dimecres, 28 de desembre del 2022

Muris veteri

Aquests dies de Nadal, com sol ser costum, he estat per Sagunt. L’antiga ciutat romana presenta un aspecte molt en sintonia amb els compassos de la modernitat i es desperta cada dia un poquet més ensopida com a conseqüència de l’avanç irrefrenable del progrés i la uniformitat. No és novetat. Si alguna cosa caracteritza el meu poble –o la meua ciutat!– és que sempre ha estat la primera a incorporar-se a les tendències més banals i més fàcils d’assumir per la societat, això sense considerar la seua inclinació a rebutjar, conscientment o inconscientment, una identitat que no es veu enlloc, bé perquè s’ha perdut, bé perquè molts, la gran majoria, l’han deixat perdre sense cap tipus de remordiment ni responsabilitat. Frivolitat al poder. Sense novetats dignes de ressenyar més enllà dels passejos esporàdics per un terme descosit i delmat fruit de la voracitat immobiliària i la depredació industrial. Bateries i plaques fotovoltaiques. Qüestió de prioritats. He percebut, d’altra banda, molta, moltíssima distància, entre el meu vagareig errant i la meua ciutat, si és que es pot dir tal cosa. I també entre en el meu pas dubitatiu i reflexiu i el seu, tan senzill com mancat d’esperit. Simple. I fàcil. I còmode. I excessivament distant entre allò que m’haguera agradat que fora i el que és en realitat: murs vells, envaïts pel silenci d’una personalitat descolorida i d’unes arrels marcides i colgades, amb batecs que ressonen llunyans i tan llunyans. Fantasmes desconeguts que ni parlen ni senten la riquesa lingüística menyspreada, teulades velles cobertes de liquen i abandonament. Sagunt és un cementeri vivent, sense ànima popular. Per això m’allunye o em recloc cada vegada que hi penetre. I per això em refugie a vora mar, allà on no em veu ningú. O en el camp, també en el camp, extensió efectiva d’aquest antic magatzem familiar que encara desprén vida i herència sentida i orgullosa. Perquè no hi tinc cap altra cosa a fer, certament. I si algú em saluda, jo simplement li corresponc com un autòmat. I ell em mira estranyat, com aquell que veu una ànima resistent de la memòria col·lectiva o un ésser atribolat que se sent estrany a casa pròpia. Un gran buit em posseeix més enllà del carrer de l’Olleria...

Potser la base de tot radica en aquell episodi que va fer cent anys d’història quan vaig nàixer jo i que ma mare em contava de tant en tant: la proclamació d’Alfons XII com a rei d’Espanya allà pels volts de 1874. Un episodi que si s’analitza en perspectiva, doncs sí, explica magníficament l’obcecació d’aquest veïnat a viure sempre d’acord amb l’aire que més venta. Venut, transformat, desarrelat. Sostenible, en diuen. Una simple extensió de València capital, o de la pell de brau, si més no. Submissió sense pal·liatius. I sense orgull. (Fragment de la novel·la Amanda. Perifèric edicions. 2021). Sagunt, element protagonista.















FRUITES I VERDURES ECOLÒGIQUES SAGUNT

diumenge, 4 de desembre del 2022

Entre youtubers i influencers...

M’ho trobe gairebé a diari i no em cal eixir del barri. Sovint, ho tinc ben a tocar, i ho puc constatar des del mateix balcó de ma casa o en la llarguíssima vorera que recórrec cada dia per fer les rutines del dia, bé siga passejar amb els menuts, bé siga comprar, o bé siga anar a la pizzeria del carrer cada diumenge a la nit. Ahir, sense anar més lluny, que hi havia tres adolescents d’aquests que avui es diuen teenagers, amb tota la càrrega de mala llet que tal denominació implica. Tots tres allí, palplantats al mig de la voravia, ocupant tot el seu ample i disposats en triangle. I en això que vaig pensar: «ara s’apartaran». Però no, a quin sant! L’un, mòbil en mà, gravava els altres dos, dos xiques, que situades una enfront de l’altra, ni es van immutar davant el meu renec inevitable: «Caguendeu!». És clar, el vídeo que pretenien penjar, suposadament, a les seues xarxes socials era molt més important que l’educació, no debades consistia en què una posava la cara i l’altra li aventava un galtó amb totes les lletres. I no amb la mà oberta, no, que haguera estat el més adient tenint en compte el poc trellat de l’escena, sinó amb un d’aquests cartons que els establiments de menjar ràpid disposen per a les porcions de pizza. I com més tomaca, millor, no cal dir-ho. Perquè aquesta és l’altra: la porció de pizza hi era, evidentment, en el mencionat cartó, de manera que un tot de trossos de bacon, i d'olives, i de formatge, i de salsa barbacoa, i del que fora, desfilava samarreta avall de l’agredida davant la meua completa estupefacció. I com a toc final, la seua cara de subnormal. I que conste que no ho dic així amb la intenció de faltar, que bé, sí, un poc sí, sinó perquè no trobe cap altra manera de reflectir el surrealisme de tot plegat i el distanciament entre una generació com la meua i una altra com aquesta tan afectada pel conjunt d’idioteses predominants, avui, en el món virtual. Digueu-me desfasat, si voleu. Però no ho entenc, la veritat. No. Llarga vida a les visualitzacions del Youtube o als likes de Tiktok, pel que es veu... Modes que avancen de manera indefectible i que deixen enrere tots aquells que cresquérem pujats a una Derby Variant, llegint Astèrix i veient els partits del Barça de Johann Cruyff. Modes que denoten això, precisament, que els temps canvien. I que ja no res és el que era, evidentment. Què fan, per això, aquesta colla de joves o teenagers que, sovint, veig des del balcó de ma casa mentre pense en les diatribes del món actual. Què fan que es graven aprofitant la foscor i el silenci de la nit? Postures raperes? Versos prefabricats? Exercicis aeròbics en la farola de la plaça? No s’adonen que és dimarts i que les campanes de l’església anuncien la fi del dia? Tot açò és normal? En fi. Confós per la llau d’imatges i tendències tan separades d’aquell món que em representa, em colgue finalment al llit no sense abans deixar per escrit totes aquestes reflexions, ni que siga per la meua salut mental...