
dijous, 27 de juliol del 2017
LES PETJADES DE L'HOME INVISIBLE, Manel Alonso i Català (Quorum llibres)

dimecres, 26 de juliol del 2017
Scalextric
M’ha fet molta
il·lusió recuperar un vell scalextric 4x4 que romania tancat i certament
deteriorat en un armari de cals meus pares. Moltíssima, la veritat. I, en gran part,
li ho dec als meus menuts, de 4 i 8 anys, respectivament, curiosos, farols i persistents com haurien de
ser tots els xiquets del món. –Què és eixa caixa, pare? I així al voltant de
tres-centes vegades. Fins que a la fi, clar, vaig haver de rendir-me als seus
desitjos i obrir d’una vegada per totes la caixa en qüestió, florida, però
sencera gràcies al precinte que mon pare havia col·locat amb deliciosa cura feia vora 25 anys. Sí,
25, o fins i tot més. Poca broma. Però la broma, o millor encara, la sorpresa,
encara no havia arribat. I és que l’scalextric funcionava. Miracle!! I ho feia
malgrat el temps transcorregut, malgrat la pols i la humitat, i el rovell acumulat
en els raïls, i els cotxes malmesos per la inactivitat; i sobretot, malgrat el
plàstic de les pistes, que s’esquarterava només de mirar-lo. Miracle, un autèntic
miracle. Encara no m’ho crec, de veres que no. Perquè ja no es fan joguets així.
Joguets que perduren i es transmeten de generació en generació, talment com una
rondalla.
El resultat final és un xicotet circuit decorat amb alguns dels models de construcció que hem anat acumulant per casa des que un bon dia vam decidir tenir fills i tot això i allò. I el cas és que tot en el seu conjunt desprén un sabor especial, un scalextric actiu després d’algunes hores de dedicació que han servit per a aplicar uns pocs consells i, també, evidentment, algunes de les receptes infal·libles que els pares i les mares ens donaven fa trenta anys: -Ara, espaiet i que dure! I ausades que ha durat. Fins al 2017. De fet, no puc parar de mirar-lo, abstret en les voltes que fan amb una estimable velocitat aquests cotxes 4x4. I, a més a més, sense adonar-me que els meus fills, els mateixos que l’altre dia em van demanar tres-centes vegades que els obrirà la caixa misteriosa precintada per mon pare, ja s’han posat a jugar amb una altra cosa, aliens per complet al valor que els seus gestos provoquen en els adults, en son pare, si més no. Gràcies, per això, Aitana i Martí. Gràcies per aquest viatge que m’heu proporcionat a través del canó de la meua memòria, trasllat impagable cap a una època on els joguets encara eren joguets i no simples objectes d’usar i tirar, venuts i obsolets en gran mesura com a conseqüència de la voracitat insaciable del materialisme i la banalitat del present. Llàstima, en aquest sentit, la desaparició definitiva de l'empresa que fabricava tals scalextric, EXIN, que va caure en fallida l'any 1993 i va passar, posteriorment, a mans d'una multinacional joguetera xinesa. Una multinacional que, com és costum d'un temps ençà, va donar pas a la productivitat en massa en detriment d'aquest concepte tan xocant per a molts: la qualitat. Això per no parlar de la creativitat. Ai.
El resultat final és un xicotet circuit decorat amb alguns dels models de construcció que hem anat acumulant per casa des que un bon dia vam decidir tenir fills i tot això i allò. I el cas és que tot en el seu conjunt desprén un sabor especial, un scalextric actiu després d’algunes hores de dedicació que han servit per a aplicar uns pocs consells i, també, evidentment, algunes de les receptes infal·libles que els pares i les mares ens donaven fa trenta anys: -Ara, espaiet i que dure! I ausades que ha durat. Fins al 2017. De fet, no puc parar de mirar-lo, abstret en les voltes que fan amb una estimable velocitat aquests cotxes 4x4. I, a més a més, sense adonar-me que els meus fills, els mateixos que l’altre dia em van demanar tres-centes vegades que els obrirà la caixa misteriosa precintada per mon pare, ja s’han posat a jugar amb una altra cosa, aliens per complet al valor que els seus gestos provoquen en els adults, en son pare, si més no. Gràcies, per això, Aitana i Martí. Gràcies per aquest viatge que m’heu proporcionat a través del canó de la meua memòria, trasllat impagable cap a una època on els joguets encara eren joguets i no simples objectes d’usar i tirar, venuts i obsolets en gran mesura com a conseqüència de la voracitat insaciable del materialisme i la banalitat del present. Llàstima, en aquest sentit, la desaparició definitiva de l'empresa que fabricava tals scalextric, EXIN, que va caure en fallida l'any 1993 i va passar, posteriorment, a mans d'una multinacional joguetera xinesa. Una multinacional que, com és costum d'un temps ençà, va donar pas a la productivitat en massa en detriment d'aquest concepte tan xocant per a molts: la qualitat. Això per no parlar de la creativitat. Ai.
La música del vídeo és gentilesa de Candela Roots, reggae amb accent valencià
dimecres, 12 de juliol del 2017
Puchol II, present i futur de la pilota
![]() |
Caiguda d'escala |
Sí, en efecte, no
hi ha dubte que el present i el futur de la pilota valenciana passa per les
mans de Francesc Xavier Puchol, més conegut en els trinquets com a Puchol II,
un jugador extraordinari, compromés amb l’ofici, un jove de Vinalesa que
atresora el millor repertori de la nissaga que va iniciar son pare allà pels
anys vuitanta en ple cor de la comarca de l’Horta de València. Un pilotaire
elegant i calculador, que representa, a més a més, tot allò que la pilota mereix
i necessita: transmissió i professionalitat. Fa goig veure jugar aquest pilotaire, la veritat.
Potser influeix el fet de trobar-se’l en un trinquet ple de gom a gom, en una
partida d’aquelles que creen afició i enfrontat a un escaleter exquisit que no necessita
presentació perquè el seu nom ja ho diu tot: Genovés II. Tot això és
cert, i també moltes altres coses, però calia remarcar-ho per a entendre millor l’abast de partides com la que
ahir 11 de juliol em va situar en el trinquet Tio Pena de Massamagrell (l’Horta).
Un pilotaire que perdia 45-25 i que ho tenia tot en contra, més que negre, però que no es rendia, tot al contrari,
continuava en la brega, sense a penes marmolar al mitger que l’acompanyava,
sense un mal gest ni cap recriminació, constant, plàstic, molt tècnic, amb una
varietat de colps que alguns dels qui sovint fan fotografies valoren com el que és, un
art, si més no l’art de colpejar la vaqueta amb la gràcia dels més grans, amb un classicisme contundent. 60-45, resultat final. Perquè
Puchol II és el número 1, incontestable, molt capaç d'omplir trinquets caiguts en l'oblit, molt capaç també d'enfervorir els més menuts del seu poble, que l’admiren
perquè en part se’n deuen identificar gràcies a la seua alegria i motivació. La gent, l'afició, nota aquestes coses, ja ho crec que sí. I els més menuts també, evidentment. Ja ho
pot ben dir, per tot, el món dels trinquets, que ha trobat una nova figura a la qual
seguir amb determinació. Ja li ho poden agrair aquests temps incerts on jugadors genials com Puchol II sorgeixen del no res més absolut, sols i
sense ajudes. Com sempre, per altra banda. Cavallers bragats que caminen amb
fermesa sense que ningú recompense com toca el seu esforç i la seua tenacitat,
dedicats en cos i ànima a la pràctica d’un joc arrelat al poble però històricament maltractat. Un joc que, en definitiva, lluita per sobreviure entre les aigües fosques
i deshonestes del progrés i la uniformitat que ens envolta. Endavant, per tant,
Francesc Xavier Puchol. Perquè ja no hi ha marxa enrere. El teu camí ja és imparable.
![]() |
Partida espectacular amb resultat de 60-45 per als rojos |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)