La rosada blanca s’apodera dels camins mentre les fulles marcides dels xops s’hi
acumulen i esgoten els seus últims moments de protagonisme tardoral. A poqueta
nit, les temperatures cauen en picat fidels als bioritmes d’una contrada on la
foscor és sinònim de fred i de fum a les xemeneies. Llar que brama. Llenya seca
de carrasca mesclada amb resina seca de pi. Quan un s’alça, quan ho fa, els
moviments lents són la tònica dominant. I la mandra s’eternitza al compàs d’uns
minuts que passen a pleret. Tic-tac, tic-tac... No hi ha ganes, certament, a
quin sant! Tan bé i tan confortable com s’està en un sobre que durant les
llargues hores de pau i silenci nocturns ha absorbit el fred penetrant que
congela els bassals. Del verd al blanc. Quan hom es fixa en el termòmetre
s’adona que són les deu del matí i que encara fa un grau negatiu. I que el
calendari marca una data que sí, que significa moltes coses i que té una gran
transcendència històrica: 20 de novembre; però que a mi, ara per ara, ja no
m’importa. Gens ni miqueta. Les notícies m’importen poc, de fet. I alguns morts,
ben morts estan. Ai. El contacte amb l’exterior, altrament, es redueix als pocs
cotxes que circulen per la carretera. I els dies, més aviat els caps de setmana,
s’esfumen a la recerca d’una harmonia definitiva que arribarà en breu, potser
quan les muntanyes estiguen cobertes de neu i els cérvols i els cabirols
s’acosten als camins a la recerca de sal o d’herba tendra i fresca. De moment,
però, el verd s’hi fa omnipresent mentre brilla el sol. I el terreny s’emporpra
a la llum del capvespre. Un servidor apura els últims dies de la temporada dels
esclata-sangs, allò que per ací en diuen níscalos, refugiats en la molsa i la
vegetació i encara amb energia suficient per animar les llargues passejades per
les clarianes del bosc. Ja no en queden, de gírgoles, tanmateix. I els fredolics
s’apoderen dels marges de les savines formant reguitzells interminables. La
digestió és lenta una vegada hom pren el sofà i es colga sota la manta, al caliu
de la llar de foc i amb aquest perfum característic de llenya cremada que tant
costa d’arravatar. El mes de desembre, definitivament, s’albira més enllà de
la carena nuvolosa i solitària...
dilluns, 23 de novembre del 2020
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Secretari

- Secretari
- Sagunt, País Valencià
- La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.