Les dents no es cremen. UN ESTIU, de Clàudia Serra.

Aquest país està mancat de tot, de tot allò que impulse la nostra identitat col·lectiva, vull dir. Amb els vells referents morts o vilipendiats per la burrera i la ignorància més cafre, a hores d’ara, com diria aquell, tot està per fer. Però la realitat és que no sé si és possible. En gran mesura, i aquesta és la gran desgràcia, no res depén d’aquells que ens esforcem dia a dia per viure en català, per escriure’l amb dignitat, per defendre’l davant dels atacs sistemàtics o per estimar-lo, simplement. Hi ha coses, potser massa coses, que no estan al nostre abast. I al cap i a la fi, la nostra particular lluita per la dignitat d’una cultura és la que és: invisible, sense retorn i, molt més sovint del que ens agradaria, boicotejada per les institucions, sobre les quals no afegiré res digne d’una menció especial perquè, en fi, per a què. Credibilitat, cap ni una. Moral, zero. Decència, nul·la. Així que sols estem i sols estarem; en un context de resistència que, de tant en tant, ens permetrà retrobar-nos amb vells coneguts de la literatura com Antoni Gómez i Vicent Penya, amb antigues companyes de carrera com Isabel Garcia Canet, o amb veus tan noves i tan necessitades en el teatre valencià com Clàudia Serra. I ací és on vaig... D’aquesta autora, precisament, és el darrer llibre que m’he llegit: Un estiu. I malgrat que no soc massa aficionat al teatre i els meus gustos personals vagaregen més per les pantalles de cine que no pels escenaris, sí que és cert que m’ha fet molt de goig retrobar-me amb alguns efectes oblidats propis d’aquest gènere: les sorpreses, els trucs, els somnis o la fantasia manifesta del protagonista principal, si de cas el drama principal. Perquè aquesta la història. Estiu de 1978. Càmping dels Alfacs. Tragèdia! Més de dos-cents morts com a conseqüència d’una explosió. Una explosió d’un camió. Cremada, la gent cremada. I un dels supervivents, incrèdul i perplex. La veu principal del llibre. Pep. Ja dic que soc més aficionat al cine. No obstant això, si hi ha alguna cosa que destaque de les pel·lícules que veig, és el guió, els diàlegs, la bellesa del que es considera clàssic perquè mai caduca, perquè és bo, i perquè els personatges interpreten, precisament, com en el teatre. M’encantaria, per tot, veure Un estiu al teatre en un futur, m’encantaria que això fora possible en aquest raconet del país també en el futur, m’encantaria que el respecte pels creadors fora llei i, com no, m’encantaria que el temps posara a cadascú en el lloc que li correspon: els artistes al davant d’un faristol, entonant la veu i les lletres; i els lladres i els delinqüents enfront d’una reixa. Possiblement acabarem tots cremats. Però com diu Clàudia Serra en la seua obra, les dents no es cremen. Així que aquests que tant ens menyspreen ara, passaran pel nostre carrer algun dia...