud dels nostres governants, tot siga dit de pas...  


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...