Memòries d'un 25 d'abril

Recorde quan el 25 d’abril era per a mi una data assenyalada del calendari i pretenia canviar el món embolicat en una bandera quadribarrada i en una sèrie de consignes corejades al bell mig de la plaça de bous de València. Recorde aquells viatges amb tren en companyia d’altres ingenus com jo que somiaven amb un país que, al remat, no ha fet més que perdre un llençol rere un altre després de cada bugada. Recorde aquella cançó magnífica d’Ovidi Montllor titulada ‘De manars i garrotades’ que retratava els qui, per desgràcia, encara sostenen la vara. I recorde, sobretot, aquell marc incomparable de la Fira del llibre de Vivers que s’esdevenia, i s’esdevé, al caliu d’una data simbòlica precedida pel dia de Sant Jordi, la rosa i el drac, o en definitiva, tot allò que continua arrelant-me a una esperança en forma de lletra escrita i compromís amb el meu poble.

Trobe que és així. No debades, aquests dies de les acaballes d’abril se m’ha remogut tot aquell esperit adolescent i revolucionari i m’he permés somiar de nou en un escenari utòpic que, sovint, m’abraça com un polp i em dessuca tant per dins com per fora. I no tant per aquest llibre titulat Pelayo blues en què jo mateix rememore els dies bons però caducs, sinó pel sentit que té parlar de llibres, literatura i país en un saló d’actes a caramull d’alumnes, poetes i companys d’aula. O allò que se’n diu administrativament personal docent, vaja. Alegries, en qualsevol cas. Alegries. I eufòria generalitzada d’un servidor a compte d’un alumne anònim que rep un premi a Sueca i d’uns moments meravellosos que em fan bategar ara mateix com si el destí d’aquesta terra tan incauta estiguera decidit a morir a peu dret o entre lectures tan delicioses com ara Colombaire, d’Eduard Marco, Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. I un tot de versos i relats aixoplugats sota un vocable mossàrab que ens convida a fruir del camp, la mar, les muntanyes i la vida:

És l’hora de cantar i tindre ganes,

de rebre punys al ring de l’existència,

de mantindre’ns a prop i, en la distància,

permetre’ns el capritx de ser efímers.

Així que, en efecte, per tot plegat ara em ve a la memòria tot allò que ens fa créixer i vinclar-nos a la tendresa com a forma de vida. Perquè és tot just la tendresa el símbol de la resistència, o la clau de les efemèrides nostrades: 23 d’abril, 25... I entremig, la quotidianitat de Rafa Lahuerta i els assistents a un acte entranyable celebrat en una llibreria anomenada Arribada. Perquè el país és allò que passa entre amics, companys i converses inoblidables en ple centre de València... Gràcies, de veritat. I a totes!

Esperances que brollen com un germen

Hi ha qui té un peluix entre els seus principals records d’infantesa, hi ha qui té un cotxe de carreres, o una disfressa de vaquer, o jo què sé, un munt de coses o objectes sobre els quals podríem estar reflexionant durant línies i més línies fins arribar a qui té un llibre, com ara jo, que me n’enorgullisc, de tenir-lo, no debades es tracta d’un llibre fantàstic, mai millor dit: La història interminable. Un llibre que, a més, em transporta a una imatge igualment fantàstica a banda de tendra i candorosa. Nostàlgica, més aviat: aquella del dragó de la sort Fuixur en companyia d’Atreiu sota un cel negríssim cobert d’estels i a les portes de l’Oracle del sud. Quina preciositat! Perquè aquell dragó blanc d'escates rosades era de pelatge abundant i voleiava al compàs del vent, com les idees, com un tren de desitjos i somnis en direcció a la Torre d’Ivori. D’Ivori, d’Ivori, d’Ivori... Viva com uns ulls plens, aquella torre. Retinguda la seua estampa fins avui, fins ara mateix, de fet, de tant com hi he pensat durant tots aquests dies d’hospital assegut en una butaca freda mentre la vida emergia de nou i jo em recreava entre les pàgines d’un llibre que m’ha servit, com antany, per a sobreviure a les tenebres del present. Just! Aquell xiquet que jo era mentre sentia el so de la respiració assistida, o el batec postís de totes les màquines, les gotes dels drenatges, o la gelor i el silenci agònic de les hores fosques... Supose, per això, que cadascú necessita buscar ben al fons del seu dedins el sentit del temps, si més no la manera de combatre el mal quan aquest assetja. I potser, qui sap, aquesta és la raó per la qual alguns ens vinclem al passat, o l’idealitzem, o el veiem reflectit en passatges memorables que ens obrin la ment com quan anàvem a escola i la vida se’ns presentava al davant com un repte majúscul i complex, no com ara, que simplement és real. Heus ací: “Aquell que mai no s’ha passat tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i sense fer cabal de la gana ni del fred... és probable que ara no entengui el que va fer en Bastian”. Però jo, que sí que ho he fet, que cada vegada ho faig més, i que tinc el gran privilegi d’abstraure’m mentre imagine mons meravellosos estampats en els llibres, sí que ho entenc. I no és tan difícil. Sovint, les bones històries em salven de caure en el precipici del desànim i les penúries. I així és com les esperances brollen com un germen... com en el món de Fantasia.

Roma i els pins, i tot.

Els pins de Roma són molt bonics. I sempre que visite la ciutat de la qual no voldria anar-me’n mai, se m’apareixen com el primer dels símbols que retindré fins al pròxim encontre. Pins pinyoners. Podats meticulosament per formar una copa perfecta i emblemàtica, tot i que afectada d’un temps ençà per una plaga d’aquestes globals: la cotxinilla tortuga, que és quelcom així com el morrut roig de les palmeres mediterrànies. Vull dir: allí cotxinilla, ací morrut; sense que tinguen res a vore ambdós paràsits més enllà d’aniquilar el que el turisme no és capaç d’aniquilar per complet. Perquè ací és on entre jo, i tots els meus. Els turistes! Amunt i avall d’una ciutat inacabable que, a última hora i amb el temps afegit, ens regala un parell de dies més després del gran diluvi europeu i després de la cancel·lació d’un vol que no, pel que es veu, no volia ni podia enlairar-se cel enllà. Així que jornades clares i redones després de la tempesta. I passejades infinites entre sampietrinis infernals però gustosos. I ara un cafè, i després un altre, i en acabant un gelat, o un spritz, o una copeta de vino biancho o rosso. Tot bo. I tan infinit com les escales de la Piazza di Spagna. I així successivament...

Quin gran plaer albirar el Circo Massimo recolzat sobre el tronc d’un pi robust i resistent, d’aquests de corfa vermella, dels que foren plantats per un dèspota anomenat Mussolini que alguna cosa bona havia de fer: plantar pins, per exemple, molts pins, tants que ara alguns els anomenen pino romano en compte de pi pinyoner, que és el que són en realitat. Però bé. S’estén aquesta espècie de pi per la via imperial que condueix al Colisseu, i al Fòrum Romà i el Turó Palatí, i allà on un estaca la mà en un boca enorme, i també allí on es veu la cúpula del Vaticà des del forat d’un pany. I, entre una estampa i una altra, cadascuna igual o més especial que l’anterior, un no pot més que apreciar la magnanimitat de tot plegat i anhelar que les mil postals que s’obrin al seu davant no s’acaben mai malgrat les inclemències del temps i de la fe. He dit! Del temps i de la fe. O a l’inrevés. Perquè fou la fe, en primer lloc, el que va impedir que entràrem a la Capella Sixtina. No la nostra, evidentment, sinó la del Papa, que hi era dins. Acceso vietato. I fou la pluja, en segon lloc, el que va convertir l’obligada visita a la Fontana di Trevi en una odissea inoblidable que va acabar com havia d’acabar: banyats de cap a peus. Desig concedit, en qualsevol cas. I per acabar-ho d’adobar, un bon sopar. I un bon dinar. Xicoira, carxofes, satimbocca. I pasta per a avorrir... Així que sempre ens quedarà la gastronomia de la città eterna. O les meravelloses vistes des de Castell de Sant’Angelo. O les nits perfumades de llums tènues i ponts enfosquits, amb el riu Tíber serpentenjant enfurit entre totes les obres d’art disperses per les places i els carrerons. Un privilegi absolut, perquè no hem descobert res, la bellesa és ben sabuda i per això no continuaré. Simplement, hi tornaré quan puga ser —hi tornarem!—, i serà aleshores quan reveurem de bell nou el Panteó i la Piazza Navona. I serà aleshores quan reformularem, una vegada més, aquesta pregunta digna de la síndrome de Sthendal: com és possible tanta bellesa? Només cal romandre uns minuts davant del Moisés i la Pietat de Miquel Àngel...

Tanmateix, o això diuen, tot s’acaba. Sí. Per bé que el bon sabor perdure gràcies a la literatura o gràcies a títols cinematogràfics que recorren fil per randa el viatge per excel·lència que alguns privilegiats com jo es poden permetre: Vacances a Roma. I la preciositat de divagar per la capital italiana amb la meua particular Audrey Hepburn. O la gràcia de veure els fills contemplar allò que penetra al seu dedins com un record inesborrable. 

 

Sorteig de redolins

Em conta Sílvia que, en temps remots, el sorteig de redolins del Palmar acollia fins a quatre-cents pescadors disposats a repartir-se el suculent pastís del llac que encerclava el poble: l’Albufera. Poca broma. Avui a penes n’arriben a seixanta, però això no impedeix que a meitat juliol, exactament el segon diumenge del mes, es celebre un cerimonial d’enorme valor antropològic que ja va pels 775 anys, xifra redona, mai millor dit. De redona, redolí! O això diu a tothora, si fa no fa, el jurat de la confraria. Quadre commemoratiu i tot. I acabat el protocol de discursos i sermons, seixanta noms dins de seixanta boletes. I jo que m’assec a contemplar l’espectacle allí ocult entre en els banquets d’un espai embriagat de xafogor estival i, sobretot, d’allò que en diuen les essències d’aquesta terra, vull dir: gent del poble, romàntics enamorats de la vida i del país, i en un altre ordre, autoritats pertinents. Aplaudiments generalitzats. Em limite a escoltar, per tant, i també a respectar un acte indiscutiblement medieval, molt ric en matisos, i amb una pàtina claríssima de puresa i autenticitat malgrat la modernitat que tot ho amera a ritme d’imatges postisses i turisme depredador. És cert. Perquè, a pesar de tot, el sorteig resisteix. I a més, ho fa amb la dignitat que li correspon, estoicament, contra vent i marea, i contra tot, ausades que sí. Pesca, pesca i més pesca. Mornells i perxes pertot. De l’Albufera, de fet, se’n viu, ja siga per l’abundància de llisses i anguiles, ja siga perquè avui, com ahir, representa la identitat més profunda, alerta!, la identitat, si de cas un dels sentiments més forts que hi ha, i segurament, ara que hi caic, el que fa que un servidor s’interesse pels detalls que desfilen al seu davant redolí rere redolí. Número 1: Vicente Luis Aleixandre! I allà que va un home que no s’ho creu, fidel a la litúrgia transmesa des de temps immemorials. Ave Maria Purissíma! En tots els anys de ma vida! I el primer dels llocs disponibles cau a benefici seu, sort, molta sort, perquè benaurat el dia que la providència, o el rei Jaume I, li atorgà el dret a explotar la reserva lacustre per excel·lència d’aquestes latituds. Entraor dels rogets! I així successivament. Aleshores Sílvia, l’amfitriona impagable, filla i neta de pescadors, em fa saber el lloc que triarà si té la sort de cara: la séquia de l’Overa. I si pot ser també, la séquia Dreta, tot i que això ja ho farà el seu home, assegut unes fileres més avant i nerviós, molt nerviós, atentíssim a un sorteig històric que avança amb noms igualment històrics: la Manseguerota, Cabet de Mus, la Sequiota, l’Entreforc, Cap avant de les Bovetes en Raere, Cap enterra de les Albergines, Davant del Fornàs… No sé. Deia Blasco Ibáñez en una frase sublim de la novel·la Cañas y barro que en la cerimònia del sorteig es jugava a l’atzar el pa de l’any i, fins i tot, el risc d’enriquir-se si la pesca era bona. Bé. Jo trobe que els temps han canviat, però sí que és cert que l’Albufera continua sent un refugi, i un honor, per als veïns d’aquesta illa valenciana, amb restaurant o sense ells, i que ho és, encara, sense distinció de classes, i que d’ells, i d’elles, dels oriünds vull dir, depén que es perpetue el ritual de cada any com a símbol indiscutible d’arrelament i orgull. Cultura popular! Enguany, a més, la novetat, o el toc exòtic si se’m permet de dir-ho així, l’ha aportat un jove pescador de Gàmbia, Mustapha Jové, mostra d’obertura i integració, i acollit amb entusiasme per uns habitants de terra i bova que ja immortalitzà Blasco Ibáñez fa més de cent anys. Fills i filles del Palmar! Endavant les atxes, clar que sí. Ara et toca a tu immortalitzar el moment, em diu Sílvia aleshores. Però mentre m’ho diu, jo ja estic en el meu món paral·lel. Immers en unes cabòries personals que em recorden el dia de fa sis anys que vaig desembarcar per aquests paratges meravellosos. Cicle conclòs, ara i ací. Perquè vaig arribar amb una denúncia de velocitat. I me’n torne amb una altra pel mateix motiu. Qui sap. Potser és un senyal. O potser també és que ja era hora de gaudir d’un privilegi arrelat a la València profunda que mai hauria de perdre’s i mai tampoc hauria de caure en les urpes de la depravació i el progrés. El sorteig de redolins del Palmar.

Sis anys després...

Recorde perfectament el meu primer dia de treball al Saler. La ressaca estival es perllongava al bell mig d’una extensa catifa verda d’arrossars i jo m’aturava, de sobte, per comprovar que sí, que era cert, que el meu destí era aquell poblat on la mar, les pinades i la marjal conformaven una simbiosi perfecta i harmoniosa de les que ja no es veien. Era meravellós, certament. Més enllà, les cases d’arreus i les artèries de fang en direcció al gran llac de l’Albufera se succeïen a tort a dret i deixaven enrere l’horrible conglomerat d’empreses i carreteres que, sovint, desdibuixaven un paratge no del tot reconegut pels mateixos habitants de la contrada, o de la comarca: l’Horta. Perquè semblava mentida, això. I tant que ho semblava. La gran mentida. O l’eterna paradoxa d’estimar un país al mateix temps que hom permetia, i permet, la destrucció que el consumeix i el devora. El devora, el devora, el devora. Com així anuncia, de fet, la boira contaminant de la ciutat i les grues mortuòries del port, que s’erigeixen com el gran símbol d’una postal amenaçada i inexistent més enllà dels somnis, aspirant eterna a convertir-se, més per a mal que per a bé, en el reclam turístic més abellidor de tota la Mediterrània. Hipocresia i sol. Merda occidental. Poesia elegíaca:

Vagareja el caminant  per l’antiga senda sinuosa,

ara asfaltada, ara terrosa,

entre arpellots i séquies que van plenes i van buides,

tot lligat al cicle agrari tan sofert i tan submís de les ajudes europees.

Ma casa, en qualsevol cas. Ma casa! Sobretot, des d’aquell llunyà mes de setembre que obria un temps indeterminat entre les aules del meu benvolgut institut. Ai, les aules. El martiri més plaent. I supose que per això em vaig aturar aquell dia abans de penetrar entre la fauna estudiantil. Necessitava respirar. Perquè allò era meu i, des d’aleshores, en seria un més, i bregaria també per una brama natural tan blanca com profunda i diluïda entre el progrés de la ciutat: Natzaret, la Punta, Pinedo, el Saler, oh!, el Saler; i la Devesa, i el Palmar, i les comportes del Perellonet i el Perelló, torba i fang que s’estenia, i s’estén encara, fins els Marenys i les Riberes. Estació rere estació. Hivern-estiu. I així fins avui, en efecte, un dels darrers dies de treball privilegiat. Avui, que m’he tornat a aturar en el secà i he retingut en la memòria l’estampa del que un dia em va donar la benvinguda i ara em diu adeu a poc a poc entre el crepuscle. Cicle conclòs. La delícia d’estimar-te sense veure’t a diari. Quotidianament. Perquè ja mai més tornaré a treballar en un espai tan ple de cel, allà on les pedres de la mar són tan a prop de la rutina que s’enlairen entre bots i ones concèntriques a vessar de desitjos i il·lusions. Però així és. S’acaba un temps i en comença un altre. I jo sempre retindré al meu subconscient la dèria per l’aigua i per la terra, i per l’estima a les arrels i pels llibres que en sorgeixen del no res o d'aquest bell lloc que ara s’esfuma mentre sol s'amaga i s’acomiada d’un fragment de creació i de vida. Inoblidable.

Selfie impagable
amb la millor companyia

Les llums del circ

Per circumstàncies atzaroses del destí, les nits del mes del maig m’han regalat una postal sobtada però difícil d’obviar en aquests temps en què la calma és un bé tan preat com escàs. Les llums del circ a la llunyania són capaces d’encomanar una pau profunda en les hores d’un crepuscle primaveral que sotja la nit mentre els gats vagaregen i miolen excitats entre les llambordes i els solars de la denominada vila, l’antiga vila en forma d’illa i de reminiscència medieval. El silenci s’apodera, doncs, del somiador mentre els tendals enormes blancs i blaus del circ claregen la foscor a redós del gran riu que travessa la planura riberenca. És el Xúquer, que fa ressonar el curs fluvial i s’endinsa vers la mar. I un servidor, que seu amb l’esguard fix en la carena diluïda amatent a l’espectacle i l’harmonia tan efímera i romàntica, resistent als embats de la modernitat. Temperatures que conviden a fruir d'un plaer en extinció, refugi d’esperances. Tot i res. El jorn s’aquieta a mesura que els estels cerquen els badalls dels nòmades i guien els cons que em retrotrauen una infantesa perduda, però desvetllada i feliç. Aquell passat de trapezis i animals ja censurats, antídots en essència de l’avorriment infantil tan delerós de lletres i futur. La crisalide del present. I no, no és un miracle, sinó una estampa onírica entre els dies adotzenats d’aquest avui, que guaita el que vindrà entre batalles i derrotes. Perquè jo soc aquell que pensa i que repensa la barreja de belleses i fracassos que a les clares embriaga de progrés el gran atzur i a les fosques obri les portes del candor i del deler. Tot com les flors de primavera i unes llums de circ inabastables però farcides de son i de records, de son i de records, de son i de records...

Beti Jai de Madrid

Què en farem. De vegades sent una atracció enorme per reflectir sobre el paper les coses que em somouen, i no puc evitar-ho; fet i fet representa, ja dic, una atracció irresistible, o una necessitat imperiosa de comunicar els meus impulsos, o una obsessió per la literatura que m'assetja; o fins i tot, també, una terrible temptació de reobrir i difondre el que faig per aquest meló de les xarxes socials del qual tant renegue perquè, en fi, n’estic convençut: ni té sabor ni té cap substància més enllà de l’exhibicionisme gratuït. I per a exhibicionisme o autobombo, doncs això, ja tinc aquest blog, el blog del que es veu i no es percep, el meu benvolgut costumari, l’espai que nodreix els meus llibres, i la finestra que avui, sense més preàmbul, em permet descobrir a tot aquell qui m’aprecia el que he visitat recentment, que no és altra cosa que el Beti Jai de Madrid. Perquè què és el Beti Jai, cavallers? Que potser no és èuscar, això? A Madrid? Doncs sí, a la capital del regne, ni més ni menys. Un frontó grandiós, majestuós, el sempre alegre, que se’n diria en català, en ple centre de la Villa y corte, allí plantat, recuperat per al gaudi dels qui mai s’ho creurien, però que sí, ja ho poden fer, perquè els miracles existeixen. I allí aflora, allí mateix, símbol de la pilota basca, o del que en queda a hores d’ara en forma de suport institucional i, sobretot, empenta ciutadana. Tot un triomf, de veres que sí. I una grandíssima sort per als visitants i per a tots aquells que pensen que, en efecte, de vegades, aquestes coses poden passar; de vegades, es poden invertir quantitats ingents de diners públics a recuperar allò que molts menyspreen o consideren innecessari i propi de governs il·luminats: el silenci, la solemnitat, la cultura en si, o el fet romàntic de traslladar-se a una època ja desapareguda però preciosa en el sentit que en som deutors. I tant que sí! Beti Jai, projecte coral. Diu una inscripció de les tantes que hi ha repartides en aquest frontó històric que quan un hi entra i el coneix s’enamora automàticament. És cert. La llum, l’impacte, l’amplitud, els ornaments originals, la bellesa de tot plegat. O no ho sé. Potser també la magnífica sensació d’anar acompanyat d’un amic de l’ànima i no parar de sentir-lo proclamar: «espectacular, amic, espectacular, com m’alegre d’haver vingut». Perquè no és per a menys. Pinxo de truita i entrepà de calamars! I, entremig, la conversa corresponent. El Beti Jai estava pràcticament en ruïnes. Ara ja no. Ara és un plaer per als sentits i una alternativa a les rutes més turístiques de Madrid, això sense comptar amb el fet que un sempre pot aventurar-se a rebotar una pilota entre els seus murs abans que un seguretat li cride l’atenció o l’escame per no respectar allò inviolable. «Es que os venís arribar y claro, no puede ser». Ho sent, però això ja no m’ho traurà ningú...

Tot molt bonic

I és cert!

Gràcies, amic, per acompanyar-me.

Collita pròpia. PREMI A LA CORDA. Ed.96.

Els qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com tampoc ho està Edicions 96, que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura crepuscular.

Fa poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut, parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar. Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres, i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem, per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions. «Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar. Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena d’estels. Premi a la corda.

Hi ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que, ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.  

«Enhorabona», m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable estampats sobre el paper.

 

El llibre serà present a la pròxima Fira del llibre de València (24 abril-4 maig)

La Vall de la Casella

M’ha costat quinze anys pujar-hi, però estic segur que no tardaré tant a tornar a fer-ho. En primer lloc, perquè visc a Alzira. I, en segon lloc, perquè és un poc vergonyós tenir tal meravella a la vora de casa i no prestar-li l’atenció que es mereix com a entorn natural de bellesa pregona i mediterrània. La Vall de la Casella. Senderis i camins. Quelcom així com ser de Sagunt i no visitar el castell de tant en tant. Ai mare! Que no dir-ne! Perquè, de vegades, tampoc cal anar molt lluny per assaborir els xicotets plaers que regala un territori tan nostrat com ignot, tan fabulós com menyspreat, tan pròxim i tan distant, alhora, sobretot quan se’ns apodera la maleïda tendència a valorar el que ens sotmet i no el que ens identifica. Toponímia genuïna, de ressonàncies tan arrelades com els congosts de les muntanyes: la Font del Garrofer, la Font del Barber, l’Ouet, la Cova de la Galera... I un passeig corprenedor entre alzines i pinades, d’exuberància poderosa, amb una manta de sotabosc de color verdíssim ateses les pluges abundants caigudes en aquestes latituds d’un temps ençà. Primavera a caramull. Tot en si. Tot en si. Flors, moltes flors: arenàries, talictres, herbes sanguinàries... Espàrrecs i matolls frondosos de romer, de murta i de llentiscle. I entretant, una comitiva de passejants que aprofita el bon dia per recórrer els estrets costeruts que s’enfilen fins a l’Ouet, poca cosa entre la vasta vall, però sublim, a penes separat dos quilòmetres des d’on els cérvols han constituït una reserva que és, diguem-ne, la frontera tradicional entre aquells que ja ho tenen bé i aquells altres que enllaçarien una ruta, i una altra, i una altra, de vegades amb la mar i tota la Ribera com a quadre de rerefons inabastable entre el cel blau. Vent fresquet que bufa matiner. Que bonic! I és a partir de tal frase que un pren consciència d’on està, i de qui té al seu costat, i de la magnitud d’una estora interminable de núvols que venen i se’n van perquè el sol surt i la rosada és clara, com diria el poeta Salvat-Papasseit. Tornaré, per tant. Tornarem...

Un bon lloc per a pensar...

Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)

Darrera presentació del llibre.

El triangle del fred

Freiburg, vies del tren i vistes

De tren en tren. Així anem. Ara França, ara Suïssa i ara, per fi, Alemanya. I a cada tren, una ciutat: Mülhausen, Colmar, Estrasburg, Basilea i Freiburg. Trajectes curts, certament. Però gustosos, perquè cada tren és més confortable que l’anterior; car, perquè ix car viatjar així per aquestes latituds, però un luxe malgrat pujar sempre en 2a classe i no en 1a, això per no parlar de l’increïble vagó del silenci. «Què passa?», pregunte jo en veu alta sense adonar-me’n. «Vols callar!», em responen tots a l’uníson. «Xsttttttt», em fa el meu fill. En fi.

Anècdotes d’un viatge que circula entre catedrals gòtiques, teulades de conte i paisatges de postal. Crepuscles emporprats. Tot ben gelat d’acord amb un hivern que, particularment, no conec. Bucòlic, almenys per als qui viatgem com a turistes i ens embadalim amb la preciositat de tot plegat, o amb l'excel·lència que s’hi respira. En una altra vida, per exemple, em faré eurodiputat. I viuré a Estrasburg, és clar que sí, i menjaré xucrut cada dia mentre bec copes i més copes de vin chaud, això és, vi calent. Qualsevol cosa per combatre un fred rigorós que ens sacseja immisericordiosament i ens recorda la nostra condició mediterrània. Heus ací. Aquesta gent ve a les nostres platges amb xancles i mitjons, però nosaltres caminem per les seues ciutats enfaixats fins a les orelles. Mare de Déu! Un amic valencià que viu per ací em comenta, aleshores, que no exagere, «que això no és res», i que en la part d’Alemanya on ens trobem «l’hivern és suau». I que, a banda, «som uns molls». Tros de desgraciat. Jo em ric sempre d’aquestes bravates, tanmateix. De fet, són idèntiques a les que em deien els homes fa uns anys, quan aquella estada a la Lapònia espanyola que em va servir per escriure El cant de les granotes: «este frío ya no es el de antes», asseguraven. Malparits! -22 graus que va arribar a marcar el termòmetre aquell Nadal inoblidable. Home! Un poquet de fred, sí que era. No? Però bé... Siga com siga, el cas és que ara passegem pels carrers de totes aquestes ciutats del centre d’Europa amb la moquita penjant.

I mentrestant, van apareixent detalls que no puc deixar de reflectir sobre el paper. Em crida l’atenció que als vagons de tren hi passa el revisor, i que molts viatgers duen el bitllet imprès, com fa anys. Un bitllet gran, dels que ja no es veuen. Molts, a més, porten al llom esquís i tables d’snowboard, la qual cosa em fa pensar que ací l’esport rei no és el futbol, o sí, però sempre tenint en compte que si a casa nostra, la gent juga a l’aire lliure, ací també, però amb neu i no amb sol. Punt. És, de fet, el que certifique quan arribem allí on juguen els llops de l’EHC Freiburg i practiquem el patinatge sobre gel, un esport que gaudeix ací d’una extraordinària afició. I a un preu raonable! A l’altura, si més no, de la meua traça sobre els patins, que és lamentable. I per això m’abstindré de comentar res més sobre el cas. Hi ha qui em grava fent el pingüí, fins i tot. Però ja passarem comptes, ja. Ara m’estime més continuar passejant entre unes cases que m’encanten i que em permeten expressar-me a través de l’escriptura, sens dubte una pràctica molt més fàcil per a mi que no pas patinar. Nyas! 

Emergeixen les cases, dic, entre la boira i la humitat, i em descobreixen, totes, una nova paraula en català fins ara desconeguda per a mi: mansarda. És a dir, una coberta inclinada amb un pendent més fort a partir de la crestallera. O quelcom així. Gràcies José, per la part que et toca, que ja té collons que sigues d’Almería i m’ensenyes les belleses de la meua llengua i les particularitats d'aquest món, en qualsevol cas. Perquè, al remat, és un goig viatjar amb amics que donen tant, amb xiquets que gaudeixen dels plaers de la vida i que observen atentament allò que els farà lliures en un futur. O crítics. O tolerants. O jo què sé, persones, que ja és dir prou. Persones... I això és tot.

Cases de postal

Crepuscles meravellosos

Bancalets per a llevar-se
la neu de les sabates

Mansardes

Catedrals

Trenc d'alba

Trenc d’alba. O rompent. O a punta de dia. O de bon matinet. Riquesa semàntica que pren forma a la vora de la llar, encara amb uns ulls endormiscats, tan potent que no cal anar molt lluny per a trobar-la, que en té prou de transitar envers el senderi d’allò que en diuen la rutina i la responsabilitat de cada dia. Moment de bellesa extraordinària. Camps amerats d’aigua que llueixen gràcies al brillant de la lluna de desembre, sempre tan blanca, marjal endins. I una música de fons que no caldria, realment; que en tot cas, és l’afegit del gran jardí que s’obri més enllà de Sueca i la Ribera. Paraules majors. I, de sobte, el gran mirador, allà on els caçadors fidelitzen els costums de la comarca del gran Xúquer, on preconitzen l’abundància de les tirades anuals, i on contemplen potser conscients, potser no, els ocells reunits en grans estols. Collverds, supose. Això busquen. Collverds. O fotges. No ho sé del cert. Tot i que jo m’estime més el vol anàrquic dels xatracs i els rovellats, dels quals n’hi ha molts, certament. Moltíssims. Ente núvols. O entre el fang que remenen amb el seu bec llarg i encorbat, com un picaport, i d’ací el seu nom en llengua comuna. Picaport. Altrament dit, morito, en castellà. Un au limícola, de ribera, que comparteix també l’espai grandiós amb la reina d’aquestes latituds dominades pel cel rogenc del dematí: la garsa. Badalls de vida entre ales imperials. Camallongues i arpellots. De diferents factures tots els vols. I un passeig que no és passeig, és clar. Que ja conforma les empremtes del futur. Un solatge que roman entre reflexos, cases d’arreus i pinedes que obnubilen i que tapen, de moment, l’aberració del progrés i el turisme estacional. Urbanitzacions fantasma. I la ciutat a la llunyania. Sense pressa d’arribar allà on m’esperen entre sirenes i normes uniformes, entre indiferències i inconsciències, entre edictes i avisos tan fidels a l’estultícia que avorreixen d’allò més. Tan bonica com és la calma, i la creació, i la poesia. I aquest paisatge noble que s’obri mentre el sol s’enlaira com les aus que enceten el dia a dia del seu particular hivern. Com jo... En punt. I fins demà.

      

Camins de resistència. TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de pilota i ed. Bullent)

Casual o no, la darrera presentació del llibre Trinquets trencats (Càtedra de pilota valenciana i Ed. Bullent) va ser a Sagunt, que és el meu poble i el primer a aparéixer entre les pàgines d’aquest recorregut literari i memorialístic pels trinquets abandonats, segurament la raó principal per la qual un dia de ja fa molts anys vaig decidir impugnar a través del bell ofici d’escriure la dinàmica nefasta i meninfot d’aquest país envers els seus temples de joc. 

Curiosament, a més a més, aquesta presentació a la capital del Camp de Morvedre també va arribar un any després que el llibre fora presentat a la Universitat de València, just un any després, amb la qual cosa la quadratura del cercle ha clos de manera perfecta, redona i simètrica, i com sempre molt ben acompanyat de bons amics, aficionats i familiars. Que bonic, de veritat. Tot un privilegi per a mi. Perquè, sens dubte, i ara ho dic públicament, estic molt agraït a la gent que em vol i em dedica elogis i reportatges que, en fi, com dir-ho ara perquè no sone petulant? Diguem-ne que m’esperonen a seguir escrivint, que és el que em manté viu. Gràcies, moltíssimes gràcies, per tant, a tots aquells que m’han fet costat en aquest viatge tan ple de tendreses, de records, d’aportacions, de preguntes, de plors i de matisos que es perden pel canó de la identitat i l’estima. Tot. 

Trinquets que m’han permés contemplar el meu país a través dels badalls de les muralles escrostonades, a través dels panys tancats i rovellats, entre lloses i taulells amerats d’història i antigor, entre clubs de pilota i personatges anònims que continuen allí, sense que ningú els faça cas ni atenga les seues reivindicacions i passions, sovint aïllades i incompreses. Dos anys de treball de camp, un any de presentacions per pobles i comarques. Tres anys complets des que va començar tot i em vaig plantar al mític trinquet de Sagunt en aquell dia gris i plujós en companyia de Quico Fernàndez, aleshores regidor, que ja m’ho deia, ja: «mare meua, com està açò». O quelcom així. Però ja no hi havia marxa enrere. I jo n’estava decidit. Perquè quan un decideix escriure un llibre, el que més costa és començar-lo, dir les primeres paraules, atrapar el futur lector sota l’embruix d’una passió sorgida des del més profund del meu dedins. Trinquets trencats. Un llibre que afronta, ara, una nova etapa. Un llibre intemporal, que no caducarà mai, tant per a bé com per a mal. I que rodarà ara com la pilota de vaqueta, cosit i embastat perquè resistisca els envits de la modernitat i servisca, igualment, perquè el romanticisme i el dolor de les seues pàgines esdevinga orgull i vida temps a venir. 

És molt satisfactori, per tot plegat, servir a la terra que acull tants trinquets i tants testimonis oblidats pel temps i les circumstàncies. Més satisfactori és, encara, veure l’interés dels qui s'aferren a les branques que ens podrien fer més forts, més desvetllats i més feliços. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster. Potser és l’únic camí que ens queda...

Sala Mario Monreal de Sagunt

La foto!

9 d'octubre

 

I finalment, del ventall d’alternatives que es presenten sovint en una efemèride tan assenyalada com el 9 d’octubre, un servidor opta pel trinquet. Així, en cru, perquè possiblement siga un dels pocs espais on la política i els discursos buits de la concurrència no tenen cabuda ni són ben rebuts. O passen desapercebuts, almenys. Pilota valenciana. I a Guadassuar, per a més inri, cor de la Ribera Alta, el dimecres nostre de cada setmana, sense artificis ni galindaines pròpies de la faràndula que aprofita aquestes diades per a emmerdar el pati i amollar brofegades institucionals amb motiu de la senyera coronada i no sé quantes hòsties més. Tota per a ells. La senyera, dic. Perquè ja no m’importa, això. Anys enrere en feia, de cas. Però ara ja no. Ni per a bé ni per a mal. De fet, tampoc acudisc ja a la manifestació vespertina pel País Valencià, que és l’únic que m’interessava realment de tot plegat. Les raons? Per a què explicar-les. Massa tràfec, massa cacau, massa de tot. I això sense comptar amb el tren, el tren de rodalia, ai el tren! Calvari, calvari, calvari. Madrid, menys de dos hores. Tren de rodalia, en canvi? Una merda. I una puta vergonya! Així que sempre optaré pel trinquet. Sempre. Perquè el tinc a tocar. I perquè és valencià, que collons, segurament més valencià que qualssevol dels ninots que es passegen per la capital del regne durant el 9 d’octubre orgullosos de ser tan provincians i tan manifestament espanyols. Espanyolíssims! Día de la Comunidad. Poble dissolt. Poble assimilat. Poble mort. Trinquet com a refugi literari, heus ací. Consol típicament romàntic, perquè és allí, sobre l’escala i les galeries, que es sent encara el batec de les paraules vives, de l’espontaneïtat moribunda. I és allí on es percep encara la màgia dels crits que retronen, i els ànims dels aficionats, i la veu del marxador donant de cinc o donant de deu. I aquell home que crida pajarito quan la partida fa l’últim sospir i alguns encara tenen forces per fer barret en el bar del nou trinquet. I del poble. I del país. 60-45. Vells coneguts hi vagaregen, adés i ara, Dani Miquel, el cantacançons, per exemple, amb qui xarre que xarraràs. I Ricard Santandreu, pilotari en  retirada, de Castelló sense ribera, raspador en el seu dia, que retorna a un temple comarcal de la vaqueta cinc anys després de no trepitjar-lo per qüestions que no venen al cas. La gent l’abraça igualment, clar que sí. I el saluda. I l’aprecia. Perquè, al remat, al trinquet es congreguen afectes, i estimes, i velles batalles. I tots es comminen a retornar dimecres que ve, que ja no serà 9 d’octubre, sinó 16. I ja no jugarà Puchol ni Francés de Petrer. I tot continuarà igual, però sense la remor d’aquells que ofrenen glòries a un país de pacotilla que abandona la pilota i el trinquet al mateix ritme que la llengua i els costums. Fidelitat al vol d’una esfera de vaqueta que no entén cap altra cosa que el preu del seu jornal.

Estiu acabat

S’acaba l’estiu i els records s’acumulen en un sac de llàgrimes d’infantesa desvetllada i feliç. No són els meus, però, no són els meus plors, sinó els seus, els dels xiquets, conscients ara que el plaer és un sospir que clou una vegada arribat el mes de setembre i el cotxe, maleït cotxe, pren camí de la rutina. S’acaba l’estiu, en efecte. I el cel s’enterboleix al bell mig d’un enfilall d’arena i roques que s’esgota mar endins com les meduses i les ones càlides d’aquest Mediterrani tan viu i alhora tan nostre. Quin privilegi. Però per què ha de passar, es pregunten. És l’espiral, que gira i gira. Una andana que s’allunya ara mentre els crits i les últimes carreres dels amics acompanyen el trànsit cap al dia a dia fins que s’esgoten les darreres reserves d’energia estival. Se’n van. I ells, ho faran més tard. També. Tots se n'aniran. Adeu, adeu. Cicle conclòs. És així. I els xiquets que van a bord, entremig d'un silenci fortíssim, ja no poden reprimir més l’emoció d’una experiència fascinant, de la que deixa soll: l’alba màgica, la flaire de salabror i de peix, les apassionants pesqueres vespertines, els descobriments, les estades al passeig, els jocs a la mar, aquell concurs de rall, i la pluja d’estels, i les nits de lluna plena... Horaris infinits. Llibertat de la que ja no hi ha, de la bona, de la pura. Amb plors vertaders, ja ho crec. I que s’encomanen al volant perquè ja feia molt de temps que no els sentia com ara els sent: aquesta sensació d’impotència pueril, aquest tot de sentiments contradictoris tan capaç de barrejar l’alegria amb la tristor, el present amb la nostàlgia. Quants anys, mare, quants anys! Heus ací, després de tant de temps. Diuen que els llibres que paguen la pena són aquells que es recomencen una vegada finalitzats. I és cert. Els detalls prenen forma única i s’incorporen al dedins de cadascú conformant una escala inamovible d’oracions i estampes per a tota una vida. Per a mi, cada estiu és com un llibre. I aquest en particular ha resultat ser una obra mestra compassada amb els núvols i la música que anuncien ara el seu final meravellós...