Memòries d'un 25 d'abril

Recorde quan el 25 d’abril era per a mi una data assenyalada del calendari i pretenia canviar el món embolicat en una bandera quadribarrada i en una sèrie de consignes corejades al bell mig de la plaça de bous de València. Recorde aquells viatges amb tren en companyia d’altres ingenus com jo que somiaven amb un país que, al remat, no ha fet més que perdre un llençol rere un altre després de cada bugada. Recorde aquella cançó magnífica d’Ovidi Montllor titulada ‘De manars i garrotades’ que retratava els qui, per desgràcia, encara sostenen la vara. I recorde, sobretot, aquell marc incomparable de la Fira del llibre de Vivers que s’esdevenia, i s’esdevé, al caliu d’una data simbòlica precedida pel dia de Sant Jordi, la rosa i el drac, o en definitiva, tot allò que continua arrelant-me a una esperança en forma de lletra escrita i compromís amb el meu poble.

Trobe que és així. No debades, aquests dies de les acaballes d’abril se m’ha remogut tot aquell esperit adolescent i revolucionari i m’he permés somiar de nou en un escenari utòpic que, sovint, m’abraça com un polp i em dessuca tant per dins com per fora. I no tant per aquest llibre titulat Pelayo blues en què jo mateix rememore els dies bons però caducs, sinó pel sentit que té parlar de llibres, literatura i país en un saló d’actes a caramull d’alumnes, poetes i companys d’aula. O allò que se’n diu administrativament personal docent, vaja. Alegries, en qualsevol cas. Alegries. I eufòria generalitzada d’un servidor a compte d’un alumne anònim que rep un premi a Sueca i d’uns moments meravellosos que em fan bategar ara mateix com si el destí d’aquesta terra tan incauta estiguera decidit a morir a peu dret o entre lectures tan delicioses com ara Colombaire, d’Eduard Marco, Premi de poesia Ausiàs March de Gandia. I un tot de versos i relats aixoplugats sota un vocable mossàrab que ens convida a fruir del camp, la mar, les muntanyes i la vida:

És l’hora de cantar i tindre ganes,

de rebre punys al ring de l’existència,

de mantindre’ns a prop i, en la distància,

permetre’ns el capritx de ser efímers.

Així que, en efecte, per tot plegat ara em ve a la memòria tot allò que ens fa créixer i vinclar-nos a la tendresa com a forma de vida. Perquè és tot just la tendresa el símbol de la resistència, o la clau de les efemèrides nostrades: 23 d’abril, 25... I entremig, la quotidianitat de Rafa Lahuerta i els assistents a un acte entranyable celebrat en una llibreria anomenada Arribada. Perquè el país és allò que passa entre amics, companys i converses inoblidables en ple centre de València... Gràcies, de veritat. I a totes!

SARDENYA

Mapa de Ballester.
A la dreta, baix,
l'Alguer

Almenys a mi, sempre em va fascinar aquella definició del llibre de text segons la qual el català era la llengua, —i és—, la llengua parlada al Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, Andorra, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb el temps, de fet, vaig proposar-me de recórrer tots i cadascun d’aquells indrets. I si en descobria algun més, prompte m’afanyava a trobar-lo o a situar-lo ni que fora sobre un mapa, sempre encuriosit per les recialles lingüístiques dignes de ser mencionades i protegides en aquests temps uniformitzadors que ens ha tocat de viure: la parla del Carxe, a Múrcia, per exemple.

Nomenclàtor

Aquestes pasqües, però, l’objectiu anava molt més enllà d’una simple recerca topogràfica, ja que després d’estudiar durant anys i panys les fites de la llengua catalana, i de convertir-les en un símbol, i en una obsessió, i en tot això i allò, per fi vaig arribar allí, precisament, a aquell requadre gràfic que s’obria en un cantó recòndit dels Països Catalans i que marcava el punt més oriental on es parlava la bella llengua d’Ausiàs March: l’Alguer. Tot i això, el desencís era previsible. I aclaparador. Una realitat que es presentava subito i presto. Dit així, en italià, perquè aquesta és la llengua que predomina a tort i a dret pels carrers d’una ciutat que tampoc es que deixe a penes marge de maniobra per a l’altra llengua en retrocés de l’illa en tota la seua extensió: el sard. El català, per tant, es refugia en ús gairebé testimonial, o residual, ben mirat; sostingut a dures penes per uns parlants invisibles i per algunes mostres de resistència diglòssica diluïdes entre turistes i apartaments de lloguer airbnb. Folklore, religiositat i nomenclàtor en el centre històric, a tot estirar. I punt. Tot i que si un s’hi esforça i s’ho mira amb avidesa, encara és possible trobar l'essència de tot plegat: el mercat, sense anar més lluny, més en concret aquella parada de fruita i verdura on ells, home i dona, ja ben majors, em despatxen parlant un català medieval que deixa anar un ‘mosatros’ més clar que el proferit pels parlants de la Ribera del Xúquer. O aquest ultramarins, d’altra banda, en què un botiguer es queda sorprés quan traduïsc el mot muggine per llissa: «Eres català, tu?», em pregunta. I jo que li conteste que més o menys, que soc valencià, però que la meua llengua és la mateixa que la seua. «Ah, encara resta un poc aquí a l’Alguer», em remata. I ja després em diu adiu, no arrivederci, no, adiu; i jo isc de la botiga més content que un gínjol, satisfet de comprovar com encara és possible mantenir una conversa normal en català a l’illa de Sardenya, el territori dei quattro mori, Itàlia, diuen què. Meravellós.

Al fons,
el far de Capo Carbornara

Perquè meravellós és tot l'entorn. Aigua i mar. Il tramonto. Quin viatge, tu! Aquest poble costaner de Castelsardo, aquestes platges blanques i infinites de Villasimius, il capo Carbonara, —i el far!—. I la capital: Cagliari, altrament dit Càller. I Tuili i el seu parc natural ple de cavalls peluts i salvatges. I la bona vida que es dibuixa de ristorante a trattoria, i de trattoria a gelateria i panificio. Quin cafè, mare de Déu! I quines vistes infinites entre corbs invasius i camps verdíssims que s’allarguen terra endins, fins als límits d’una illa on el dia trenca amb sol i les nits són fredes i coronades amb les estrelles del destí. L’aventura del plaer... 

Platges blanques

Il tramonto

Camps verdíssims

Parc natural de Tuili

Cerndre

Se sol parlar en llengua, i també en converses informals sobre la matèria, de paraules i expressions boniques i singulars, però sovint es tendeix a oblidar aquelles altres que es consideren difícils o més aviat imperceptibles, bé siga perquè han perdut vigència o bé siga perquè fonèticament presenten una complexitat articulatòria més que evident. I no, no em referisc als embarbussaments, res més lluny, sinó a paraules d’ús corrent fins no fa tant que avui ja formen part de compilacions i manuscrits en què, per desgràcia, el valencià, o el català per extensió, se situa a cavall del romanticisme i de l’extinció. El verb cerndre, per exemple, és una clara mostra del que dic, tant des del punt de vista flexiu com des de l’estrictament semàntic. No debades, el seu gerundi, ‘cernent’, ha derivat en una metàfora bellíssima a partir de la qual un pot indicar que plou a gotes molt menudes que no destorben però que a la llarga mullen. «Està cernent», diuen, de fet, en algunes contrades riberenques. I és genial, la veritat. Perquè tot i que no deixa de ser una perífrasi incorrecta que indica moviment (estar més gerundi), és una expressió preciosa que conviu amb una altra també situada en el llindar de la desaparició sense contemplacions: ‘està gotinyant’, amb el mateix significat. Ambdues amenaçades, en qualsevol cas, per la puixança del castellà i per l’omnipresència de barbarismes execrables com ara llovisnar o està llovisnant. Clar és que sempre hi haurà un terme estàndard: ‘plovisquejar’, però no és d’això del que estic parlant, no, és clar que no. La qüestió ara i ací és explicar com s’arriba al punt que un verb com cerndre, que en termes literals significa passar pel sedàs, es converteix en matèria retòrica amb el temps i s’incorpora, de ple dret, al llenguatge popular valencià. Fàcil. I complicat al mateix temps. Perquè cerndre, en efecte, és un verb que antany utilitzaven els forners de manera totalment natural, amb assiduïtat, no com ara, en què l’ofici sembla patir una decadència accelerada com a conseqüència del canvi de costums i la globalització imperant en forma de franquícies i establiments de restauració i pastisseria. El forner, en aquest sentit, cernia. I ho feia perquè necessitava desapegar la farina abans de fer coques, bescuits o pastissos, altrament dit tamisar. A pleret. Així que és de suposar que les gotes de farina resultants, sempre tan fines i tan pures, foren l’embrió de la metàfora final: està cernent. Però no referit a la farina, sinó a l’aigua fina, com si aquesta també passara per un sedàs abans de caure sobre el terra. En fi. Tot ho certifique ara, estupefacte, quan un amic m’ho fa saber de manera espontània i, quan jo, que sempre tinc l’alerta filològica posada en guàrdia, consulte el llibre d’un altre amic que porta com a títol Paraules en xarxa. I allí que la trobe, exultant, viva, tot esperant que un dia d’aquests ploga de manera intermitent i jo, com a valencià, puga fer servir una expressió que és equivalent, en gran mesura, a aquella altra tan coneguda procedent de l’èuscar: xirimiri. Bonica també, no diré que no. Però no tan genuïna com la derivada del verb cerndre. Cerndre. CERNDRE. Un verb nostre i tan nostre. Un verb a conservar, certament, tan genuí com impronunciable.

Riberenques

Una part dels girs i l’entonació lingüístiques que ronden per la Ribera els podem comprovar en aquestes dues mostres paròdiques de les pel·lícules Braveheart i Pulp Fiction. Sens dubte, un testimoni de gran valor humorístic que alhora ens endinsa en el caràcter barroc i còmic dels valencians del sud. En el primer, destaca la temàtica grollera i eròtica, amb paraules com totis (o tòtils, que és una espècie de gripau) i fogones (eina de cuina que en aquest cas fa referència al grau d'excitació sexual). En el segon, què no dir del gran doblatge i les reflexions al voltant dels plats més típics de la gastronomia valenciana: l’arròs de senyoret i l’allipebre, per exemple. Tot un plaer. Ací van, gaudiu-los.

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana. (Ed.96)

Felicitat, la paraula és felicitat. I orgull, molt d’orgull. Orgull d’amics, de familiars, de coneguts i de gent diversa, uns moments inoblidables que van transcórrer en una sala en aparença freda i desemparada però que es va convertir de seguida en un refugi de tendresa i de complicitat, totes i tots al caliu d’una modesta presentació d’un llibre que parla, veges tu, de pilota, de pilota valenciana, i també de llengua. I a Sagunt, ni més ni menys, allà on la pilota ja no roda, allà on la llengua a penes s’hi percep, allà on paraules i expressions de la parla popular com ara partida sabatera, alfarrassar, badana i galotxa, entre moltes altres, lluiten per rebrotar entre un present ordinari i farcit d’uniformitat. Paraules majors! No era la primera vegada, tanmateix, que feia una presentació al que és i serà el meu poble. No. I això a pesar dels conflictes que sovint mantinc amb els seus carrers, i amb la seua idiosincràsia, i amb les seues gents, i amb tot allò que em recorda que un dia hi vaig nàixer sense opció de triar i sense opció de dir no o ja veurem. Un poble, el meu, que bé es podria comparar amb una pedra mil·lenària, ruïna morta de l’antigor, una pedra amb molt de valor, sí, però en conseqüència una càrrega feixuga que pesa molt més del que qualsevol altre valencià conscient de ser-ho podrà arribar a imaginar mai. Però ara va i resulta que, sota aquestes circumstàncies, apareix un llibre que es titula Colp a colp. I ves per on, la simbiosi entre el poble i aquell que se’n va anar en el seu dia, s’hi produeix. I ací qui escriu, s’emociona perquè ni en el millor dels somnis s’haguera imaginat tanta valoració i tanta estima. Així que heus ací, per tant, la meua gratitud. Val i ratlla i pilota encalada! Perquè la partida és llarga, potser, però el solatge hi perdura. Un repte encoratjador. Si més no, un acte de resistència entre les aigües somortes de la nostra identitat de poble...

M'encanta aquesta imatge. Reflecteix molt bé

el que va passar a la presentació del llibre

COLP A COLP, glosses sobre pilota valenciana

I com que la cosa va d’identitat, ací teniu la pregunta: quina expressió pròpia de la pilota valenciana i, com a tal, pròpia de la parla popular, equival a l’expressió castellana a buenas horas, mangas verdes? El llibre Colp a colp ho explica. Però si el vols entre les mans, abans hauràs de contestar. El premi el tens a tocar!

Cognoms valencians. El cas de Durbà.

Població de Veciana (l'Anoia)

Mapa comarcal de l'Anoia

En efecte, Durbà és el meu cognom, el llinatge que m’ha llegat mon pare i el que jo deixaré als meus fills. Al País Valencià és present gairebé en exclusiva a la localitat de Puçol (l’Horta), on hi ha un bon nombre de famílies que el porten amb orgull, d’alguna manera o altra conscients que es tracta de quelcom local i bastant restringit. Tanmateix, el cognom en qüestió no es patrimonial i tampoc n’és exclusiu, sinó que remet a Durban, un llogaret molt concret situat entre els pobles de Pujalt, Veciana, la Guàrdia Pilosa i Montmaneu, en ple cor de Catalunya, a la comarca barcelonina de l’Anoia. És, per això, un cognom d’origen toponímic, com tants altres valencians. I encara que té una etimologia no del tot resolta, sembla ser que prové del celta, de l’arrel DURO-, exactament la mateixa que la d’un altre llogaret anomenat Durfort situat tan sols a deu quilòmetres de Durban. Arribat aquest punt, es pot dir que l’un significa ‘castell fort’ (duro-nero), i l’altre ‘castell petit’ (duro-manno), una parella de topònims que es repeteix per terres occitanes i que revela, segons les investigacions del grandiós filòleg Joan Coromines a l’Onomasticon Cataloniae ‘la penetració de forts escamots de celtes que trobant-se en minoria en un país al·logen, romanien en petits nuclis enquistats, dispersos (...); que conservaren el coneixement de llur idioma nacional i, per tant, van aplicar la parella castell fort/castell petit a aqueixos dos castells veïns’. Fent un exercici de pura suposició, per tant, es pot concloure que el pas de Durban a Durbà es tracta d’un canvi evolutiu del topònim originari i que ens arriba gràcies al procés històric de la conquesta de València i dels contingents de repobladors procedents de terres catalanes. És, si fa no fa, la mateixa raó per la qual s’expliquen molts cognoms valencians que coincideixen amb topònims d’algunes comarques del Principat com ara l’Alt Camp, l’Alt Urgell, Baix Ebre, Bages, etc: Agramunt, Alcover, Alòs, Balaguer, Bellver, Biosca, Cabanes, Camarasa, Cardona, Cervera, Claramunt, Gaià, Guimerà, Ivorra, Querol, Tàrrega, Torà, Valls,... Exemples? Tots els que en vulgueu. El més gran jugador de pilota valenciana de tots els temps es diu

El poble de Durban, a Occitània,
amb el castell al fons

Paco Cabanes. I un dels històrics del futbol valencià era Pepe Claramunt. D’altra banda, en l’àmbit televisiu, hi hagué un temps en què estigué de moda una valenciana anomenada Cristina Tàrrega. I a la política, naturalment, també s’hi troben casos singulars, com ara Pedro Agramunt i Jorge Bellver, tots dos del Partit Popular i capaços, ja ho crec que sí, de negar l’evidència que porten registrada al DNI. Són només una mostra. I n’hi ha més, molts més. Actualment, al València CF destaca un xicon de Pedreguer (la Marina) que li diuen Gayà, en aquest cas amb el cognom castellanitzat. I fa un temps, també al València, la defensa la capitanejava un central de Rafelbunyol (l’Horta) que li deien Camarasa. En fi, els fets són els fets. Jo, amb aquesta explicació, només he tractat d’aclarir el cognom que dóna títol a aquest costumari, l’espai que inicia, a partir d’aquesta mateixa entrada, els seus últims moments virtuals, sis anys llargs de gaudi amb tots els qui heu tingut a bé llegir-me i orientar-me en aquest camí complex i alhora apassionant de la cultura popular valenciana.

La mota del nispro

Foto gentilesa d'Anna Cuenca Arnal

Arriba la calor i amb ella els fruits saborosos que rematen els nostres menjars, entre ells un de ben conegut en aquest raconet del país: el nyispro, altrament dit nispro, nespre, nyespla o, fins i tot, visparo; de temporada curta i tacte delicat, amb una pell fina que sovint s’hi veu afectada per una mena de fong que alguns denominen taca i alguns altres mota, una bactèria que apareix, sobretot, quan es conjuguen dos factors climàtics, la temperatura més o menys elevada i la humitat de l’ambient. La mota. Una paraula polisèmica que si bé no apareix referida al nispro, per extensió es correspondria amb la definició següent: ‘nus o granet, partícula de fil, de roba, etc, que s’adhereix al vestit o un altre cos’. Tot en justa correspondència amb el substantiu clapa, és a dir, tros que és de color diferent de la resta de la superfície de què forma part. Es podria parlar, per tant, d’un bancal de nispros clapejats o, en tot cas, afectats per la mota. Clar, que de bancals d’aquest fruit en queden pocs, almenys per les comarques centrals de València. I és que a banda d’altres consideracions, els nispro és un fruit delicat, que es bada al menor colp tot adquirint de seguida un aspecte marronenc i poc abellidor. Aquesta és, potser, la causa per la qual avui els nesprers o visparers han quedat arraconats en els marges dels horts, normalment a vora séquia, a l’abast dels passejants que discorren pels camins de camp. Queden, això sí, alguns xicotets tornalls a Sagunt, al terme del qual s’ha creat una varietat local resultat de la combinació entre el nispro japonés i l’argelí. Per a paladars exquisits!

Traure de polleguera

Polleguera

En efecte, per tots és coneguda l’expressió ‘sacar de quicio’, una manera magnífica de manifestar en castellà que algú o alguna cosa està fent aflorar el nostre instint més criminal. Ara bé, el que ja no és tan conegut és que el ‘quicio’ té un mot equivalent en català que continua viu als parlars valencians i que respon al nom de polleguera, terme del qual deriva l’expressió en sentit figurat ‘traure de polleguera’, amb significat idèntic al de la llengua de Cervantes, és a dir, fer eixir alguna cosa del seu curs natural, o si més no, fer que algú perda els papers. Hom sol confondre la polleguera amb la falleba, que és aquesta barreta de ferro giratòria que va aplicada al bastiment de la fulla de la porta i que es subjecta amb l’altra fulla per tancar en fort. I és que cal distingir. Les pollegueres no són altra cosa que aquestes peces o clots amb un ull per on entra i es recolza l’eix sobre el qual gira la fulla de les portes, especialment aquelles que donen entrada a les cases de poble mediterrànies, les mateixes per on antany passava l’haca i el carro i les mateixes que avui, només en alguns casos, s’han convertit en motiu d’orgull dels propietaris, que les cuiden, les envernissen i les embelleixen sempre amb l’objectiu de donar un aspecte digne a la façana, o frontera, de la casa. Cobra sentit, per això, el significat de l’expressió mencionada, ja que una vegada encaixada la barra de la porta a la polleguera, és gairebé impossible traure-la del seu lloc, validant així qualsevol consideració o fet que faça exasperar la gent. ‘Traure de polleguera’ o, en tot cas, ‘fer eixir de polleguera’, exemple de creació lingüística que cal mantindre paral·lelament a la castellana ‘sacar de quicio’, en detriment d’altres fórmules com ‘traure’m de les casetes’, que potser són vàlides en castellà però de cap manera en català. Llarga seria, per tant, la llista de desgreuges que han tret de polleguera als valencians d’un temps ençà. Però, com se sol dir per aquestes contrades, això ja són figues d’altre paner, carn de debat d'altres espais, no en un costumari com aquest.

Falleba

Molà

La paraula ‘molà’, molada en registre estàndard, no és un terme corrent actualment. Forma part ja d’un grup lèxic que en un futur no massa llunyà es convertirà en pols, en una paraula buida i mancada de significat que potser se sentirà en alguna conversa aïllada i reduïda en algun raconet dispers del país, fonamentalment en boca de gent situada en el llindar dels cinquanta anys. Designa un conjunt d’alguna cosa, per exemple, de peixos o altres animals. De fet, si se cerca la paraula de la qual deriva, que no és altra que ‘mola’, el Diccionari Català-Valencià-Balear, en una de les múltiples accepcions que en dóna, diu el següent: esbart de peixos que neden; això és, l’equivalent a ‘banco’, en castellà. En desús, però encara viu per algunes poblacions castellonenques, és clarament un terme a recuperar, sobretot en els indrets litorals on es conserva, entre d'altres, l'art de tirar el rall. Prenen importància, doncs, expressions com la que el mateix DCVB aporta: “Escarotant les molades de patxellets i marbres”, de Josep Pasqual i Tirado; o aquesta altra que va dir-me fa poc un bon amic: “va vore una molà de llisses i allà que tirà el rall”.

LA TRANSMISSIÓ FAMILIAR DEL VALENCIÀ, Brauli Montoya i Antoni Mas.

Un dels últims llibres que ha arribat a les meues mans i que recomane fervorosament per diferents motius professionals i vivencials és La transmissió familiar del valencià, una investigació densa i rigorosa dels filòlegs Antoni Mas i Brauli Montoya que gira al voltant de la interrupció lingüística esdevinguda allà on el castellà ha penetrat amb més virulència, això és a les grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx; i a les poblacions mitjanes del País Valencià: Alcoi, Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana i Gandia, entre d’altres. Paradigmàtic del context lingüístic que caracteritza aquest territori des dels inicis del segle passat, l’estudi s’estructura a partir de cinc eixos principals: marc teòric i metodològic; cronologia del procés d’interrupció, territorialització del procés, argumentació de la interrupció i revernacularització en la llengua pròpia del país. I encara que, en part, es nodreix d’estadístiques i dades de caràcter demolingüístic i sociolingüístic, també compta amb les aportacions de testimonis directes d’arreu del país, testimonis anònims que serveixen, tot plegat, per dibuixar una situació descoratjadora però certament reversible, això segons les sensacions que destil·la el llibre en la seua totalitat. Una obra d’obligada referència on es veuen reflectides les actituds, postures, mites i prejudicis dels habitants d’aquestes terres envers la seua llengua; una obra que em fa molt de goig recomanar ara i ací perquè jo mateix vaig participar-hi amb una sèrie d’entrevistes realitzades a diferents veïnes i veïns del meu poble, Sagunt. I una obra rica que, en definitiva, es podria resumir amb unes paraules de Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, presents en el Informe sobre las lenguas del mundo de la UNESCO. La cita, en castellà, diu el següent: “Tal vez valga la pena pensar qué experiencias puede haber tenido un abuelo que se niega a transmitir su propia lengua a su nieto porque cree que con ello le hace daño –y éste es un problema que está afectando a millones de personas- o hasta qué punto ha de haber sido humillado alguien para pensar que su lengua no sirve para nada, ni siquiera para hablar a sus hijos como a él le hablaron sus padres”. En general, una magnífica mostra per entendre el com i el perquè de la situació lingüística actual. I tot, sense buscar culpables. Imprescindible.

Soquets

Una de les tantes accepcions que el Diccionari Català-Valencià-Balear dóna de la paraula soc és sabata de cuiro o de roba amb sola de fusta o de suro, és a dir, allò que en castellà es coneix per zueco. Tot i això, si s’observa amb atenció la resta de significats que expliquen el mot, també es pot comprovar que, per contra, soc o soquet és allò que per terres valencianes es denomina generalment espardenya de careta, en concret allò que respon a l’accepció espardenya gruixuda, tota d’espart, que es duu per anar al camp quan està humit, sobretot per a regar. En aquest sentit, si bé l’entrada en qüestió localitza el seu ús a la població valenciana de Cullera (La Ribera), es pot dir que aquest significat també s’aplica, entre d’altres, a localitats com Puçol (L’Horta) i Sagunt (Camp de Morvedre). De fet, aquesta és l’única existent per les citades contrades, o almenys ho era fins que els fallers recuperaren el vestit tradicional de saragüells i començaren a emprar, de retruc, el terme espardenyes de careta, això és, espardenyes que, en realitat, només cobreixen la cara superior del peu, en concret tres o quatre dits, quedant-ne el més menut destapat o a la intempèrie. Actualment, l’ús quotidià d’aquest calçat resta en gran part limitat a les tasques del camp, a persones majors i, de manera esporàdica, a altres activitats com la pesca amb rall. Com ha estat referit més amunt, també és bastant comú en celebracions culturals o folklòriques com per exemple passacarrers, ofrenes falleres i balls tradicionals. I d’altra banda, d’un temps ençà també s’ha posat de moda que alguns els usen com a signe d’identificació cultural, d’esnobisme més aviat. En general, tanmateix, l’ús dels soquets és avui una rèmora, habitual malgrat tot com a element decoratiu, en cotxes i aparadors comercials d’empremta popular; però res paregut a l’esplendor forçat d’antany, quan abundaven els homes dedicats als afers de cordar i lligar l’espart. Soquer(o)s en deien d’aquest ofici, clar que en aquests temps, d’aquests homes, ja en queden pocs. Molt pocs, diria jo.

Aixafaguitarres

Em va passar fa un temps amb una paraula que, pel que es veu, havia eixit en un examen de Nivell C de català i de la qual ens burlàvem sense pietat: aixafaguitarres, això és, aguafiestas en castellà. Cap dels presents en aquella conversa, ni els tres catalans ni jo mateix, que sóc valencià; l’havíem sentida mai, i evidentment tampoc en sabíem el significat. Però ves per on que poc de temps després, una dona coneguda meua, valenciana de soca-rel; i d’aquestes que té per costum assegurar que català i valencià són llengües diferents, a banda, clar, d’utilitzar sempre un registre entre vulgar i col·loquial, em va dir: a mi no me xafa la guitarra ningú!, cosa que, sense anar més lluny, em va fer pensar que el subtítol d’aquest dietari, altrament dit Costumari Durbà, havia de ser el que és: l’espai del que es veu i no es percep. Perquè, en efecte, són moltes les paraules i expressions que considerem mortes i no ho estan, com també són tantíssims els costums o els hàbits que ens defineixen i no els gaudim. Sens dubte, l’estiu és un bon moment per comprovar aquestes qüestions, ni que siga per aconseguir una lleugera aproximació a tots els detalls que configuren, tant per a bé com per a mal, la nostra identitat.

El president de la Generalitat Valenciana, F. Camps, un clar exemple d'aixafaguitarres

Etimologia d'Almardà

Ara que s’acosta l’estiu i molts valencians es traslladen a les zones més fresques del territori, em ve de gust recomanar una petita franja litoral que té una curiosa i interessant història etimològica: Almardà, una partida del terme de Morvedre de la qual ja he parlat en algunes ocasions gràcies a les estampes pobletanes que encara conserva. El cas és que el topònim Almardà, segons les informacions que m’han facilitat algunes ments privilegiades que analitzen a fons l’origen de les paraules, pareix provenir d’un antropònim: Marrà, o més concretament de la variant occidental Mardà, un terme que significa mascle de l’ovella no castrat i que també, és pura hipotesi, podria fer al·lusió al cognom o al malnom del propietari d’aquelles terres: El Mardà. En aquest sentit, s’explica la forma actual, Almardà, bé perquè al terme se li ha aglutinat l’article aràbic “Al-“, tal com explica J. Coromines al seu grandiós Diccionari Etimològic; o bé perquè l’article “El” s’ha neutralitzat com passa en nombrosos noms valencians: ascola, ascala, astudi,... Una altra història seria aquella segons la qual la paraula Mardà en àrab significa malalts, cosa que explica que alguns experts hagen conclòs que Almardà, aquesta vegada sí amb l’article aràbic afegit, signifique els malalts o lloc de malalts, un espai apartat de la població en temps de la lepra o la pesta. En qualsevol cas però, tot hipòtesis filològiques, coses que avui m'han vingut al cap perquè algun bon amic m’ho ha preguntat encuriosit i algun altre m'ha facilitat tota aquesta informació que espere que us resulte profitosa. Almardà, la mar de Sagunt.

Respecte

Arribat a un punt en què tot allò que m’envolta comença a donar-me exactament igual, em pregunte quin és el significat complet de la paraula respecte, si és un simple axioma que sentim per consum i per costum; o si tot al contrari, és l’objectiu que tota persona o col·lectivitat pretén assolir alguna vegada en la vida. Un escrit, per exemple, almenys un escrit amb aspiracions d’arribar a un públic ampli, no pot contenir faltes d’ortografia, com tampoc ho pot fer una conversa. No es pot canviar de llengua a les primeres de canvi. No. I menys encara si la llengua en què s’escriu o es parla és el català i té com a rerefons el País Valencià. Perquè vulguem o no, independentment de l’idioma dels nostres receptors, això és el primer que ens retrauran: les faltes, el canvi instintiu o forçat de llengua. Com a poble, després de tot, això ens restarà credibilitat; i, al mateix temps, ens condemnarà a una nova derrota. Diran: ni siquiera escribís bien la lengua que tanto decís defender o ni siquiera la habláis, que és encara pitjor. Fa un temps, un bon amic em deia que els valencians hem perdut totes les batalles que hem lliurat. Si no canvien aquestes actituds, en certa mesura hipòcrites, la història seguirà maltractant-nos i enfonsant-nos en les nostres pròpies misèries. No és casualitat, per això, que ens hagen clausurat la TV3 o que Camps repetisca com a candidat a president de la Generalitat. Però no els donem més munició, per favor. Escrivim bé els nostres articles d’opinió, les nostres columnes, les nostres editorials, parlem correctament, expressem-nos formalment. Siguem coherents al cap i a la fi. No tenim ja res a perdre. Res en absolut. La consciència sap caminar sola.

Casa dels Berenguer (Sagunt)

Sense entrar a valorar un tema, l’arquitectònic, del qual no tinc la més remota idea, és evident que a ulls d’un ciutadà normal i corrent, la recent rehabilitació de la casa dels Berenguer de Sagunt, es pot considerar bonica i alhora útil per al menester pel qual fou concebuda, això és el de rebre als visitants de la ciutat i endinsar-los en el seu extens patrimoni cultural. Ara bé, dita aquesta obvietat, un servidor també voldria comentar una qüestió que domina una miqueta més i que, tot plegat, dóna bona mostra de la sensibilitat lingüística d’un ajuntament que mai no s’ha preocupat per transmetre una imatge seriosa i al nivell d’un país amb cultura: la versió en valencià de les plaques i els cartells explicatius de la casa dels Berenguer té faltes d’ortografia. I no poquetes. Deixant de banda l’absoluta manca de coherència semàntica que suposa veure escrit avui i hui en diferents panells, l’un al costat de l’altre; l’intel·lectual que ha redactat els textos també s’ha oblidat de revisar, això en el millor dels casos, les regles més elementals de l’idioma, com ara aquelles que versen sobre l’apostrofació: El urbanisme; i l’accentuació: el podium. Però ací no acaba la cosa. Per bé que un no se n’adone, hi ha altres errades igualment importants que, ja posats a analitzar, farien les delícies de tots aquells que es preparen i tracten d’aprovar l’examen mitjà de la Junta Qualificadora, com ara l’ús de vàries en sentit de quantitat indefinit, en comptes de diverses o algunes; o la utilització incorrecta del gerundi amb valor de posterioritat: La població musulmana és relegada a treballs menors, ocupant el raval de La Moreria. I no us penseu que tot aquest compendi d’errades és producte d’una revisió ortogràfica detinguda i pacient, no, res més de la realitat. És el resultat literal de dos minuts de lectura, ni un més ni un menys. El resultat, en definitiva, de comprovar com es menysprea la riquesa de la nostra llengua i s’opta per simples i vulgars traduccions del castellà, la llengua omnipresent de tot el conjunt de la casa dels Berenguer o del Notari, incloses les empleades. Perquè això és el que hi ha, també en els cartells que tenen la versió en anglés, com si es tractara de demostrar la desgana del funcionariat municipal i la voluntat incorruptible dels nostres populars representants. El mínim esforç doncs, per a variar. I a pagar-ho, els de sempre, per a no trencar costums. Una vegada més, tenim el que ens mereixem.

Toponímia urbana II: Eufemismes

Continuant amb el tema de la toponímia urbana, sí que m’agradaria comentar, ja que ens hi posem, algunes qüestions derivades que em fan pensar massa sobre el significat d’un terme a bastament utilitzat en aquest costumari: meninfotisme. A hores d’ara de fet, ja no sé si es tracta d’una manera d’aillar-se de tot o, ben al contrari, de dissimular les vertaderes intencions ideològiques del personal. Perquè és la vella tàctica: un es declara apolític, altrament dit meninfot, i al dia següent fa campanya contra el cava català o, encara millor, s’hi afegeix a un d’aquests grups multitudinaris que circulen tan alegrement pel Facebook: un millón de voces contra Zapatero; o ximpleries per l’estil. Ridícul, i al mateix temps hipòcrita. Deu ser la modernitat. O la incultura, què en sé jo. En qualsevol cas, molt preocupant, més quan es comprova la suposada innocència que es desprén del tema que torne a tractar avui, això és, la toponímia urbana. No és casual ni meninfot, en aquest sentit, que la plaça de l’ajuntament de València tinga un nom tan genèric, i alhora tan insuls. Però sí, és així. Abans, almenys, ho deien clar, o plaza del Caudillo, o plaça del País Valencià. I punt. Tot al contrari que ara, que abunden les nomenclatures vagues, aquelles que ho diuen tot però que en realitat no diuen res: els eufemismes. Allò que s’exemplifica perfectament en cada una de les avingudes, carrers o places que hi recorrem: plaça Constitució, avinguda de les Corts, carrer de la Democràcia, carrer dels esports, carrer Carretera Nacional, plaça Comunitat, carrer del dret a votar... Tot molt patètic, i tot plegat també molt avorrit. I això que sempre ens quedaran els noms dels camins de camp. O en tot cas els personatges apolítics que esborren part d’algunes plaques emblemàtiques sense caure en el missatge resultant, com ara aquell bajoca del meu poble que a l’avinguda del País Valencià li llevà justament el substantiu país: avinguda del Valencià fou el producte. Si és que cal ser ignorant...

Toponímia urbana: el nord del Palància (Sagunt)

Com que ja fa un temps que no dic res sobre Morvedre i és el meu poble de naixença, avui m’he decidit a escriure sobre una qüestió que a mi, almenys, m'ha suscitat interés: la toponímia urbana. Així doncs, prenent com a referència els nous carrers, places i avingudes del nord del Palància de Sagunt, és evident que no sonen igual aquests noms: Rosanna, Salt del llop, Partida de l’Òliba (lechuza en castellà), Tres barrancs, Les parretes, Alquerieta de Roc, Montíber, Alcalde Blasco; que aquests altres, per exemple, de la platja de Canet d’en Berenguer: Flor de Mayo, La barraca, Cañas y barro, La Catedral... I és que, per bé que un admire Blasco Ibáñez, no s’ha de perdre de vista que fins i tot en un tema com aquest es pot evidenciar la sensibilitat o, si de cas, el meninfotisme, amb què alguns ajuntaments afronten uns detalls, els toponímics, tan definitoris de l’espectre que, de tant en tant, sobrevola aquest país: la identitat popular.

Biena-pan-baguette

La realitat és que d’un temps ençà, l’abundància de marques i franquícies de tota mena han envaït progressivament l’harmoniosa vida que seguien els xicotets comerços situats a peu de carrer. Deixant de banda les grans superfícies, l’imperi de les quals pareix competir només amb si mateix; el cas és que d’entre tots els negocis locals que s’han desvirtuat gràcies al frenesí consumista que ens ha fet considerar Mercadona o Vidal com la quinta essència de l’empresari i l’exemple a seguir, ai mare, se’ns escapa que també alguns vells establiments mitjanament consolidats com eren els forns també se n’han ressentit notòriament. Així, bé siga per sobreviure a l’empenta de la radiació alimentària, bé siga per no quedar-se enfosquits per una aparent i coenta modernitat, s’hi han sumat sense caure en els detalls que els distingien dels invents convencionals del gremi, s’entén Lorno, Fornells, Carolina Mamipan... Avui, per exemple, és ben normal trobar-se els aparadors dels antics forns tradicionals plens de coca-cola, de donuts, de huevos kinder o de barritas nestlé, productes tots ells que es podrien comprar en un quiosc!! I avui, sense anar més lluny, també és ben clara i patent la pobresa lingüística que se’n deriva quan el client, altrament anomenat parròquia o personal, en comptes de demanar una biena s’hi demana un pan o, pitjor, una baguette; o una empanadilla en volta d’un pastisset de peix o d'espinacs; o uns muffys per unes magdalenes; o una...

Bon i correcte any 2010

No per ridícula, però sí per freqüent, la mania de dir feliç any i no bon any s’ha convertit ja en un costum lingüísticament erroni que ha possibilitat, fins i tot, veure-ho reflectit pels llums que envaeixen les places i els carrers. No cal dir, en aquest sentit, que d’igual manera que de feliz Navidad diem bon Nadal, també deuríem fer el mateix a l’hora de felicitar l’any. Del contrari, només caurem en vulgars traduccions que en res ajuden a visualitzar el procés de degradació de la llengua catalana per terres valencianes. I això sense comptar en altres de millors: nit bona en comptes de nit de Nadal; o nit vella en volta de nit de cap d’any. Però bé, al cap i a la fi, com diuen alguns, tampoc és qüestió d'escalfar-se. Avui només és dos de gener i les modes són les modes, a pesar de tot. Us deixe per tant. FELI...; BON ANY a totes i a tots.

Vocabulari d'infants

Vinc jo pensant des de fa un temps en una sèrie de paraules irrevocablement valencianes que em demostren que açò de la castellanització no és cap invent del personal dedicat a l’estudi d’aquesta causa: bressol, engronsar i bolquers. Tres vocables que comencen a esdevenir rareses i que donen compte de la distància insalvable en matèria lingüística que ens separa de les generacions més velles, encara inconscients d’utilitzar-les amb total naturalitat. La distància, de fet, és tan gran que ha servit per donar carta de llibertat a mots aliens i antinaturals a la nostra llengua com cuna, mecer o pañals. El primer cas, a més, no només s’allunya del mot genuí sinó que també posa en evidència algunes de les inscripcions de benvinguda que regnen en els nostres pobles des de temps immemorials: Carcaixent, bressol de la taronja, sense anar més lluny. Pel que fa al segon mot, de la variant local engrunsar s’ha passat en alguns casos a balancejar o directament a mecer. En conseqüència, els valencians tampoc no tenim engronsadores sinó que ara ja tenim mecedores. I més, ja per concloure: la qüestió dels bolquers mereix un capítol final perquè a banda de provocar suspicàcies, catalanofòbia i mirades inquisidores per part de la benestança popular valenciana, també és el mot que exemplifica millor l’oblit d’aquestes terres envers els girs lingüístics que ens han traspassat les anteriors generacions. Qui no recorda, per exemple, l’expressió un xiquet de bolquerets. Paquetet, en diuen alguns. En fi...