La Vall de la Casella

M’ha costat quinze anys pujar-hi, però estic segur que no tardaré tant a tornar a fer-ho. En primer lloc, perquè visc a Alzira. I, en segon lloc, perquè és un poc vergonyós tenir tal meravella a la vora de casa i no prestar-li l’atenció que es mereix com a entorn natural de bellesa pregona i mediterrània. La Vall de la Casella. Senderis i camins. Quelcom així com ser de Sagunt i no visitar el castell de tant en tant. Ai mare! Que no dir-ne! Perquè, de vegades, tampoc cal anar molt lluny per assaborir els xicotets plaers que regala un territori tan nostrat com ignot, tan fabulós com menyspreat, tan pròxim i tan distant, alhora, sobretot quan se’ns apodera la maleïda tendència a valorar el que ens sotmet i no el que ens identifica. Toponímia genuïna, de ressonàncies tan arrelades com els congosts de les muntanyes: la Font del Garrofer, la Font del Barber, l’Ouet, la Cova de la Galera... I un passeig corprenedor entre alzines i pinades, d’exuberància poderosa, amb una manta de sotabosc de color verdíssim ateses les pluges abundants caigudes en aquestes latituds d’un temps ençà. Primavera a caramull. Tot en si. Tot en si. Flors, moltes flors: arenàries, talictres, herbes sanguinàries... Espàrrecs i matolls frondosos de romer, de murta i de llentiscle. I entretant, una comitiva de passejants que aprofita el bon dia per recórrer els estrets costeruts que s’enfilen fins a l’Ouet, poca cosa entre la vasta vall, però sublim, a penes separat dos quilòmetres des d’on els cérvols han constituït una reserva que és, diguem-ne, la frontera tradicional entre aquells que ja ho tenen bé i aquells altres que enllaçarien una ruta, i una altra, i una altra, de vegades amb la mar i tota la Ribera com a quadre de rerefons inabastable entre el cel blau. Vent fresquet que bufa matiner. Que bonic! I és a partir de tal frase que un pren consciència d’on està, i de qui té al seu costat, i de la magnitud d’una estora interminable de núvols que venen i se’n van perquè el sol surt i la rosada és clara, com diria el poeta Salvat-Papasseit. Tornaré, per tant. Tornarem...

Un bon lloc per a pensar...

Va de bo?

De 2014 a 2025. De Nou a À punt.
Font: Pilotaviu

Les coses són com són. Va de bo? En efecte. Sense complexos, a por ellos!. La mediocritat feta gestió, la immoralitat feta costum, la mentida feta llei. I tot ben recolzat per un govern de fartaolles avalat per les urnes. Unànimement. I per Espanya! O per la Comunidad, que és si més no el mateix. Nyas! Una junta gestora que comanda aquest raconet del país fidel a la ignorància més atrevida: lo entiendo pero no sé explicarlo, pero tú dejame, tú déjame. O vótame y ya verás, ya.... Així que votats estan. Per collons. Política nostrada. I ja es veu, ja, fins a on arriba l’intel·lecte d’alguns: limitadets. Tanmateix, valorats com a tal. Perquè, en realitat, a les ments dirigents assegudes en les poltrones de poder no se’ls pot retraure res. L’única cosa que saben fer és actuar d’acord a la seua inutilitat. Un exercici de coherència suprema que només té un final possible si s’atén la sèrie històrica d’aquestes latituds: morir d’èxit. Va de bo! Així es diu, de fet, el programa dedicat a la pilota valenciana del qual ja fa un temps que no se’n sap res, desaparegut per sorpresa de la graella televisiva d’À Punt en un dels moments més àlgids de la temporada del joc nacional: la fase final de la lliga per equips. Però ací ningú diu res. Mut i callosa. No siga cosa que s’evidencie la incompetència genètica dels qui imposen l’himne regional i regalen llibretes de l’Ale-hop en cada final. Tot la mar de normal. Tot la mar de transparent. Felicitat. Així que supose que el millor és atendre la gran qualitat democràtica que caracteritza els qui controlen el canyaret. A callar! O a recloure’s sota un escriptori! De la Vega i Tomàs contra Alejandro i Nacho? En fi. Un se n’assabenta perquè encara hi ha algun periòdic que informa sense necessitat d’acudir al web indesxifrable de la Federació, el gran magma, el laberint sense final, sense més comentaris, per favor. De manual. I de traca. I mentrestant, sense partides de pilota televisades, és clar, o sense res de res, fidelíssim tot a les noves directrius que emanen d’un ens comunicatiu refugiat en la trinxera que mai no falta: la censura, la manipulació i l’espanyolitat! I encara diuen que ens queixem per vici o que no tenim ni puta idea. Oh! Deu ser, això, que vivim en la millor terreta del món, en la més saludable, en la més exemplar, allunyats, evidentment, de les tesis segons les quals som una ridícula porció de món enfangada fins les celles i bloquejada per escàndols i consultes lingüístiques de dubtosa legalitat i honestedat. Sereno! I al tema! Orfes de pilota, orfes de pilota. Al remat, quanta raó tenien aquells que deien els valencians tenim el que ens mereixem.

Domingo Domingo i Camagroga.

Darrerament, he vist dos documentals de to marcadament valencià. Els dos es poden trobar a Filmin. Responen als títols, metafòrics i magnífics, de Domingo Domingo i Camagroga. I ambdós, retraten un món que se’n va, una elegia ara per ara incompresa en aquest món globalitzat i que, per desgràcia, mai no serà acceptada pels criteris del progrés imperant i demolidor. Els personatges responen amb naturalitat a la bellesa de la vida, són un cant a l’heroisme i una mostra d’honestedat palmària enfront del rendiment immediat i la felicitat postissa que caracteritza el present que ens abat i que ens sotmet. Una elegia, certament. Tot i que el contingut de cada títol acara la desfeta des d’una òptica, diguem-ne, diferent.

Pel que fa a Domingo Domingo, el marc de la càmera se situa en la fèrtil extensió de tarongers de la Plana de Castelló, concretament al poble de les Alqueries, allà on un personatge entranyable i un pèl còmic, lluita per traure endavant una varietat de taronja sorgida d’una mutació en un dels seus camps. La que ell mateix denominarà Domingo Domingo, això és el seu nom, per bé que en un moment donat, de manera molt encertada i irònica, preferisca batejar-la com a Sunday Sunday. Genial, la veritat. Genial, perquè al llarg del metratge s’escolen moments en què l’espontaneïtat, la bonhomia i la contumàcia típica mediterrània es perceben de manera memorable i a través d’un valencià sense artificis ni falsedats. Heus ací unes perles: abans, els homes eren amos de la terra, ara ja no. Abans, el poble en tot el seu conjunt, en vivia plenament. Ara és impossible, abunden les multinacionals, els interessos econòmics i tota una amalgama de complexitats i pirateries que, al remat, arraconen els febles i beneficien els poderosos. Com sempre. El personatge protagonista els qualifica de pájaros enmig de la Fira agroalimentària de Berlín. Sense més. I jo crec que no hi ha terme ni to més apropiat per al·ludir a la desvergonya i la vanitat d’un món que depreda qualsevol espurna d’humilitat i senzillesa. 

Possiblement, per això, és que l’humor no apareix a l’altre documental: Camagroga, la càmera del qual es desplaça cap a l’horta d’Alboraia i dibuixa la seguida menystinguda i amenaçada dels llauradors que resisteixen l’embat de la ciutat de València. Antoni Ramon, la seua filla i el seu net, fonamentalment. Tres generacions aixoplugades sota un malnom que desprén un lirisme extraordinari: un ocell, una merla i un vol entre el cel blau. Els Camagroga. Tanda rere tanda. Sèquies hereves del món àrab. I entremig, el conreu artesà de la xufa. Simetria, perfecció i camps en guaret. Un any sí, un any no. Perquè a l’horta sempre hi ha faena, el paradís de  les cebes, les creïlles, les faves, les tomaques, les albergines... I en paral·lel, també, un drama molt dur i incontestable: un món envellit i en decadència, un paisatge preciós però lliurat a l’especulació i a les prebendes, tristament maltractat. Solcs perfectes de la terra que es mostren, alhora, descarnats i indefensos enfront la banalitat, la incomprensió i l’oblit d’un món que ja és vist com una postal, no com una forma de vida. «Estic cansat», diu el protagonista principal, pell tosca, mirada agra, sense somriures innecessaris ni impostats. Un llaurador. «Estic cansat», repeteix. Realitat amarga d’una injustícia que avança mos a mos. Xamada a xamada. I així fins que la mort visite aquells que veuen la terra com una eterna paradoxa de la vida. Sacrificada i exigent, sí. Però bella, sobretot això, bella. I lliure.