I
una vegada entrats en el que les autoritats governatives denominen la fase 2 de
la desescalada, és arribat el moment de dir adeu, l’adeu definitiu a un dietari
que m’ha acompanyat durant tot aquest temps i que m’ha salvat de caure
estrepitosament en l’angoixa més absoluta, en l’ansietat més depriment i en el
pou d’inconseqüències i frivolitats que han campat a bastament al llarg d’una quarantena
infame i demencial. Bon vent i barca nova, per tant. I fins al pròxim
confinament, diuen els entesos, que açò va per a llarg. Ai mare. Per a llarg!
Com si aquests gairebé tres mesos, hagueren estat curts! Curts, sí, és clar! Aguantant
marea, que és com es diu per aquestes latituds. I entretant, a títol particular, un
torrent d’emocions, de vegades contradictòries entre si. Perquè no crec que torne a
passar per una etapa així, tan estranya i tan creativa al mateix temps, tan
ociosa i tan desesperada, tan de tot. Reclusió forçosa o arrest domiciliari?
Disjuntiva sense rèplica, sens dubte. Però algú haurà de respondre a tal
pregunta. Algú amb capacitat, és clar, al marge d’uns viaranys particulars que almenys,
per a mi, han representant un pou de somnis absoluts i literals, alguns
preciosos i bells, alguns altres horribles i tristos, la majoria de caràcter
reservat, allò que no es pot dir, ni escriure, ni res que no siga alçar-se del
llit a les cinc del matí totalment desvetllat i incapaç de comprendre la ira d’un
present embriagat d’interrogants. Però s’ha acabat, de moment. I per a la
història quedaran tots els fragments de vida que cadascú, allí tot sol o
acompanyat, deu haver acumulat, tant per a bé com per a mal. Aquell familiar
que mor, aquell amic o amiga reclosos en una habitació, malalts, incrèduls, a
veure-les passar. Records que, en qualsevol cas, caldrà revisitar de tant en
tant perquè han estat certs, i tan certs, i tan palpables, i tan visibles, i
tan pròxims: gent amb mascaretes, i aquesta desconfiança, i la por instal·lada
al pensament, i tantes opinions distants, i el frenesí per tornar o no
tornar a una normalitat que ja no tornarà a ser la que era. Disparitat en el
poder. L’economia en primer lloc! Missatge principal. Déu cagat i recagat! Una
cura d’humilitat, deuria ser. O un toc d’atenció als quefers rutinaris dels
humans. Conclusions, tanmateix, les pròpies i les personals de cadascú, no res
més. Vagareig dispers per un entorn que obri ja els primers badalls després de
la gran perplexitat. Sempre ens quedarà la literatura, malgrat tot. I l’amor. I
tots aquests jocs i entreteniments barrejats entre la pluja i el sol que ha
entrat per les finestres. La felicitat entre el desastre. Així que fins a una altra, estimats lectors. I gràcies, moltíssimes gràcies per estar a l’altra
banda. Sempre fidels a les incerteses d’un
servidor rendit als designis de la vida.
La gran majoria dels escrits d'aquest blog giraran al voltant del poble en la seua màxima expressió, entre aquell conservador de costums i tradicions i aquell altre disposat a deixar-se dur per les pedres del camí, gent en definitiva tocada i farcida d’experiències múltiples. És un espai de reflexió que naix de la realitat dels nostres carrers i la vitalitat minvada del nostre benvolgut entorn, la Mediterrània, les cases de teules i els esperits més dispars, de la gent honrada, treballadora, submisa, innocent i fins i tot de la cruel; de tots aquells que en algun moment donat de la seua rutina diària han percebut les actituds i els sentiments malsans que el proïsme ens sol vendre per costum: la falsedat i la hipocresia, els autèntics danys d'aquesta terra.