dijous, 26 de desembre del 2019

Sento i Elena, Elena i Sento


Roman oculta entre carrerons costeruts i sinuosos, probablement perquè la historia ha volgut que siga així, oculta, molt en consonància, a més, amb la resta de cases que s’agombolen en la denominada Ciutat Vella de Sagunt. Llambordes pertot. I és una xicoteta delícia per a uns sentits massa acostumats al tràfec de l'urbs que s’obri més avall, on el soroll s’apodera a poc a poc del silenci que regna en aquesta part del poble. Té dos entrades, igualment principals, menudetes en qualsevol cas, aspecte que resulta, la veritat, un tant indiferent per a qui penetra en tal univers. Tot al contrari. Magnífic, si més no! En el marc de la porta hi ha atacat un vinil que diu Estamperia, ja que durant un temps els seus inquilins, artistes tots dos de reconeguda trajectòria, van enfilar un projecte que ha retratat esplèndidament tota la jueria, i el barri antic, i l’ermita de la Sang, i el castell, i el teatre romà, i tot allò que atrapa el visitant de l’antiga polis romana. De seguida, ens rep Elena, de cognom Uriel, artista plàstica i antiga professora de dibuix de l’institut el Clot del Moro del vell Morvedre. Ella ens endinsa en el món únic que embriaga tota la llar. Caos meravellós, objectes en aparença desordenats però estratègicament col·locats. Claraboies que deixen pas a la llum inspiradora. Ací una habitació, ací una altra, allà un quadre, allà un esborrany, allí un dibuix a mig acabar, art que brota dels prestatges, en tots i cadascun dels murs i les columnes
que sostenen l’espai. I peces i objectes actuals i no tan actuals que en qualsevol moment poden prendre vida en el taller on reposa, encara en proves, un impactant llenç d’Elena sobre el drama dels refugiats. -És l'Everest?-, pregunte jo atenent el contrast entre el blau del cel i el blanc del que em semblen unes muntanyes nevades. –No, és la mar!- em diu Elena. I el salvavides esgarrat representa el drama i la mort, que no un jupetí fosforescent d’escalador. Allà vaig jo. Ignorant de mi. I aleshores, em dedique a fer fotos... I a escoltar, i a observar, només això, a observar, que amb això ja és prou: els atifells d’artista, les pintures, els pinzells, els dissolvents, els pots, les taules, els diferents habitacles que apareixen entre escales i sales d’estar. I els llibres, perquè n’hi ha molts, de llibres. Novel·les gràfiques, còmics de diferent pelatge i condició, i també literatura. De la bona, com no podia ser de cap altra manera. Em crida l’atenció el títol No se fusila en domingo, del doctor Pablo Uriel, que no és altre que el pare d’Elena, sotracs i viaranys de la vida passada d’un home la memòria del qual es percep a cada pas, i a cada carpeta, i a cada prestatge que la seua filla ens mostra orgullosa mentre pugem escales amunt...

Totalment lliurats a l’embruix de tot plegat, doncs, penetrem en el santuari personal del dibuixant Sento Llobell, que és el marit d'Elena. I aquest home que no necessita presentació perquè per la seua obra el coneixereu, ens saluda encantats mentre traça les línies del seu pròxim llibre. Mans de practicant, ulleres fines, amabilitat corprenedora. –Que bé que hagen vingut  uns amics-, pareix pensar. Afable i atent. Els xiquets al·lucinen quan s’assabenten que aquell qui tenen al davant és el dissenyador del parc Gulliver de València. I al·lucinen també amb tota la resta de coses que els envolten, sobretot amb l’enorme partit que se li pot traure a una simple llapissera de dos colors. No és tan simple, pel que es veu... Ni res és tan fàcil. En això consisteix, precisament, la professionalitat. L'habilitat és innata, sí, però la dedicació contínua és infinita. Darrere de Sento, hi ha una prestatgeria amb els principals títols d’Hugo Pratt que fa les delícies de tot un admirador com jo. I més enllà, entre obres d’indiscutible valor i entre la pols en suspensió que sura per la literatura de nivell universal, s’entreveu el nom de Joan Fuster i el seu Diccionari per a ociosos. M’assec, per tant, davant de  la
bellesa que m'encalça i mentre l’home de gest modest i càndida mirada ens dedica el seu últim llibre, entaule amb ell una gustosa conversació al mateix temps que el meu xicotet fa els seus primers esbossos dalinians en un reciclat full de paper. Una joia bibliogràfica anomenada Historietas del Museo del Prado reposa entre els braços dels meus menuts mentre baixem de nou cap a l’eixample de la ciutat. Una visita fabulosa. Una parella encantadora. Al capdavall, un bon dia per a pensar en la creació i la vida...   

diumenge, 10 de novembre del 2019

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana. (Ed.96)

Felicitat, la paraula és felicitat. I orgull, molt d’orgull. Orgull d’amics, de familiars, de coneguts i de gent diversa, uns moments inoblidables que van transcórrer en una sala en aparença freda i desemparada però que es va convertir de seguida en un refugi de tendresa i de complicitat, totes i tots al caliu d’una modesta presentació d’un llibre que parla, veges tu, de pilota, de pilota valenciana, i també de llengua. I a Sagunt, ni més ni menys, allà on la pilota ja no roda, allà on la llengua a penes s’hi percep, allà on paraules i expressions de la parla popular com ara partida sabatera, alfarrassar, badana i galotxa, entre moltes altres, lluiten per rebrotar entre un present ordinari i farcit d’uniformitat. Paraules majors! No era la primera vegada, tanmateix, que feia una presentació al que és i serà el meu poble. No. I això a pesar dels conflictes que sovint mantinc amb els seus carrers, i amb la seua idiosincràsia, i amb les seues gents, i amb tot allò que em recorda que un dia hi vaig nàixer sense opció de triar i sense opció de dir no o ja veurem. Un poble, el meu, que bé es podria comparar amb una pedra mil·lenària, ruïna morta de l’antigor, una pedra amb molt de valor, sí, però en conseqüència una càrrega feixuga que pesa molt més del que qualsevol altre valencià conscient de ser-ho podrà arribar a imaginar mai. Però ara va i resulta que, sota aquestes circumstàncies, apareix un llibre que es titula Colp a colp. I ves per on, la simbiosi entre el poble i aquell que se’n va anar en el seu dia, s’hi produeix. I ací qui escriu, s’emociona perquè ni en el millor dels somnis s’haguera imaginat tanta valoració i tanta estima. Així que heus ací, per tant, la meua gratitud. Val i ratlla i pilota encalada! Perquè la partida és llarga, potser, però el solatge hi perdura. Un repte encoratjador. Si més no, un acte de resistència entre les aigües somortes de la nostra identitat de poble...


M'encanta aquesta imatge. Reflecteix molt bé
el que va passar a la presentació del llibre
COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana
I com que la cosa va d’identitat, ací teniu la pregunta: quina expressió pròpia de la pilota valenciana i, com a tal, pròpia de la parla popular, equival a l’expressió castellana a buenas horas, mangas verdes? El llibre Colp a colp ho explica. Però si el vols entre les mans, abans hauràs de contestar. El premi el tens a tocar!

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Lapònia


I, de nou, el caminant es retroba amb el paisatge deshabitat, carreteres infinites i serpentejants que discorren entre pinars i muntanyes de pissarra, amb l’olor de la terra verge i el rastre dels cérvols i els cabirols que habiten entre la massa forestal. Intacte, tot roman intacte, tot excepte la gent que hi viu, cada vegada menys nombrosa, més envellida, afectada de ple per l’oblit sistemàtic i també per la recerca d’una vida millor allà on el progrés ha destruït l’entorn sense criteri i sense fre. La notícia d’enguany són els talpets, sí, els talpets, que han proliferat en els marges de terra i brossa que configuren l’accés al poble. Una plaga, certament, sense amenaces humanes, sense gats que els facen fugir a indrets recòndits i amagats, lluny del soroll i el tràfec incessant. Aquesta és la notícia, veges tu: els talpets. Aquesta i també l’escassesa de pluges, un mal galopant, el drama d’un present brut i devastador. Perquè tampoc durant aquesta tardor ha plogut el necessari per fer aparèixer els venerats bolets: esclata-sangs, ceps, gírgoles de card, ous de reig... L’aigua, de fet, baixa mansa per la font, a penes un filet; i el riu, el riu no sona, un corrent subtil que, en absolut, cobreix la rambla, estreta de per si. La bellesa és innata, malgrat tot. Sempre ho és en aquest llogaret on els xops ja canvien de verd a groc en un anunci clar de la imminent però tardana arribada de la primavera de l’hivern. La denominada zona zero de la Lapònia espanyola és un gust per als romàntics, malgrat la tristesa i la impotència que desprèn quan es deixa enrere sense solució de continuïtat. S’oxigena un mentre puja al pic simbòlic del terme i reposa la fatiga. Llibertat. L’aire fresc rebota sobre les roques i empenta el viatger a vagarejar sense un destí concret, amb el ferm objectiu de deixar córrer el temps i també la caiguda de les gotes imperceptibles del mes d’octubre, allí a recer dels pins, entre els cards i les plantes aromàtiques. Hi ha un cert regust de frustració allà dalt del cim. Cases afonades, camps erms i, al fons, una vasta extensió de blat que espera allò que en diuen la salvació: les ajudes econòmiques. No hi ha espigues, clar que no, ja arribarà el seu temps.  


Ara cal passar l’hivern, i la neu, i les gelades... Fum en les xemeneies, aroma d’alzina cremada. Fa anys, en aquest poble hi havia una placeta per als bous. Ara ja no hi és. Fa anys també, a les cuines de les cases encara penjaven l’embotit de les argolles encastades als sostres de pedra. Ara ja no passa el xarcuter... Del bar arriben les veus dels pocs que resisteixen l’embranzida de les adversitats. I, lentament, el silenci s’apodera mentre la carretera s’obri camí de la uniformitat. Una estranya sensació de malenconia embriaga el viatger perquè sap que aquesta calma dormitarà en el seu dedins fins a l’any vinent. Tot un any, l'eternitat. Fosc auguri en la terra de l’ocàs...

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Prestatgeria valenciana

L’accepció general és certament inequívoca. Una prestatgeria és un moble amb peus o fixat a la paret que, com el seu nom indica, conté allò que en valencià se’n diu prestatges i en castellà, estantes, sovint utilitzada per a col·locar llibres i materials de consulta bibliogràfica de diferent classe i condició. El que passa és que si a la prestatgeria comuna se li afegeix el gentilici que dona nom a les bones gents d’aquestes terres mediterrànies, prestatgeria valenciana, el resultat pot resultar ben divers, ja que en comptes de pensar en una llibreria o una biblioteca a l’ús, l’espai en si es pot transformar en un cúmul de records antics i típics d’una època determinada que ofereix un retrat perfecte dels veïns que poblen, o poblaven, un raconet del país amb una tendència massa acusada a oblidar qui és i d’on ve. Fixem-nos, per això, en una prestatgeria en concret, una d’aquestes que roman polsegosa en un magatzem reconvertit, ara per ara, en aparcament de cotxes. Segurament, passa desapercebuda per al propietari de torn, però si ell la mirara de tant en tant, si ell la mirara... Doncs això, tota una vida passaria pels seus ulls. Perquè no parlem ja d’un caldero per a fer paelles, ni d’unes graelles per a torrar carn, tampoc, ni tan sols de l’omnipresent bombona de butà que sol romandre buida en algun cantó de l’espai en si. No. Allí ben col·locats i arrenglerats, plens de forats com a conseqüència dels corcons, s’hi veuen els papers de ceba, els denominats timbrats amb el segell familiar, i també hi ha diferents atifells i estris del camp. Per una banda, els ja superats pels nous materials sintètics i la mecànica del present: el serrutx amb mànec de fusta, els poals de ferro colat, els cabassos d’espart, les balances i els pesos, alguna que altra lligona rovellada...; per una altra, els que encara s’usen: les màquines de sulfatar, les alicates, els poals de plàstic pintats amb les inicials familiars, la motoserra, els caixons, alguns de plàstic o cartró, alguns altres de fusta; buits o plens. Un, per cert, a caramull de fulles de llorer... Sobre el mur, d’altra banda, penja un cartell històric, d’aquells que es repartien en la primera etapa de l’autonomia valenciana: Els peixos. Molt interessant, tot siga dit de passada, amb dibuixos impresos: el mero, l’aladroc, la sardina, la boga, el congre... I just al costat, un calendari de l’any 1985 amb una portada amb una magnífica propaganda del bambú, però no en referència a la canya, sinó a la marca de paper de fumar. El temps corre, en efecte. Si fa no fa, són vora quaranta anys ja. Mitja vida. Quaranta anys d’una prestatgeria que Déu sap que diria si parlara. Per això mateix, no puc parar de mirar-la, ara que hi caic. Per això mateix. Roman, avui, sense màcula, silenciosa. I mai no s’ha partit, ni s’ha doblegat. Ni tampoc ha perdut la seua funcionalitat. I això que suporta no només el pes dels objectes amuntegats, sinó també el pas dels anys i les generacions. El iaio, el pare, els nets... Pots de claus i caragols, rateres de forats, ceps per als pardalets: estornells i merles; autèntiques recialles de la vida en un magatzem de poble que perdura en plena era del progrés i la modernitat, isolat entre finques i amb un corral que encara és paret mitgera amb el carrer dit del trinquet, el vell trinquet, el que ja no hi és, el que va desaparèixer temps era temps com tantes i tantes coses que s’escolen pel canó del temps inconscients que han iniciat el camí de no retorn, el de la pèrdua irremeiable de la identitat i la memòria col·lectiva.

diumenge, 29 de setembre del 2019

Plena


Abundància plena durant aquests primers compassos tardorals en la marjal del terme. Plena. En aparença, un caos d’aigua a caramull i vegetació exuberant que ben mirat, és un fenomen natural i típic de la Mediterrània que s’aixopluga sota un substantiu sovint confós amb un adjectiu. Clar que tot varia en funció d’un simple article definit. LA plena, que és com se sol dir en realitat el fet que durant una època determinada de l'any s’eleve el nivell de la mar i resulte difícil, o simplement una mera qüestió de temps, el desaigüe de tota l’aigua estancada en la marjal subsegüent, en aquest cas la compresa entre les poblacions de Sagunt, al Camp de Morvedre, i Almenara, a la Plana Baixa. La plena, per tant, concepte meravellós. I inequívoc, certament. No debades, ple significa això, és a dir, que alguna cosa, bé siga un recipient o un espai natural, estiga al màxim de la seua capacitat. Pel que es veu, en algunes parts del domini lingüístic catalanoparlant també en diuen creixa, equivalent al terme castellà pleamar. Però en aquestes terres, en canvi, el terme no admet ambivalències de cap tipus. I ja va bé que siga així, la veritat, perquè no hi calen disquisicions dialectals quan al teu davant s’obri la lluentor de l’aigua reflectida pel sol i els estols de garses i rovellats enlairant-se cel enllà, tot plegat una estampa meravellosa que, sens dubte, paga la pena de contemplar. Que sí, que potser resulta incòmode per al trànsit humà, no ho negaré, que potser provoca també algun que altre incident producte de les temeritats que alguns practiquen al volant, però què no dir, què no dir... La plena és fabulosa, al marge que siga una conseqüència directa del que en terminologia científica s’anomena DANA o gota freda, i en terminologia popular, un simple i cíclic temporal de llevant. Em comenta, per això, un bon coneixedor del terreny, amant de la natura i conservacionista declarat, que antany calia navegar en barca per sortejar les plenes de marjal i moure’s d’un indret a un altre de l’entorn ocupat per l’aigua: de la platja de Casablanca als Estanys d’Almenara, sense anar més lluny. I no m’estranya, clar que no. Perquè antany, només hi havia terra, i torba, i a tot estirar algun caminal de camp, res de carreteres, ni urbanitzacions, ni turisme acomodat. No. Només immensitat. Pura i directa. Així mateix, salvatge i sense escrúpols. Previsible en qualsevol cas pels avesats habitants del moment. Contradiccions del present, en canvi, avui, que hi ha més pulcritud, i més avanços tecnològics, i més informació, i més de tot, es demanen platges netes i accessibles sense tenir molta idea del que significa això en tota la seua extensió. No res. Avant les atxes! Però cal saber que el medi que ens envolta és agrest, i sempre ho serà, malgrat que el ciment amague, de tant en tant, la hipocresia del progrés. Mentrestant, l’aigua correrà lliure a recer d’un cel pacífic que, cada tant, ens oferirà el millor del seu rebost...

divendres, 23 d’agost del 2019

Trinquet d'Alginet



Javi, Salva Palau (net de Juliet), Pepe Alemany (alcalde), 
Raul i Rovellet
Foto: Lluís Llapissera
La història recent, i no tan recent, del trinquet d’Alginet és la de tants i tants altres recintes dedicats a la pilota escampats i menyspreats de cap a cap del territori valencià. Un bon dia, per les circumstàncies i les causes que siga, deixa de funcionar. Així de trist, així de dolorós. Així de contundent, si més no. I acte seguit, si de cas d’una manera molt més ràpida que cap altra mostra de patrimoni popular d’aquest país, comença el seu declivi, i el seu costós viarany cap a una nova dignificació i una nova oportunitat que mai no acaba d’arribar. Burocràcia, tràmits, diners, problemes i més problemes. La gent de la pilota ja m’entén... El cas d’Alginet, no obstant això, és particularment dur i difícil d’assumir. Perquè si se’m permet la comparació no és, o almenys no ho pareix, com el de Sagunt, abandonat a la seua sort i sense força popular perquè les autoritats corresponents diguen avant les atxes. I tampoc és com el d’Alzira, paradigma de la política farandulera, nou i flamant, potser, però sense activitat professional. Ni de bon tros és com tants altres substituïts per finques d’apartaments sense més explicació que la dels diners comptats, ràpids i efectius. No. El trinquet d’Alginet no concorda amb cap d’aquests exemples. I la bona qüestió és que continua en peu. I no només això. Durant la llarga temporada que ha estat tancat, s’hi han fet millores i la gent no se n’ha oblidat.


Julio Palau, net del mític Juliet. Foto: Lluís Llapissera
Jo ho he vist, això, clar que ho he vist. I he pogut ser-ne testimoni recentment, quan el trinquet en qüestió s’ha obert de manera extraordinària i atenent la pura excepcionalitat d’unes festes patronals. I el que he vist no ha estat un espai ruïnós i deixat, a quin sant! El que he vist ha estat un espai que desitja reviscolar, ple de gom a gom, al centre neuràlgic del poble, amb aficionats enyoradissos i amb altres reivindicatius, tots amb ganes de pilota, amb autoritats municipals, amb tot el que cal per reobrir de bell nou un lloc que deuria ser emblemàtic, de veres que sí, situat per a més inri en un carrer que porta el seu nom inserit al nomenclàtor: carrer del trinquet. I per si fora poc, amb pilotaris locals, quatre ni més ni menys, tres dels quals, que també té collons la cosa, nets del llegendari Juliet d’Alginet, una de les figures històriques a qui se li ret homenatge any rere any en aquesta localitat de la Ribera Alta. Què falla, doncs, en el trinquet d’Alginet? Clar i ras: no s’ajusta als condicionants de les noves normatives en instal·lacions esportives i li cal una eixida d’emergència que, de moment, no té. Així que mentre no es resolga l’exigència, res de res. Una vertadera llàstima. Ara doncs, què en puc dir jo? Doncs el que se sol dir en aquests casos, el mateix que tots, que caldrà esperar o creuar els dits. Tanmateix, sí que és cert que el trinquet d’Alginet, amb el de Torrent, és dels més bonics que he visitat: menudet però molt jugador, sense lloses però amb un paviment polit fet de formigó, amb muralles blanques i relluïdes, amb balcons a les galeries, sense marcador electrònic però amb la veu d’un entusiasta marxador local, amb bar... Sovint, no acostume a fer menció de les promeses que fan els polítics o els alcaldes de torn, però crec que aquesta vegada paga la pena de fer una excepció per la profunditat de les seues paraules. I és que la primera autoritat d’Alginet, a qui no conec però que de nom respon per Pepe Alemany, ho va dir. Sí, ho va dir. I a mi, almenys, em paregué molt bonic i molt sincer, encara més perquè al costat tenia al legítim propietari de la instal·lació: “esperem que este trinquet torne a ser del poble i per al poble”. Doncs això. Sens dubte, seria una molt bona notícia per a la pilota valenciana.    
Trinquet d'Alginet després de la partida extraordinària. 
Foto: Lluís Llapissera 

dimecres, 14 d’agost del 2019

Embarcadors


Els  embarcadors no són fàcils de trobar i en molts casos acompleixen una funció estrictament romàntica i decorativa, sentimental en tot cas, diluïts en el llarg espai que abraça el litoral nostrat i entremig d’un paisatge turistificat i devorat per les flames del que abans eren simples vacances i ara experiències úniques i irrepetibles. Malgrat tot, alguns resisteixen, més o menys com ho fan alguns fars. No amb l’esplendor d’antany, això és veritat, però sí amb certa dignitat i desmereixent per complet l’allau de ports esportius que han col·lapsat la mar Mediterrània en benefici del progrés i les arques de l’erari privat i privatiu. Alguns, la majoria, es troben en llocs remots i en aparença idíl·lics; alguns altres, en canvi, apareixen de sobte, quan menys s’ho espera el caminant distret i enamorat de la mar. En aquest sentit, fins i tot, serveixen com a punt de referència, és a dir, com un lloc de pas obligatori al bell mig d’un concorregut i senyalitzat camí de ronda, com un enclavament perfecte per a establir-se i remullar-se en la xicoteta badia formada per l'home i fi de baixar la barca i calar-la en l’aigua. Particularment, els embarcadors que més m’agraden són els situats en els llocs rocosos, allà on un pot submergir-se en aigües cristal·lines i apreciar la vida marina que suporta el trànsit incessant d’aletes sintètiques, motors forabord, pistoles submarines i gent en general. Alguns peixos, en aquest sentit, ja són ben difícils d’observar, desapareguts o bé desplaçats a la força de la seua llar natural com a conseqüència del tràfec diari. Evadits. Alguns altres, en canvi, com si es trobaren posseïts per una estranya curiositat i indiferència, pareixen haver-se adaptat al present, a l’observació quotidiana, com si formaren part d'un aquari a gran escala, conscients d’alguna manera o altra, que el seu hàbitat ja no els pertany sinó que, tot al contrari, ha estat agregat sense contemplacions al gran circ de la massificació i l'estupidesa humanes. Sargs, morrudes, salpes, llises, castanyoles, giules, molls roquers, serrans, oblades, esparrallons, alguna que altra dorada, de tant en tant alguna mola de bogues... No es veuen, per contra, escorpes, ni déntols, ni corballs, ni llobarros. Això per no parlar dels meros, o dels congres. I així un llarg etcétera. S’adona un de tot això mentre ix de l’aigua camí de la vora, amb cura de no caure pels esculls esvarosos, mig corprès per un paisatge meravellós que minva a pleret i desitja silenciós que les aigües recuperen la fredor tardoral. Un descans fraudulent, tot siga dit de passada. Perquè la mar i tot el que l'envolta té problemes crònics. És un món fascinant i lliure, però tocat de mort al mateix temps com a conseqüència de l'abús pesquer i la contaminació sistemàtica. Jo en sóc un més, en aquest sentit. I aquesta, en efecte, és la desgràcia de tot plegat. El remei a tanta estultícia és inasumible en els temps que ens ha tocat de viure. I complicat, i car. El pastís marí és massa suculent...


diumenge, 23 de juny del 2019

I de nou, la màgia de la pilota

Foto: Ulisses Ortiz
Han hagut de passar vint-i-quatre hores. Ahir no podia. No era el moment. L’emoció era massa gran. I les imatges viscudes al trinquet Pelayo bategaven encara fortes al meu dedins. Començava i recomençava. I no res. No podia. Fins i tot ara em costa... Em quede, tanmateix, amb l’estampa de Quico Soro III atacat a la paret del dau. 55-55. El trinquet embogit. Crits de José, José... Plors, inquietud, nervis. I ell totalment a soles. –Que difícil, quin paperot, pobre! em diu aleshores Toni, l’amic que seu al meu costat. I té tota la raó. Però Francesc Soro Juan aguanta la pressió, ja ho crec que l’aguanta, a mode de rei absolut, abstret de l’olla que bull, concentrat en la faena. Perquè ho sap, sap que això, tot el que passa al seu voltant: els crits, i els silencis tensos, i la pressió ambiental, i el pes de la història... és el pitjor escenari que podia tenir al davant, un drama, segurament un dels tràngols més amargs, o més inspiradors, a què es pot enfrontar un esportista d’elit. Però ell, clar, ha vingut per a guanyar. I guanya. Massa de ferro, dau poderós. I aleshores, el trinquet esclata. I li ho reconeix, per fi: sobre les lloses reposa el millor, un autèntic número u, el mateix que ha conquerit el seu sisè títol de l’Individual. Potser l’únic amb capacitat de resistir una partida d’aquestes característiques, tan calenta, tan emotiva, tan llegendària, tan indescriptible. Una gran victòria. Els seus ulls ho diuen tot. La més difícil i treballada de la seua carrera esportiva.

Jo vaig estar allí. I ho vaig veure. Les expectatives eren altes. La realitat les va superar amb escreix. Mai abans havia viscut i sentit en carn pròpia una partida similar. Quan aquella del 95 entre Genovés i Àlvaro jo encara era molt jove. I a penes retinc alguna imatge. Imatges d’arxiu, en qualsevol cas, no directes, repetides una i altra vegada per televisió o per Internet, sí, però llunyanes. Aquesta partida, en canvi, passarà a la història dels meus records, sens dubte. Per extensió també a la de tots els privilegiats que contemplaren un espectacle únic i grandiós. Únic! Pura màgia. Dels que ocorren molt de tard en tard, sempre ho dic, massa de tard en tard. Ja ens en podem sentir satisfets, malgrat això, els valencians. I sí, és cert que l’Individual sempre tindrà un deute amb Genovés II. Però la història és així, capriciosa, recelosa de conservar el mite del que va poder ser i no fou. –Una llàstima, deien molts aficionats entre la perplexitat i la frustració. –Si arriba a guanyar, ai si arriba a guanyar!, deien tants altres. Que bonic és somiar! Però no sabem què haguera passat si haguera guanyat. O sí. Qui sap. Millor no pensar-ho... Ara el que toca és viure el moment. I prou. Perquè l'única certesa és que la pilota valenciana mereixia una final com la d’ahir. I avui, l’heroïcitat que sovint es refugia pels trinquets presenta credencials en una societat que no coneix ni comprén tals estats de rebel·lia popular en ple segle XXI, una societat amarga i assimilada que mai arribarà a plantejar-se el fet que el joc per excel·lència d’aquesta terra de comarques ha trobat les seues bigues i resisteix mentre vigila nit enllà.

divendres, 21 de juny del 2019

Ai, ai, ai...

Segons m’han contat, José Salvador va trencar a plorar al trinquet de Vila-real després de perdre la semifinal de l’individual d’escala i corda contra Genovés II. Dir-ho així potser sembla un tòpic, però pel que es veu les llàgrimes eren reals i sinceres, i necessàries, si més no les llàgrimes d’un futur campió que li ha tocat passar per on passen tots els qui estan destinats a les proeses més grans de la pilota valenciana. Transcorreguda una setmana d’aquella partida, no obstant això, el que ve ara fa tota la traça de ser encara més emotiu, i més passional, i més de tot. Perquè, en efecte, ens trobem a les portes de la final més esperada dels últims anys, segurament la que arrossega una càrrega simbòlica més incontrolable des del punt de vista de les essències populars. De fet, ja és incontrolable des de fa cinc dies. No hi ha entrades. Exhaurides en a penes vint-i-quatre hores. Trinquetada assegurada. Nervis a flor de pell. I malgrat que açò és més o menys normal en una cita d’aquestes característiques, és ben clar que no es tracta d’una final convencional. En l’ambient, de fet, sura una pregunta convertida en esperança que lleva el son als més somiadors: mira que si guanya? Doncs sí. Si José Cabanes, Genovés II, guanya, hi haurà un esclat de vida, un rebrot de joia i autenticitat i, sobretot, sobretot, un retorn a l’heroisme com a forma de vida vàlida en plena era de la uniformitat i el progrés. Ho té prop, això és innegable, però també ho té difícil, molt difícil, cosa de la qual ningú dubta el més mínim. Enfront tindrà el pitjor rival possible, Soro III, un jugador que no necessita presentació, un braç dret en forma de martell, contundència i vigorositat. Un jugador madur. Així que tant de bo hi haja un bon espectacle. Tant de bo els astres s’alineen perquè aquest país confirme de bell nou que sí, que com deia Llorenç Millo la pilota és una planta silvestre que ni sura ni creix, simplement batega, com totes les llavors ocultes que dormen colgades sense que ningú s’explique com és possible que es desperten de tant en tant, potser massa de tant en tant. Ens trobem, en efecte, a les portes d’una final meravellosa, històrica, la final que tot valencià conscient de ser-ho deuria veure pel bé del seu país, i pel bé del que els més innocents qualifiquen com aquestes coses que passen per ací. Pel bé, en definitiva, d'allò que els experts anomenen, purament i clarament, identitat. La nostra identitat com a poble. Ai mare si guanya, ai mare si guanya...


I sí, la partida serà retransmesa en directe per À punt. A les 18h.

diumenge, 9 de juny del 2019

Seria molt bonic...


Seria molt bonic que Genovés II guanyara l’Individual d’Escala i Corda de pilota valenciana. Sens dubte, representaria un acte de justícia poètica per a un jugador que ho ha donat tot per un esport que no sempre l’ha correspost com es mereix. I no parle només de les derrotes que l’han acompanyat en el camp merament esportiu, sinó també de les batalles que ha hagut de lliurar amb les lesions, llargues i dures, tot un martiri que en condicions normals, ja deurien haver-lo sentenciat a contemplar les partides com a espectador i no com a jugador. Genovés II, tanmateix, és l’últim romàntic de la pilota. I això és tan cert com que no hi ha cap altre que entenga aquest joc popular des de la perspectiva del cavaller, és a dir, des de la perspectiva de qui entra al trinquet com qui entra a un temple sagrat, a mode de ritual, agraït per poder representar encara un món en crisi permanent que es dirigeix, tant per a bé com a per a mal, cap a la insulsa i trista estandardització dels esports de masses. Però ja vorem, diuen els cecs! Somiar és debades... De moment, Genovés II ja ha fet el que ningú s’esperava que poguera fer: eliminar l’actual campió, Puchol II. 60-45. I de manera incontestable, a més a més, traient a relluir el manual que mai no falla davant aquesta mena d’envits: calma, intel·ligència i col·locació en detriment de la força bruta. Unes armes que, a hores d’ara, les utilitza com cap altre pilotaire del panorama professional. Amb l’experiència, d’altra banda, que li atorguen els seus trenta-set anys. I amb la seguretat de qui ja no té res a perdre perquè ja ho ha fet, i demostrat, tot. Així és. El següent rival de Genovés II serà un jove de la inesgotable pedrera de les Valls (Camp de Morvedre), José Salvador, qualificat darrerament com un pilotari ortodox, amb una pegada descomunal, fort i vigorós. Així que no, no ho tindrà fàcil el rest de la Costera. Perquè aquesta època ja no és la seua. I ja no res és igual que quan començà a pilotejar ara fa vint anys, encara amb l’ombra de son pare amerant tots i cadascun dels trinquets d’aquest país tan desagraït amb els seus símbols. Tot ha canviat, per desgràcia. Avui, les maneres reculen en favor de la potència, els recursos tècnics es dilueixen pel camí de la contundència, la picardia perd terreny enfront del colpeig devastador... En altres circumstàncies, qualsevol es posicionaria a favor d’un pilotari com J.Salvador, jove de vint anys, realitat incontestable, potser futur campió, l’esperança d’un poble de llauradors com Quart de les Valls que s’enorgulleix de la pilota i en fa gala cada diumenge en el seu carrer natural. Però, ves per on, el destí ha dit que no, que sobre les lloses del trinquet encara juga un mestre que s'ha de respectar. Clàssic entre els clàssics. Perquè, en efecte, seria molt bonic que José Cabanes, Genovés II, guanyara l’Individual d’Escala i Corda. I molt literari. I molt just. I també molt noble. Així que va per tu, amic: a per totes! L’Olimp de la pilota t’espera amb candeletes...

dilluns, 25 de març del 2019

TOT ENTRA EN EL PES, Toni Mollà (Ed. Vincle)


Em quede amb unes quantes coses d’aquest Tot entra en el pes de Toni Mollà. Una de les més clares, i potser també una de les més doloroses, és el paper de marginació i oblit a què pareixen abocats els que senten, els que sentim, aquest país assimilat de cap a peus. Una realitat incontestable, per desgràcia. I una pena, també, això sobretot. La literatura com a refugi, certament. Aquestes són les memòries d’un fusterià incondicional en gran part resignat per l’acumulació de fets, episodis i matisos que l’han condemnat a viure en un poble meravellós però també lesiu i autodestructiu: el valencià. Són els designis d’un autor que ens trau de l’Horta de València i ens fa viatjar per Roma o Nova York, per exemple. I també les lectures d’una vida que ens conviden a estimar la cultura pròpia i l’aliena, tot d’un plegat, com un tòtem omnipotent que perdona els pecats i les banalitats dels nostres veïns. Tan mediterranis, tan alegres, tanmateix tan obstinadament cabuts i descreguts. No res.


Millor repassar les nombroses referències bibliogràfiques de les quals s’amera aquest dietari impenitent. Lectures que, sens dubte, llegiré o rellegiré amb atenció i gust per les bones lletres: L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl; A la carretera, de Jack Kerouac; Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. I tantes i tantes altres obres. Què no dir-ne, d’altra banda, dels sucosos relats que Toni Mollà explica sobre la difunta Rita Barberà, tots ben embolcallats, clar, per la història realment interessant del seu avi, Miquel Nolla i Bruixet, l’amo i senyor d’aquells mosaics porcellànics amb seu a Meliana i presents, avui, com a mostra d’artesania i luxe, en moltes cases i edificis institucionals de les altes esferes valencianes. Fabulós. Un capítol fabulós. L’ombra de Rita és allargada, viaranys de poder que es perden pel canó del temps però que ofereixen detalls memorables d’inqüestionable valor periodístic i literari. I com a rerefons de tot, la comarca de l’Horta. Sublim. Encara viva en ple segle XXI. Camins de camp a la vora de la ciutat que serveixen de desconnexió i que duraran el que els valencians bons i no tan bons vulguen que duren, poc o molt, ja es veurà. De mentre, caldrà resistir i bregar amb el present que ens ha tocat de viure, alguns amb seixanta anys, alguns amb quaranta, alguns altres amb la innocència de la joventut...

dimarts, 19 de març del 2019

Temps de reflexions


Estampa meravellosa la que ofereix la mar a les portes de la primavera. Espectacle sempre assegurat en uns dies que representen l’avantsala del que vindrà en uns mesos, quan tot esdevinga un escenari multicolor i allunyat de la solitud i l’aïllament hivernals. Temps de paelles i de gelats. I de música. I de fanfàrria... Tot ho pense ara mentre ens postrem en una roca d’aquestes que suporten permanentment els colps, de vegades furiosos, de vegades suaus, de les ones mediterrànies. Una roca d’escullera, tosca i ruda, una simple pedra que sovint serveix de prestatge per a clavar les canyes de pescar dels qui encara ho intenten sense la sort desitjada. Bonic, almenys, clar que ho és. Ni que siga per les fotos, ni que siga pel romanticisme que desprén el fons blavenc i el lluent del sol reflectit sobre l’aigua de la mar. El peix escasseja ja per aquestes latituds. L’avanç inqüestionable del progrés delma espècies antany abundants: llobarros, corballs, dorades, mabres... És, sens dubte, una bona època per a plantejar-se la sostenibilitat del territori. El mes de març. I per a passejar també per la vora amb el frec cristal·lí i fresquet de l’aigua acaronant els nostres peus. I, evidentment, per a endinsar-se en els dominis d’una marjal oculta i encara desconeguda. Tant de bo es respectara sempre el silenci a través del qual és possible sentir els cants i els sons dels corbs marins, dels agrons, de les camallongues, dels martinets. Cruïlla de camins i sendes amagades entre canyars, em pregunte novament fins a quan es respectarà el que alguns considerem la nostra llar i alguns altres, simplement, un lloc de pas... 


diumenge, 17 de febrer del 2019

CAVALLERS, Purificació Mascarell. Companyia Triloc.




M’ha agradat molt assistir a l’estrena de l’obra de teatre Cavallers, de Purificació Mascarell. No són moltes les vegades que tinc l’oportunitat de fruir amb un gènere sovint apartat dels circuits literaris que vagaregen al meu dedins. I és per això que, en un principi, he de dir que és necessari i, evidentment, molt gratificant, més encara si l’obra en qüestió gira al voltant de la pilota valenciana i el context és un teatre d’època situat a Castelló de la Ribera, rovellet de l’ou d’una comarca on el valencià és encara una llengua normal i els costums típics dels pobles mediterranis continuen, en certa mesura, intactes. Què no dir del ple absolut que presentava el teatre Ideal, datat en l’any 1914, i què no dir de la cua fantàstica formada per a entrar-hi, passarel·la de les bones gents del poble, tots mudats i entusiasmats, tots saludant a tort i a dret, tots expectants per veure una obra en què tot pren un sabor de proximitat i, certament, popular. Alcalde, regidores, televisió, gent anònima, amistats, gent de la pilota,... Tot ben disposat, en definitiva, per veure les habilitats dramàtiques d’uns actors joves i amateurs que interpreten amb entusiasme i amb un magnífic valencià els personatges d'una obra editada conjuntament per la Càtedra de Pilota Valenciana i la Conselleria de Cultura d’aquest raconet del país. Què més es pot demanar?


Doncs, per exemple, es pot demanar que es continue fomentant aquest tipus d’actes culturals. I per exemple, es pot demanar també que l’obra rode tant com siga possible pels escenaris dels nostres pobles. Perquè si bé no deixa de ser una peça costumista i hereva dels quadres valencians iniciats a principis de segle XX per Eduard Escalante, és clar que és una obra que fa les delícies del públic més casolà i més nostre. D’ací, la clau de l’èxit, utilitzada recurrentment, sí, però encara eficient avui malgrat les propostes modernes i el teatre, diguem-ne, transgressor. Cavallers, per això, no enganya. Hom espera una cosa i això és el que obté. Potser, si un llig abans el llibre, pot apreciar que la representació s’allunya un poc de l’esperit tràgic del guió original, però és aquesta una concessió al meu parèixer encertada, no debades cal connectar amb el públic potencial, cosa que no és fàcil, clar que no. Entre altres, es necessita polir la llengua, representativa i alhora anacrònica, si més no a l’altura d’un joc com el de la pilota que ha conservat joies i recialles lingüístiques com ara ‘abocar el pot’, ‘coixinet’, ‘plantada com un ciri’, ‘la pilota li diu a qui va guanyant’,... Això per no parlar de tot un conjunt de vocabulari local en gran part perdut pel canó del temps: ‘escardussó’, ‘mussol’, ‘capçana’,...

Coberta del llibre

M’ha agradat, per tot, retrobar-me amb el teatre, amb aquest tipus de teatre, per a ser més exacte. Encara més amb l’argument de la pilota com a motiu central. Una obra de la companyia Triloc que se centra en les avinenteses que la vida planteja a dos personatges que són amics i que freqüenten el trinquet del seu poble, concretament el bar que dóna accés al que consideren la seua llar social, allí on deixen caure els deus desitjos i els seus temors, allà on l’amor se solapa amb la mort, allà on la rutina es dilueix entre cambreres resignades, copes de conyac i pilotes de vaqueta, allà on passa el temps de manera inexorable. Una obra on els cavallers són retractats com a tals malgrat la precarietat de la vida rural i els menesters que circulen per la quotidinitat. Tot un plaer.