El cas és que el meu amic David m'ho va dir, això, perquè ell
és un gran paio, del Llevant per a més inri, amb arrels familiars al Grau. I a
més a més, professor de llengua. Així que quan ja fa temps li vaig comentar que
La balada del bar Torino de Rafa Lahuerta m’havia encantat, de seguida va parlar-me d'aquest viatge per Itàlia a través del futbol a
càrrec de Toni Padilla. No debades, la base era la mateixa: la literatura que
se’n deriva, que no és poca cosa, més encara si aquesta descobreix el sentit,
la passió i l’essència d’un territori molt especial per al món i per a mi, en
particular. Unico grande amore. Itàlia! Itàlia! Regió a regió, ciutat a
ciutat, club a club. I a bord d’un tren, evidentment. Un narració magnífica que
m’ha recordat moments gravats a foc en el meu subconscient, memorables tots, potser
ja distants en el temps però plens, com ara aquelles aventures inesborrables
per la Venècia del Corto Maltés entre aficionats que anhelaven l’ascens del seu
equip a la sèrie A; o com ara aquell agònic però fantàstic trajecte ferroviari
entre un miler de comunistes que acabà abruptament a Ventimiglia; o com també
el periple entre els periples, és clar: aquelles surrealistes i meravelloses escenes
al vell estadi de San Paolo de Nàpols. I ací l’incís. Perquè, en fi, en qüestions
de futbol cadascú pot dir la seua, per descomptat, però haver tingut el
privilegi d’assistir en directe a un partit de futbol allà on Maradona és un Déu
són paraules majors. I punt. I seguit... Què més se’n pot dir? Doncs això, que
en realitat aquest llibre és sensacional, una delícia i moltes coses més, però que
el millor que podeu fer és llegir-lo i deixar-vos
guiar. De ben segur, així és com constatareu que darrere la postal i el turisme
de masses que a tots ens sobrevola quan trepitgem un país tan bell com Itàlia hi
ha multitud d’històries entrecreuades. Des de les que expliquen una burocràcia infame
i alhora entranyable fins les que penetren en una despoblació que no és exclusiva
de la Lapònia espanyola, ni de bon tros. De nord a sud.
 |
| Aquell viatge amb tren... |
O dit d’una altra manera, tres-centes cinquanta-cinc pàgines que es fan curtes i es devoren refundació de club rere refundació de club, i plat a plat, i café a café, i gelat a gelat, tot des de les entranyes i les tendreses d’un país que és capaç d'allò més difícil: fer bonica la misèria i la ruïna, o milor encara, fer visible la rutina dels que viuen corpresos pel futbol, per la mamma i per les glòries esportives del futbol patri. Baggio, Pirlo, Conte, Zola, Totti... Roma eterna: “Muchos viajeros se sienten decepcionados cuando la visitan, porque, pese a las altas expectatives, de repente se encuentran en un sitio donde pueden morir atropellados, ver una rata o esperar una hora bajo el sol para entrar en el Coliseo. ¿Qué esperaban, la grandeza del Imperio romano? No han entendido que Roma pertenece a los romanos. Que no es un museo, sinó una ciudad habitable. Que late, grita, se pelea y se enamora”. I el mateix d’altres ciutats: Gènova, Bolonya, Florència, Pàdua, Livorno, Bari, Palerm... Ja dic. Sensacional. Un llibre sensacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada