El meu nom és Jeremiah

Parafrasejant parcialment el gran Ortega en un dels seus memorables programes nocturns a la cadena SER, és meravellós saber que vivim en un món en què moltes pel·lícules distintes poden ser la millor pel·lícula del món. No una només, moltes. I encara que això atempte contra tota lògica, aquesta és una total i absoluta certesa. De fet, si he triat aquesta pel·lícula: Jeremiah Johnson; és perquè és una de les moltes que poden ser la millor del món. I no per una qüestió atzarosa, és clar, ni tampoc perquè avui haja transcendit, desgraciadament, la mort del seu protagonista: Robert Redford, sinó perquè per a mi és una de les pel·lícules que van marcar la meua adolescència i, posteriorment, el meu romanticisme ja irrenunciable. No és poca cosa. Un home que marxa a les muntanyes Rocalloses a fer de paranyer, que s’enfronta a unes terres verges i lliures amb tota la cruesa que això comporta, que conviu i després sobreviu als atacs dels indis ordinàriament denominats salvatges i que valora la natura i la soledat com qui valora el pit i el ventre d’una mare. I entretant, una forma de vida que s’allunya voluntàriament d’uns cànons segons els quals tots ens hem de sotmetre a unes convencions o a unes actituds marcades pel proïsme, pel progrés i, en general, per la mediocritat. El gran Jeremiah! O, si més no, l’empenta per estimar i valorar allò que encara no ha estat destruït per l’home. Perquè anys després, molts anys després de veure la pel·lícula, vaig arribar al llibre que li va servir d’inspiració, Mountain man, conegut en castellà sota el títol d’El Trampero. I si he de dir la veritat, això encara em va endinsar més en la recerca de la puresa, l’autenticitat i l’essència de les coses en aparença efímeres però infinites, d’aquelles que un no sap explicar més enllà d’unes línies com aquestes que ara clouen entre valls i muntanyes, entre rius i arbres mil·lenaris, entre búfals, ossos i llops, o entre foc i fum que no és fum, simplement és el guia del senderi. El meu senderi ple d’aigua pura, exactament el mateix que encara em fa somiar...

Rovellet, figura mítica i perdurable

Natalio i Rovellet en aquell
dia memorable al trinquet de Torrent.
Foto: Lluís Llapissera 

No, no vaig conéixer el Rovellet més enllà d’una conversa memorable entre ell i Natalio al caliu del trinquet de Torrent allà per l’any 2018. Però amb això, ja en vaig tenir prou. Vull dir, que només amb aquella vesprada, ja em vaig adonar de l’abast humà d’un home que va faltar fa uns dies amb 93 anys. Pilotari clàssic, un dandi dels trinquets, n’han dit; i principalment un mite dels que deixa solatge en una societat com la nostra, tan desnonada i necessitada de referents clars i amb capacitat de conferir-li personalitat. La seua, una gran pèrdua, en efecte. Perquè, pel que es veu, i cal dir-ho ben alt i ben fort, el Rovellet era un fenomen, un fenomen en tots els sentits. Un senyor per dins i per fora. I a l’allau d’articles, recordatoris i homenatges pòstums que s’han escrit aquesta setmana em remet. Tots escrupolosament tendres i literaris. Heus ací un exemple. De manera que què en puc dir, jo, ara. Doncs que de tot això, me’n vaig adonar aquell dia a Torrent, no debades vaig ser testimoni privilegiat d’un parell de detalls molt exemplificatius. El primer, els gitanos. I vosaltres direu, els gitanos? Doncs sí, no deuria resultar extraordinari en aquestes altures de la vida parlar-ne obertament, però resulta que a Torrent el coneixien tots i, el millor de tot, és que tots li guardaven una absoluta veneració mentre vagarejava, no ja només per aquell trinquet situat al cor del barri del Xenillet, sinó també pel carrer. Un afecte natural, del bo, del que pesa, del que aporta harmonia i convida a qualsevol a creure en les delícies de la vida. «Mira, mira, el tio Rovell», deien. «El tio Rovell...». En fi. Sensacional. I d’una elegància palmària, a més a més. Perquè aquesta és l’altra. Si alguna virtut s’ha destacat del Rovellet per damunt de qualsevol altra és que era l’elegància personificada. Un pilotari sense màcula. «No se ensuciava el tío, nada, ni una mancha...». O quelcom així va dir Natalio, aquell dia, mentre recordava partides i desafiaments històrics entre ell i el seu amic. En done fe. I tant! Així que, per tot, trobe que caldria ser-ne conscient de la dimensió de tal decés. Amb Rovellet, i això és el que ens hauria de fer pensar a tots, se’n va un dels grans, l’última llegenda viva de la pilota, el darrer dels que custodien la galeria de Pelayo, sa casa; un cavaller amb majúscules del nostre joc nacional. Pel que va representar, doncs, pel que deixa d’herència gloriosa als pilotaires que vindran i, sobretot, sobretot, per allò que se’n diu, de tant en tant, com a convenció però que ara és real, això és que hi ha persones que, amb la seua sola presència, fan millor el lloc en què vivim. Figura perdurable. DEP.

   

Rovellet, l'última llegenda a dir adeu
de la galeria de Pelayo

No ix, però assegure que tots estaven mirant al Rovellet 
en aquesta foto

Fuster

Foto: Espai Joan Fuster (Sueca)

Supose que tinc l’obligació moral d’escriure’n alguna cosa. Al cap i a la fi, gran part dels textos que escric se’n senten deutors. I com a hores d’ara, és 21 de juny de 2022 i s’han complit trenta anys de la seua mort, doncs això. Escriuré per ell, sí, per Joan Fuster, del qual, a més a més, la nostra benvolguda Generalitat ha tingut a bé celebrar el centenari del seu naixement. Any Fuster i tot. Ves per on. Així i tot, que conste en acta que no em feia una especial il·lusió dir-ne res. I no perquè no admire les lletres del mestre de Sueca, que no és el cas, res més lluny, sinó perquè com haguera dit ell mateix: tinc altres coses més importants a fer, entre altres escriure un recull de contes que em lleva la son des de fa unes setmanes i del qual no he pogut avançar res per una sèrie de menesters que no venen al cas. Però bé, digressions al marge, la bona qüestió és que enguany he tingut un alumne que ha fet un treball sobre Fuster. I vulga o no, no me n’he pogut estar de dir-ne la meua. En primer lloc, perquè ha fet un treball excel·lent. I, en segon lloc, perquè tot s’ha emmarcat en un temps en què als embogits per la identitat com jo, se’ns apareix Fuster fins i tot a l’hora de fer les nostres deposicions. Així que no fotem. Fuster sí o sí. Agrade o no. Malgrat tot i malgrat ell mateix, que fa tres decennis que fa malves i reposa tranquil allà en el cementeri del seu poble, Sueca, potser un dels pocs reductes que queden d’una llengua desballestada i inconnexa, marginal en molts sectors i endinsada en un procés de descomposició evident. País bilingüe, diuen alguns, però no sé fins quan de temps, això considerant que el bilingüisme, ara dit plurilingüisme, haja existit mai per als qui parlen només en castellà. Però què en farem, cal assumir-ho tot, no diré que no, ni que siga per certificar que aquell home, aquell intel·lectual tenia raó en moltes de les coses que deia, i per això era un intel·lectual, perquè deia veritats, i les veritats incomoden al personal, tant en el seu temps com en l’actual. I com a tal, se silencien, no siga cosa que algú amb més categoria que els nostres insignes representants se les prenga seriosament i tinguem un problema gros. Això és! D’altra banda, no sé què haguera dit Fuster sobre els temes d’actualitat valencians o sobre els actes d’homenatge a la seua persona. Però m’incline a pensar que li la pelarien de dalt a baix, i que sense immutar-se s’haguera limitat a estar allí, a sa casa, vestit amb pijama, i bevent, i fumant. Jo només dic ara que en els meus temps universitaris, un professor va contar un episodi al qual li done certa càrrega de veracitat. I és que, en certa ocasió li preguntaren, a Fuster, què en pensava del colp d’estat de Tejero l’any 1981, que què haguera passat en cas d’haver triomfat. A la qual cosa ell contestà que, per la seua part, haguera fet el mateix de sempre, és a dir, que ell haguera continuat escrivint, amb Tejero o sense Tejero. Perquè, fet i fet, així és com es guanyava la vida. I ben mirat, molt millor això que servir hamburgueses en una franquícia, ausades que sí. Perquè cadascú fa el que sap. O el que pot. O el que li deixen...

Paco Cabanes, el Genovés (31-7-2021)

Tot un privilegi!

No es pot explicar en paraules una mort com la de Paco Cabanes. I, segurament, tot el que vinga a continuació en aquesta mena d’obituari es quedarà curt i molt curt, tan pressionat per la tristesa i el dol que no crec que puga dir res més del que em permeta l’emoció. El país, el nostre país, sempre estarà en deute amb el Genovés, potser l’única figura llegendària que mai cap valencià, cap ni un, s’ha atrevit a discutir. I no perquè la seua estela fora objecte de polèmica, res més lluny, sinó per tot el contrari, és clar, perquè tot el món el volia. Molt. Moltíssim. Tant que les llàgrimes se m’apoderen quan ho dic. Però és que era real, collons!, molt real. Un mite en majúscules. Un tot en si mateix. L’home honest a qui tots saludaven quan apareixia pel trinquet, la identitat col·lectiva d’aquesta terra i, evidentment, la noblesa expressada sense falsedats i amb la naturalitat pròpia dels cavallers i homes de bé: «com va això?». No res més. Particularment, vaig conèixer Paco quan presentàrem a Sella (la Marina) aquella historieta gràfica sobre la seua trajectòria esportiva i sobre la seua vida, en general. I he de confessar que estava nerviós, molt nerviós. Em passa sovint, això, sempre que presente algun llibre. Però la diferència aquella vegada fou que el meu nerviosisme no venia pel fet de parlar en públic, ni tampoc pel fet d’explicar el que escric, no, no; sinó pel fet de conèixer en persona el pilotari que m’havia captivat des de ben menut en el trinquet del meu poble, Sagunt; i, tot plegat, també, per la sort i el privilegi de poder estar allí, just allí, assegut al seu costat, escoltant la seua veu i contemplant, al mateix temps, el rostre expectant d’una gent que l’observava atentament i es delia per mostrar-li la seua absoluta admiració. «Gràcies Paco, gràcies». «Visca la pilota i visca el Genovés». Això li deien contínuament. I és cert, de veres que ho és. Crec que mai no he vist mai tanta gent donar-li les gràcies a algú amb tanta emotivitat, lliurats totes i tots sense condicions ni martingales modernes al seu Déu particular. Gratitud en estat pur. Xiquets, joves i vells. Tots, absolutament tots. Que bonic deu ser això. Que bonic! En una altra ocasió, li preguntaren a Paco com portava el fet de ser un mite. I la seua resposta fou grandiosa: «jo he fet sempre el que més m’ha agradat, jugar a pilota, no puc dir una altra cosa». Sens dubte, un resum molt franc i molt senzill del que era i ja sempre serà per a tots els valencians. L’antiheroi per excel·lència, potser el màxim exponent del romanticisme popular d’aquestes terres, la figura que transcendia molt més enllà del seu espai natural. Perquè no tan sols els trinquets es queden orfes de la seua presència, no, també es queda orfe tot un poble. Així que va per tu, cavaller. I per tot el que ens has donat i oferit sense demanar res a canvi. Com fan els més grans. Francesc Cabanes Pastor, el Genovés. Que la terra et siga lleu.

Genovés i Genovés II. Les meues condolències 
més sinceres.

Batiatto i el teatre romà de Sagunt

D’artistes, per desgràcia, se’n moren molts al llarg de tot un any. Alguns pesen menys, alguns altres més. I Franco Batiatto estava entre els segons, almenys per a mi. La raó? Molt senzilla. Quan era menut, mos pares em van dur a veure’l actuar al teatre romà de Sagunt. I allò fou tan grandiós, tan magnífic i tan digne de recordar que, fet i fet, va entrar a formar part del meu vagareig per la vida a mode de solatge inesborrable. En aquells dies llunyans, a més a més, el teatre del meu poble encara no havia encetat el viacrucis arquitectònic i judicial derivat de la seua polèmica rehabilitació i, en conseqüència, seure en aquella càvea vella, decrèpita i farcida de pegots de morter franquista era un martiri insofrible que els espectadors aguantaven estoicament a fi de no ser jutjats com a traïdors de l’antic Imperi Romà. Però, és clar, amb Batiatto, això era una inconveniència molt fàcil de sortejar. Un detallet, en podria dir ara. Perquè era tal l’energia que encomanava, tal el seu ritme i tal la seua varietat de moviments estrafolaris que resultava impossible romandre assegut. Com els dervisches turners che girano, si més no. Així que tots alçats, en definitiva. I tots ballant al ritme d’una figura siciliana que es menjava l’escenari i que no necessitava, en absolut, cap ni un dels paradigmes artístics de bellesa i formació que tant de talent han desaprofitat tant ara com adés. No. De fet, era un personatge escanyolit i desgarbat, i amb un nas aguilenc que feia feredat. L’antiartista! I malgrat això, un dels més grans. Tan gran que durant els dies que actuà a Sagunt, la seua veu ressonà amb moltíssima força al meu dedins, en part perquè aquell cantant era un torrent de vitalitat, i en part, també, perquè aleshores jo vivia en un pis amb vistes al castell des d’on es contemplava tota la muntanya i tot aquell teatre, tan descobert com indefens, tan màgic com necessitat d’una reforma a l’altura de la seua història. Ho recorde perfectament, tot allò, com recorde també que, anys després, alçaren una finca davant del meu pis que, malgrat tapar la vista fabulosa de l'obra d'art per excel·lència del meu poble, mai pogué fer-me oblidar el pas de Franco Batiatto per l'escenari local. I així fins avui, quan la seua mort m’ha fet escoltar, de bell nou, aquelles cançons fabuloses. Una vecchia pretone, con un cappello e un ombrello di carta di riso e canna di bambù...

Seria molt bonic...

Seria molt bonic que Genovés II guanyara l’Individual d’Escala i Corda de pilota valenciana. Sens dubte, representaria un acte de justícia poètica per a un jugador que ho ha donat tot per un esport que no sempre l’ha correspost com es mereix. I no parle només de les derrotes que l’han acompanyat en el camp merament esportiu, sinó també de les batalles que ha hagut de lliurar amb les lesions, llargues i dures, tot un martiri que en condicions normals, ja deurien haver-lo sentenciat a contemplar les partides com a espectador i no com a jugador. Genovés II, tanmateix, és l’últim romàntic de la pilota. I això és tan cert com que no hi ha cap altre que entenga aquest joc popular des de la perspectiva del cavaller, és a dir, des de la perspectiva de qui entra al trinquet com qui entra a un temple sagrat, a mode de ritual, agraït per poder representar encara un món en crisi permanent que es dirigeix, tant per a bé com a per a mal, cap a la insulsa i trista estandardització dels esports de masses. Però ja vorem, diuen els cecs! Somiar és debades... De moment, Genovés II ja ha fet el que ningú s’esperava que poguera fer: eliminar l’actual campió, Puchol II. 60-45. I de manera incontestable, a més a més, traient a relluir el manual que mai no falla davant aquesta mena d’envits: calma, intel·ligència i col·locació en detriment de la força bruta. Unes armes que, a hores d’ara, les utilitza com cap altre pilotaire del panorama professional. Amb l’experiència, d’altra banda, que li atorguen els seus trenta-set anys. I amb la seguretat de qui ja no té res a perdre perquè ja ho ha fet, i demostrat, tot. Així és. El següent rival de Genovés II serà un jove de la inesgotable pedrera de les Valls (Camp de Morvedre), José Salvador, qualificat darrerament com un pilotari ortodox, amb una pegada descomunal, fort i vigorós. Així que no, no ho tindrà fàcil el rest de la Costera. Perquè aquesta època ja no és la seua. I ja no res és igual que quan començà a pilotejar ara fa vint anys, encara amb l’ombra de son pare amerant tots i cadascun dels trinquets d’aquest país tan desagraït amb els seus símbols. Tot ha canviat, per desgràcia. Avui, les maneres reculen en favor de la potència, els recursos tècnics es dilueixen pel camí de la contundència, la picardia perd terreny enfront del colpeig devastador... En altres circumstàncies, qualsevol es posicionaria a favor d’un pilotari com J.Salvador, jove de vint anys, realitat incontestable, potser futur campió, l’esperança d’un poble de llauradors com Quart de les Valls que s’enorgulleix de la pilota i en fa gala cada diumenge en el seu carrer natural. Però, ves per on, el destí ha dit que no, que sobre les lloses del trinquet encara juga un mestre que s'ha de respectar. Clàssic entre els clàssics. Perquè, en efecte, seria molt bonic que José Cabanes, Genovés II, guanyara l’Individual d’Escala i Corda. I molt literari. I molt just. I també molt noble. Així que va per tu, amic: a per totes! L’Olimp de la pilota t’espera amb candeletes...

Puchol II, present i futur de la pilota

Caiguda d'escala

Sí, en efecte, no hi ha dubte que el present i el futur de la pilota valenciana passa per les mans de Francesc Xavier Puchol, més conegut en els trinquets com a Puchol II, un jugador extraordinari, compromés amb l’ofici, un jove de Vinalesa que atresora el millor repertori de la nissaga que va iniciar son pare allà pels anys vuitanta en ple cor de la comarca de l’Horta de València. Un pilotaire elegant i calculador, que representa, a més a més, tot allò que la pilota mereix i necessita: transmissió i professionalitat. Fa goig veure jugar aquest pilotaire, la veritat. Potser influeix el fet de trobar-se’l en un trinquet ple de gom a gom, en una partida d’aquelles que creen afició i enfrontat a un escaleter exquisit que no necessita presentació perquè el seu nom ja ho diu tot: Genovés II. Tot això és cert, i també moltes altres coses, però calia remarcar-ho per a entendre millor l’abast de partides com la que ahir 11 de juliol em va situar en el trinquet Tio Pena de Massamagrell (l’Horta). Un pilotaire que perdia 45-25 i que ho tenia tot en contra, més que negre, però que no es rendia, tot al contrari, continuava en la brega, sense a penes marmolar al mitger que l’acompanyava, sense un mal gest ni cap recriminació, constant, plàstic, molt tècnic, amb una varietat de colps que alguns dels qui sovint fan fotografies valoren com el que és, un art, si més no l’art de colpejar la vaqueta amb la gràcia dels més grans, amb un classicisme contundent. 60-45, resultat final. Perquè Puchol II és el número 1, incontestable, molt capaç d'omplir trinquets caiguts en l'oblit, molt capaç també d'enfervorir els més menuts del seu poble, que l’admiren perquè en part se’n deuen identificar gràcies a la seua alegria i motivació. La gent, l'afició, nota aquestes coses, ja ho crec que sí. I els més menuts també, evidentment. Ja ho pot ben dir, per tot, el món dels trinquets, que ha trobat una nova figura a la qual seguir amb determinació. Ja li ho poden agrair aquests temps incerts on jugadors genials com Puchol II sorgeixen del no res més absolut, sols i sense ajudes. Com sempre, per altra banda. Cavallers bragats que caminen amb fermesa sense que ningú recompense com toca el seu esforç i la seua tenacitat, dedicats en cos i ànima a la pràctica d’un joc arrelat al poble però històricament maltractat. Un joc que, en definitiva, lluita per sobreviure entre les aigües fosques i deshonestes del progrés i la uniformitat que ens envolta. Endavant, per tant, Francesc Xavier Puchol. Perquè ja no hi ha marxa enrere. El teu camí ja és imparable.

Partida espectacular amb resultat de 60-45 per als rojos

Per si voleu seguir la marxa de la Copa Diputació, que conclou diumenge al trinquet de Llíria:

http://www.pilotaveu.com/article/14471/puchol-ii-i-monrabal-assoleixen-la-final-amb-una-gran-remuntada

Mor Bernat Capó, essència costumista

Coberta de l'últim llibre de Bernat Capó

Fet i fet, era l’inspirador d’aquest espai virtual, de retruc també l’inspirador del meu particular recull de costums en paper, Costumari de records (ed. 3i4). Sens dubte, un referent literari de primer ordre i també un home de país. De País Valencià, per descomptat. Malgrat tot, un escriptor força desconegut, d’aquells que se’n diuen locals, un autor modest dels qui se’n parlarà anys a venir per la qualitat dels seus judicis, per la profunditat de les seues reflexions i, tot plegat, pel lirisme dels seus textos sobre cultura popular. Sí, Bernat Capó ha mort, tot un escriptor, tot un periodista, cronista de Benissa, rovell de l’ou de la comarca de la Marina. Una gran pèrdua. El seu darrer llibre era el tercer volum del Costumari Valencià, una xicoteta joia que tancava la trilogia publicada per l’editorial Bullent, potser la seua obra més coneguda, allà on es recopilen totes aquestes peces assagístiques tan exemplificatives dels quefers valencians, dels seus hàbits i tradicions, dels seus costums ancestrals i vius, encara, en molts casos: pilota valenciana, ploradores, prunyons, salmorra, blavor, raïm de penjar... i moltíssimes més. Durant un temps, no hi havia més que Bernat Capó entre les meues predileccions literàries, de llengua fina, de vocabulari ric, amb un estil periodístic i amè molt punyent i molt recomanable. En certa mesura, em recordava a aquell altre autor també poc conegut que es deia Llorenç Millo i que solia freqüentar els trinquets, sobretot per la senzillesa i tendresa que desprenien els seus llibres, un exemple d’honestedat semàntica per on traspuaven, i traspuen, les artèries més pures de l’idioma. Tot ben farcit d’uns recursos que a mi, particularment, sempre m’han agradat: la ironia, els refranys, les comparacions, la transmissió vertadera del llenguatge planer i popular. l'humanisme en general. M’haguera encantat conèixer Bernat Capó. No ha estat possible. Però sempre tindré els seus textos. I la seua obra romandrà per sempre en aquestes latituds mediterrànies, deutors tots els valencians de bé de la seua implicació amb el territori i amb unes estampes pobletanes que algun dia ressorgiran com en un intent pòstum de desxifrar la nostra identitat col·lectiva. Ara només queda agafar el seu llegat, ja que com assegurava ell mateix parlant del seu últim llibre “si hi ha cap costum que no hi siga, l’haurà de recollir un altre”. Doncs això. Descanse en pau, senyor Capó. I estiga vostè tranquil allà en la terra celestial. La seua herència, la nostra riquesa. Gràcies, moltes gràcies.

Cruyff

Poc em coneixen aquells que dubtaven que no dedicaria una entrada d’aquest costumari al mite per excel·lència de tots els barcelonistes de cor, Johan Cruyff, un gran entre els més grans, el jugador i entrenador a qui molts devem vesprades glorioses i nits màgiques de futbol que ja mai més no tornaran però que es mantindran per sempre en la memòria dels aficionats. L’últim romàntic d’un esport globalitzat i convertit en un espectacle mercantil. Un geni i un revolucionari les formes del qual causaven conflictes constants en l’entorn d’un club acostumat a autodestruir-se quan les coses marxen bé i l’equip fa partits espectaculars. Evidentment, si haguera de triar el moment de màxima emotivitat del Barça de Cruyff em quedaria amb el gol de Koeman a la final de la Copa d’Europa del 1992. Un moment històric, talment com el gol impossible de Bakero contra el Kaiserslautern CF, o com la remuntada històrica davant la Juventus al Camp Nou, o com les quatre lligues consecutives guanyades, algunes, a última hora i amb una càrrega de sacrifici molt característica d’un equip històric embrió de l’actual. Això sense cap dubte. Els culés sabran de què parle. Els qui hem patit i ens hem alegrat amb el Barça de Cruyff mai no podrem oblidar algunes de les seues pinzellades més emblemàtiques, com tampoc el fet que canviara dos aspectes essencials: la tendència derrotista del club i, tot plegat, l’hegemonia de l’etern rival, el Reial Madrid. Tinc moltes imatges gravades d’aquella època. En destacaré dues: una molt famosa, la de Cruyff eixint de la banqueta després del gol de Koeman, a Wembley. I una altra molt amagada. Jugaven el Barça i l’Sporting de Gijón. L’equip asturià va fer tres gols al Camp Nou, tot un èxit. Però el Barça en va fer set. Vaig veure aquell partit en un bar del meu poble, en companyia d’un gran amic fins i tot més barcelonista que jo. I la conclusió la posà el cambrer, un madridista recalcitrant: “Que gran és el Barça, xe!”. No cal dir res més.

Gràcies Vicent Martí

Els mitjans de comunicació s’han afanyat a dir que no era el moment, ni el lloc, i que fins i tot fou una falta de respecte, però el cert és que les paraules que Vicent Martí va dirigir als assistents Fórum Europa. Tribuna Mediterránea, van aconseguir un efecte sense precedents, dites amb vehemència i en la llengua del poble, el valencià. I clar que no era el lloc, ni el moment, però pregunte jo: quan és el moment? I quin és el lloc? En fi, preguntes retòriques. Acostumada com està la benestança local a envoltar-se de llepaculs i a dir que ací tot són flors i violes, ja era hora que una persona corrent, un llaurador conscienciat vomitara tota la fel acumulada al llarg de tants anys en el camp valencià. Potser, el vertader problema de tot plegat és que les estructures empresarials d’aquest país, inclosos els mitjans de comunicació, estan encara avesats a l’obediència oficial, a la submissió política i a la genuflexió més absoluta cap a l’amo i per a l’amo. Potser. Però sens dubte, aquest és un problema que no té el senyor Martí, ni ell, ni els milers de valencians que durant tant de temps han continuat fidels al seu poble i al treball digne, enganxats al carro de la llengua i la cultura sense rebre res a canvi, només merda, insults i degeneració com a pràctica habitual, no debades eren, érem, la pitjor de les espècies, catalanistes irredempts, mals valencians que no compreníem ni aplaudíem el progrés irrefrenable de la Comunidad, l'avanç cap a la glòria celestial de prohoms tan honorables com Camps o Rita... Diuen ara que aquest llaurador de l’horta d’Alboraia va posar-los a tots en el mateix sac. I què? Segurament, a ell, com a llaurador, també el posaren en el mateix sac en la defensa del transvasament de l’Ebre. Perquè dic jo: algú va donar veu als llauradors valencians que opinaven que tal magna infraestructura era una estafa? Ho va fer algú? No. La resposta és no. Així que ara, per bé que no agrade, uns quants hauran de menjar-se les crítiques i les paraules altisonants. Perquè això és el que han rebut molts mentre ací manava qui manava i balafiava el que balafiava. Com se sol dir, que cada pal aguante sa vela. Que proven de la seua medicina. Per als valencians de bé, el senyor Martí no és altra cosa que un model a seguir, un exemple i, sobretot, sobretot, un bon llaurador, que cuida la terra i en viu. Pel que a mi respecta, estic molt satisfet de comprar creïlles que vénen del seu hort, orgullós de perpetuar un ofici mil·lenari que forma part de la nostra identitat i que es mereix el major dels respectes com a veïns d’aquest racó del món que es diu País Valencià.

Ovidi Montllor, vint anys del mite

El meu particular homenatge a Ovidi Montllor havia d’arribar més tard o més prompte. Una veu poderosa, atraient, forta com el brancam dels arbres, arrelada a les entranyes del poble. Ja fa anys que escolte Ovidi. De tant en tant, mentre vaig fent camí, mentre treballe, mentre creixen les criatures del meu viure. Companyia fidel que esperona els meus ànims i atenua els esforços i els sacrificis, que obri un espai líric al meu dedins per on s’escolen les mediocritats i les impertinències del discórrer de la vida. Ovidi és als llavis, l’autodefensa necessària, com un drac de foc. Sempre és present mentre evoque els racons més purs d’aquesta terra i els forats més recòndits de la mar. Fa vint anys de les seues vacances. I ens va deixar peces tan plenes com les que es recullen en la magna obra musical dedicada al poeta Joan Salvat-Papasseit, tota una al·legoria de l’amor, de la llibertat, un cant sublim per a escoltar en calma, amb llum tènue i amb la capa de màgia que hi pertoca. Un regal per als amants...   

POSTA

Del vaixell de les veles de zèfir

un irradiador de proa

ha xuclada la sang del sol morent al mar.

Rovell d'ou destriat en galledes de fusta.

Sitges s'aquieta en verd i en blau i en blanc.

I la terra s'emporpra en la costa granada.

Del vaixell de les veles de zèfir ara arriba una veu:

Mariner mariner

si pren vol la gavina

allunya't del rocam

que el vaixell de les veles de zèfir

bell corsari

se'n va.

Carregat a coberta del reflex de la lluna.

Pepe Sancho, el nostre Pasqualo

Coberta de la versió cinematogràfica
d'El virgo de Visanteta
dirigida per Vicent Escrivà 

Sí, Pepe Sancho era el blavero més il·lustre, potser dels pocs amb certa projecció intel·lectual, però també era un gran actor, cosa que diluïa clarament les seues dissonàncies lingüístiques, sempre allunyades del raciocini i del rigor que exhibia dalt dels escenaris, on destacava per les seues brillants interpretacions. Certament, era un dels grans. I ara, tant per a bé com per a mal, serà recordat com un dels valencians més distingits, conegut tant per les extravagàncies i els escàndols que va protagonitzar en el món del xafardeig, com pels papers que brodava en exitoses sèries de televisió. En una de les últimes, de fet, Crematorio, donava vida a un personatge molt definitori del país que tenim els valencians, un home avar, sense escrúpols, corrupte i especulador, capaç de tot amb tal d’aconseguir poder econòmic i influències polítiques, en definitiva un clar exemple de la fauna que avui pobla i governa les institucions d’aquestes terres conegudes com el levante español. Encara ens passa poc! Tanmateix, si aquest costumari ha decidit fer-li un raconet en la secció dels prohoms, és pel seu paper cabdal en dues pel·lícules senyeres de l’audiovisual valencià, això és El virgo de Visanteta i Visanteta esta-te queta, dos sainets de caràcter eròtic i costumista que s’han convertit en preades joies de col·leccionista per a més glòria del seu autor, l’escriptor de Sueca, Josep Bernat i Baldoví. No hi ha dubte, per això, que si els valencians tinguérem una televisió com cal, aquesta setmana deuríem gaudir de bell nou d’aquestes joies no aptes per a miops d'ànima, estrets de cervell i devots de la tristor, però com que RTVV ha estat saquejada i destruïda i la seua llarga nòmina de professionals acomiadada sense pietat, ara toca assaborir-les mitjançant aquest enllaç providencial que ens proporciona un tal Rafaxis al canal youtube. Atenció al moment que Pepe Sancho, en el seu paper de Pasqualo, és soterrat al cementeri de Favara com a conseqüència dels seus tràfecs sexuals amb Visanteta, fatídics al capdavall. Memorable la copla que li dedica el poble i que reproduïm ara en homenatge a un actor controvertit però brau, molt brau, sempre de cara, com els autèntics valencians:

Era un xic guapo i polit,

honrat i treballaor,

complia com un rossí

amb més collons que el Montgó:

“Morires sacsant, tirant sempre avant,

com moren els nostres ací per Llevant”

Adiós Pasqualo Benlloch,

seràs el rei de Favara,

si hagueres frenat un poc

no te cantaríem ara:

“Morires sacasant, tirant sempre avant,

Com moren els mascles ací per Llevant”

Pep Gimeno "Botifarra"

En una terra poc donada a l’amor propi i enfonsada en la derrota permanent, sempre és d’agrair l’esclat de sobtoses revolucions capaces de capgirar, ni que siga per uns segons, el curs irrefrenable dels esdeveniments. Personatges nascuts enmig de les tenebres que segueixen el camí marcat pels mites i no els importa en absolut l’anacronisme que els envolta ni els tòpics que els ofeguen; homes solitaris que sempre miren al davant i es llancen a l’abisme per gràcia popular... Tot pareix indicar que Pep Gimeno “Botifarra”, cantaor d’albaes, jotes, romanços i diferents cants arrelats al poble, representa, ara per ara, el darrer exemple valencià d’aquest romanticisme arcaic que esborrona les consciències i assaona els sentiments. Un autèntic espectacle de veu i d’emocions que ens renova la utopia i les ganes de bregar entre somnis impossibles, un home viu que ha vingut per a quedar-se disposat a encomanar-nos la força que el segueix i, tot plegat, a demostrar-nos que mentre hi ha empenta hi ha esperança. Perquè mai no és tard per a caure en el respecte i la coherència que es mereix aquest territori nostre tan preocupat pel materialisme i el progrés. Per molts anys més, doncs, Pep “Botifarra”, nou prohom d’aquest espai i nou miracle d’aquest país. Gràcies.

Diada d'Estellés

Ara que s’ha posat de moda per la blogosfera rendir homenatge als prohoms valencians que més han elevat el conreu de la llengua catalana, com és el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, m’ha vingut al cap el dia que vaig assistir a la representació de Coral Romput al teatre Tívoli de Burjassot. Era un divendres, a la nit. I encara que resulte políticament incorrecte dir que em vaig sumir en un son profund, aquella fou la realitat, ni més ni menys. Però no vaig ser l'únic. Al cap i a la fi, allí hi havia presents éssers terrenals, persones no gens sospitoses de militar en cap de les batalletes d’aquesta terra ingrata amb els seus referents literaris. Gent del poble, en definitiva, la gent que evocava Estellés i la gent que segurament el continuarà llegint, reverenciant i escoltant una vegada darrere d’una altra. Perquè paga la pena, sempre paga la pena obrir Estellés i trobar que parla el teu mateix llenguatge i el teu mateix sentir. Valguen per això, aquests versos triats a l'atzar com a exemple: M'he aturat una mica. Em suava la mà. La mà se m'apegava, escrivint al paper. No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol; estic sol en ma casa. Això és tot, companys.

Homenatge a Enric Valor

Posats a escriure sobre un lingüista de la talla d’Enric Valor, no se m’ocorre res diferent al que possiblement avui, 22 d’agost, s’escriga per les bitàcoles i espais dedicats al conreu de la llengua catalana. En tot cas, només un detall, i ben dolorós, el record de la seua mort, aquelles fotografies dels periòdics en que el fèretre del cèlebre escriptor es passejava pels voltants del paranimf de la Universitat de València, el seu refugi intel·lectual i tal vegada l’únic organisme d’aquestes terres mediterrànies que l’ha reconegut com cal. Perquè no ens enganyem. El País Valencià, o més aviat, el Consell Valencià, és un desgraciat referent pel que fa al menyspreu dels seus intel·lectuals, un exemple d’oblit sistemàtic cap als qui més l’estimen i un expert en esborrar els intents per endreçar aquest corpus lingüístic nostre que tanta colps rep dia rere dia. Podríem, per això, fixar la vista a Catalunya, o fins i tot a Balears. Sens dubte, seria tot més fàcil, si de cas un poc més agradable. Però no. No hem d’oblidar que la batalla és ací, a València, allà on tants altres prohoms en el foment de la llengua han estat bandejats i, d’alguna o altra manera, esborrats. Destruïts. Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Ovidi Montllor... Si més no, Enric Valor és l’última gran figura d’aquesta cadena. I mentrestant, els valencians seguim a la nostra, admirant el folklore inofensiu de les falles i la processó del corpus, aplaudint els despropòsits institucionals, ignorant els atacs constants a una cultura i una llengua que, malgrat tot, aguanta i resisteix. Definitivament, aquesta és la terra dels miracles. Però bé, tampoc cal lamentar-se tant, que ja en tenim prou. Ara que m'he quedat més ample que llarg, adjunte una anècdota que em va passar una vegada a classe arran de la lectura de la rondalla El dimoni fumador. L'alumnat, majoritàriament avorrit, anava llegint en veu alta la història fins que un passatge va fer canviar la seua actitud:
(...)-Xe! Tampoc no saps què es una pipa? I fumar, saps el que és?
-Pipa... fumar...
-Fumar és beure fum. Tu no n'has begut mai?
-És clar que n'he begut -féu el dimoni-. Allà avall on nosaltres vivim no hi ha res més que foc i fum. Però no dóna mai gens de gust.
-Ací és una altra cosa: ací cremem les fulles d'una planta plena d'oloretes, i n'engolim el fum i se te'n puja al cap i te l'ompli de meravelles; et trobes en el paradís terrenal.
-Vegem, vegem -digué el dimoni pressós
Porra li allarga l'escopeta sense soltar-la de la culata.
-Fica't el canó dins la boca. L'he carregada d'aqueixa herba. Tu xucla-li fort. (...).

Tot el grup va demanar acabar la rondalla, plenament capbussat en la lectura. Perquè després diguen que els joves no s'interessen per la literatura...

Guardiola en essència

Encara és hora de gaudir. Pep Guardiola és un prohom. Sens dubte no deu ser fàcil mantenir la serenitat quan des del centre de l’imperi emanen rucades llastimoses i incongruències lamentables. El sentit comú, la grandesa de deixar sense arguments als que provoquen sense pausa, als que mostren impotents les misèries dels seus crits. Que bonic sentir lladrar a tots aquests mediocres personatges mentre de fons s'escolta el meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí; quin plaer veure com s’endinsen en vocables de vulgar presentació: el villarato, el canguelo...; i s’acullen obedients a les essències ràncies nacionals, a una grande y libre, a la casa comuna de l'avorriment i l'amargor més absoluta. Que els vaja bé amb els seus dilemes. Quina llàstima de gent.

MEMORIAS DE UN BEDUINO EN EL CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, José Antonio Labordeta

Ara que Labordeta ha faltat i que tots, tots, han reconegut la bondat i sensatesa d’aquest senyor i prohom aragonés, potser és un bon moment per recomanar un dels seus darrers llibres, Memorias de un beduino en el congreso de los diputados. Una bona mostra de la integritat d’un cantant, escriptor i polític que, a banda de tot això i molt més, també ens deixà passatges antològics com el famós ale a la mierda, sempre dedicat a la gentola que pretenia i pretén administrar-nos i/o ensopir-nos les nostres consciències col·lectives. De vegades, de fet, no va gens malament recordar que si alguna cosa no sobra en aquest país dit Espanya per alguns o Nación de Naciones -pfff- per uns altres és precisament això: claredat. I Labordeta la tenia. El reconeixement que li han mostrat no és debades, en aquest sentit. Un respecte ben merescut el seu. Desapareix un senyor de to planer i costums amens, un home del poble, així com sona, ja ho crec que sí.

Cent anys per en Bausset

Apareix i desapareix per diferents actes en defensa de la llengua, avança lent però ferm, parla poc i amb claredat. Cada dilluns ens regala una nova crònica al diari Levante en forma d’impressió, d’impressions d’un aficionat a la pilota valenciana. Desprén un aire popular, segur, sempre disposat a seguir bregant pel que creu just i necessari, per allò que ens representa. És un home fort i digne, subterrani al paréixer de Joan Fuster i homenot segons Santi Vallés, el filòleg que ens el va mostrar en la seua vessant més humana i més compromesa. Ara farà cent anys, un prohom. I com a tal, rebrà un homenatge en el lloc on es refugia cada vesprada de dissabte, a València, en la llotja del trinquet Pelayo, allà on els mites s’engrandeixen i les entranyes d’aquest poble valencià respiren sense pors ni prejudicis: Josep Lluís Bausset, un gran entre els més grans.

http://www.pilotavalenciana.com/index.php?/weblog/extended/bausset_el_deg_dels_cronistes/

http://www.levante-emv.com/panorama/2010/02/17/bausset-100-anys-lhome-subterrani/679555.html

http://www.levante-emv.com/deportes/2010/04/12/partida-molt-rapida/695444.html

Ha mort Mikel Laboa

A Mikel Laboa el vaig sentir per primera vegada en La Pelota Vasca, la piel contra la piedra. Per damunt de la pel·lícula, també molt recomanable, sobretot ara, estava la seua veu, una autèntica font d’arrelament a la terra i al poble. Recorde, per exemple, que mentre passaven les escenes d’aquell documental de Julio Médem i també mentre els agents polítics, periodístics i socials donaven la seua opinió sobre el conflicte basc, sobreeixia un cantautor que en certa manera, em recordava als que tenim a casa, a Raimon, a Llach, a Ovidi. Les seues composicions, referents indiscutibles de la cançó en èuscar, tenien un destacat exponent en Txoria Txori (L'ocell), encara que hi havia moltes més peces que lluny de despertar rebuig o odi o qualsevol altra manifestació d’intolerància envers tot allò que no sone en espanyol, suscitaven lluita, inspiració, amor, i tantes altres qüestions ben candents i necessàries en l’actualitat, com ara la tolerància envers la cultura popular feta en una llengua minoritzada i diferent a la que ens atabala en els mitjans de comunicació. Com no, el millor homenatge que es pot fer a un músic de tal calibre és fer-lo renàixer escoltant de bell nou els seus cants de llibertat.

SER JOAN FUSTER, 33 visions sobre l'escriptor

Creia haver llegit prou sobre Joan Fuster, també creia haver pensat molt sobre els seus escrits i, sobretot, creia haver superat el desgast de comprovar com s’esborra la seua figura, desconeguda avui per gran part del país. Creia i creia moltes coses més. Però es veu que no, que encara no havia cregut prou i que em faltava un llibre més, Ser Joan Fuster, trenta-tres visions sobre l’escriptor, un llibre en forma d’entrevistes i en forma de visions, de visions de l’home, de la persona del poble que s’amagava darrere l’intel·lectual. Possiblement si Fuster haguera nascut a Frankfurt o a París o fins i tot a Múrcia, seria un referent i es parlaria de la seua grandesa literària, de la seua ciutat i de la seua dimensió com a home de lletres. Però Fuster era de Sueca, un poble de llauradors que s’expressava en valencià i que fa quaranta anys encara menjava rates de marjal. No s’entén massa bé com tingué la gosadia de posar-se a escriure enmig d’aquell panorama, sense pausa, persuadint, despertant consciències als valencians d’aleshores, més preocupats per sobreviure que no per fullejar articles i columnes d’opinió. Així clar, acabà decrèpit, consumit pel tabac i el whisky, greument afectat per la bomba amb què alguns intentaren llevar-se’l del damunt: “Per què a mi, si em dedique a escriure, em responen amb un bomba?” Però a tal pregunta no hi havia resposta. Si de cas ens arriba catorze anys després de la seua mort, contemplant l’actual societat valenciana. Fuster irritava i molestava, inquietava al folklore benestant de la València dels setanta, el que impera ara per ara. I és per això que cal llegir-lo. I encara més rellegir-lo, si ens el prenem seriosament.