El llop i les ovelles

Posaríeu un llop a cuidar de les ovelles? La pregunta és retòrica i molt recurrent, la veritat, però a mi m’ha vingut al cap durant tots aquests dies de vaga indefinida en què els soliloquis d’un servidor han arribat fins a extrems interminables i francament perniciosos. No sé. Almenys, em queda el consol de saber que soc una personal normal, patidora com qualsevol ésser —o docent— vivent; amb contradiccions, vull dir; i això sí, amb una miqueta d’obsessió per racionalitzar els conflictes que m’assetgen de manera quotidiana. Perquè sí, tal vegada ací és on rau el problema. I el dubte, per extensió. Què es pot fer, en conseqüència, quan es té la certesa de ser una ovella cuidada per un llop? Doncs poc, molt poc. Suïcidar-se en companyia d’altres ovelles, de ben segur. Militància fins a la mort! O, en tot cas, esperar que en un futur arriben llops més amables i no tan voraços com els actuals, és a dir, llops que mosseguen, tan sols, que no devoren ni exterminen. O allò que tothom coneix com a gossos. Sí. Correcte. Gossos. De fet, aquesta deu ser la raó per la qual l’actual president del govern rep el nom de Perro Sánchez. Perquè és un gos, precisament, i no un llop. I perquè si ell és un gos, o un perro, dic jo que els altres, això és els seus contrincants, deuen ser uns perreros, que encara és pitjor. En fi. Divina literatura que ens salvarà de tanta depravació política i de tanta mediocritat a l’hora d’al·ludir al senyor primer ministre. Així que com sempre, jo preferiré retrobar-me amb un llibre que, curiosament, em perseguirà tota la vida malgrat que n’haja renegat o haja desistit de veure’l de bell nou en les lleixes de les llibreries.

Sí, amics sí, ja fa molt que aquell primerenc Camins al sud va veure la llum —2012—, i no, no és que vulga ara rescatar la seua trama, ni de bon tros, sinó que senzillament m’ha vingut a la memòria el pròleg, aquell magnífic pròleg redactat per l’amic Isaïes Minetto i que ve molt al cas per a il.lustrar el drama que patim les ovelles, altrament dit els professors en vaga. Deia Isaïes: Per tota la seua estructura, la societat valenciana —i per extensió la cultura llatina i catòlica— està vençuda abans de començar qualsevol empresa. I tenia raó. Perquè com collons van a solucionar els problemes de l’ensenyament aquells que tenen la claríssima intenció d’agreujar-los? Com és possible que un llop famolenc i salvatge no es menge unes ovelles que sotgen desesperades nit enllà? Com? No res. El clientelisme polític (meridional) és l’esquelet de l’estructura estatal i el «ací s’ha fet així tota la vida» és el lema feliç que fa callar consciències i atenua convulsions. «Aprofita, valent, ara que pots», «Ací el que tenim és alcalde!», són les notes al peu que tanquen el comentari. Què pot dir una mestra a les seues alumnetes sobre la xenofòbia quan l’alcaldessa d’aquell poblet on imparteix classe surt al bell mig del carrer escridassant «ací no volem gitanos!»? Per a què serveix l’ètica i l’educació? Evidentment, per a res!

Els valencians hem perdut totes les batalles en què hem participat. És una dada verídica. I terrible. De manera que, en efecte, potser és cert que li faig massa voltes a les coses, o que em perd massa en les divagacions de la vida quan, en realitat, el que caldria, és que anara tot per l’aire. Però bé. El mestre Llorenç Millo i la seua frase lapidària m'ajuda molt en certes situacions: no n’esperem res, seria millor per a nosaltres que ens mantingueren oblidats... A setembre més, estimats camarades.

À posta

Sempre hi ha alguna pega i és una llàstima perquè, en realitat, doncs això, la partida fou antològica, històrica, de les que creen afició de veritat. Tot magnífic, fins i tot la Federació la va encertar tancant el carrer Pelayo i donant caliu a la gent congregada al ritual nostre de cada any. Però és clar, allí estava la flamant i renovada À punt per cagar-la per enèsima vegada, com si volguera refrenar que, en efecte, la mediocritat i la burrera són el seu emblema distintiu i inconfusible ara que, per fi, ja es troba en mans dels mateixos que la denigraren i la tancaren fa uns anys. Els mateixos. Cal dir-ho. Gentola franquista, espanyola i postissa. Passet rere passet fins que es torne a repetir la jugada mestra d’antany, 2013, i s’esborre per complet una etapa efímera d’il·lusió i transparència a través de la qual els valencians, en general, ens hem assabentat, per exemple, que la nostra llengua és molt digna i que Mazón és un irresponsable per no haver estat on tocava quan tot allò de la barrancada del passat mes d’octubre. Punt. O a punt. Però ara ja no. Ara els nous gestors, quadrilla d’incompetents i xuplaciris, han decidit que l’ens públic rescate l’època fosca, i també la censura i la manipulació. I, evidentment, el folklore! Alicante, siempre presente! I si és amb fogueres, doncs millor que millor. I la pilota, la nostra pilota, a qui collons importa la pilota? Identitat de merda. Perquè, al cap i a la fi, és totalment intranscendent que dos jugadors que ja els voldrien en qualssevol altres latituds com a símbols de riquesa i diferència, es baten de poder a poder fins a l’extenuació i la catarsi col·lectiva de tot un trinquet. I no qualsevol trinquet! Ni més ni menys que el de Pelayo, ple de gom a gom, set-centes ànimes emocionades per les pilotades incessants de Marc de Montserrat i Lluís de la Vega d’Almussafes. Final? Incert. I no per la igualtat imperant entre ambdós, ni per la quantitat de colps inversemblants i extraordinaris que regalen als aficionats al llarg de més de dos hores de partida, ni tampoc per l’emotivitat que encomanen a tota aquesta olla a pressió que esdevé l’anomenada Catedral de la pilota, no, sinó perquè allí hi ha unes càmeres que acaten ordres absurdes i es traslladen a la capital assimilada del regne, Alicante, Espanya en viu, mascletà i castellà per arroves. Sorpresa? Per a què enganyar-se? No. Això és el que n’hi ha. Mala fe i incompetència. I una audiència perduda gairebé per decret, de veres que sí. A punt, o a posta. Però, almenys, algú havia de dir que la victòria de Marc sobre Lluís de la Vega en la final de l’Individual d’Escala i Corda (60-55), va ser un dels majors regals que la pilota ha pogut fer als aficionats fidels d’un joc solitari, marginat, denigrat i maltractat històricament, però resistent malgrat tot. Mostra romàntica d’heroisme en uns temps ingrats comandats per la púrria miserable de tota la vida. Ells, els de sempre. Els qui són capaços de veure’ns colgats entre el fang i encara dir que plou poc quan pedrega i la vida s'esmuny. A remar, per tant...        

À punt de què?

És l’obvietat major del regne, però per desgràcia cal recordar-la atesa la ignorància generalitzada i la mala llet de l’actual personal gestor. Si À Punt te raó d’existir, és per la llengua. Pel valencià. I tota maniobra en sentit contrari manca de credibilitat. En conseqüència, tots aquells que s’afanen a introduir-hi la llengua de Cervantes sota pretextos infames com l’audiència i no sé quines altres excuses i fal·làcies, només actuen inspirats per una idea, per una i només una: la seua desaparició, la desaparició de l’ens, vull dir. Enemics declarats del fet que aquest país tinga una mínima personalitat audiovisual o una digna possibilitat de sobreviure entre la incompetència i el feixisme recalcitrants. És així. I mira que sovint defuig aquesta oratòria: és així; però és que la croada és tan evident, tan descaradament reaccionària i tan manifestament fastigosa, que, en fi, de què serveix ara per ara, utilitzar un llenguatge submís o políticament correcte: de res. Enemics són i enemics seran. I ho són perquè actuen amb arrogància, perquè utilitzen l’engany com a forma de vida, i perquè es mostren al públic amb discursos perversos i lamentables que qualsevol poble mínimament espavilat hauria d’aprofitar, de seguida, al seu favor. Un autèntic insult a la intel·ligència. Pur i dur. Això és el que és. Perquè no, no són els bous, ni tampoc els programes folklòrics, ni en general els continguts innocents, no!; el vertader problema de tot plegat és la llengua que els actuals responsables del canal valencià per antonomàsia no volen utilitzar, o que rebutgen i combaten sense ambages. Gentola. À punt de res. Còmodament instal·lats en poltrones i prebendes, manen a pler arrecerats per crucifixos i per majories absolutes, i al capdavall menteixen, menteixen més que alenen, i alenen com a porcs.

Va de bo?

De 2014 a 2025. De Nou a À punt.
Font: Pilotaviu

Les coses són com són. Va de bo? En efecte. Sense complexos, a por ellos!. La mediocritat feta gestió, la immoralitat feta costum, la mentida feta llei. I tot ben recolzat per un govern de fartaolles avalat per les urnes. Unànimement. I per Espanya! O per la Comunidad, que és si més no el mateix. Nyas! Una junta gestora que comanda aquest raconet del país fidel a la ignorància més atrevida: lo entiendo pero no sé explicarlo, pero tú dejame, tú déjame. O vótame y ya verás, ya.... Així que votats estan. Per collons. Política nostrada. I ja es veu, ja, fins a on arriba l’intel·lecte d’alguns: limitadets. Tanmateix, valorats com a tal. Perquè, en realitat, a les ments dirigents assegudes en les poltrones de poder no se’ls pot retraure res. L’única cosa que saben fer és actuar d’acord a la seua inutilitat. Un exercici de coherència suprema que només té un final possible si s’atén la sèrie històrica d’aquestes latituds: morir d’èxit. Va de bo! Així es diu, de fet, el programa dedicat a la pilota valenciana del qual ja fa un temps que no se’n sap res, desaparegut per sorpresa de la graella televisiva d’À Punt en un dels moments més àlgids de la temporada del joc nacional: la fase final de la lliga per equips. Però ací ningú diu res. Mut i callosa. No siga cosa que s’evidencie la incompetència genètica dels qui imposen l’himne regional i regalen llibretes de l’Ale-hop en cada final. Tot la mar de normal. Tot la mar de transparent. Felicitat. Així que supose que el millor és atendre la gran qualitat democràtica que caracteritza els qui controlen el canyaret. A callar! O a recloure’s sota un escriptori! De la Vega i Tomàs contra Alejandro i Nacho? En fi. Un se n’assabenta perquè encara hi ha algun periòdic que informa sense necessitat d’acudir al web indesxifrable de la Federació, el gran magma, el laberint sense final, sense més comentaris, per favor. De manual. I de traca. I mentrestant, sense partides de pilota televisades, és clar, o sense res de res, fidelíssim tot a les noves directrius que emanen d’un ens comunicatiu refugiat en la trinxera que mai no falta: la censura, la manipulació i l’espanyolitat! I encara diuen que ens queixem per vici o que no tenim ni puta idea. Oh! Deu ser, això, que vivim en la millor terreta del món, en la més saludable, en la més exemplar, allunyats, evidentment, de les tesis segons les quals som una ridícula porció de món enfangada fins les celles i bloquejada per escàndols i consultes lingüístiques de dubtosa legalitat i honestedat. Sereno! I al tema! Orfes de pilota, orfes de pilota. Al remat, quanta raó tenien aquells que deien els valencians tenim el que ens mereixem.

La rebel·lió dels animals

Sobrepassat per la deriva suïcida que pren el panorama sociolingüístic valencià, em refugie de nou en la literatura i rescate alguns fragments d’aquella faula titulada La rebel·lió dels animals que es podrien fer servir ara, precisament, ara, any del Senyor 2025: una colla de troglodites retrògrads ostenta la vara del poder i dicta lleis d’ensenyament que contravenen totes aquelles altres aprovades i consensuades temps era temps, més o menys des que les mòmies del pretèrit antidemocràtic i antisistema de la pell de brau van parapetar-se a les trinxeres a la recerca de la glòria perduda. Però han tornat. Ara és el seu moment. Mediocritat al poder. Despotisme gratuït. Gent obtusa. Dropos de primer nivell. I a més a més, votats majoritàriament en les darreres eleccions. No ho oblidem, això. Votats! Mut i callosa. Així que als llibres, amic secretari, als llibres. Perquè la literatura ens farà lliures!

Em ve a la memòria, doncs, aquells set manaments dels animals de la granja descrita per George Orwell segons els quals, per exemple, cap animal pot dormir en un llit; o aquest altre: cap animal beurà alcohol; o aquest, aquest és el millor: tots els animals són iguals. Sí, es clar. Perquè, progressivament, amb el temps i el decurs tràgic dels esdeveniments, tots els manaments queden transformats a gust d’un porc anomenat Napoleó, per a més inri. Un porc! Prohibit dormir en un llit, doncs? No! Ara Napoleó diu prohibit dormir en un llit amb llençols. Cap animal beurà alcohol? Va! Ara Napoleó dicta que cap animal beurà alcohol en excés. Tots els animals són iguals? On anirem a parar! Ara Napoleó afirma que tots els animals són iguals, sí, però alguns ho són més que altres. Nyas, coca! I amb l’ensenyament igual. El valencià s’ha de protegir? Sí, però amb llibertat!, diuen què. Llibertat educativa. Perquè limitar i vetar l’ús de la llengua en l’àmbit de l’ensenyament argüint tal fal·làcia, tan sols és el primer pas. Prompte arribarà l’estocada, que no és altra que eliminar el valencià com a assignatura. Que no? Total, ¡si nadie lo habla! I als fets em remet. Aquests que manen són els mateixos que ja intentaren tal jugada a Alacant sota el pretext que el valencià ja estava erradicat de la ciutat, com si fora un virus o quelcom per l’estil. Però bé, al seu favor diré que ells no digueren erradicat, erradicat ho dic jo, ells digueren eliminar la imposición lingüística en Alicante, que queda més persuasiu i correcte, pel que es veu. Populisme barat. I desgraciat!

En definitiva, encara que hi haja alguns que juren o prometen complir certes normatives, Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense anar més lluny; sempre, sempre hi haurà altres que les modifiquen i les reescriguen al seu gust. Sovint, sempre els mateixos. Així que, en efecte, Sempre ens quedarà la literatura. O el cine. Què no dir-ne. A la pel·lícula Rise of the Planet of the Apes (2011), Cèsar, el simi intel·ligent que encapçala la revolució contra els homes basa tot el seu govern i el seu èxit en una norma simple, en una sola: simi no mata simi. Anys més tard, però, un simi insurrecte amb ínfules d’esdevenir cabdill, evidentment transgredeix tal norma. Res més a afegir, doncs. O sí, un apèndix. Les faules tenen un component moral i alliçonador. Caldria preguntar-se, ara, si alguns polítics saben què és, una faula. Potser no. Potser, simplement, és que no tenen ni idea del que diuen i del que fan, o que no saben llegir, així dit sense ambatges, encara menys en valencià. De res, amics.

Llibertat educativa o indiferència educativa?

Observe amb atenció les últimes novetats sobre la mal anomenada Llei de Llibertat Educativa i em quede astorat i perplex. No és que la llei siga un nyap, que ho és; no és que l’únic objectiu siga eliminar el valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament, que també; és que, en general, la indiferència de la comunitat educativa és tal que, en efecte, de vegades em plantege si realment paga la pena enfrontar-se a la deriva simplista i mediocre que caracteritza les institucions que ens governen. Així que no, la veritat, no. Fer una anàlisi d’una llei educativa que destil·la qualsevol cosa excepte serietat i rigor pedagògic, no és que em faça una especial il·lusió ara per ara. Però és que és tan aberrant el que ens cau al damunt, tan sospitosament il·legal, i tan lamentable, en general, que no ho puc evitar. No m’ho perdonaria, de fet. Darrerament, per això, he assistit a algunes reunions de l’únic col·lectiu social que s’ha organitzat per combatre el desastre de tot plegat: Famílies pel valencià. I almenys, tal cosa em servirà per saber a què atenir-me, o si  més no, per traslladar als companys que així ho desitgen les conseqüències nefastes d’una llei que sí, potser durarà poc; potser retratarà la inutilitat dels nostres governants; però que s’aplicarà al curs que ve, això segur. Tot per l’aire. I aleshores és quan alguns recordarem allò que vam llegir fa uns quants anys, quan estudiàvem a la facultat, aquelles lectures de caràcter històric que deien, entre línies, que allò del mal d’Almansa era, en essència, una gran mentida. Perquè si alguna cosa evidencia la nostra història com a poble és que, de seguida ens adaptem a l’amo, el saludem i, tot siga dit de passada, li la xuplem, és a dir, genuflexió completa. I de vegades, conscient. Qualsevol cosa a fi d'evitar un maldecap. I després, a carregar. Els valencians som així, al capdavall, meninfots, diuen què. O descreguts. O, en definitiva, fidels al refrany popular: ja vorem, diuen els cecs. Però és clar, els cecs som nosaltres. I això, els polítics ho saben, veges que sí ho saben, ja ni s'amaguen, sense vergonya de mostrar públicament la seua ineptitud, la seua incompetència i la seua manca de creativitat. No són intel·ligents, però tampoc ho necessiten. Total, per a què? La glòria de pixar-li a algú a la cara i que no passe absolutament res. Quina sort tenen alguns...

De Moros no! a Tourists, go home!

Welcome Peter, clamaven a cor els habituals a Mestalla fa uns anys. I tots aplaudint... Ara, els responsables d’aquella venda, d’aquell espoli, estan lluny. Lluny i forrats! Almenys a França, els tallaren el cap. No com ací. Ací, la moda és ressuscitar les gavines mortes o dir que no als turistes desgraciats que hi arriben amb la butxaca plena de duros. Què passa? Que som imbècils? En fi. Tourists, go home! criden per una banda. O Lim, go home!, que blasmen per una altra. Però en aquest país ja no queda res amb consciència pròpia. Tots pujats al carro de la globalització, fidels al que abans es denominava el regionalismo bien entendido. Quins temps aquells! Coentor i folklore. Essencialisme verge. Supose que per això em ve a la memòria aquell altre eslògan —certament lamentable!— que abundava per aquestes latituds fa quaranta anys: Moros no. La gran diferència, tanmateix, és que els uns, els moros, eren pobres, venien ací a treballar i a guanyar-se la vida, tant si agrada com si no; i els altres, els turistes i els pirates, venen ara amb la cara descoberta: a saquejar el país i a reduir-lo a les cendres, o a un mer centre comercial amb flaire de mar llevantina, l’apèndix folklòric!, que no deixa de ser el mateix. Panxes contentes que regloten paella, goles a vessar de birra i vi. Vi de Requena, per descomptat. A la carta! I a més, sense cap permís de residència que valga, ni tan sols amb una miserable taxa turística. Via lliure perquè qualsevol visitant hi faça el porc tot el que vulga i més. Però que no siga moro, per favor, ni romanés, ni amb pell fosca. Si és anglés, millor. Tot siga per progressar a costa de l’aire que més venta. I a fer la mà. València pura i dura. Avanzar li diuen els entesos que ens governen. Perquè, en realitat, els valencians mai no anirem més enllà de conformar-nos amb la derrota permanent, si de cas el nostre tret més característic. No la llengua, no, la derrota! I de vot en vot, que encara és pitjor.

Perdre la pedra

Sent molt parlar, darrerament, de la pèrdua de motivació en aquest o aquest altre treball, que si les coses ja no són com abans, o que si els problemes són molt grossos, o que si seguim així, ho tenim ben magre, que açò no pot ser i tot això, i allò. Però no. Jo no m’ho crec. I menys encara pel que fa al meu treball particular: la docència. O l’ensenyament, en general. Allà on, per desgràcia, molts discursos i converses de coneguts, companys i gent del ram desemboquen, sovint, en el de sempre, això és que no hi ha respecte i que n’hi ha molts, d’estrangers, altrament dit immigrants. Com si el missatge xenòfob de certa púrria nacionalista espanyola haguera penetrat, de ple, en els sectors que més conscienciats haurien d'estar contra les mentides, les fal·làcies i els arguments de pacotilla. O de merda!, amb perdó, arguments de merda, que no deixa de ser el mateix. De veres, quin avorriment! I mira que la recepta és fàcil: gaudir del treball que un desenvolupa. Perquè, en cas contrari, el problema no és la manca de respecte dels alumnes, molt discutible, per cert; o la llau d’immigrants que hi arriba i hi arribarà en un futur, tant si ens agrada com si no; sinó la manca de vocació o de passió per allò que un fa dia rere dia i per la qual cosa rep un estipendi. En altres paraules, que si un no treballa a gust, o no creu en el que fa, té moltes més paperetes d’acabar en les xarxes dels discursos populistes i d’odi. Així que millor, si és el cas, que tal individu es dedique a una altra cosa. Al que vulga, però no a ensenyar. Això no. Per favor. Perquè ja està bé. Tanta excusa i tanta llet. Alguns, a més, aprofiten l’ocasió per a col·lar el tema dels beneficis de l’ensenyament privat o concertat. Però tampoc, ja que a hores d’ara, tocada en el meu cas la vintena d’anys en el món de l’ensenyament, encara no he vist cap evidència que demostre que allò privat és millor que allò públic. Ni una! Ni una! Tot el contrari. De fet, l’única diferència que he percebut al llarg de tanta anys de dedicació és que en el sector privat hi ha molta por, és a dir, molta por a barrejar-se amb allò que ells qualifiquen despectivament com a moros, rumanos, negres, chinos i qualsevol altra figura humana que no siga espanyola. I davant d’això, el sector públic de l’ensenyament resisteix. I amb la cara ben alta. Motivacions al marge. Perquè aquesta és l'altra. La motivació. En aquest sentit, puc dir que antany, en el món de la pilota valenciana hi havia una expressió que definia molt bé tal estat de pèrdua d'aptituds, una expressió que com tantes altres ha ultrapassat la frontera del joc i que s’ha instaurat en el llenguatge popular: perdre la pedra, equivalent en certa mesura, a perdre el pols o les capacitats per resoldre problemes i superar dificultats, exactament com la figura del feridor ben entrat en anys incapaç de clavar la pilota de vaqueta en ple centre del dau. A ensenyar, doncs. I la resta, falòrnies del progrés.

Nosaltres no som d'eixe món

Riu Sénia, l'única frontera entre valencians i catalans

En aquests dies en què el mal anomenat problema catalán ho ennuvola tot i on la resta de temes que afecten l’actualitat no existeix per als mitjans de comunicació, aquest costumari no pot resistir la temptació de dir la seua. Perquè encara que un concepte tan bast i tan colpidor com la independència no reuneix les característiques necessàries per a ser tingut en compte des d’un punt de vista antropològic, sí que és veritat que supera les ràncies fronteres constitucionals i que enllaça amb el principal senyal d’identitat que defèn aquest blog: la llengua. Això és, la llengua pròpia, el català de tots, en realitat la víctima col·lateral d’un procés que camina de la mà del conflicte lingüístic latent no només a Catalunya, sinó també, amb especial virulència, al País Valencià. Si més no, el territori que pagarà la quota de romandre a Espanya en cas que els catalans diguen bon vent i barca nova. Segurament, no seré l’únic valencià a qui li pregunten sobre la conveniència o no de celebrar un referèndum d’autodeterminació pel simple fet de parlar català amb fidelitat, ni tampoc l’únic que ha de respondre que sí, que és valencià, però que respecta i valora molt la lluita per la identitat d'un poble. Però el pitjor no és això, no. El pitjor és respondre. Perquè és un error, ho reconec. Respondre només significa assumir que l’ús de la nostra llengua no és normal i que està condicionat per les circumstàncies polítiques actuals. I això és depriment, i esgotador. Molt. Bé farien alguns, per tant, de deixar aquest tema en pau, ja que si per a ser espanyol un ha d’expressar-se en la llengua de Cervantes, és evident que alguns no ho seran, no ho serem, mai, per molt de DNI i per molta bandereta que penge dels balcons. Perquè ningú té dret a deslegitimar l’ús d'allò que li transmeteren els pares, menys encara els qui veuen els idiomes com una barrera i no com una font de riquesa i coneixement. A por ellos!, bramen. Doncs bé. Aquest és el nivell. Però que no compten amb els qui, fins ara, es mantenien al marge del procés. La resposta pot ser el sí que tanta por genera entre els dirigents d’una caduca i polsosa pell de brau.

Una pancarta terrible

En efecte, la pancarta és terrible i deixant de banda la broma que pot suscitar la manca de l’accent en la paraula “ingles”, sí que caldria remarcar que si aquest és el nivell dels enemics del valencià en el Baix Segura, és clar que la llengua d’Ausiàs March acabarà imposant-se no només a Torrevella sinó també a Múrcia! Velles batalles en un territori on els passos per recuperar la que fou la seua llengua pròpia arriben molt de tant en tant, si fa no fa cada trenta anys i sempre que governa l’esquerra. Ara, pel que es veu, el dilema torna a ser una suposada imposició del valencià en els centres educatius, simplement com a assignatura, -no us penseu!-. I clar, la reacció està servida, pancarteta i apropiació lamentable d’una paraula que d’un temps ençà circula en boca de tots aquells que la solen negar quan se’ls presenta la més mínima oportunitat: llibertat. És a dir, llibertat per als bous al carrer, llibertat per a l’educació concertada –religiosa- i, per últim, com conformant la santíssima trinitat, la llibertat d’elecció de llengua. Tot d’una demagògia grotesca i pròpia d’una gent que si es caracteritza per alguna cosa és per tot el contrari, per la intransigència més absoluta. Per això mateix, ni cas, o parlant malament, ni puto cas. Perquè hi ha determinats col·lectius amb els quals no es pot raonar ni negociar res. Simplement són negats, i només callen quan se’ls dóna la raó. Arribat a tal punt, per tant, no cal perdre més el temps. Perquè el debat és molt simple. O s’imparteix valencià en les aules del sud o no s’hi imparteix. Així que a per totes. El moment és ara. No siga cosa que alguns continuen reclamant el ingles sense accent i en una pancarta en castellà. Ai Déu meu! 

Jo te donaré pes cul

Una patètica manera de comprovar la malaltia crònica que pateix aquest país és la que s’exemplifica a partir de pintades estrambòtiques com la que regna en una paret anònima d’un poble valencià. Premi per al qui la trobe! I tranquil·litat absoluta, tot siga dit de pas, de ben segur l’ajuntament de torn mai no l’esborrarà. Resulta que allà on posava independència, algú, o alguns, han posat dependència. I allà on posava maulets, han afegit una mena de prefix encara desconegut pels lingüistes del ram: ani-, amb el resultat consegüent, animaulets. Tot per deixar ben clara la mentalitat pertorbada dels autors, o de l’autor, que per a més inri signa el grafit amb una salutació hitleriana realment inquietant: Sig Heil. Per tot, és evident que la pintada en qüestió no es tracta d’un tribut a la famosa Llei de la Dependència, mai aplicada convenientment, a tot açò, per aquestes terres. No, ni de bon tros. La qüestió és molt més simple, i per descomptat, molt més lamentable: el poble valencià, o almenys una part, està orgullós de ser submís, de ser-ho més que ningú. I no de qualsevol manera, ni a un preu determinat, sinó totalment, com si sentira plaer vertader, masoquisme pur i dur, obscenitat infinita. En algunes parts del món, en moltes, es reclama llibertat, però ací no, ací el que s’estila des de fa prou de temps és tot el contrari, per a què reivindicar la llibertat quan és molt més fàcil parar el cul i cridar més, més i més. Doneu-me pel cul. I demà atra vegà, que encara no en tinc prou. És gratuïïïï......D’alguna manera o altra, tota aquesta reflexió recorda una versió mallorquiníssima de la pel·lícula Braveheart, versió d’altra banda que recomane fervorosament. Porta com a títol Guillem Vaigfort i es troba fàcilment al canal Youtube. Jo te donaré pes cul, afirma un dels personatges de la pel·lícula en un moment determinat. Sort que es tracta d’una paròdia, després de tot, a diferència de la pintada descrita, que és real com la vida mateixa, un homenatge a la burrera, definitivament aclaridora del nostre subconscient col·lectiu: als valencians mos mola ser castigats.

Font de Mora, go home!

Haguera estat bé, però que molt bé, dedicar aquesta entrada especial número cent cinquanta a un prohom, a un d’aquells personatges que, per unes causes o per unes altres, són admirats pel secretari que gestiona aquest espai. Però no. No ha estat possible. Aquesta és, tot al contrari, una entrada que s’allunya de qualsevol propòsit relacionat amb els principis d’un costumari que, des de fa temps, té com a norma no valorar la incompetència i l’antivalencianisme com a forma de governar. Una entrada dedicada a un personatge nefast, profundament capbussat en deliris incomprensibles i molt, molt capaç de causar calfreds a qui es mira l’ensenyament públic com una realitat empírica i no com un circ. Encara ara em resulta difícil posar límit a la incontinència verbal que es mereix un home xicotet i cabudet, d’arrels cristianes però posseït per una estranya ira diabòlica que li ha fet, entre d’altres, pensar en xinés més que no pas en català, la llengua que parla i odia al mateix temps. Tot un portent. I per a més desgràcia, pèl-roig, com si també pretenguera retre homenatge al conegut refrany home roig i gos pelut, primer mort que conegut. La comunitat educativa sospira avui tot pensant en el pròxim conseller que arruïnarà els fonaments d’aquest país convertit en gatera i refugi de malfactors.

Camps I el coent

Quan ja pensava que era impossible superar-se i quan ja havia decidit tancar definitivament l'apartat d'antivalencians, va el diari Levante i ens delecta amb la imatge coenta i inclassificable d'aquest senyor. Ho lamente molt, ja que ni la filosofia d'aquest costumari ni els seus benestimats seguidors s'ho mereixen, tot això. Però és que és massa... Només li falta la senyera. I alerta amb els paios que se l'observen pel darrere. Quanta felicitat! Perquè després diguen. Camps, nostre senyor, fanàtic dels Sex Pistols.

Pantalla negra

Per no crear més mala sang en un assumpte del qual cal fugir com de les brases, intentaré ser concís i directe: aquest és l’últim episodi que dedique a la gentola que administra l’ensopiment televisiu dels valencians, segurament el darrer que publique sota l’etiqueta d’antivalencians; un comiat, un silenci crònic en benefici d’aquest costumari i la salut mental del secretari que el gestiona. Perquè no pot ser. Açò no és bo, quanta mediocritat, quina insalubritat social, porca misèria lingüística i cultural, ferum política, tot! Canal 9 causa urticària, malbarata recursos, pot provocar allò que en diuen sensació de patetisme i ridícul perllongat; i és vulgar, extremadament vulgar, tant que fins i tot és capaç de requerir una ordre notarial per desconnectar la TV3 i impedir que alguns valencians ben patidors es lamenten de l’amarga derrota del seu club de referència, el Barça i ningú més. Pantalla negra. I a partir d’ací a sentir bogeries i bestieses per part d’uns locutors estrafolaris que ni tan sols parlen com cal, ni en valencià per descomptat, ni en castellà, Carboni véte ya! Canal 9 és un complex, sí; però d’inferioritat. Un gran espai per a productes de dubtosa professionalitat, un todo vale, nada sobra. Un merder que embruta i contamina. Capaç de tot i més encara: de fer bones les metàfores de l’enyorat Paco Nadal, "la pilota ha fet un ciri" o "el porter ix a per figues". Una estafa impertorbable que, de tant en tant, ens fa endurir-nos, i de vegades enfosquir-nos, tot per ser qui som i per vindre d’on venim. I encara ens passa poc. Res d’adéus ni de records. Canal 9, boicot total.

Les emissions de TV3 al País Valencià mentre es jugava el Barça-Inter foren nítides i francament clarividents

Demagògia de la immigració

A propòsit de la immigració jo no sé si serà bona o dolenta, però sí que és veritat que des que els nouvinguts s’asseuen a les escoles i instituts del País Valencià s’ha recuperat en part una pràctica ja en vies d’extinció per part dels oriünds, això és la de fer xicotets però agraïts presents als professors i mestres que intenten integrar-los en les tradicions i costums de per ací. Demagògia? Potser. Però en qualsevol cas, gens comparable a la que fan els nostres polítics, sempre tan gustosos de jugar amb el que abans era racisme i ara, un eufemisme encobridor: inmigración ilegal.

Fomentant l'ús de la bicicleta...

I ja que parlem d’aparcar i més històries per què no comentar la notícia que publica un mitjà de comunicació: un operari de l’ajuntament, complint ordres del regidor de torn, s’enrossina a colps de martell amb una bicicleta lligada a una farola. Entristeix sobremanera comprovar com passen aquestes coses mentre a Mestalla, el camp del València, els cotxes penetren i ocupen amb total impunitat els jardins pròxims de l’avinguda Blasco Ibáñez. Per no parlar de la famosa doble fila, i fins i tot de la tercera. Curiosa manera de fomentar l’ús de la bicicleta. Sí senyor!

http://www.elpais.com/articulo/espana/farola/elpepuesp/20091201elpepunac_34/Tes

Indiferència total

No acostume a escriure massa sobre aquelles qüestions polítiques el final de les quals és més que conegut, però és cert que de tant en tant m’agrada comentar les derives, sempre les mateixes per desgràcia, que prenen certs assumptes d’estat, com ara la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. M’agradaria equivocar-me però algú dubta que acabaran tombant l’obligatorietat de conéixer el català? Algú creu sincerament que deixaran córrer lliurement pel text el terme nació, vocable més simbòlic que altra cosa? Supose que alguns sí que ho faran, dubtaran, però crec sincerament, que perdran el temps, ja que aquesta és una lluita eterna i solitària sense possibilitat de rebre almoines de cap tipus, ni per la dreta evidentment, ni tampoc per l’esquerra, hipòcrites llegendaris. A l’hora de defensar Espanya, tots els senyors amb corbata del congrés dels diputats, excepte els quatre pobres desgraciats de sempre a qui ningú no fa ni puto cas, s’uneixen de manera indefectible i, tot plegat, pequen de la mateixa llacuna mental: mai no seran capaços d’entendre el que suposa viure en una cultura menystinguda i marginada com la nostra. Així que no ens esforcem d’entendre’ls a ells. No es mereixen tal honor.

Boicot a GQ

No és una broma, és la legitimació definitiva. La revista GQ, referent en el sector masculí, ha seleccionat Paco Camps com un dels homes més elegants de l’any. Entre les seues virtuts destaca “el seu infalible ull per als vestits a mida i el seu toc mediterrani”. Tot un top model, i encara hi ha qui es queixa. Però això no és tot. S’anuncia que una revista referent del sector femení ha posat en marxa un altre llistat de dones elegants... I sí, ho heu endevinat. Rita figura entre les seleccionades. Encara com açò es tracta d'una broma, encara com...

Que bote l'alcaldessa!, que bote l'alcaldessa!...

D’entre tots els esdeveniments que podia haver triat per reprendre aquest costumari no n’he trobat altre millor que el clima de felicitat i bon humor que regna per València actualment. A mi no és que m’agrade alterar l'harmoniosa convivència dels meus paisans, ni tampoc dir una paraula més alta que una altra, però és que no ho puc evitar, cada any em passa el mateix, sempre trobe alguna raó per escriure el que no es pot verbalitzar sobre una festa fallera que, segons els més adeptes, és com veure en persona a Nostre Senyor Jesucrist. La primera invitació a fer-ho em vingué en forma d’unes sentides declaracions d'un il·lustre personatge valencià, Joan Monleon: les falles han perdut la relació amb el veïnat. I la segona, a través d’una notícia el titular de la qual era, si més no, cridaner: Un grupo de falleros exige a la JCF que retire el “bunyol de brillants” a Franco. Quasi res porta el diari. En una festa on no s'accepten les desercions ni les crítiques més o menys amables, no sé quina de les dues sentències s’estamparà abans contra el mur oficial que Sant Josep simbolitza per a les altes esferes governants. Ni l'una ni l'altra arribaran enlloc, això segur. I de mentre, per aclamació popular, Rita continuarà botant en el balcó de l’ajuntament després de cada mascletà. Per a més glòria del sainet!

Reflexió intrascendent

Fent-me ressò dels comentaris que m'heu fet i de la gran sorpresa que ha suposat per a mi que me'ls fereu, us escric ara unes línies amb la sana intenció que continueu llegint-me, tant a mi com a la resta de blogs presents a la pàgina. La veritat és que són molts els temes, les idees i les polèmiques que ens ocupen en l'actualitat. Una de les més destacades és la que afecta l'ensenyament, amb un conseller que s'encabota a impartir una assignatura, la d'educació per a la ciutadania, en anglés. I dic jo, com és possible? Doncs, com diria Ovidi Montllor, perquè vull, per collons. Perquè en aquest País Valencià que tant estimem les coses van com van. Malament en la majoria dels casos, però van, per a desgràcia de tots i totes. Espere doncs, que amb aquesta reflexió tan intrascendent, alguns penseu tot seguit en les xicotetes accions individuals que es poden fer per no resignar-se i per continuar gaudint d'un país tan necessitat de llibertat com el nostre, ben capaç al meu paréixer de tirar endavant sense mirar pèl, amb la consciència neta i amb la naturalitat del poble pla.