divendres, 25 de novembre del 2022

NOCTURN BERLINÈS

L’última aventura de Corto Maltés és una joia meravellosa que discorre entre Berlín i Praga i que a mi, particularment, m’ha servit per reactivar la fascinació que sent per un personatge mític creat per Hugo Pratt i, d’un temps ençà, ressuscitat per Juan Díaz Canales i Rubén Pellejero. No ho dic de broma, és clar. I ho pensava ahir, de fet, quan em vaig quedar clavat i mirant, atentament, una portada bellíssima que tira del clàssic i que resisteix magníficament el magnetisme d’aquest mariner intrèpid i misteriós, si més no, el representant més clar de la figura de l’antiheroi romàntic, sempre amb el cigarret entre els llavis, dels impressionants escenaris dels mars del sud als carrers del Berlín d’entreguerres. I a fosques, sovint a fosques, entre cabarets sòrdids, filmacions i conspiracions prebèl·liques, un clima aterridor i, alhora, preciós, que precedeix una de les desgràcies més grans del segle XX: el nazisme. Any 1924. Així que sí, en efecte, és una joia aquest còmic. Definitivament. Perquè no sempre són joies les lectures de descripcions infinites o les narracions sentides, de vegades, una tira còmica també té la capacitat de traslladar qualsevol a un món de ficció ple de traïcions, de detalls, de colors subliminals, de missatges plens de significat, de ciutats i paratges oblidats i d’ensomni als quals és possible traslladar-se si un llig atentament i es deixa guiar, ja dic, pel codi de silencis i normes no escrites que segueix el Corto Maltés, que no necessita presentació, al cap i a la fi. Es tracta del Corto, què no dir-ne! I el Corto, doncs això, és el Corto, potser la figura de còmic que, ara per ara, al costat d’Astèrix,–sí, senyor!– és tendència i arrasa en les llibreries. Arrasa, en efecte. I no m’ho invente, això. Aquest nou Corto, en definitiva, tira del clàssic, però no és una còpia de l’original. Diuen els autors que han tractat de perpetuar la seua ànima, la seua aurèola. I és cert. Una silueta perfilada, de silencis captivadors, de frases colpidores, atractiu en tots els sentits. «Espero que t’ho hagis passat bé», diu en un moment determinat Adolf a Lise, a la qual cosa ella respon: «De conya. És un paio guapo, simpàtic i té món. L’amic que tothom voldria tenir». 

Tot resumit en una simple frase. Clara i directa, sense més. D’altra banda, la trama és genial, típica i pròpia del gènere estricte en què ens movem: les aventures. Amb un context que sempre atrau tant des del punt de vista històric com des del punt de vista tètric i macabre: l'època d'entreguerres i l'encara invisible figura de Hitler, que no ix representada, però que sobrevola de manera contínua i amb un referent clar que vagareja al llarg de les pàgines d’aquest Nocturn berlinès. Molt recomanable. Al cap i a la fi, què en vaig a dir jo quan, per enèsima vegada, em plante davant una veu i una idea que m’estremeix i em determina cada dia: «Vaig néixer el segle passat».

dimarts, 8 de novembre del 2022

Cerndre

Se sol parlar en llengua, i també en converses informals sobre la matèria, de paraules i expressions boniques i singulars, però sovint es tendeix a oblidar aquelles altres que es consideren difícils o més aviat imperceptibles, bé siga perquè han perdut vigència o bé siga perquè fonèticament presenten una complexitat articulatòria més que evident. I no, no em referisc als embarbussaments, res més lluny, sinó a paraules d’ús corrent fins no fa tant que avui ja formen part de compilacions i manuscrits en què, per desgràcia, el valencià, o el català per extensió, se situa a cavall del romanticisme i de l’extinció. El verb cerndre, per exemple, és una clara mostra del que dic, tant des del punt de vista flexiu com des de l’estrictament semàntic. No debades, el seu gerundi, ‘cernent’, ha derivat en una metàfora bellíssima a partir de la qual un pot indicar que plou a gotes molt menudes que no destorben però que a la llarga mullen. «Està cernent», diuen, de fet, en algunes contrades riberenques. I és genial, la veritat. Perquè tot i que no deixa de ser una perífrasi incorrecta que indica moviment (estar més gerundi), és una expressió preciosa que conviu amb una altra també situada en el llindar de la desaparició sense contemplacions: ‘està gotinyant’, amb el mateix significat. Ambdues amenaçades, en qualsevol cas, per la puixança del castellà i per l’omnipresència de barbarismes execrables com ara llovisnar o està llovisnant. Clar és que sempre hi haurà un terme estàndard: ‘plovisquejar’, però no és d’això del que estic parlant, no, és clar que no. La qüestió ara i ací és explicar com s’arriba al punt que un verb com cerndre, que en termes literals significa passar pel sedàs, es converteix en matèria retòrica amb el temps i s’incorpora, de ple dret, al llenguatge popular valencià. Fàcil. I complicat al mateix temps. Perquè cerndre, en efecte, és un verb que antany utilitzaven els forners de manera totalment natural, amb assiduïtat, no com ara, en què l’ofici sembla patir una decadència accelerada com a conseqüència del canvi de costums i la globalització imperant en forma de franquícies i establiments de restauració i pastisseria. El forner, en aquest sentit, cernia. I ho feia perquè necessitava desapegar la farina abans de fer coques, bescuits o pastissos, altrament dit tamisar. A pleret. Així que és de suposar que les gotes de farina resultants, sempre tan fines i tan pures, foren l’embrió de la metàfora final: està cernent. Però no referit a la farina, sinó a l’aigua fina, com si aquesta també passara per un sedàs abans de caure sobre el terra. En fi. Tot ho certifique ara, estupefacte, quan un amic m’ho fa saber de manera espontània i, quan jo, que sempre tinc l’alerta filològica posada en guàrdia, consulte el llibre d’un altre amic que porta com a títol Paraules en xarxa. I allí que la trobe, exultant, viva, tot esperant que un dia d’aquests ploga de manera intermitent i jo, com a valencià, puga fer servir una expressió que és equivalent, en gran mesura, a aquella altra tan coneguda procedent de l’èuscar: xirimiri. Bonica també, no diré que no. Però no tan genuïna com la derivada del verb cerndre. Cerndre. CERNDRE. Un verb nostre i tan nostre. Un verb a conservar, certament, tan genuí com impronunciable.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...