Espècie humana

Com és possible que l’espècie humana arribe a tant, com és possible bastir aquestes bestieses, alçar-les, muntar-les, erigir-les en construccions funcionals i habitacles de vida efímera, símbols d’una època en què ja no importa ser, sinó fer, comprar i consumir sense límits. I com més alt millor, amb més capacitat, vull dir, amb més volumetria. Més gent, més ingressos. L’era de les aberracions. I la mar, enfront! Així que sí. Mire el que m’envolta ara mateix i m’ho pregunte, tot això. Com és possible? Formiguers humans amb drets adquirits i delictes prescrits, hotels destinats a paràsits procedents de tot els racons de la pell de brau, d’arreu del vell continent, vacances de sol y playa, i bosses de pipes al passeig marítim. Escasses alternatives a una depredació que sí, és clar que és similar, resulta terrorisme pur i dur, i amb llicències i permisos. Tot en regla: la fugida sempre cap endavant. Sempre. I ja pot quedar-se un bocabadat davant tal insult a la intel·ligència emocional, tant se val que algun altre espontani és qüestione la discutible sostenibilitat de tal filosofia. Diners de tort fan veritat. Més de cinc-cents apartaments en un sol edifici. I a morir de peu a la costa mediterrània. 100% d’ocupació. Festivals a ple rendiment. 200.000 persones esdevingudes aladrocs. Música que retrona més enllà dels rius i les marjals. Un model que traspassa fronteres i que no s’esgota, què ha d’esgotar-se, sempitern perquè es perpetua generació rere generació malgrat les alertes mediambientals, malgrat les evidències d’hipocresia i falsedat, senzilla rendibilitat econòmica pròpia d’un món que no s’acaba, es reinventa com l’arròs de la paella, cada dia més car, més gourmet, més escàs. I qui vinga darrere, que reme. Resulta complicat, per tot, mantenir el romanticisme entre tanta llum postissa, nits que no són nits, tan embotit tot de ciment que la terra regolfa i brama de foc ocult. De manera que quan un veu fotografies en blanc i negre i comprova, en efecte, que tot açò eren camps, li ve a la memòria que potser les misèries passades eren infames, sí, però amb certes similituds amb les actuals: un engany rere un altre engany. A sang i flama temps era temps. A mode de inflables i hamburgueses, ara per ara. I entretant, fragments virtuals i publicats en paper dels quals se’n desprenen frases similars, d’aquelles que s’albiren més enllà dels núvols grisos i les boires persistents: ‘És cert que alguns oriünds defugen el despropòsit turístic i s’amaguen o es dilueixen entre el caos. Però els agrade o no, és el que hi ha, sense marge per a la reversió ni l’alternativa. Hotels desproporcionats a primera línia de costa, finques de trenta altures, grups de pells pàl·lides obedients i asèptics, el passeig marítim! No hi ha res com les banderes blaves per a justificar l’ensopiment i la banalitat més absolutes. Essència popular trencada sota una falsa llibertat. Llengües foranes que arraconen aquella que encara circula per les venes dels locals… Com pot ser la cosa devastada una imatge icònica del País Valencià?’*. Doncs això, com és possible…

Platja de Sant Antoni (any 2025)

Far de Cullera (anys 50)

*Del text ‘Devastació’, del llibre Premi a la corda (ed.96)