dimarts, 15 de febrer del 2022

Arròs i fang

Rovellats, esplugabous, estornells, flamencs... Normalment, mai no baixe del cotxe, però avui ja no ho he pogut evitar, ho he fet, perquè era això o acabar dins d’una séquia. M’explique: acabar dins d’una séquia, o d’un arrossar, com a conseqüència de la distracció contínua que suposa conduir per una carretera envaïda per estols i més estols d’ocells i aus migratòries i no tan migratòries. Un espectacle, la veritat. I més encara a les vuit del matí, que és l’hora amb la qual tinc la cita preceptiva amb els meus benvolguts alumnes del Saler. És clar que ells no ho saben, això, és a dir, ells no saben el que em passa pel cap abans de començar la classe. Com tampoc saben per què hi ha dies, com per exemple avui, que em plante al seu davant amb aire de satisfacció, amb una olor evident de fang pudent atacada als peus i amb el rostre llagrimós pel fred patit moments abans, justament uns vint minuts abans de començar la classe nostra en l’excels, fantàstic, nòrdic i meravellós àmbit sociolingüístic de primer de l’ESO. Gràcies, moltes gràcies, estimada conselleria dirigida per «l’esquerra», sobretot per assegurar l’ús del valencià amb tan «innovador» programa educatiu. Però bé, deixem-nos de frivolitats pedagògiques, per favor. Avui, com deia, he decidit baixar del cotxe en l’últim tram de la carretera del Saler, de camí a la faena. I la varietat ornitològica era tal, era tan bonic el paisatge i tan apropiada la llum de l’albada, que m’he posat a traure fotografies. I sí, els flamencs estaven a tocar, i allà lluny un tractor dels que en aquesta època fanguegen l’arrossar avançava envoltat de fumarells, i jo que no abastava tanta bellesa, que no m’aclaria amb el mòbil, i que he decidit traure la tauleta per allò d’obtenir una millor resolució. I que si ara faig la foto des d’aquest punt o que la faig des d’aquell altre. I tot això... Així fins que he trobat el punt perfecte. Tan perfecte, tan perfecte, que sí, evidentment, sense adonar-me'n he estacat els peus en un toll de fang camuflat per l’herba. Molt bé, xicon, molt bé. De manera que quan he pujat de nou al cotxe, l’ambient càlid i ple de música melòdica que m’acompanya cada matí, s’ha transformat en un xicotet fragment de marjal. Arena i fang. I pudor concentrada. Molta pudor. Pudor de sequiol. Fang negre, a més a més, el típic fang negre que aquests dies substitueix l’aigua que ha cobert els arrossars durant els darrers mesos d'hivern. «Però, profe, què t’ha passat?», m’ha preguntat un alumne quan m’ha vist aparèixer per l’institut. «T’ho conte o fem classe?», he contestat jo. «Però xe, profe, que no recordes que hui se n’anem a Sueca d’excursió?», m’ha rematat. I, en efecte, quan hem arribat a Sueca i he entrat en els dominis de la casa Fuster, no he pogut evitar imaginar-me el que haguera dit aquell intel·lectual tan admirat per mi sobre la meua figura irresolta, això és un professor de valencià ple de fang fins als camals. Tot un deixeble, sí senyor! La pàtria continua...

P.D: I ací, les fotos! Millorables, francament.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...