Memòries d'un 25 d'abril

Recorde quan el 25 d’abril era per a mi una data assenyalada del calendari i pretenia canviar el món embolicat en una bandera quadribarrada i en una sèrie de consignes corejades al bell mig de la plaça de bous de València. Recorde aquells viatges amb tren en companyia d’altres ingenus com jo que somiaven amb un país que, al remat, no ha fet més que perdre un llençol rere un altre després de cada bugada. Recorde aquella cançó magnífica d’Ovidi Montllor titulada ‘De manars i garrotades’ que retratava els qui, per desgràcia, encara sostenen la vara. I recorde, sobretot, aquell marc incomparable de la Fira del llibre de Vivers que s’esdevenia, i s’esdevé, al caliu d’una data simbòlica precedida pel dia de Sant Jordi, la rosa i el drac, o en definitiva, tot allò que continua arrelant-me a una esperança en forma de lletra escrita i compromís amb el meu poble.

Trobe que és així. No debades, aquests dies de les acaballes d’abril se m’ha remogut tot aquell esperit adolescent i revolucionari i m’he permés somiar de nou en un escenari utòpic que, sovint, m’abraça com un polp i em dessuca tant per dins com per fora. I no tant per aquest llibre titulat Pelayo blues en què jo mateix rememore els dies bons però caducs, sinó pel sentit que té parlar de llibres, literatura i país en un saló d’actes a caramull d’alumnes, poetes i companys d’aula. O allò que se’n diu administrativament personal docent, vaja. Alegries, en qualsevol cas. Alegries. I eufòria generalitzada d’un servidor a compte d’un alumne anònim que rep un premi a Sueca i d’uns moments meravellosos que em fan bategar ara mateix com si el destí d’aquesta terra tan incauta estiguera decidit a morir a peu dret o entre lectures tan delicioses com ara Colombaire, d’Eduard Marco, Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. I un tot de versos i relats aixoplugats sota un vocable mossàrab que ens convida a fruir del camp, la mar, les muntanyes i la vida:

És l’hora de cantar i tindre ganes,

de rebre punys al ring de l’existència,

de mantindre’ns a prop i, en la distància,

permetre’ns el capritx de ser efímers.

Així que, en efecte, per tot plegat ara em ve a la memòria tot allò que ens fa créixer i vinclar-nos a la tendresa com a forma de vida. Perquè és tot just la tendresa el símbol de la resistència, o la clau de les efemèrides nostrades: 23 d’abril, 25... I entremig, la quotidianitat de Rafa Lahuerta i els assistents a un acte entranyable celebrat en una llibreria anomenada Arribada. Perquè el país és allò que passa entre amics, companys i converses inoblidables en ple centre de València... Gràcies, de veritat. I a totes!

Metàfores

No és la primera vegada que parle del concepte cinema paradiso en aquest blog. Ben mirat, es tracta d’una metàfora del progrés que ens ha tocat de viure i un tòpic recurrent si es té en consideració que aquest costumari retrata tot allò que es veu i no es percep, com ara un trinquet en ruïnes o un vell saló d’actes d’un institut històric. No cal dir, d’altra banda, que el concepte en si és el nom que rep una de les obres mestres del seté art, almenys per a qui escriu ara i ací, que soc jo, àlies Secretari. Cinema paradiso, del director italià Giuseppe Tornatore. Això sumat al fet que les evidències que fan tremolar la identitat rebroten cada vegada que presente un llibre en companyia de gent irreductible i resistent a la voracitat del present. Pelayo blues. O temes que es retroalimenten, ben mirat: records ornitològics, colombicultura, bous, joc populars o converses interminables en un aljub reconvertit en bar...; tot afectat, de ple, per la política espectacle. O per les xarxes socials. O pel progrés, que significa més o menys el mateix. Insalubritat. Canonades infectes... Així que sí. Tot em ve a la memòria avui, unes quantes hores després de recórrer una carretera noctàmbula al bell mig de la serra Mariola, en un poble amb ressonàncies fonètiques profundes i precioses: Banyeres. Carrers foscos en el tombant de la mitjanit sota un cel estrellat i net, allà on conviu no sense dificultats la vida silvestre amb la indústria del tèxtil i el plàstic. Poca broma. Però jo, que només em preocupe pels llibres i que sovint acabe situat allà on només acudeixen els militants entusiastes: una biblioteca, per exemple; em convenç que potser ha de ser així, que la resistència és allò que un contempla als peus d’una ermita solitària en una vesprada solitària, o que la literatura és allò que s’obri pas entre manifestos per la llengua i reflexions a cavall de la tristesa i la depressió. O que els meus dels gats que m’acompanyen en un moment determinat signifiquen que la soledat pot ser un clam i una virtut per continuar bregant. Qui sap. Perquè darrerament m’han dit que el blues és una ferida oberta, i de ben segur és així, tot i que jo també vull pensar que és una porta oberta a l’esperança. I que es tracta, sobretot, d'una porta bonica, molt bonica. Bella com la revolta d'un barranc intransitat al caliu de la lluna creixent del mes de març...

Bona gent

Mai no vull que s'acaben. DESPRÉS DEL NAUFRAGI d'Albert Sánchez Piñol

No soc un devorallibres, però devore tots els llibres d’Albert Sánchez Piñol. Tots. Em fan riure, m’ho passe genial i, sovint, gairebé sempre, n’estic pendent del final, i no per saber com acaben sinó per tot el contrari, perquè no vull que s’acaben. És la veritat. I tant se val el tema. M’encanten. I punt. Aquest Després del naufragi, també. De fet, a hores d’ara, dec ser quelcom així com un tripulant del vaixell protagonista: el Lònia, àlies Catalònia; com un pobre i desgraciat blaunoi que actua per inèrcia o, més aviat, que acata per inèrcia, quasi més pendent de l’estil literari del contingut que del contingut en si. Lector obseqüent. Així és. Patrons que m’entusiasmen. I a més, un tot de connexions escampades al llarg de 300 pàgines que apunte fervorosament en el revers del llibre i que em fan revisitar clàssics que mai no moren, com ara aquell que se’n fa dir Jaws i que em sobrevé de tant en tant mentre aquesta nova cacera de Moby Dick –sí, Piñol, s’hi atreveix!– avança entre passions, discussions i reflexions desfermades dels personatges. Ismael dixit: “Mai no van ser uns insurgents que volguessin apropiar-se del Lònia. Però una de dues: o eren molt confiats o molt ingenus”. Frase que va molt en consonància amb aquella que pronuncia el mític Robert Shaw ‘Queen’ quan el gran tauró mossega l’ham i dona la benvinguda a l’infern particular dels qui pretenen acaçar-lo: “No ho sé, Cap; no sé si és molt llest o molt burro”. Tot això. Però és que n’hi ha més. “Els quinqués feien pampallugues. Una campaneta invisible, ves a saber on era, no parava de repicar”, que és com la llum intermitent i el repic de les botelles que es produeix a l’Orca tot just després de la magnífica escena en què es conta el drama del buc Indianapolis. Tauró que ataca i contraataca, com Moby Dick. Però bé...

De Piñol, d’altra banda, m’agraden algunes frases que fa servir: “Vista des de tan a prop constatava que la balena blanca no era exactament blanca; aquella pell lluïa un deliciós color gris perla. Les cicatrius, que s’estenien per tot arreu, eren llargues i sinuoses com lleres de rierols secs”. Espectacular. I m’agrada, sobretot, aquest recurs retòric que dibuixa a la perfecció el caràcter invers del seu llenguatge i de tota l’obra en general. N’hi ha un fum d’exemples: “el capitalisme es basa en l’explotació de l’home per l’home, i el socialisme inverteix el principi”; “aquí tots iguals perquè tothom menja igual de malament”; “El mateix entusiasme que duia els blaunois a aplicar-se en una fita els impedia entendre que aquella fita era impossible”; “I, així, convertien el botxí en víctima i la víctima en botxí”; “...els homes desmesurats desitgen l’inefable perquè és inefable, però no podran aconseguir-ho mai, justament, perquè és inefable”. I conta que contaràs, Piñol es manté persistent fins a un final que és evident, és clar. Perquè aquesta història no ho amaga en cap moment: després d’un naufragi, en ve un altre. I la poderosa càrrega semàntica de la paraula derelicte. Antiherois, remembrances polítiques i literatura prodigiosa. Que bé, que bé, que bé.

RAVATXOL

Un ravatxol és un xiquet entremaliat, rebel, inquiet, espavilat. Un dimoni, vaja. Evidentment, es tracta d’un terme antic, d’aquells que se’n diuen arcaismes. I ara per ara és a bastament desconegut, sense ús més enllà dels records d’aquelles persones nascudes pels anys 40 i 50. Mon pare, per exemple, que obri els ulls quan li dic que hi ha un institut de secundària i batxillerat que se’n diu així: IES Ravatxol. A Castellar-l’Oliverar. —Un institut?, em diu. —No, pare, no. Perquè la bona qüestió és que, a banda de l’accepció general, un ravatxol és un nom, o més aviat el nom d’una barca. I no una barca qualsevol. De fet, se’n podria dir que és la barca més famosa de totes les que solcaven l’Albufera en temps remots, quan el Palmar encara era una illa de canyes i fang, per exemple, o quan els pobles de l’Horta Sud de València encara eren això, precisament: pobles. O poblats, que no és exactament el mateix. Poblats de gent tan llunyana i tan diferent a l’actual que, de veres, costa fer-se a la idea que una frase com la que citaré a continuació, forme part de l’imaginari col·lectiu d’un raconet del país que resisteix en la literatura: “Com cada vesprada, la barca correu va anunciar la seua arribada al Palmar amb uns quants tocs de botzina”. Heus ací. Perquè així és com comença la famosa novel·la de Blasco Ibáñez, Canyes i fang, fantàsticament traduïda per l’editorial Austrohongaresa. I així és, també, com es fa possible que un institut d’aquest tan present postís i moll, reba un nom tan rabiüdament anacrònic, bell i valencià: IES Ravatxol, situat, ja ho he dit, a Castellar-l’Oliverar. Poble del sud de València. Poble —i institut!—, a més, que va tindre a bé, no fa molt, convidar a un servidor a parlar d’un llibre. Un altre llibre! Premi a la corda. Tot un privilegi, el meu. I no sé, potser podria haver-los-ho dit, això, als alumnes: si es publicara ara, tal llibre, sens dubte reservaria un lloc preeminent a escriure sobre un terme preciós: ravatxol; i potser, qui sap, també encetaria una nova secció amb els noms d’instituts valencians més bonics, entre els quals, figuraria per descomptat, aquest. I potser, per tot, no em cansaria mai de reflexionar sobre les belleses que s’obrin al nostre davant quan un parla de lletres i s’adona que la literatura és allò que batega quan es mira per la finestra d’una aula plena d’adolescents i el cel cobreix per complet la immensitat: l’horta impol·luta, les barraques, el camp de tir i arrossegament, o els camins d’horta que abans eren canals d’aigua per on navegava el ravatxol i ara són reductes de puresa resistents a una vida que va molt de pressa, potser massa de pressa, sense a penes badalls per on escolar-se i percebre que, en efecte, el nom d’una simple embarcació és tan meravellós que serveix, fins i tot, per a perpetuar-lo en ple segle XXI i gràcies a un institut.

Premi a la corda

Pels voltants de l'institut encara hi ha barraques tradicionals

Esperances que brollen com un germen

Hi ha qui té un peluix entre els seus principals records d’infantesa, hi ha qui té un cotxe de carreres, o una disfressa de vaquer, o jo què sé, un munt de coses o objectes sobre els quals podríem estar reflexionant durant línies i més línies fins arribar a qui té un llibre, com ara jo, que me n’enorgullisc, de tenir-lo, no debades es tracta d’un llibre fantàstic, mai millor dit: La història interminable. Un llibre que, a més, em transporta a una imatge igualment fantàstica a banda de tendra i candorosa. Nostàlgica, més aviat: aquella del dragó de la sort Fuixur en companyia d’Atreiu sota un cel negríssim cobert d’estels i a les portes de l’Oracle del sud. Quina preciositat! Perquè aquell dragó blanc d'escates rosades era de pelatge abundant i voleiava al compàs del vent, com les idees, com un tren de desitjos i somnis en direcció a la Torre d’Ivori. D’Ivori, d’Ivori, d’Ivori... Viva com uns ulls plens, aquella torre. Retinguda la seua estampa fins avui, fins ara mateix, de fet, de tant com hi he pensat durant tots aquests dies d’hospital assegut en una butaca freda mentre la vida emergia de nou i jo em recreava entre les pàgines d’un llibre que m’ha servit, com antany, per a sobreviure a les tenebres del present. Just! Aquell xiquet que jo era mentre sentia el so de la respiració assistida, o el batec postís de totes les màquines, les gotes dels drenatges, o la gelor i el silenci agònic de les hores fosques... Supose, per això, que cadascú necessita buscar ben al fons del seu dedins el sentit del temps, si més no la manera de combatre el mal quan aquest assetja. I potser, qui sap, aquesta és la raó per la qual alguns ens vinclem al passat, o l’idealitzem, o el veiem reflectit en passatges memorables que ens obrin la ment com quan anàvem a escola i la vida se’ns presentava al davant com un repte majúscul i complex, no com ara, que simplement és real. Heus ací: “Aquell que mai no s’ha passat tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i sense fer cabal de la gana ni del fred... és probable que ara no entengui el que va fer en Bastian”. Però jo, que sí que ho he fet, que cada vegada ho faig més, i que tinc el gran privilegi d’abstraure’m mentre imagine mons meravellosos estampats en els llibres, sí que ho entenc. I no és tan difícil. Sovint, les bones històries em salven de caure en el precipici del desànim i les penúries. I així és com les esperances brollen com un germen... com en el món de Fantasia.

CARNÍVORA, Jordi Colonques (Ed. Bromera)

Hi ha moltes maneres d’arribar a un llibre i a un autor. I entre les més comunes –o més esteses– hi figuren el boca-orella i la referència en algun mitjà de comunicació. Supose, per tant, que és per això que Jordi Colonques i la seua Carnívora han arribat a les meues mans, perquè per una banda me n’han parlat, de Jordi; i per una altra, soc lector assidu dels reportatges i entrevistes que es publiquen a la revista El Temps, potser el mitjà en català més resilient d’entre tots els que tenen com a base el País Valencià. Heus ací. En una de les darreres entrevistes publicades a tal revista, l’escriptor i periodista Xavier Aliaga dissecciona, –mai millor dit, perquè en el fons se’ns parla d’insectes i mosques– a aquest professor de biologia de Vila-real que, ara per ara, deu ser dels pocs que fan novel·la de gènere en català. I és d’agrair, sincerament. Perquè, en essència, sempre ens quedarà el romanticisme militant. O dit d’una altra manera, el plaer de llegir un llibre pel simple fet de fer-ho. Perquè ens mou la curiositat, o perquè simplement ens agrada endinsar-nos en trames, subtrames i personatges que ens connecten amb la gran fascinació derivada d’una història ben contada, més encara si la raó són les mosques, o una plaga de mosques, o ben mirat una sèrie d’ingredients, diguem-ne biològics, que converteixen aquesta novel·la en allò que hom anomena thriller. Thriller biològic, ni més ni menys. De fet, la protagonista principal és una mosca tropical anomenada pseudoterebra, àlies la bichera, a partir de la qual s’articula tot allò que és susceptible de ser criticat o apreciat pel proïsme: la classe política, la Universitat, la sanitat, el turisme del segle XXI, i en darrera instància, la gent, la gent normal i corrent. No sé, llegint aquest llibre m’ha vingut a la ment una de les meues pel·lícules favorites: Jaws, que ací es va traduir com a Tiburón. Potser Colonques n’és fan, no ho sé, però el paral·lelisme és clar. I és que tant allà, a Amity; com ací, a València; tant a la pel·lícula d’Spielberg, com a la novel·la de Colonques hi ha els mateixos patrons, al marge de l’època que separa ambdues creacions. Primer, els diners; i ja després, el sentit comú. D’ací que m’agrade tant llegir per plaer. De tant en tant, un s’endú la magnifica sensació de descobrir que la literatura és capaç de retratar allò que la realitat amaga.

INGRATA PÀTRIA, Martí Domínguez (ed. 62. Proa llibres)

Tan avesat com estic a subratllar, apuntar fraseologia i memoritzar paràgrafs que m’entusiasmen de les novel·les, que va i resulta que d’aquest Ingrata pàtria no n’he anotat cap, i no perquè no m’haja agradat, tot el contrari, sinó perquè m’he endinsat tant en el que es narra —la condemna, els últims dies i l’afusellament del professor Peset l’any 1941—, que se m’ha passat per complet anar més enllà de la pura lectura. Ai! Supose que això es deu, sobretot, a la gran quantitat de detalls que m’han fet submergir-me en el meu món i que ara m’obliguen a recordar i recercar un parell de passatges encastats al meu subconscient. Allò que en queda, que se sol dir. O allò que ara em ve de gust reprendre perquè, al remat, d’això es tracta quan s’agafa una obra literària, de remoure el dedins, de somoure els ciments de cadascú o d’assaborir, ben mirat, tot allò que ens conta un autor, en aquest cas Martí Domínguez, del qual me’n declare fan absolut. Un d’ells, un dels passatges vull dir, és el que narra el mateix Peset, quan de camí a la mort, contempla l’horta de València i es pregunta què se’n farà d’aquella terra amb el nou govern feixista establert després de la guerra. A l’eixida de la presó creix una bella figuera. Un poc més enllà, hi ha una filera de plàtans. I tot seguit l’horta, immensa i pletòrica[...] I tanmateix, què hi fallava, com era possible aquell descens als inferns, què seria d’aquella terra amb els nous temps que venien? En fi. La història es ben sabuda. Repressió i foscor. Pensament únic. Endarreriment i franquisme recalcitrant. Noves generacions que ho frivolitzen tot. I entretant, altres seqüències que ara em criden l’atenció, com ara aquestes que rememoren la quotidianitat dels reus mentre esperen la saca, o la mort sense contemplacions. Alguns, de fet, alguns reus, juguen a pilota: —Ahir, mai m’hauria imaginat que hui estaria ací, i com de tranquil estava, jugant a pilota. El que donaria per estar ara jugant a pilota al trinquet del Penal! I que sorprenent que resulta estar ara ací! Estar ací! En el camió, vol dir, això és en el camió que guia els condemnats a mort drets cap a la fossa comuna de Paterna. Així que qui van ser els condemnats a mort en companyia del rector Peset, per tant? Doncs n’eren tres. I un d’ells era l’alcalde de Sagunt, el meu poble, Antoni Agustí Gil, més conegut com a Casaca, al qual se li dona veu, entre altres, per tal de contar aquells successos esdevinguts a la Puebla de Valverde: Però res més dolorós que aquella traïció de la Guàrdia Civil, que va matar tants joves del poble. Els mataren per l’esquena, i els deixaren podrir-se al sol. I de sobte, a mi em venen a la memòria aquelles vinyetes de Sento Llobell a la magnífica Historieta del Camp de Morvedre, un lllibre ja descatalogat però que, com els bons llibres, retornen de tant en tant. I tot això i allò... Una obra, Ingrata pàtria, que confirma Martí Domínguez com un dels meus autors de capçalera, que mai no falla ni mai em decep, quelcom així com el meu amic Paco Cerdà, del qual és un honor considerar-me amic, és clar, o d’aquell altre, Albert Sánchez Piñol, que va i torna no amb narrativa de no-ficció, que també, sinó amb novel·les gustoses i sempre inquietants. Literatura en estat pur. Literatura per acabar l’any, al capdavall. O recomanacions, només això. Mons que no s’acaben...

Historieta del Camp de Morvedre, de Sento Llobell

UNICO GRANDE AMORE, o aquell país que encara hi és... TONI PADILLA (Ed. Panenka)

Ben mirat, tenia raó. I tant que la tenia. El meu amic David, que durant cinc anys em va recomanar la lectura d’aquest llibre titulat Unico grande amore i jo el vaig ignorar tot esperant que arribara el moment ideal, que ha sigut ara, és clar, ara que em trobe immers en una nova criatura literària en què també es parla d’esport però no com a tema principal sinó com a excusa. L’excusa per a parlar de la veritat. O del que sovint no es pot declarar tan obertament si no és des d’un punt de vista, diguem-ne, innocent. O camuflat, si més no. Camuflat! Però bé. Ja en parlaré més endavant...

El cas és que el meu amic David m'ho va dir, això, perquè ell és un gran paio, del Llevant per a més inri, amb arrels familiars al Grau. I a més a més, professor de llengua. Així que quan ja fa temps li vaig comentar que La balada del bar Torino de Rafa Lahuerta m’havia encantat, de seguida va parlar-me d'aquest viatge per Itàlia a través del futbol a càrrec de Toni Padilla. No debades, la base era la mateixa: la literatura que se’n deriva, que no és poca cosa, més encara si aquesta descobreix el sentit, la passió i l’essència d’un territori molt especial per al món i per a mi, en particular. Unico grande amore. Itàlia! Itàlia! Regió a regió, ciutat a ciutat, club a club. I a bord d’un tren, evidentment. Un narració magnífica que m’ha recordat moments gravats a foc en el meu subconscient, memorables tots, potser ja distants en el temps però plens, com ara aquelles aventures inesborrables per la Venècia del Corto Maltés entre aficionats que anhelaven l’ascens del seu equip a la sèrie A; o com ara aquell agònic però fantàstic trajecte ferroviari entre un miler de comunistes que acabà abruptament a Ventimiglia; o com també el periple entre els periples, és clar: aquelles surrealistes i meravelloses escenes al vell estadi de San Paolo de Nàpols. I ací l’incís. Perquè, en fi, en qüestions de futbol cadascú pot dir la seua, per descomptat, però haver tingut el privilegi d’assistir en directe a un partit de futbol allà on Maradona és un Déu són paraules majors. I punt. I seguit... Què més se’n pot dir? Doncs això, que en realitat aquest llibre és sensacional, una delícia i moltes coses més, però que el millor que podeu fer és llegir-lo i deixar-vos guiar. De ben segur, així és com constatareu que darrere la postal i el turisme de masses que a tots ens sobrevola quan trepitgem un país tan bell com Itàlia hi ha multitud d’històries entrecreuades. Des de les que expliquen una burocràcia infame i alhora entranyable fins les que penetren en una despoblació que no és exclusiva de la Lapònia espanyola, ni de bon tros. De nord a sud.
 

Aquell viatge amb tren...

O dit d’una altra manera, tres-centes cinquanta-cinc pàgines que es fan curtes i es devoren refundació de club rere refundació de club, i plat a plat, i café a café, i gelat a gelat, tot des de les entranyes i les tendreses d’un país que és capaç d'allò més difícil: fer bonica la misèria i la ruïna, o milor encara, fer visible la rutina dels que viuen corpresos pel futbol, per la mamma i per les glòries esportives del futbol patri. Baggio, Pirlo, Conte, Zola, Totti... Roma eterna: “Muchos viajeros se sienten decepcionados cuando la visitan, porque, pese a las altas expectatives, de repente se encuentran en un sitio donde pueden morir atropellados, ver una rata o esperar una hora bajo el sol para entrar en el Coliseo. ¿Qué esperaban, la grandeza del Imperio romano? No han entendido que Roma pertenece a los romanos. Que no es un museo, sinó una ciudad habitable. Que late, grita, se pelea y se enamora”. I el mateix d’altres ciutats: Gènova, Bolonya, Florència, Pàdua, Livorno, Bari, Palerm... Ja dic. Sensacional. Un llibre sensacional.  I amb un pòdcast afegit del meu amic Ignasi. 

Les dents no es cremen. UN ESTIU, de Clàudia Serra.

Aquest país està mancat de tot, de tot allò que impulse la nostra identitat col·lectiva, vull dir. Amb els vells referents morts o vilipendiats per la burrera i la ignorància més cafre, a hores d’ara, com diria aquell, tot està per fer. Però la realitat és que no sé si és possible. En gran mesura, i aquesta és la gran desgràcia, no res depén d’aquells que ens esforcem dia a dia per viure en català, per escriure’l amb dignitat, per defendre’l davant dels atacs sistemàtics o per estimar-lo, simplement. Hi ha coses, potser massa coses, que no estan al nostre abast. I al cap i a la fi, la nostra particular lluita per la dignitat d’una cultura és la que és: invisible, sense retorn i, molt més sovint del que ens agradaria, boicotejada per les institucions, sobre les quals no afegiré res digne d’una menció especial perquè, en fi, per a què. Credibilitat, cap ni una. Moral, zero. Decència, nul·la. Així que sols estem i sols estarem; en un context de resistència que, de tant en tant, ens permetrà retrobar-nos amb vells coneguts de la literatura com Antoni Gómez i Vicent Penya, amb antigues companyes de carrera com Isabel Garcia Canet, o amb veus tan noves i tan necessitades en el teatre valencià com Clàudia Serra. I ací és on vaig... D’aquesta autora, precisament, és el darrer llibre que m’he llegit: Un estiu. I malgrat que no soc massa aficionat al teatre i els meus gustos personals vagaregen més per les pantalles de cine que no pels escenaris, sí que és cert que m’ha fet molt de goig retrobar-me amb alguns efectes oblidats propis d’aquest gènere: les sorpreses, els trucs, els somnis o la fantasia manifesta del protagonista principal, si de cas el drama principal. Perquè aquesta la història. Estiu de 1978. Càmping dels Alfacs. Tragèdia! Més de dos-cents morts com a conseqüència d’una explosió. Una explosió d’un camió. Cremada, la gent cremada. I un dels supervivents, incrèdul i perplex. La veu principal del llibre. Pep. Ja dic que soc més aficionat al cine. No obstant això, si hi ha alguna cosa que destaque de les pel·lícules que veig, és el guió, els diàlegs, la bellesa del que es considera clàssic perquè mai caduca, perquè és bo, i perquè els personatges interpreten, precisament, com en el teatre. M’encantaria, per tot, veure Un estiu al teatre en un futur, m’encantaria que això fora possible en aquest raconet del país també en el futur, m’encantaria que el respecte pels creadors fora llei i, com no, m’encantaria que el temps posara a cadascú en el lloc que li correspon: els artistes al davant d’un faristol, entonant la veu i les lletres; i els lladres i els delinqüents enfront d’una reixa. Possiblement acabarem tots cremats. Però com diu Clàudia Serra en la seua obra, les dents no es cremen. Així que aquests que tant ens menyspreen ara, passaran pel nostre carrer algun dia...

El meu nom és Jeremiah

Parafrasejant parcialment el gran Ortega en un dels seus memorables programes nocturns a la cadena SER, és meravellós saber que vivim en un món en què moltes pel·lícules distintes poden ser la millor pel·lícula del món. No una només, moltes. I encara que això atempte contra tota lògica, aquesta és una total i absoluta certesa. De fet, si he triat aquesta pel·lícula: Jeremiah Johnson; és perquè és una de les moltes que poden ser la millor del món. I no per una qüestió atzarosa, és clar, ni tampoc perquè avui haja transcendit, desgraciadament, la mort del seu protagonista: Robert Redford, sinó perquè per a mi és una de les pel·lícules que van marcar la meua adolescència i, posteriorment, el meu romanticisme ja irrenunciable. No és poca cosa. Un home que marxa a les muntanyes Rocalloses a fer de paranyer, que s’enfronta a unes terres verges i lliures amb tota la cruesa que això comporta, que conviu i després sobreviu als atacs dels indis ordinàriament denominats salvatges i que valora la natura i la soledat com qui valora el pit i el ventre d’una mare. I entretant, una forma de vida que s’allunya voluntàriament d’uns cànons segons els quals tots ens hem de sotmetre a unes convencions o a unes actituds marcades pel proïsme, pel progrés i, en general, per la mediocritat. El gran Jeremiah! O, si més no, l’empenta per estimar i valorar allò que encara no ha estat destruït per l’home. Perquè anys després, molts anys després de veure la pel·lícula, vaig arribar al llibre que li va servir d’inspiració, Mountain man, conegut en castellà sota el títol d’El Trampero. I si he de dir la veritat, això encara em va endinsar més en la recerca de la puresa, l’autenticitat i l’essència de les coses en aparença efímeres però infinites, d’aquelles que un no sap explicar més enllà d’unes línies com aquestes que ara clouen entre valls i muntanyes, entre rius i arbres mil·lenaris, entre búfals, ossos i llops, o entre foc i fum que no és fum, simplement és el guia del senderi. El meu senderi ple d’aigua pura, exactament el mateix que encara em fa somiar...

Collita pròpia. PREMI A LA CORDA. Ed.96.

Els qui em coneixen bé, ho saben, saben com n’estic d’agraït, i de content, i d’emocionat, i de tot. I això ja és prou. Perquè un llibre no és poca cosa. I ja no diguem si el llibre és teu, és a dir, meu, d’un servidor, ben mirat el miracle de l’edició en valencià, no jo, és clar, sinó el producte en si, o el privilegi de veure estampat sobre el paper allò que a un li ronda els pensaments, i allò que es veu i no es percep, i allò que hom considera importantíssim i la resta del món, no, o no del tot. Una rèmora del passat, un conjunt de detalls en aparença intranscendents, que això avui ja no..., em diuen, que això avui ja no, Sergiet. Però, evidentment, no hi estic d’acord. Com tampoc ho està Edicions 96, que a més ha tingut a bé il·lustrar el llibre amb uns dibuixos magnífics de Josep Congost, l’artista, l’arquitecte, l’amic, si més no aquell que ha sabut transmetre els temes que més bé defineixen aquest Premi a la corda en tot el seu conjunt: la hipocresia, el pas del temps, la desmesura, la identitat subjugada, l’amenaça del progrés, el romanticisme que suposa estimar un país amenaçat, i l’heroïcitat de bregar contracorrent. Sí, això sobretot. Literatura crepuscular.

Fa poc, de fet, una coneguda m’ho preguntà, això, em preguntà el perquè de tot plegat, i en concret, també, el perquè d’un llibre com aquest, que de què tractava el que ara brilla en un aparador de llibreria, o entre unes mans encuriosides, o entre uns ulls esbatanats i lliurats a l’amistat i a la tendresa literàries. Gràcies, de tot cor. Tanmateix, jo em vaig quedar mut, parat, com bloquejat. Sense reacció. «Però si tu eres l’autor!!!», em va etzibar. Doncs sí. I mira que la pregunta era senzilla, en realitat el tipus de pregunta que qualsevol que escriu es pot esperar per part d’un lector, o d’una lectora en aquest cas. Quanta raó! Així que, de sobte, em va vindre a la memòria allò que a mi m’agrada anomenar l’espill, el reflex, o la mirada de l’altre. No debades, tots ens fem una idea de la persona que hi ha darrere d’unes lletres, i tots intuïm el pensament de qui emet un missatge; i tots, també, percebem, per extensió, el que amaguen les mirades, o els somriures, o els gestos, o els records, o les salutacions cordials, o aquelles línies tan sentides que s’oculten entre un tot de fugacitats i clarobscurs. Desitjos transformats en paraules i emocions. «Tu de què creus que va?», li vaig respondre. Doncs això... Més o menys ho va clavar. Així que moltes gràcies. Perquè sé que els qui em coneixen bé, segurament també els qui no em coneixen tant; o els qui em lligen sovint, i també els qui mai ho faran per por, prejudicis o simple negativa, em reconeixeran de seguida en aquest llibre, i captaran el seu significat, i comprendran la transcendència d’uns escrits sempre fidels a la llengua del poble, faltaria més; allò que transmeten, el que pretenen, o el que anhelen allí endinsats entre una nit plena d’estels. Premi a la corda.

Hi ha una historieta particular en aquest llibre que atén al títol de «Meló». Meló de tot l’any. Apareix precedida per una de les il·lustracions de l’amic Josep Congost i em serveix ara i ací per comentar una anècdota que m’ha passat avui quan he dut el llibre a classe i els alumnes, els meus estimats alumnes, m’han preguntat què era, això, què era tal dibuix i per què allò que pareixia un coco estava agafat amb una corda i penjat d’un clau. «Un coco? Serà capaç!», i jo he rigut, no ho he pogut evitar. «No, no ho és». Però al marge de la confusió, els he explicat el perquè de tal dibuix i, de veres, ha estat tanta la curiositat, tanta l'atenció, que, ara mateix, estic totalment convençut que no s'ha tractat d'una coincidència, ni de cap casualitat, sinó que més aviat ha estat una senyal. Perquè jo hi crec, de tant en tant. Meló és, de fet, un dels textos d’aquest llibre que he escrit amb més sinceritat, potser el que més em dirigeix cap al més bonic que m’han dit mai sobre allò que escric. Tot i que això, ho haureu de trobar entre les pàgines d’aquesta meravellosa edició.  

«Enhorabona», m’ha dit més tard la persona que més m’estima en aquest món. En fi. Ara ja només puc afegir el que ja he dit al principi d’aquest text, que, en efecte estic molt agraït, i molt content, i molt emocionat, i molt segur de proclamar a quatre vents que un no té tots els dies l’oportunitat de publicar el que el somou i el lliura a la passió per la creació i la vida. O per l’ahir i per l’avui. O per la gràcia d’uns somnis efímers que, cada tant, esdevenen realitat interminable estampats sobre el paper.

 

El llibre serà present a la pròxima Fira del llibre de València (24 abril-4 maig)

Domingo Domingo i Camagroga.

Darrerament, he vist dos documentals de to marcadament valencià. Els dos es poden trobar a Filmin. Responen als títols, metafòrics i magnífics, de Domingo Domingo i Camagroga. I ambdós, retraten un món que se’n va, una elegia ara per ara incompresa en aquest món globalitzat i que, per desgràcia, mai no serà acceptada pels criteris del progrés imperant i demolidor. Els personatges responen amb naturalitat a la bellesa de la vida, són un cant a l’heroisme i una mostra d’honestedat palmària enfront del rendiment immediat i la felicitat postissa que caracteritza el present que ens abat i que ens sotmet. Una elegia, certament. Tot i que el contingut de cada títol acara la desfeta des d’una òptica, diguem-ne, diferent.

Pel que fa a Domingo Domingo, el marc de la càmera se situa en la fèrtil extensió de tarongers de la Plana de Castelló, concretament al poble de les Alqueries, allà on un personatge entranyable i un pèl còmic, lluita per traure endavant una varietat de taronja sorgida d’una mutació en un dels seus camps. La que ell mateix denominarà Domingo Domingo, això és el seu nom, per bé que en un moment donat, de manera molt encertada i irònica, preferisca batejar-la com a Sunday Sunday. Genial, la veritat. Genial, perquè al llarg del metratge s’escolen moments en què l’espontaneïtat, la bonhomia i la contumàcia típica mediterrània es perceben de manera memorable i a través d’un valencià sense artificis ni falsedats. Heus ací unes perles: abans, els homes eren amos de la terra, ara ja no. Abans, el poble en tot el seu conjunt, en vivia plenament. Ara és impossible, abunden les multinacionals, els interessos econòmics i tota una amalgama de complexitats i pirateries que, al remat, arraconen els febles i beneficien els poderosos. Com sempre. El personatge protagonista els qualifica de pájaros enmig de la Fira agroalimentària de Berlín. Sense més. I jo crec que no hi ha terme ni to més apropiat per al·ludir a la desvergonya i la vanitat d’un món que depreda qualsevol espurna d’humilitat i senzillesa. 

Possiblement, per això, és que l’humor no apareix a l’altre documental: Camagroga, la càmera del qual es desplaça cap a l’horta d’Alboraia i dibuixa la seguida menystinguda i amenaçada dels llauradors que resisteixen l’embat de la ciutat de València. Antoni Ramon, la seua filla i el seu net, fonamentalment. Tres generacions aixoplugades sota un malnom que desprén un lirisme extraordinari: un ocell, una merla i un vol entre el cel blau. Els Camagroga. Tanda rere tanda. Sèquies hereves del món àrab. I entremig, el conreu artesà de la xufa. Simetria, perfecció i camps en guaret. Un any sí, un any no. Perquè a l’horta sempre hi ha faena, el paradís de  les cebes, les creïlles, les faves, les tomaques, les albergines... I en paral·lel, també, un drama molt dur i incontestable: un món envellit i en decadència, un paisatge preciós però lliurat a l’especulació i a les prebendes, tristament maltractat. Solcs perfectes de la terra que es mostren, alhora, descarnats i indefensos enfront la banalitat, la incomprensió i l’oblit d’un món que ja és vist com una postal, no com una forma de vida. «Estic cansat», diu el protagonista principal, pell tosca, mirada agra, sense somriures innecessaris ni impostats. Un llaurador. «Estic cansat», repeteix. Realitat amarga d’una injustícia que avança mos a mos. Xamada a xamada. I així fins que la mort visite aquells que veuen la terra com una eterna paradoxa de la vida. Sacrificada i exigent, sí. Però bella, sobretot això, bella. I lliure.

La rebel·lió dels animals

Sobrepassat per la deriva suïcida que pren el panorama sociolingüístic valencià, em refugie de nou en la literatura i rescate alguns fragments d’aquella faula titulada La rebel·lió dels animals que es podrien fer servir ara, precisament, ara, any del Senyor 2025: una colla de troglodites retrògrads ostenta la vara del poder i dicta lleis d’ensenyament que contravenen totes aquelles altres aprovades i consensuades temps era temps, més o menys des que les mòmies del pretèrit antidemocràtic i antisistema de la pell de brau van parapetar-se a les trinxeres a la recerca de la glòria perduda. Però han tornat. Ara és el seu moment. Mediocritat al poder. Despotisme gratuït. Gent obtusa. Dropos de primer nivell. I a més a més, votats majoritàriament en les darreres eleccions. No ho oblidem, això. Votats! Mut i callosa. Així que als llibres, amic secretari, als llibres. Perquè la literatura ens farà lliures!

Em ve a la memòria, doncs, aquells set manaments dels animals de la granja descrita per George Orwell segons els quals, per exemple, cap animal pot dormir en un llit; o aquest altre: cap animal beurà alcohol; o aquest, aquest és el millor: tots els animals són iguals. Sí, es clar. Perquè, progressivament, amb el temps i el decurs tràgic dels esdeveniments, tots els manaments queden transformats a gust d’un porc anomenat Napoleó, per a més inri. Un porc! Prohibit dormir en un llit, doncs? No! Ara Napoleó diu prohibit dormir en un llit amb llençols. Cap animal beurà alcohol? Va! Ara Napoleó dicta que cap animal beurà alcohol en excés. Tots els animals són iguals? On anirem a parar! Ara Napoleó afirma que tots els animals són iguals, sí, però alguns ho són més que altres. Nyas, coca! I amb l’ensenyament igual. El valencià s’ha de protegir? Sí, però amb llibertat!, diuen què. Llibertat educativa. Perquè limitar i vetar l’ús de la llengua en l’àmbit de l’ensenyament argüint tal fal·làcia, tan sols és el primer pas. Prompte arribarà l’estocada, que no és altra que eliminar el valencià com a assignatura. Que no? Total, ¡si nadie lo habla! I als fets em remet. Aquests que manen són els mateixos que ja intentaren tal jugada a Alacant sota el pretext que el valencià ja estava erradicat de la ciutat, com si fora un virus o quelcom per l’estil. Però bé, al seu favor diré que ells no digueren erradicat, erradicat ho dic jo, ells digueren eliminar la imposición lingüística en Alicante, que queda més persuasiu i correcte, pel que es veu. Populisme barat. I desgraciat!

En definitiva, encara que hi haja alguns que juren o prometen complir certes normatives, Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, sense anar més lluny; sempre, sempre hi haurà altres que les modifiquen i les reescriguen al seu gust. Sovint, sempre els mateixos. Així que, en efecte, Sempre ens quedarà la literatura. O el cine. Què no dir-ne. A la pel·lícula Rise of the Planet of the Apes (2011), Cèsar, el simi intel·ligent que encapçala la revolució contra els homes basa tot el seu govern i el seu èxit en una norma simple, en una sola: simi no mata simi. Anys més tard, però, un simi insurrecte amb ínfules d’esdevenir cabdill, evidentment transgredeix tal norma. Res més a afegir, doncs. O sí, un apèndix. Les faules tenen un component moral i alliçonador. Caldria preguntar-se, ara, si alguns polítics saben què és, una faula. Potser no. Potser, simplement, és que no tenen ni idea del que diuen i del que fan, o que no saben llegir, així dit sense ambatges, encara menys en valencià. De res, amics.

Trinquets trencats, 2a edició

Una segona edició? Un llibre sobre trinquets? La veritat és que si m’ho hagueren dit quan em vaig posar a la faena ara fa tres anys no m’ho hauria cregut. O sí, però no del tot. Perquè dubtes sobre el que volia fer, no en tenia; però dubtes sobre la recepció dels textos que hi he deixat escrits, sí. I molts. El principal era si els lectors comprendrien que aquest no és un llibre únicament sobre trinquets, cosa que em preocupava; i el segon era si aquests mateixos lectors serien capaços d’enllaçar la seua temàtica amb el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció com ara el nostre. País trencat. O quelcom així. Dubtes resolts, en qualsevol cas. En primer lloc, perquè després de tota la correguda trobe que s’ha produït una simbiosi entre els dilemes dels lectors i els dilemes d’un servidor, de tinta present. I en segon lloc, perquè malgrat no ser, jo, un entusiasta de les exposicions públiques, les coses han vingut rodades, és a dir, que no han sigut pocs els col·lectius, ajuntaments o llibreters que han demanat una presentació del llibre en les seues respectives dependències. Creieu-me, ha estat així. Així que supose que aquesta és la raó de pes per la qual, a hores d’ara, el llibre ha entrat en una segona edició. Visca! I satisfacció profunda, és clar. Perquè, tal com he dit al principi, fa tres anys no m’ho hauria cregut. Ni de bon tros. Què ha passat, doncs? En fi. Imagine que els trinquets valencians són com el país que els allotja: invisibles, marginats, abandonats, maltractats... però resistents, al cap i a la fi. De manera que res no em faria més feliç, a partir d’ara, que molts veieren capgirada la seua situació d’oblit i decaïment: de negre a blanc, si més no. I res no em faria més feliç, en conseqüència, que el llibre que vaig somiar amb la més gran de les il·lusions quan començava les meues singladures literàries entre muralles escrostonades, es perllongara en el temps com una mena de cant popular. Trinquets trencats. Però testimoniats, almenys. En definitiva, mostres de resistència i dignitat.

Gràcies a totes i tots.

Entrada actual
del trinquet de Sagunt.
Tancat a pany i clau.
(Fotografia inèdita)

Darrera presentació del llibre.

Un descàrrec emocional. LA PROMESA DELS DIVENDRES, de Rafa Lahuerta (Ed. Drassana)

Bo, doncs ja ho he fet, ja me l’he llegit, vull dir, si més no amb la mateixa celeritat que em vaig llegir Noruega, amb la mateixa avidesa i interés que vaig arribar a La Balada del bar Torino, i amb la mateixa passió i tendresa que em suscita endinsar-me, de bell  nou, en totes i cadascuna de les pàgines que escriu aquest home anomenat Rafa Lahuerta i Yúfera. Ara en forma de confessió, o de redempció, més aviat, perquè això és, sens dubte, La promesa dels divendres, no una novel·la, no, sinó una confessió, un descàrrec emocional, una revisió contínua dels pecats, els penediments i les fatalitats comeses per un adolescent de divuit anys orfe de pare i empeltat a una ciutat que ja no existeix més que sobre el paper: València. València! Així que sí. Aquesta és la conclusió. Cal ser molt valent per escriure certes coses, però sempre hi quedarà l’honestedat, heus ací; i evidentment una història íntima plena de ferides que supuren i es tanquen, que supuren i es tanquen. I que captiven, és clar, i que corprenen, i que esborronen, i que paguen la pena, i tot, absolutament tot. No deu ser fàcil parlar d’un pare esdevingut en ídol i en miratge amb el pas dels anys, tampoc deu ser fàcil revisar aquell viatge a Barcelona per a presentar Noruega, i en general, no deu ser fàcil confessar les coses que no va confessar l’autor quan tocava, i que ara confessa gràcies a un ofici com el de l’escriptura. Perquè eixir airós de l’encontre amb tal conflicte intern demostra com és de difícil aquest ofici. Dosis d’humilitat. Obert, passional, vivencial, punyent, commovedor. Difícil, en definitiva.

En efecte, tinc alguns criteris a l’hora de valorar si un llibre em resulta imprescindible o no. I el primer i principal és que em transmeta ganes d’escriure a mi mateix. La promesa dels divendres n’és el cas. Quin goig, de veritat. Potser és una exageració —ho és!—, però ara mateix trobe que per Lahuerta seria capaç, fins i tot, de fer-me seguidor del València C.F. Història viva d’una ciutat i d’un club que, pàgina rere pàgina, el redimeixen dels seus desencisos, que actuen com a matalàs d’un vagareig sempre lent, l’home tortuga!, sempre dubitatiu, sempre deutor d’unes reflexions tan anònimes com obertes en canal. Tan necessàries per als qui ens és inevitable somiar i plorar a llàgrima viva. Llegir Lahuerta sempre és un plaer, un privilegi en aquests temps de franquícies, progressos diversos i globalitzacions morals. Llegir autors tan francs, evidentment, també és una sort per als valencians, i un badall d’esperança entre els deliris de grandesa que aquest present ens mostra d’una manera tan impietosa i procaç, tan cruel. Algun dia m’agradaria conversar amb ell, per tot, declarar-li la meua més sincera admiració, compartir bagatges i aprendre’n, aprendre’n molt, però crec que això només serà possible, i tant de bo siga així, quan me’l trobe casualment en algun carrer perdut de la seua benvolguda ciutat, o en algun indret destruït d’aquest país tan ensopit i tan submís, allà on encara s’amaguen els batecs d’una realitat amarga colgada sota les cendres d’un present dur i postís. Sobretot això. Postís. Potser arriba el dia. O potser no. No ho sé. De moment, em conformaré amb llegir els seus llibres...

De tres coses no t'has de fiar...

 

És curiosa la hipnosi que produeix la pluja quan cau de manera immisericorde sobre les teulades dels pobles valencians i un seu, rendit, al seu sofà amb un llibre entre les mans. Contrasta cruelment amb l’estampa de tots aquells que no poden permetre’s tal luxe i pateixen i patiran els efectes dramàtics d’un fenomen meteorològic de llarga trajectòria en aquest país d’ofrenes banals i himnes submisos i esclaus: la gota freda, o el que hom convergeix ara a denominar dana (depressió atmosfèrica en nivells alts). Sacseig directe i literal als ciments de tot un poble. O la comprovació en directe i en primera persona dels límits de la qualitat humana, que és, si més no, una manera de fer literatura o de descriure la frustració i la fúria de tots aquells que han afrontat la solsida de les seues cases i les seues famílies amb molta més pena que glòria, la veritat. Estat absent. O directament incompetent. Mentides i més mentides. Cacics provincials obtusos! I al bell mig, entre anades i vingudes a cases d’amics necessitats d’ajuda, la lectura d’un títol fabulós, Llum de febrer d’Elisabeth Strout, potser l’única manera vàlida de fruir en aquests dies de tragèdia i caos en què, d’altra banda, les altes esferes tracten d’eixir reforçades amb maniobres que ningú no ha demanat. O sí. Rei babau? Sempre hi ha qui aspira a tenir la consciència tranquil·la a costa d’enganys i falsedats, sempre. I en aquestes, sempre va bé recordar aquell refrany tan valencià que diu allò de les tres coses, això és, de tres coses no t’has de fiar: del rei, del temps i de la mar. Nyas! Potser per això, cert personatge rep el nom del preparao. Potser. Qui sap. Vergonyes colgades sota un urbanisme cínic i depredador. El canvi climàtic, diuen què. Però en fi, al capdavall jo l’única cosa que sé ara mateix, amb el soroll dels helicòpters de rescat com a rerefons, és que llegir em fa pensar en un món complex però millor. I que fins i tot entre les runes, un pot trobar la bellesa i l’esperança del país que fórem i seríem si ens deixaren en pau d’una vegada o d'una puta vegada, remarque, tot siga per allò de ser contumaç i fidel a aquest present de cumulonimbes i màquines de cosir desfetes entre el fang. 

Aspecte dels núvols el dia 27 d'octubre
sobre la mar de Sagunt

Bellesa entre el desastre a l'Alcúdia
el dia 1 de novembre  

ELS DIES BONS, Aina Fullana Llull (Ed. Bromera)

 

El que més m’agrada, sobretot, és que aquesta novel·la me la va recomanar un alumne del C-1 poc sospitós d’enarborar banderes i prejudicis al voltant de la llengua i la pàtria. Un alumne neutral que es prenia les classes amb gran interés i que prompte va començar a buscar materials que ompliren el buit immens que tenalla, sovint, les aspiracions de normalitat sociolingüística que tant ens agradaria als professors. I no, no sé com va arribar, ell, al títol que ara desglosse, Els dies bons, però «m’està agradant molt, però molt», em va dir. «I això que està escrita en mallorquí!». Així que com tantes altres vegades que he obert un llibre perquè, d’alguna manera o altra, ha estat atacat; o perquè algú me n’ha parlat amb espontaneïtat i sense voluntat d’imposar-me res, vaig encetar aquest recorregut en tres actes per la Mallorca profunda, és a dir, per la Mallorca que no ix als periòdics i per la Mallorca allunyada de les postals cristal·lines, els abusos britànics i l’esquerra de Rafa Nadal. Manacor blues. Perquè és allí, exactament, a Manacor i voltants, on es desenvolupa majoritàriament l’acció d’una novel·la tan addictiva com les drogues que sacsegen els protagonistes: Xavi, Martina i Ariadna. Cadascun des d’un punt de vista. Cadascun amb el seu drama particular. I, mentrestant, unes pàgines que es devoren entre dialectalismes que m’han fet retrobar-me amb allò que un dia em va corprendre amb més o menys assiduïtat: doblers, devers, xerrar, pus, al·lot, nin, forasterum, horabaixa, foravila, qualcuna i, sobretot, cag en Déu. Però això no és el millor de tot, el millor és que l’autora de tal frenesí autodestructiu els protagonistes del qual transiten a cavall dels dies bons i els dies dolents, té a penes 27 anys, potser massa jove, però no per això exempta de narrar amb exactitud i tendresa allò que un dia va ser normal i ara es veu com una rèmora poc tecnològica i sense la química del present. Quinqui, si més no. Perquè tal com em va dir aquell alumne, «em recorda els anys vuitanta, quan jo tenia divuit anys». I alerta que ara, tant ell com jo, voregem la cinquantena, una edat suficient com per parlar amb nostàlgia d’una època que ara ja es veu remota, de color ocre, rància en alguns aspectes, onírica fins i tot. Oh, aquells meravellosos anys! D’ací el títol de tot plegat. Els dies bons. És clar, que per a descobrir-ho, hom haurà d’endinsar-se a les seues pàgines, ni que siga a costa d’estudiar valencià en una escola d’adults que creix amb aquestes recomanacions d’alumne a professor, atenció. I no a l’inrevés. I la sensació fascinant d’anar fent camí gràcies a una tal Aina Fullana Llull, de la qual en sentirem a parlar anys a venir... Genial.

TRINQUETS TRENCATS (Càtedra de Pilota Valenciana-Ed. Bullent)

Les motivacions per a escriure aquest llibre foren moltes: antropològiques, literàries, romàntiques,... Ara, passat un temps i vist el resultat final, puc assegurar, a més, que l’esperança que tenia quan em vaig plantejar dur-lo a terme era la de veure revertida la situació de marginació d’alguns dels trinquets que descric i desglosse en les seues pàgines. Un total de quinze, començant a Sagunt i acabant a Tavernes de la Valldigna, i entremig altres com Casinos, Alzira, Carcaixent, Oliva, Almoines, Palma, Vilallonga, , Rafelcofer, l’Olleria, Algemesí, Alginet, Alcoi, Villar del Arzobispo i la Vilavella. Tanmateix, i per desgràcia, no. Perquè aquella esperança no és que no s’haja satisfet, sinó que es podria dir, fins i tot, que ha anat a pitjor. Ni un trinquet, de fet, ha millorat. Cap ni un. I en efecte, a hores d’ara, novembre de l’any 23, tots continuen exactament igual com els vaig deixar: abandonats, isolats, oblidats, trencats. D’ací el títol, Trinquets trencats, una obra editada per Bullent i la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València de la qual m’agradaria dir, tan sols, una cosa: no és una obra que parle tan sols de pilota i trinquets, no, res més lluny, sinó que prenent com a referència aquest món tan endogàmic i restringit dibuixa la deriva suïcida que, sovint, pren aquest país pel que fa als seus trets més profunds, la seua identitat, més aviat. És a dir, el trinquet com a base i fonament per a explicar el procés d’empobriment i globalització al qual es veuen sotmesos els països en vies d’assimilació i extinció, com ara el nostre, sense anar més lluny. I la constatació diària que la situació no tornarà mai a ser la que era, endinsats a cor què vols en una voluntat popular que rema sempre en sentit contrari al desitjat per alguns, sense ganes ni empenta d’afrontar un problema que acabarà convertint-nos en carn d’uniformitat. Malgrat tot, no és una obra per a plorar, és una obra per a enfortir-nos i prendre consciència, escrita des de la més absoluta tendresa. Respecte reverencial. Perquè estem sols, sí, però de vegades això és un avantatge. No valen les mentides, no es necessiten ajudes, no hi ha res a perdre, en conseqüència. Així que endavant. Aquest és, simplement, el diagnòstic que sempre havia desitjat fer. Les entranyes d’un poble que ho veu tot però que no percep res. Tant per a bé com per a mal.