ELS DIES BONS, Aina Fullana Llull (Ed. Bromera)

 

El que més m’agrada, sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint, les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines, els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí, exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi, Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat: doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila, qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés. I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.

Pilota pro?

Dimecres, 12 de juny de 2024. Han passat, ja, tres dies de les últimes partides disputades al Campionat Individual d’Escala i Corda, tres. I a hores d’ara, encara no ha aparegut ni una miserable nota de premsa, ni una, que n’informe sobre el resultat. Res. A tot estirar, un pegot en aquest pdf impossible que hi ha penjat al web de la Federació i al qual s’arriba després de quatre clics i una descàrrega. Tot molt transparent, de veres que sí. Però bé. 60-35 a favor de Marc a Riba-roja i 60-35 a favor de Giner a Benissa. A semifinals, tots dos. De la Vega i Carlos el Puma eliminats. I sobre les altres partides de quarts, ben poca cosa. Sap el personal que José Salvador es va lesionar dissabte passat a Pelayo i que Salva Palau és un ferm candidat al títol? Tan difícil és informar-ne? És aquesta la pilota pro que tant havia de revolucionar el panorama dels trinquets, que tant havia de cuidar la imatge dels jugadors? O què collons passa ací? En fi. Diguem-ho clar. Si avui l’Individual de pilota s’aguanta en tots els seus fronts: escala i corda, raspall masculí i femení; és perquè els pilotaris, elles i ells, estan molt per damunt dels seus capitosts, allí sobre les lloses oferint un recital rere un altre. I també perquè els aficionats de sempre responen al marge dels quatre xuplaciris que gestionen un món professional al qual se li podria demanar alguna cosa més ateses les primmirades atencions i ajudes públiques que rep per part de Barrera and company. Estem salvats! O ben fotuts. Així que si, particularment, sé el resultat esdevingut al trinquet el Rullo de Riba-roja diumenge passat, per exemple, és perquè hi vaig anar. Ni tele, ni premsa, ni res de res. Els amics de La trinqueteria, únicament. I encara gràcies. Las Provincias, mitjà privat que sovint diu alguna cosa interessant, no n’ha dit ni pruna aquesta vegada. Tampoc se li pot exigir, al cap i a la fi. Mitjà privat, ja dic. I Levante i Superdeporte, ni estan ni se’ls espera, encara menys tenint en compte que l’actualitat de pilota d’aquests mitjans depén en exclusiva de l’espai que paga la Federació per exhibir-se públicament en les seues pàgines. Tal com sona! I À punt? À punt fa el que li deixen fer, que ja és prou. Conseqüències, per tant, de tot plegat? Molt evidents. Si els qui han de vetlar per aquest joc no hi fan res, els altres tampoc ho fan. Però açò ho pague jo!, que quede clar. O que se lleven els burros estos, no et fot! Tot molt depriment. I la pilota, mentrestant, cada dia més desatesa, cada dia més buida, cada dia més enfrontada entre si, i cada dia més dependent, per desgràcia, de qui només busca fer-se la foto en la final que hi ha programada el dia 23 al trinquet Pelayo. Perquè així va la cosa. Pilota pro! 

Teuladins

Foto: Noe Domenech

Diuen que els teuladins estan en retrocés, que estan amenaçats per la contaminació creixent i per la transformació arquitectònica de les nostres llars, que ja no hi ha tants com fa anys i que, a banda, la proliferació d’espècies exòtiques tan notòria d’un temps ençà amenaça de ple els hàbitats en què es mouen aquests pardalets tan comuns i, alhora, tan poètics i tan rabiosament llorentians:

Jo al home confie la meua niuada,

I pobre i panruch,

Entre la familia, baix de la teulada,

M'ampare com puch.

Supose que ha arribat el seu torn, però. Que la vida és allò que passa mentre tot el que ens conforma desapareix indefectiblement. I que els teuladins, en fi, els teuladins, qui se’n preocupa, avui, dels teuladins. Doncs ningú. O els de sempre, que encara és pitjor, és a dir, aquells que ara alerten el que d’ací un temps serà una realitat trista i incontestable: el silenci dels matins. Sons estridents en substitució de les melodies casolanes. Nimfes pertot. Heus ací el drama de tot plegat. I per això, em reconforta tant veure’ls dansar a la meua terrassa, bregant per les miquetes de pa que deixe anar sobre els taulells, o bevent de l’aigüeta clara i providencial que els prepare de tard en tard. Temps de sequera. Estius xafogosos. O primaveres incompletes. La majoria dels teuladins naixen, creixen i moren encara sota les teules de les cases de poble. I allí estant, és que cauen de dalt a baix a penes sorgits de l’ou, sense forces encara per a enlairar-se cel enllà. Els xiquets, aleshores, els atrapen. I els apliquen les més variades tortures i mutilacions, com sempre han fet altrament si s’atén el gust dels uns i dels altres pels parcs i les places públiques. Pardalets i infants. Estampa de l’ara i de l’adés. O selecció natural, potser. Particularment, però, tot em retrotrau a les imatges del corral de ma tia, aquella casa de llaurador, amb la pallissa que encara hi és recoberta d’unes teules que els servien, i trobe que encara els serveixen, d’aixopluc. I com queien les cries, com queien! Per l’abril i pel maig. Sempre en època de floració. Aleshores, ma tia m’explicava que era millor no tocar-les, aquelles cries, per allò de l’olor materno-filial, i que ella se n'’encarregava, i que no patirem, que ara un poquet de llet, i que després canyamons. I a la fi, llibertat... Llàstima que desapareguen, en definitiva, aquells xicotets éssers alats que ara ens demostren que la natura és preciosa, desvetllada i feliç com aquells dies passats que ja mai no tornaran. 

SARDENYA

Mapa de Ballester.
A la dreta, baix,
l'Alguer

Almenys a mi, sempre em va fascinar aquella definició del llibre de text segons la qual el català era la llengua, —i és—, la llengua parlada al Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb el temps, de fet, vaig proposar-me de recórrer tots i cadascun d’aquells indrets. I si en descobria algun més, prompte m’afanyava a trobar-lo o a situar-lo ni que fora sobre un mapa, sempre encuriosit per les recialles lingüístiques dignes de ser mencionades i protegides en aquests temps uniformitzadors que ens ha tocat de viure: la parla del Carxe, a Múrcia, per exemple.

Nomenclàtor

Aquestes pasqües, però, l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto. Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat: el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer», em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu; i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.

Al fons,
el far de Capo Carbornara

Perquè meravellós és tot l'entorn. Aigua i mar. Il tramonto. Quin viatge, tu! Aquest poble costaner de Castelsardo, aquestes platges blanques i infinites de Villasimius, il capo Carbonara, —i el far!—. I la capital: Cagliari, altrament dit Càller. I Tuili i el seu parc natural ple de cavalls peluts i salvatges. I la bona vida que es dibuixa de ristorante a trattoria, i de trattoria a gelateria i panificio. Quin cafè, mare de Déu! I quines vistes infinites entre corbs invasius i camps verdíssims que s’allarguen terra endins, fins als límits d’una illa on el dia trenca amb sol i les nits són fredes i coronades amb les estrelles del destí. L’aventura del plaer... 

Platges blanques

Il tramonto

Camps verdíssims

Parc natural de Tuili

Tabarca enllà

I en la boira es perdia el trepig, sens dubte un vers preciós. O sublim. O definitori, si més no, de tots aquells passos que es perden cap a l’infinit mentre fugen del brogit. Far enllà. Sota el cel emporprat i amb la sintonia amenaçadora del grall de les gavines. Ocellots que venen i van, que fan niu en aquest illots que emergeixen de la mar i que són tan negres com imperfectes, alhora tan prop i tan lluny. Natura agrest. Calma pregona. Un vent que bufa sense cap paret ni cap obstacle més gran que el de les roques esvaroses, cobertes de matèria. Muntanyars de posidònia! I mentrestant, la nit s’apodera del visitant. Què és aquesta fosca tan solemne que batega al compàs de les llampades del far? Sendera amunt, sendera avall. Silenci pertot. I la llum tènue del fanals, aquest carrer de poble encara viu, i les ombres sigil·loses dels gats que es pregunten qui és aquest. Però el caminant avança... I entreveu les barquetes del port. I aquells velers. Quina enveja! L’onatge és ara suau, gairebé imperceptible, sanador fins al punt que hi arriba esmorteït, tal com les veus escasses que es perceben en aquestes hores boiroses i llargues sense fi. Llars amb vida i sense ella. Els somnis s’aferren al moment gojós de qui reposa a favor del vent. Tot clou. I les parpelles que s’obrin hores després anuncien que els privilegis són finits, que malgrat perviure a l’aigua mansa que tot ho encercla, són víctimes dels corrents de terra ferma. Allà a la vora, el progrés deixa enrere una illa tan prompte plena com deshabitada, tan màgica com efímera, entre el dubte i la certesa de tornar a veure aquell que ara esguarda mar endins i comprova que s’allunya, i que s’allunya, i que s’allunya. L’església de Sant Pere i Sant Pau. Fins aviat, benvolgut plaer. La lluna i els estels. Tabarca. L’infinit no és utòpic sinó que et cobreix els peus amb aigua i sal. I amb el retorn, des d’allà dalt del rocam dit de la Nau, s’alça l’altre irradiador, tendre company de mar que espera una nova nit per traslladar la solitud i tot plegat. Quin gran deler...

 

De Moros no! a Tourists, go home!

Welcome Peter, clamaven a cor els habituals a Mestalla fa uns anys. I tots aplaudint... Ara, els responsables d’aquella venda, d’aquell espoli, estan lluny. Lluny i forrats! Almenys a França, els tallaren el cap. No com ací. Ací, la moda és ressuscitar les gavines mortes o dir que no als turistes desgraciats que hi arriben amb la butxaca plena de duros. Què passa? Que som imbècils? En fi. Tourists, go home! criden per una banda. O Lim, go home!, que blasmen per una altra. Però en aquest país ja no queda res amb consciència pròpia. Tots pujats al carro de la globalització, fidels al que abans es denominava el regionalismo bien entendido. Quins temps aquells! Coentor i folklore. Essencialisme verge. Supose que per això em ve a la memòria aquell altre eslògan —certament lamentable!— que abundava per aquestes latituds fa quaranta anys: Moros no. La gran diferència, tanmateix, és que els uns, els moros, eren pobres, venien ací a treballar i a guanyar-se la vida, tant si agrada com si no; i els altres, els turistes i els pirates, venen ara amb la cara descoberta: a saquejar el país i a reduir-lo a les cendres, o a un mer centre comercial amb flaire de mar llevantina, l’apèndix folklòric!, que no deixa de ser el mateix. Panxes contentes que regloten paella, goles a vessar de birra i vi. Vi de Requena, per descomptat. A la carta! I a més, sense cap permís de residència que valga, ni tan sols amb una miserable taxa turística. Via lliure perquè qualsevol visitant hi faça el porc tot el que vulga i més. Però que no siga moro, per favor, ni romanés, ni amb pell fosca. Si és anglés, millor. Tot siga per progressar a costa de l’aire que més venta. I a fer la mà. València pura i dura. Avanzar li diuen els entesos que ens governen. Perquè, en realitat, els valencians mai no anirem més enllà de conformar-nos amb la derrota permanent, si de cas el nostre tret més característic. No la llengua, no, la derrota! I de vot en vot, que encara és pitjor.