Retrobament

Sempre és bonic retrobar-se amb allò que un dia va significar alguna cosa més que infantesa desvetllada i feliç, sempre és bonic retornar al carrer que en el passat simbolitzava un món de rondalles i llegendes populars. I sempre és bonic saber que encara hi ha racons d’aquest país on la vida discorre plàcida i sense més necessitat que ajuntar la família en una antiga casa de poble que es manté ferma per més que passen els anys. I sí, potser l’excusa és un bou que corre amunt i avall, i un tot d’estampes decadents que ja no tenen cabuda en un avui postís i virtual, però que insulsa seria la vida sense unes mostres de tendresa situades allà on ningú busca res digne d’una menció especial. Res i molt al mateix temps. Tan fàcil com això. Perquè potser és aquest res el que fa bategar ací a qui escriu, potser és aquest res el que fa transcendir uns textos que voregen la fina línia que separa l’enyor de l’autenticitat. Així que poc, de ben segur ja queda poc del que un dia fou esclat de joia i ara no és que més que supervivència pura i dura entre la uniformitat devastadora, però sempre ens quedarà el reducte del que mai no falla en aquestes circumstàncies: la literatura. O el salconduit indispensable que ens ajuda a sollevar els autèntics danys d’aquesta terra: el cinisme, la hipocresia i la falsedat d’aparentar tot allò que ens assimila i ens endinsa en el pou del que no som ni serem mai. Això, justament això. Però no ho diré, jo, jo simplement diré que, en efecte, és tot un goig veure oberta la gran porta, i travessar el cortinatge, i arribar fins al corral, i ensumar la paella deliciosa, i penetrar a la pallissa on un bon home guardava els melons de l’horta, i conversar amb els cosins, i veure com tot creix entre un bon dia tan ple de somriures, tan ple de records fraternals i melancòlics. Aquells taulells inconfusibles, o el gran rebost, o l’aranya del menjador, la màquina de cosir, els retrats, i evidentment la llum del sol compassada amb el caliu i l’harmonia. Primer coet, segon coet, tercer coet... Caixó que s'obri. Converses entre amics i un bou que ens mira amenaçant, els mateixos rostres de quan jo era xicotet, només que ara amb més solcs, més panxa i menys cabells, i sobretot amb més nostàlgia cap a un fragment de vida que, en realitat, faria bé de conservar la senzillesa més enllà d’abraçar la mesquinesa.