Corriolet

La soledat es reforça vers el cordó litoral verge, envoltat de dunes i banderes espontànies que indiquen la voracitat del vent. Xaloc que esvalota les ones fins a convertir la mar en una fortalesa inexpugnable que imposa respecte, terror, virulència, i tot. Tot. Bellesa agrest al bell mig dels monstres immobiliaris aberrants que assetgen l’entorn sense escrúpols i a penes deixen espai per al que antany era inaccessible i ara és el pastís que tots anhelen. Sostenibilitat, en diuen. I l’aigua embravida, mentrestant, que ensordeix els sentits d’aquell que vagareja per la vora erigit en una silueta que s’allunya, s’allunya, s’allunya cap al no-res. Misantrop que s’extravia. Però que contempla, alhora, el trenc furiós de la bromera amfíbia, que trepitja també les misèries humanes acumulades a la sorra d’un temps ençà. Símbol del que som, ben mirat, vulgars figuretes de carn i ossos amb tendència a la destruccció dels recursos naturals, o a les immoralitats del progrés, o a les posteriors perplexitats, si més no, de preguntar-nos si en efecte tot això ens pertany, si és cert que és nostre, o si som ben capaços de deixar tal empremta miserable sobre la faç de la terra. Així que potser és tota aquesta boira d’immundícies el que anuncien els núvols negres del firmament. Avancen com les milícies a tort i a dret carregats de tempesta i trons, tan definitoris d’un mes d’agost sempre procliu a mostrar les paradoxes d’un avui joiós i efímer, símbol del turisme i del despropòsit; i incapaç, tanmateix, d’ocultar aquella preciosa parella de corriolets que vola i reposa sobre el tapís daurat, aliena al perquè de tot plegat. Animalets amics. Caminen amb les seues potetes entre closques de cargols i de petxines, entre desfets de canyes i de plàstics. Autèntics senyorets d’un refugi mediterrani amb capacitat d’animar els pensaments. O de capgirar el panorama d’un raconet del país que ja no sent, tan sols divaga al llarg d’uns monticles d’arena des d’on s’albiren, malgrat tot, les esperances i els desitjos, les esperances i els desitjos… Bonic, sens dubte, el capvespre des de la platja de Padur, la màgia d’una llum que ja s’oculta allà lluny en la carena de la vida.