I
una vegada entrats en el que les autoritats governatives denominen la fase 2 de
la desescalada, és arribat el moment de dir adeu, l’adeu definitiu a un dietari
que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha salvat de caure
estrepitosament en l’angoixa més absoluta, en l’ansietat més depriment i en el
pou d’inconseqüències i frivolitats que han campat a bastament al llarg d’una quarantena
infame i demencial. Bon vent i barca nova, per tant. I fins al pròxim
confinament, diuen els entesos, que açò va per a llarg. Ai mare. Per a llarg!
Com si aquests gairebé tres mesos, hagueren estat curts! Curts, sí, és clar! Aguantant
marea, que és com es diu per aquestes latituds. I entretant, a títol particular, un
torrent d’emocions, de vegades contradictòries entre si. Perquè no crec que torne a
passar per una etapa així, tan estranya i tan creativa al mateix temps, tan
ociosa i tan desesperada, tan de tot. Reclusió forçosa o arrest domiciliari?
Disjuntiva sense rèplica, sens dubte. Però algú haurà de respondre a tal
pregunta. Algú amb capacitat, és clar, al marge d’uns viaranys particulars que almenys,
per a mi, han representant un pou de somnis absoluts i literals, alguns
preciosos i bells, alguns altres horribles i tristos, la majoria de caràcter
reservat, allò que no es pot dir, ni escriure, ni res que no siga alçar-se del
llit a les cinc del matí totalment desvetllat i incapaç de comprendre la ira d’un
present embriagat d’interrogants. Però s’ha acabat, de moment. I per a la
història quedaran tots els fragments de vida que cadascú, allí tot sol o
acompanyat, deu haver acumulat, tant per a bé com per a mal. Aquell familiar
que mor, aquell amic o amiga reclosos en una habitació, malalts, incrèduls, a
veure-les passar. Records que, en qualsevol cas, caldrà revisitar de tant en
tant perquè han estat certs, i tan certs, i tan palpables, i tan visibles, i
tan pròxims: gent amb mascaretes, i aquesta desconfiança, i la por instal·lada
al pensament, i tantes opinions distants, i el frenesí per tornar o no
tornar a una normalitat que ja no tornarà a ser la que era. Disparitat en el
poder. L’economia en primer lloc! Missatge principal. Déu cagat i recagat! Una
cura d’humilitat, deuria ser. O un toc d’atenció als quefers rutinaris dels
humans. Conclusions, tanmateix, les pròpies i les personals de cadascú, no res
més. Vagareig dispers per un entorn que obri ja els primers badalls després de
la gran perplexitat. Sempre ens quedarà la literatura, malgrat tot. I l’amor. I
tots aquests jocs i entreteniments barrejats entre la pluja i el sol que ha
entrat per les finestres. La felicitat entre el desastre. Així que fins a una altra, estimats lectors. I gràcies, moltíssimes gràcies per estar a l’altra
banda. Sempre fidels a les incerteses d’un
servidor rendit als designis de la vida.
I
una vegada entrats en el que les autoritats governatives denominen la fase 2 de
la desescalada, és arribat el moment de dir adeu, l’adeu definitiu a un dietari
que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha salvat de caure
estrepitosament en l’angoixa més absoluta, en l’ansietat més depriment i en el
pou d’inconseqüències i frivolitats que han campat a bastament al llarg d’una quarantena
infame i demencial. Bon vent i barca nova, per tant. I fins al pròxim
confinament, diuen els entesos, que açò va per a llarg. Ai mare. Per a llarg!
Com si aquests gairebé tres mesos, hagueren estat curts! Curts, sí, és clar! Aguantant
marea, que és com es diu per aquestes latituds. I entretant, a títol particular, un
torrent d’emocions, de vegades contradictòries entre si. Perquè no crec que torne a
passar per una etapa així, tan estranya i tan creativa al mateix temps, tan
ociosa i tan desesperada, tan de tot. Reclusió forçosa o arrest domiciliari?
Disjuntiva sense rèplica, sens dubte. Però algú haurà de respondre a tal
pregunta. Algú amb capacitat, és clar, al marge d’uns viaranys particulars que almenys,
per a mi, han representant un pou de somnis absoluts i literals, alguns
preciosos i bells, alguns altres horribles i tristos, la majoria de caràcter
reservat, allò que no es pot dir, ni escriure, ni res que no siga alçar-se del
llit a les cinc del matí totalment desvetllat i incapaç de comprendre la ira d’un
present embriagat d’interrogants. Però s’ha acabat, de moment. I per a la
història quedaran tots els fragments de vida que cadascú, allí tot sol o
acompanyat, deu haver acumulat, tant per a bé com per a mal. Aquell familiar
que mor, aquell amic o amiga reclosos en una habitació, malalts, incrèduls, a
veure-les passar. Records que, en qualsevol cas, caldrà revisitar de tant en
tant perquè han estat certs, i tan certs, i tan palpables, i tan visibles, i
tan pròxims: gent amb mascaretes, i aquesta desconfiança, i la por instal·lada
al pensament, i tantes opinions distants, i el frenesí per tornar o no
tornar a una normalitat que ja no tornarà a ser la que era. Disparitat en el
poder. L’economia en primer lloc! Missatge principal. Déu cagat i recagat! Una
cura d’humilitat, deuria ser. O un toc d’atenció als quefers rutinaris dels
humans. Conclusions, tanmateix, les pròpies i les personals de cadascú, no res
més. Vagareig dispers per un entorn que obri ja els primers badalls després de
la gran perplexitat. Sempre ens quedarà la literatura, malgrat tot. I l’amor. I
tots aquests jocs i entreteniments barrejats entre la pluja i el sol que ha
entrat per les finestres. La felicitat entre el desastre. Així que fins a una altra, estimats lectors. I gràcies, moltíssimes gràcies per estar a l’altra
banda. Sempre fidels a les incerteses d’un
servidor rendit als designis de la vida.
