dijous, 11 d’agost del 2022

Molí

No s’acaba mai, no. Fins i tot, sembla que es reinventa, que també pot ser, ningú diu que no. Al cap i a la fi, un servidor no deixa de ser un foraster al qual la gent aprecia perquè ha viscut ací durant un any i ha escrit un llibre ben sentit dels que, almenys, desperten l’instint i les ganes dels oriünds per mostrar coses o tresors que fins ara tan sols havia vist des de fora, en qualsevol cas restes d’un passat molt recent o molt llunyà, això segons com es mire. “Ya verás, ya, retrocederás ciento cincuenta años en el tiempo”, em diu la persona que em guia. I malgrat la hipèrbole, no va gens desencaminat, no gens, ja que avui toca el molí, o el que queda de molí, que és molt considerant les circumstàncies actuals i la desídia generalitzada de la societat envers aquest tipus de patrimoni tan en desús però tan extraordinari. Amagat. O valuosíssim, diria jo. Perquè no en deuen quedar molts de molins així, no, molt pocs, o cap, ben mirat, majoritàriament perduts, trencats, silenciats. Oblidats. Però aquest continua en peu, en estat de ruïna, però en peu, i reclamant a crits una restauració que és ben possible amb les ajudes corresponents i que, a més, posaria en valor un paratge de vegetació frondosa i d’aigües de cristall, no debades per ací passa el riu, és clar. El Cabrillas. I encara hi és, la bassa, i tant que hi és. Aigües canalitzades. De fora endins. I quan un hi entra, es queda bocabadat amb tots els mecanismes estratègicament disposats, d’aquells que ja no es veuen en cap altre lloc, de noms inabastables i, sobretot, remots. Tot fet de fusta vella, tot amb el regust d’antany. I hi ha una dalla per segar la brossa, i un parell de serrutxos. I ell, l’hereu de l’antic moliner, que m’ho ensenya tot amb orgull i passió, lliurat al que considera un tresor perquè, en efecte, ho és, és un tresor. Allí es veu la corriola, de fet, la corriola que feia girar la pedra, i la turbina per a la sénia, i una pedra que servia també per a esmolar les eines, i els coltells i les destrals, això sobretot; i els dipòsits del gra. I moltíssimes coses més que no sé descriure però que són fabuloses, amb un substrat de sentiments que fa feredat. I, també, molt curiós, els càlculs i les anotacions de l’antic moliner sobre les parets, que encara s’hi aprecien i que, d’alguna manera o altra, separen la rutina del treball en si de la vida en la llar estricta. Pervivència devastada i fosca d’una forma de vida tan oculta com oblidada, tan imperceptible com imprescindible, tan vital per a les noves generacions, si més no, perquè això és com és, desorientats tots al bell mig d’un consum desaforat que ens fa ennegrir tresors i albirar banalitats que no valen per a res. Per a res. Materialisme incaut. Patrimoni mort. Tan de bo gire de bell nou la roda del molí, ni que siga com a mostra de la història que hem perdut sense a penes adonar-nos-en. Fins als anys setanta del segle XX que estigué en ús. I la costera que fa baixada, o pujada, farcida de verd, pruners i pomers, esbarzers a tort i a dret. I un saüc preciós. I uns gossos que lladren quan veuen que la solitud torna a apoderar-se fins la pròxima visita del passejant atent i fascinat. Perquè no s’acaba mai, no. Perquè avui tocava el molí…





dimecres, 10 d’agost del 2022

Agost

Certament aclaparat per la llau d’imatges estivals que col·lapsen les xarxes socials, m’alce de bon matinet amb la sana intenció d’aportar el meu particular granet de sorra a aquestes dates tan proclius als viatges i a la descoberta de paratges frescos i monumentals enclavats entre muntanyes imponents i platges d’aigües cristal·lines. És el meu cas. Així que em situe, de bell nou, allà on va caure aquella neu tan abundant, en aquell poble que ara presenta les seues millors gales i exhibeix frescor nocturna mentre la calor apreta en les latituds mediterrànies amb temperatures i humitats insuportables per al dia a dia del personal. Però no ací, és clar, perquè ací el clima és sec, i tan sec!, i de tant en tant vagaregen pel cel uns núvols carregats d’aigua i pedra. I les nits són eternes i meravelloses, fresques, amb un cel a caramull d’estrelles que fa les delícies dels passejants a l’aguait de les perseides. Atentament. I, mentrestant, jo somie en el passeig infinit que he fet pel riu i també en el moment d’emoció que he viscut quan he pescat la meua primera truita. Perquè encara no m’ho crec. Un parany que brillava en el fons del gorg mentre el peix l’atacava sense pietat i confirmava que sí, que no n’hi ha moltes, però que n’hi ha i que, en efecte, aquest és el seu particular santuari. I que, per això, cal tornar-les al seu hàbitat. Captura y suelta, que en diuen. Doncs això. I jo, feliç com el peix, que torne a l’harmonia d’un poble on els més menuts juguen a la plaça i els més majors passegen pels carrers i els caminals abstrets per la bellesa del cel. En terra estant, precisament, és d’on s’albira el cim que governa el poble, que presenta aquests dies un aspecte pictòric. Sembla un quadre, però no ho és, perquè fet i fet és real, i tangible, i perceptible. També. I tot s’encomana. Per això, supose, és que va tenir tant d’èxit la presentació en societat d’aquest llibre anomenat El cant de les granotes que tant m’allibera, literatura en format de dietari que la gent diu no entendre per estar escrit en català, però que es valora perquè parla d’un poble que regolfa pau i estima. I respecte. Un poble bonic i vell, tan vell com la història i les tradicions que el mantenen viu mentre l’agost declina i la tardor despunta entre una carena llunyana i del color de la porpra…