I allí que ens hem
traslladat, coberts per les nits ja fredes del mes de setembre, sota un cel
enterbolit durant el dia i entapissat d’estrelles durant la nit. Vistes
fabuloses que ens alegren l’existència, mentre un pensa i repensa sobre les mil
i una raons que l’han situat ací, en plena Lapònia (espanyola). Fum de sutja que
emana de les xemeneies que ja ensumen la tardor. I després, l’hivern. Pluja i
neu. Gel a les carreteres i als camins. I nosaltres al bell mig, de moment
abillant la casa, familiaritzant-nos amb l’entorn, proveint-nos de llenya i a
recer del caliu familiar. Tot ben bonic, sí, però també molt sec i molt auster.
Senzill, si més no. A penes fa una setmana, encara... De sobte, renillen els cavalls,
l’un de color blanc, l’altre de color castany, i el de més enllà, de pelatge
bru. El riuet que se sent des de casa i que travessa el poble marca una
separació entre el barri de nova construcció, tancat majoritàriament; i el casc
antic, amb certa vida, amb gent que ens mira i ens saluda en una barreja de
tendresa i estupefacció, sense acabar de trencar el gel: «Los nuevos vecinos, ¿no?». Estem en boca de tots, certament. Però ja
n’hi haurà temps de parlar-ne, d’això. Els xiquets, mentrestant, s’enfilen pels
caminals de terra i brossa, a la recerca d’un final que mai no arriba, que si
ara una era, que si ara una pallissa, que si ara un tancat, que si ara una
densa pineda... Ja de tornada, un oriünd ens para i enceta una conversa al
voltant de la puresa de l’aire i al voltant del fred que fa per aquestes
contrades: «Aquí hace mucho frío, pero mucho,
mucho... En invierno, somos muy pocos, algunos de los que hay ahora se van en
unos días, como mucho en unas semanas». I jo no puc evitar pensar en aquella
pel·lícula titulada La resplendor,
amb un inici pertorbador i molt en consonància amb les paraules d’aquest senyor.
Preparem-nos per a l’aïllament, això és el que m’està dient. És clar que una
cosa és la ficció que a mi em sobrevola i una altra molt diferent l’experiència
engrescadora en què ens hem clavat. No crec que tarde a establir-me
definitivament, per això. O sí, qui sap. Tot dependrà d’unes circumstàncies que
em fan dubtar de tot, però que no em descoratgen. En absolut. Motivat i amb força suficient
per acarar una nova etapa vital que fins ara només m'havia imaginat. Somnis infinits. Només això.
Coses dels romàntics, tanmateix, que no saben mai quan s’acabaran tals somnis...
