Inici de curs...

Tots els anys, ja tocada aquesta estació meravellosa que és la primavera de l’hivern, m’agrada traslladar-me, ni que siga per un dia, al que jo considere ma casa. Realment, ho és. Allí estant, faig la volteta de rigor per la mar, salude les dunes que m’han vist créixer i reflexione solitari al voltant de l’escriptura i els records que m’assetgen entremig d’un cel ara fosc, ara clar, ara negre, ara blau. Tot plegat, la tendresa i la profunditat del temps que passa. Perquè, en efecte, per a mi, aquesta visita gairebé obligatòria al dedins de la meua memòria és quelcom així com una revisió anual de la consciència, o una mena d’inici de curs, no polític, no escolar, sinó personal, allí des d’on on tinc el privilegi d’ataüllar tot allò que s’esdevindrà pel que fa a les lletres del meu viure. Plaer tardoral, si més no. O en qualsevol cas, l’oportunitat de connectar de bell nou amb els detalls que fan bategar aquesta felicitat plena que és la contemplació de la bellesa i el vincle amb les flaires que retornen agraïdes: la terra humida producte del ruixat esporàdic o el vent que m’empentarà de bon matinet a enclaustrar-me a casa escrivint o a pescar una estona amb el rall, el meu benvolgut rall. No ho sé. Tot bo. Petricor i salabror. Silenci penetrant compassat amb monòlegs interminables o amb la crepitació de la llenya a la llar, sí, això també, potser no a les hores centrals del dia, però sí a poqueta nit, quan el crepuscle s’apodera de les ombres i demostra que no hi ha millor franja horària que aquella en què la llum corprén i la foscor s’allunya malgrat la imminent posada en escena de la nit. Mare! Línies que s’amuntonen. D’alguna manera o altra com les pedres que arrosseguen els corrents submarins, o com aquells moviments de terra antinaturals que s’albiren nord enllà i que ja mostren les cicatrius i les conseqüències d’alterar la fesomia d’un paisatge resilient, encara. Resilient! Sense descans, però, si del que parlem és d’antídot al progrés, concepte brut, l’entelèquia que tot ho esborra, que arrasa qualsevol engruna d’autenticitat i puresa i que arrela entre l’asfalt i les aberracions del mercat industrial i immobiliari. Terme devastat. Tal volta per això no passe pel poble, de ben segur, ni m’acoste tan sols, el deixe allí darrere colgat entre les muralles del castell, sense disculpa possible per part meua ara que la realitat demostra la tendència dels veïns cap al descrèdit i la vanitat. Molt trist. Frustrant, de fet. Però així és. Heus ací el motiu pel qual sempre és preferible caminar per vora mar sense més direcció que les vistes infinites cap al no-res i cap al tot, al mateix temps. Infantesa que es revela i joventut que es reprén sense estridències, maduresa que es referma decidida a persistir a cavall de la quietud i l’oprobi, amb empenta i dignitat. I la mar, evidentment, l'escenari del somni interminable. Sovint fidel, sovint amiga.