dijous, 30 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 46: 'D'Alzira i plores?'


Em costa assumir una imatge així, tan extraordinària i inusual, però tan certa al mateix temps. La plaça Major d’Alzira, buida. El parc infantil, precintat. Els bars, amb les cadires plegades. Ni una ànima. Silenci. Només coloms i tórtores que volen i parrupegen sense més. I algun operari municipal que fa la neteja —o la desinfecció— corresponent. Fa més de deu anys que visc en aquesta ciutat, o en aquest poble gran que diuen alguns, i em costa d’assumir una imatge tan tremenda, la veritat. Perquè mai l’havia vista així, aquesta plaça, normalment a caramull de vida, de xiquets que juguen, de quadrilles de joves, de pares i mares, d’homes que s’hi fan el cafè i que parlen de l’època gloriosa de la taronja. De iaios i iaies que passegen els nets... Epicentre de la ciutat, cruïlla de totes les festes que s’hi realitzen. Però res. Aquest virus que ens tenalla ho arrasa tot. Sociabilitat pel terra. I això és el més xocant. I el més trist, al mateix temps. Perquè si alguna cosa em crida l’atenció d’Alzira és que no es tanca mai a casa, sempre en el carrer: terrasses plenes, jovialitat al poder. Esmorzars, dinars, sopars... És aquesta una ciutat, d'altra banda, que sempre ha acollit alegre el meu caràcter taciturn i casolà. I això sempre és d'agrair. Ha hagut d'arribar el maleït coronavirus perquè ho perceba, que ja té collons la cosa, ja. D’Alzira i plores?, he sentit a dir moltes vegades des que hi visc. I és cert, però no només pel fet de tenir de tot i ser l’enveja, o això diuen, de la comarca de la qual és capital; sinó també pel fet de ser, crec jo, una ciutat emprenedora i plena de vitalitat. Servirà d’alguna cosa, doncs, tot aquest malson? Potser sí, potser no. El que és clar és que el caràcter obert d’Alzira i dels valencians, en general, mediterranis per excel·lència, haurà de resistir com siga les envestides d’un confinament que corre el perill de convertir-se, a curt termini, en reclutament i en insalvable distanciament. I no, això mai. Però no sé, hi ha vegades que, potser per l'efecte piscològic de la quarantena, el llenguatge marcial que emana de certes autoritats, em fa pensar el contrari. I que per això mateix, caldrà estar vigilants en un futur no molt llunyà. Perquè una cosa és curar-se en salut i una altra molt diferent és ser submís, senyal inequívoc de la pèrdua total d'identitat d'un poble i d'un país. Veurem...

dimecres, 29 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 45: 'Una bona idea'

Són moltes les imatges impactants, i no tan impactants, rebudes al llarg d’aquesta quarantena. Imatges tremendes producte d’una bona idea o producte d’una idea terrible. No ho sé, la veritat. «Ja voràs, ja», em va dir un amic al principi d'aquest malson. I, en fi, crec que ja ho he vist. Perquè és per a cagar-se i no torcar-se. Per tot, per tant, seleccione aquesta imatge: un got, o una botella de whisky més aviat, en la tauleta de nit d’una habitació, allí ben disposada per assistir a qui es gita cada dia abraçant-la i somiant amb ella, que més o menys és la mateixa cosa. Ofegant penes. Un ritual diari:

—I no et penses, no —em diu l’amic en qüestió que em fa arribar la imatge—. És Johnnie Walker etiqueta roja. Jo el volia etiqueta negra, però no en quedava!

És a dir, que se li van avançar. I això és el millor de tot, perquè si més no, deixa al descobert el tema principal que m’ha mogut a escriure avui. I és que és evident que tot aquell que durant el temps de confinament ha desenvolupat una bona idea, per alcohòlica que siga, ha pogut comprovar que abans ja l’havien desenvolupat uns altres. Que tu vols whisky etiqueta negra, doncs segurament, quan vages a comprar-lo, ja no el tindràs. Que tu vols rent o mantega per a fer coques? Doncs oblida’t. I així successivament fins que un s’ha de conformar amb el rebuig del supermercat. Així que aquesta és la conclusió. No ens hem quedat desabastits, això és cert, però és clar que alguns ho han passat molt millor que uns altres. O han pensat més ràpid que altres, que també podria ser, no dic jo que no.

—I ací estic jo, conformant-me amb el meu whisky de segona categoria —prossegueix el meu amic.

Però al marge del calibre de l’alcohol i de la seua qualitat, jo no me’l lleve del cap, allí tirat en el llit, les mans en el ventre mentre acompanya la respiració, fumant carquinyols, allargant el braç per agafar la botella de la tauleta i fer-li un glop, i un altre glop, i un altre, i un altre...

—Els psicòlegs tindran faena després de tot açò —conclou.

I acte seguit, m’envia la imatge, que em somou, una de les més impactants, no hi ha dubte, d’entre totes les que he rebut durant un temps en què els psicòlegs, en efecte, hauran de dir la seua més prompte que tard. Amb whisky o sense whisky...

dimarts, 28 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 44: 'Passeig pel Malecó'

Tot un descobriment el passeig vespertí d’avui pels voltants de casa. Sol agradable i un poc picant el que ens ha acompanyat des que hem emprés el camí pels carrerons de la Vila i hem desembocat en el pont de ferro, una de les entrades de la ciutat. Potser la més simbòlica. Referència indiscutible. Ja allí, amb el riu Xúquer sonant ben fort al nostre costat, una xicoteta incursió per l’anomenat camí del Malecó, a la vora d’una extensa plantació de magraners en flor envoltada pel riu que travessa de ple la capital de la Ribera. Alzira. Els xiquets, mentrestant, conversen animats, distrets i contents amb el seu patinet. I es mouen ràpid malgrat avançar per un caminal mig de terra, mig d’asfalt. No sé què em conten d’unes cases del futur, que els agradaria tenir una piscina i una cuina, i un bany amb televisor, protegit per una mena de mampara... No sé, alguna cosa per l’estil, coses de xiquets, en qualsevol cas. En fi. La major també m’informa de tots els gats que ha vist vagarejar pel nostre barri durant aquest temps de quarantena, que ja els coneix a tots i que els ha posat nom. Un a un. Coses del confinament! N’hi ha un fum, de gats, pel que es veu. Un fum. De tant en tant, els faig alguna pregunta de les meues: —a vore, xicotets, com es diu este arbre? I es queden pensant, per una banda encuriosits, per una altra com dient: “ja està el pesat del nostre pare amb les seues preguntetes...” No res. El passeig avança entre magraners, el cultiu predominant en aquest part del terme municipal. Tarongers a la llunyania... I, per allí, també un bancal de caquiers paral·lel al barranc de la Casella, que conflueix en aquest punt amb el gran riu que dona nom a la comarca. És, sens dubte, el final del camí circular que hem traçat des de fa una estona. Hi ha uns quants xiquets més que juguen en un parc recentment habilitat, un parc molt digne, per cert, a la vora d'un pinar, on també hi ha costeres i monticles de grava per on poden pujar i baixar, pujar i baixar... La natura és plena, i al costat de la ciutat! I hi ha un mirador des d’on contemplar la revolta del riu que es perd cap al fons tot dibuixant l’illa del Xúquer que resta ara confinada, desèrtica malgrat la remor dels xiquets que corren i es resignen, ja, a tornar a casa. Perquè una hora és molt poquet. Però les normes són les normes. Potser tornarem un altre dia. De ben segur. Una volteta profitosa, la d'avui...

dilluns, 27 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 43: 'Un dia, i un altre, i un altre...'


S’ha produït un canvi darrerament, un canvi de tot. Canvi d’oratge, canvi de cicle, canvi de llum... Però el resultat és el mateix. Els dies passen d'igual manera, amb poques perspectives immediates d’alterar la realitat que ens assetja, amb poca terra per birbar pel que fa al confinament, almenys ara per ara. Les hores fluctuen esperant la nit. Intencionadament desinformat. I al dematí, un nou compàs horari completa un cercle amb més hores de claror per a les hores de lectura i d’escriptura, certament profitoses, això sí. Durant una hora al dia, a més a més, els xiquets ixen a passejar. I gràcies. Tot i això, la quarantena s’allarga, i es fa més i més pesada, més i més insofrible. De fet, si es prenguera la paraula en la seua accepció estrictament numèrica, ‘grup de quaranta unitats’, ja l’hauríem sobrepassada. I més que la sobrepassarem... Hi ha una cosa curiosa, tanmateix. Els somnis, més aviat els malsons, tan quantiosos i constants al meu subconscient durant les primeres setmanes, s’han asserenat. I tot al contrari, ara dorm plàcidament, com si d’alguna manera o altra, el cos s’haguera acostumat a la reclusió, amb un patró rutinari i quotidià. Supose que és bo, això. Supose. De matí, un poc de teletreball i esmorzar; després una sessió d’escriptura; tot seguit xiquets i hora de dinar; i en acabant lectura, i jocs, i sopar, i pel·lícula... I així fins arribar a la cabotada final, amb resistència, però vençut. Nervis, discussions, esperances,... Això també compta. Un privilegiat, no obstant això, i no em puc queixar de res. Li faig voltes, a més a més, a una frase que vaig sentir fa poc en una de les meues pel·lícules favorites: Escape from Alcatraz, amb un inigualable Clint Eastwood en el seu paper de Frank L. Morris, quan l’alcaid li diu allò, precisament: «És un dels avantatges d’Alcatraz, sobra temps per a tot». I és veritat. Trasllade, doncs, la frase a aquesta nova etapa del calendari de la nostra època, dolorosa de vegades, melancòlica de vegades, fortament creativa. Sobra temps per a tot. També per a recrear ficcions i barrejar metàfores, sentit figurat contra la literalitat del moment. Un dia, i un altre, i un altre. N’extraurem alguna cosa positiva de tot plegat. N’estic segur, malgrat la pesadesa, malgrat el pas feixuc de la calor primaveral passant per davant dels nostres ulls. Mai més tornarem a tenir tant de temps per a pensar... Mai.

diumenge, 26 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 42: 'Xiquets al món'

Ressonen tambors, es percep l’expectació a totes les llars, als carrers, a les places. Els xiquets desperten a pleret la ciutat adormida. I el sol primaveral cobreix tots els racons d’un dia marcat a foc en el calendari, potser un dels dies més importants dels últims temps, com a mínim, dels més novedosos. La gent se saluda amb efusió. Les famílies rebroten amunt i avall conscients que el camí fins ara ardu i abancalat, s’ha tornat llis, lleugerament descendent. Allà lluny se sent el riu, sens dubte una magnífica oportunitat de sentir el brunzir de l’aigua i d'observar la vegetació feréstega que ha cobert els marges. L’herba fresca ha crescut sense molèsties, tan sols amb la dolça i melosa companyia dels teuladins, de les oronetes, dels estornells i de les merles. Caragols i buderons... Mentrestant, molts menuts corren alliberats, amb patinets, amb bicicletes, simplement a peu. Ara cap allí, ara cap ací, recorrent espais que prenen un altre sabor, un sabor, diguem-ne diferent: el passeig fluvial, el col·le, el recinte firal,... De tant en tant, s’entrecreuen amb algun amiguet, a distància. “Com estàs?, “Què has fet?...” I els pares parlen també de com els hi ha anat, de tot el que queda per assolir, d’açò i allò. Hi ha noves fragàncies en aquest nou despertar, un autèntic esclat de vida. Començar des de zero. Això pareix, almenys. I el recorregut conclou. Els rostres pàl·lids per fi han pogut prendre el sol, empeltrir-se d’aquesta nova circumstància fins ara desconeguda en aquest segle. Passaran encara dies, setmanes, potser mesos per a recobrar la normalitat completa. I hi haurà recaigudes, això és més que clar. De moment, però, la ciutat és per als xiquets. I les voreres, més amples que mai, redueixen la seua funcionalitat atesa la mancança de circulació. L’aire s’ha deslliurat de les impureses. Els gats ens miren atemorits, amb certa recança. —Què voleu, ara? Això desprenen les seues mirades, atònites. Han tornat! Xiquets al món. I amb aquesta conclusió, els passos prenen forma de futur inesperat, incrèdul, encara insatisfet. El confinament ha rebut el primer colp. L'alegria recomença de bell nou...

divendres, 24 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 41: '25 d'abril'

Un dels avantatges principals de romandre a casa confinat i amb tot el dia per davant és que, d’alguna manera o altra, xiquets al marge, un pot fer el que li done la real gana. I encara que no siga molt normatiu ni políticament correcte dir-ho així, és una gran veritat. Ni més ni menys que fer el que a un li done la real gana! Perquè sí. I prou. Així que com demà és 25 d’abril i, en conseqüència, també és el dia de les llibertats nacionals del País Valencià, doncs jo he decidit agafar-me vint-i-quatre hores de festa i no escriure ni una sola línia d’aquest dietari. Sense més explicació. Però no patiu, que us deixaré faena, si no per a vosaltres, que també, sí per als més menuts de la casa. I m’explique: com que el curs escolar continua en marxa, d’aquella manera però hi continua, ja fa uns dies que he fet ús d’això que en diuen ferramenta TIC, en concret d’un joc anomenat Kahoot. Sí, com aquells exercicis de comprensió lectora de tota la vida però virtual i amb musiqueta de fons. I de tema lliure. O en tot cas del tema que trie aquell que el confecciona, que he sigut jo, és clar, perquè qui si no havia de fer un Kahoot que portara com a títol ‘Del 9 d’octubre al 25 d’abril, dos diades per a sentir-se valencians’? Qui? Doncs això mateix. Un còctel identitari on es barregen tota mena de fotografies i també algun que altre vídeo dels que es troben fàcilment per Internet. I evidentment, aquella cançó del grup Al tall que portava com a títol ‘Romanç de cec’. Així que ja sabeu. Jugueu si us ve de gust. Perquè la resta, és a dir, la diada en si, és pur romanticisme. Algú em digué una vegada que celebrar el 25 d’abril en aquestes latituds, amb tot el que això comporta, era un acte de resistència, quelcom així com un gest revolucionari davant una tessitura tremendament adversa. I jo estic d’acord. Per desgràcia, aquest és un país assimilat de cap a cap que va camí de convertir-se, si no ho ha fet ja, en una sucursal mediterrània o en un raconet de sol y playa. Que té una llengua pròpia? Tant fa! Amb identitat? Identitat, l’espanyola! Tanmateix, la remor persistirà. I ací estarem alguns per a contar-ho. Resistir ja és vèncer, deia Joan Fuster, cosa amb la qual també estic molt d’acord...

Ací el Kahoot:
https://play.kahoot.it/v2/?quizId=7e57572d-23e5-4400-89fe-ccce9f4e2b39

dijous, 23 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 40: 'Dia del llibre'

Curiós, sens dubte, que sent un fervorós lector en llengua catalana, siga un llibre escrit en castellà el primer que m’haja vingut al cap avui, precisament, que és el dia és Sant Jordi i, en conseqüència, el dia per excel·lència de la literatura en aquest raconet de la Mediterrània. Los últimos, de Paco Cerdà, periodista del Genovés (la Costera). Un llibre colpidor, molt recomanable. Una delícia. Curiós també que, a banda d’això, em coste recordar algun fragment amb què amenitzar aquest dia tan senyalat del calendari però tan atípic i virtual, amb el context d’una quarantena interminable sobrevolant el nostre discórrer. Malgrat tot, el busque, el fragment, és clar que el busque. Allí mateix, entre els llibres del meu estudi, on s’agombolen lletres i més lletres que esperen el moment de ser llegides, —o rellegides—, per un servidor que les adora i les idolatra fins al punt de convertir-les en un camí de vida, en una passió que va molt més enllà de l’enclaustrament que patim actualment. I trie el camí fàcil. O difícil, segons es mire. Em fixe, per això, en els meus còmics favorits, que també formen part de la literatura, per descomptat, en concret en el vagareig d’un personatge romàntic i llegendari que em té posseït des que vaig viure en aquella illa en forma de peix que era sa casa i que hom convergeix a denominar Venècia, la ciutat amfíbia per antonomàsia. Aventurer entre aventurers, el Corto Maltés: Sí, però somia amb els ulls oberts. I els que somien amb els ulls oberts són perillosos, perquè no saben pas quan s’acabarà el somni. Perquè, en efecte, jo també somie, ara més que mai, cosa que em transporta sovint a imaginar-me escenaris i paisatges gairebé de manera obsessiva, i personatges que desafien el progrés que ens ha tocat de viure. Així és:
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
I, de sobte, els versos de Vicent Andrés Estellés musicats pel gran Ovidi Montllor em venen a rescatar i a concloure aquest dia tan inequívocament poètic, potser no en plenitud de condicions ni comparable amb altre anys, però magnífic igualment. Mentrestant, prosseguisc amb la lectura que tinc entre mans: La sega, de l’escriptor valencià Martí Domínguez, el biòleg que mai no falla, que sempre m’empenta a seguir llegint i a perdre’m entre pensaments i reflexions... Feliç dia del llibre.

dimecres, 22 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 39: 'Resistència'

Cristina ja m’ho va dir, ara fa més d’un mes, quan el govern va decretar l’estat d’alarma i va parlar de dues setmanes de confinament. —Dos mesos, Sergi, dos mesos. I ausades que tenia raó. Ella sempre la té. I no perquè prenguera de referència la reclusió marcial que havien seguit a Xina, que també, sinó perquè és intel·ligent. I perquè jo m’ho prenia mig en broma. —Dos mesos? Va tira... —vaig contestar—. I, en efecte, tot pareix indicar que així serà, fase a fase, a pleret, primer amb la melodia dels missatges imperatius de l’estil ‘Queda’t a casa’, després amb aquells altres entendridors i perduts ja pel canó del temps i la memòria com el ‘Tot anirà bé’, i tot seguit superant allò que els especialistes del ram anomenen les etapes, com si açò fora el tour de França. Les etapes. És a dir: l’etapa de preparació, la d’adaptació, la d’incredulitat i, a hores d’ara, la de resistència. Perquè ací és on em trobe jo des de fa uns dies, a punt de coronar el Tourmalet, com molts de vosaltres, supose, en la fase de resistència de la quarantena, de la puta i fastigosa quarantena que ens reclou i ens atenalla! Irritat, nerviós i esgotat; i psicològicament superat pels esdeveniments, tot esperant passar prompte a una etapa d’alleujament que no és altra cosa que una mena de badall d’aquesta tortura infame que es fa gran com una bola de neu i que ja és hora que es relaxe per minso i breu que siga tal relax, ni que siga pels xiquets, bàsicament, que vosaltres, pares del món, ja m’enteneu... Perquè això és el que no saben els qui no són això, pares, precisament, aquells que no tenen res més a fer que exercici o teletreball. O treball, així, directament, que també és una putada, certament, en aquestes condicions. En fi. Pel que es veu, l’alliberament dels més menuts serà en menys d’una setmana. És el que han anomenat l’inici de la desescalada progressiva. Però es diga com es diga, jo vull que arribe ja. I eixir de casa tal com han fet tots aquells que porten fregit el gos fent-lo recórrer cada dia les mateixes places i els mateixos carrers, amb la diferència, això sí, amb la gran diferència, que els nostres fills no són un gos, sinó que són personetes en potència. Els vertaders herois de tot plegat. I han de respirar. I fer coses que, més o menys, estan al seu abast, com ara passejar o fer una carrera vora riu. Al riu Xúquer, per exemple, que a tot açò deu baixar més cabalós en els darrers dies, i també més net, i més ple de vida. I més de tot. I així estant, recolzat en la finestra, pense en totes aquestes coses, i imagine alhora la dolça candor del sol i dels vents sobre la pell de tots els meus, a l’espera de poder assaborir les fragàncies i els privilegis d’aquesta estranya primavera.

dimarts, 21 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 38: 'Cintes'

Embolicat en la neteja i ordenació dels diferents habitacles de ma casa, avui, ves per on, li ha tocat a ell, al meu benvolgut estudi, allà on em passe hores i més hores escrivint i traginant històries i reflexions. I allí on em refugie de qualsevol invasió bacteriològica que hi puga penetrar més enllà de la pols. Però no me l’acabe, és clar que no, ni de bon tros, perquè l’estudi de casa és un món absolutament a part: llibres i més llibres, papers i més papers acumulats al llarg del temps, records d’ací i d’allà, figuretes i ninotets que tinc a bé col·leccionar i que representen un a un els viatges que he anat fent durant tots aquests anys... I, de tant en tant, alguna sorpresa, ja ho crec, alguna sorpresa, i de les bones, a més a més. No em referisc, per això, a les fotos vintage que tant abunden ara en les xarxes socials i de les quals també en trobe alguna, no, sinó a una caixeta de plàstic runosa i plena de pols que quan l’òbric, dic, quan l’òbric, per poc no m’entra el col·lapse. Perquè allí que me les trobe: deu o dotze cintes de cassette que no sé com ni de quina manera han arribat al fons d’un dels prestatges de l’estudi. Pura reminiscència de l’era predigital que m’esborrona i em dibuixa el pas frenètic del temps. Vint anys poc més o menys. I entretant, un compendi de música fabulosa sense cap relació d’estil entre si, però que guarda una característica comuna: de ben segur la vaig gravar amb tota la meua il·lusió. Perquè a veure, com interpretar si no la detallada relació de cançons escrita al revers de totes i cadascuna de les cintes, de totes. Amb diferents colors. Personalitzades al detall. Hi ha una, fins i tot, que té pintada la bandera d’Etiòpia, perquè el grup protagonista és, precisament, The ethiopians, tot un clàssic del reggae. I també me’n trobe una de Glenn Danzig, que aleshores, i quan dic aleshores dic fa vint-i-cinc anys, m’agradava molt. Sistinas era una de les meues cançons preferides. I què no dir-ne d’Ovidi Montllor, que sempre apareix per ací i per allà, una autèntica obsessió la meua amb aquest homenot d’Alcoi. I dels Misfits. I d’Iggy Pop... Ara bé, la cinta que més il·lusió em fa trobar-me i que reproduïsc cançó a cançó gràcies a Internet és una datada de l’any 2000 i que fa de recopilatori personal, amb peces antològiques de grups com ara Pixies, The Clash, Siouxsie and the Banshees, The Velvet Underground, Ramones, Johny Thunders i alguns altres que ja ni recordava però que em fan passar una vesprada d’allò més entretinguda. D’entre elles, dos en concret: Gitane demone (Incendiary lover) i Incubus Sucubus, del grup Xmal Deustchland. Sentir per a creure. De bell nou...

dilluns, 20 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 37: 'Paranoia'


Ara ja ho puc dir, ja han passat uns quants dies des que vaig anar a comprar i vaig tornar a casa fet un drap, banyat de dalt a baix com a conseqüència de la pluja torrencial i arrastrant totes les paranoies possibles circulant pel meu cap. M’havia contagiat, definitivament. Vaig ser conscient només tocar la barana de l'escala, només espentar el pom de la porta, quan em llevava la roba... El terror. I a la nit, doncs això, vaig somiar, com sempre per altra banda. Somnis en cadena com els que m'assalten des que va començar aquest periple que ja em fastigueja, i em contamina, i em posseeix i em fa veure dimonis on no hi ha més que família, i parets, i llibres, i pel·lícules, i dinars, i sopars, i teletreball, i dades oficials... Tot a una. Però ni els moments ocasionals de lucidesa que em sobrevenien, podien desemboirar el meu vagareig díscol pels fantasmes de la nit. A l’endemà, de fet, ja era massa tard. I em vaig alçar amb un mal de cap horrible marca de la casa. I em vaig insuflar una sobredosi de cafè. I no vaig esmorzar com tinc per costum. Perquè, com anava a fer-ho, això? Com? Estava malalt! Infectat! I, en conseqüència, no tenia fam. Només tenia mocs i més mocs. I marejos. I mal d'estómac i de gola. I em pensava que tenia febre, tanta febre que em vaig posar el termòmetre i tot. I el termòmetre marcava 35º, és a dir, que clínicament estava mort, amb un rostre pàl·lid, i gelat com un poll, amb un malestar creixent que m’encaminava dret cap al cementeri i a engreixar la llista de traspassats a causa del coronavirus. Un cas extraordinari, el meu. Un individuo de 41 años, primera víctima mortal asintomática. El caso está siendo motivo de controversia entre científicos. Aún no se había registrado ninguno similar pero es muy preocupante. Aleshores, em va venir a la ment l’epitafi aquell famós de Joan Fuster segons el qual l'escriptor de Sueca va morir com va viure, sense ganes. O sense símptomes, millor dit, pel que a mi respecta. Que això sí que és un epitafi. Morir sense ganes i sense símptomes. Parpelles que pujaven i baixaven. Allí tapat amb una manta, mig desintegrat, tremolant de fred, barbut i ullerós. Un insomne! Ni coronavirus ni hòsties! Un insomne! I així fins que, per fi, vaig cloure els ulls i em vaig endinsar, de bell nou, en els somnis que em distrauen cada nit i que són molt recurrents, de veres que ho són. Per a escriure una novel·la. Perquè cada nit, ve la mateixa nit. I cada dia és el mateix dia. I ara, passada gairebé una setmana del deliri, continue sense símptomes de res, escrivint per resistir. Això sí, no he tornat a eixir a fer la compra...

diumenge, 19 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 36. 'Microrelat. 2a part: El gos'


Ai la quarantena, dolça i rutinària melodia! Cada dia la contemple des del balcó, aliè a les llargues passejades que fan els mateixos veïns de sempre, aquells que fan exercici amunt i avall amb el seu gos, o la seua gossa, que no se sap ben bé què és. És igual. Jo sempre em trobe ací, en el balcó, esperant la novetat que no hi arriba, tractant de superar l’angoixa del confinament, o la bogeria que em sobrevé de colp i volta quan sent el menut del meu veí que plora sense consol, més o menys com el cel, que  també plora, que no ha deixat de fer-ho en tot el dia, i en tota la setmana, i en tot el mes. Tanta sequera i tanta collonada! Tot mentida. Tot! Al meu país, la pluja no sap ploure, certament. I així estant, és quan sent la mare de la criatura, que es queixa, és clar que es queixa. I el pare que crida, que brama posseït. I les altres criatures de la casa, que tampoc no paren de bramar. I els brams que s’encomanen als altres habitatges. Un rere l’altre. Tots bramant. I jo que no ho aguante més i decidisc, per fi, obviar l’aïllament i fer com fan alguns espavilats del barri que baixen a fumar i aguaiten el seu mòbil distrets i complaguts sense veure si el seu gos ha cagat per ací o per allà. Total! Tant fa! Però a mi m’agradaria ser un gos en aquest moment. Sempre ho he sigut, per això, però ara amb més raó, sempre servil, sempre obedient. Un gos, sí, definitivament. I a més, amb tendència a olorar la merda, o el fem del contenidor, si més no, que m’embriaga, de bell nou, quan l’òbric i em delecta amb la seua flaire de tarongina i gesmiler, un perfum florentí que em penetra en el cos com la ferum d’un empestat. Oh, quina joia!, quina agradable sensació! Quin deler! Mel de romer! I fet un gos, avance per la vorera del carrer, furtivament. I compte els cent passos que em guien fins a la porta de l’escola religiosa que tinc davant de casa i que reclama llibertat amb el seu gran cartell a la porta principal. Llibertat. O més aviat, LLIBERTAT, així en majúscules, per a deixar-ho clarinet. LLIBERTAT. Però no de moviments, no, sinó d’ensenyament, per descomptat. Que aquesta escola la governen monges i la guia el creador totpoderós. I la gent s’ho creu fidel a una doctrina que sempre fan uns altres. Sempre els altres. Nosaltres bons, els altres dolents. O gossos. Perquè joc soc un gos. I m’hi faig creus, allí tot sol en la meua nova condició d'animal fidel i servidor, a penes a cent passos de ma casa, lladrant i amb un alè d’aromes sempiterns. I la policia que es creua, de sobte, en el meu camí i em pregunta 'on creus que vas'. I jo que li conteste que m'he transformat en gos i que me’n torne cap a casa, que ja n’he tingut prou i que no desitge bavejar per ells. Ni per ells ni per ningú. I ja per les escales de la finca, decidisc no ser un gos mai més, que millor si soc un infectat. I m’espolse les espardenyes quan entre a casa i m’atanse novament al balcó. I fume sense ganes per acabar de matar-me per complet. Però, de sobte, el cel deixa de plorar, com les criatures dels veïns. I aleshores em ve a la memòria aquella paraula, sí, aquella tan de moda durant tot aquest aïllament: resiliència, que significa projectar-se cap al futur a pesar de les condicions tan negatives que ens envolten. I em recloc encara més al meu dedins protegit per unes línies que em flueixen perquè ja mai ningú me les podrà arravatar, siga gos o persona putrefacta. Sereno, company, sereno. I amor, sobretot amor.

dissabte, 18 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 35: 'Microrelat. 1a part'

Doncs no, en tot aquest període no es pot oblidar la llengua pròpia, si més no la part didàctica de la llengua. Perquè si bé aquesta quarantena impossibilita el fet d’ensenyar-la de manera presencial, no per això s’ha de deixar de costat el seu estudi, o la seua part escrita, en tot cas, que ja és prou tenint en compte el panorama. L’exercici, doncs, és molt senzill: crear una microrelat a partir d’una paraula clau. I com que una de les que més he sentit al llarg d’aquestes setmanes és, precisament, ‘quarantena’, almenys jo he considerat que aquesta ha de ser la que òbriga el camí. O els camins, qui sap, perquè és clar que la paraula clau o principal pot ser qualsevol altra i, en conseqüència, partir d'on vulga cadascú. Això és a gust del consumidor. Fixem-nos, tanmateix, en l'exemple proposat: a partir del terme quarantena en generem dos més, com per exemple, confinament i resiliència. I tot seguit, a aquestes dos paraules lligades a la principal li afegim quatre conceptes associats més, en total, vuit: casa, jocs, activitat, finestra, amargor, ansietat, bogeria i amor. Quan ja tenim els ingredients, o les paraules, sobre la taula, és hora de començar a relacionar-los amb els sinònims, antònims i també amb tota la resta de paraules que se’ns acudisquen i que mantinguen algun tipus de lligam de significat. No sé, del concepte associat ‘activitat’ podem trobar el sinònims ‘exercici’ o ‘tasca’. I del concepte ‘casa’ ens podem allunyar triant ‘muntanya’, ‘mar’ o ‘immensitat’. Al mateix temps, del concepte ‘jocs’, podem tirar mà de ‘taula’, —referit a jocs de taula—, ‘ordinador’, ‘tablet’ o ‘mòbil’. I del concepte ‘bogeria’, podem triar antònims com ara ‘serenitat’ o ‘lucidesa’. Amargor? Plor, alegria, pesantor. Amor? Odi, afecte, sexe... I així successivament. Arribat tal punt, el següent pas consistiria a afegir verbs que casen bé amb tot aquest paquet de paraules que ja tenim ben remenat. D’aquesta manera, ens poden venir molt bé alguns com ara ‘jugar’, ‘estimar’, ‘gaudir’, ‘llegir’, ‘tancar’, ‘obrir’ ‘crear’... I aleshores, és quan tancaríem el cercle amb una frase, un refrany o una frase feta que recollirà part d'allò que se’ns ha ocorregut. Heus ací: ‘No per molt de matinar, es gaudeix més de la llar’ o ‘Serenitat i llibertat, enemics de l’ansietat’. I en tal moment, només en tal moment, ja tindríem edificats els fonaments per començar a escriure un microrelat o qualsevol tipus d’història que tinguera com a tema la paraula clau a partir de la qual s’ha encetat aquest diagrama, pluja d’idees o brainstorming, que és com li diuen ara. El nom en si tant fa, la veritat. El que importa, al capdavall, és el resultat final. És clar que això, en el meu cas, arribarà demà. O no. Això ja depén de les circumstàncies que ens envolten, però com a mínim ho intentaré.         

divendres, 17 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 34: 'Premsa groga'


Heus ací una notícia realment apassionant en aquests temps de coronavirus que m’interessa per damunt de qualsevol altra que puga publicar-se en un mitjà de comunicació. L’únic tipus d’exclusives, d’altra banda, que em paguen la pena ara que els periodistes, diguem-ne seriosos, em martiritzen —i ens martiritzen a tots— amb morts, mesures dràstiques, denúncies i militars espanyols que patrullen les nostres places i els nostres carrers. No res. Brad Pitt i Jennifer Aniston passen junts la quarantena! I ho pose així, amb el signe d’exclamació, perquè és d’aquesta manera com em trobe escrit el titular en el diari en qüestió, que a tot açò no és especialitzat en assumptes del cor, no, sinó que és esportiu: Mundo Deportivo, un dels diaris que segueixen l’actualitat del Barça i que ara, pel que es veu, ha donat una empenta a la secció anomenada Gente. M’encanta. M’encanta perquè, per fi, el sensacionalisme i la premsa groga pareixen obrir-se pas entre tots aquells que sovint la repudiem i que no veiem més que carronya, mala fe i compra-venda de la intimitat, cosa que a mi, personalment, no m’afecta gens ni miqueta en les circumstàncies actuals. No. Tot el contrari. Hipocresia al poder. I amb totes les lletres. Qui et fa festes i no te’n solia fer, o et traeix o t’ha de menester; solen dir els més vells de cada poble. Però jo, a hores d’ara, adore el xafardeig. I m’és exactament igual el que comporte això. És més, m’interessa molt saber per què Brad Pitt, tot un príncep de Hollywood, guapo entre guapos, ha tornat amb Jennifer Anniston, reina de la comèdia i antiga protagonista de Friends, sèrie happy i molt rehappy, la més happy, de fet, entre totes les sèries happys que s’han fet fins avui. Anem al cas, doncs. Segons assegura la font principal de la que beu Mundo Deportivo, la revista Star Magazine, el coronavirus ha tornat a unir aquests dos actors després de les seues respectives ruptures sentimentals. I més: atés el confinament han tornat a estretir els seus lligams, i ara se senten humils i agraïts l’un amb l’altre, i segons pareix, es plantegen concedir una entrevista per a explicar en quin moment es troba la seua història d’amor!!!! Així que ja sabeu. Jo, almenys, no estic disposat a perdre’m detall, de veres que no. I ja posats, potser em dedique a visitar altres publicacions d’estil similar que parlen, —o malparlen—, dels famosos, de l’aristocràcia i de tota la púrria que sovint desatenem per unes estrictes mesures d’estabilitat emocional que ara ja no valen per a res. Vanitatis, sense anar més lluny. Tot un referent que mai decep les expectatives. En efecte, només obrir-la, allí que m’esguita en la cara el primer titular. Radiant i contumaç: ‘El confinamiento de Victoria Federica en una finca de Jaén: barbacoas y Netflix’; tot sota la secció Cortijo, amor y lujo en tiempos del COVID. Feu-me cas, per tant, ignoreu la serietat. Aneu al que importa i passeu tots aquests dies tenint en compte que les situacions excepcionals, mereixen sempre respostes excepcionals!

dijous, 16 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 33: 'Reformes'

Encabotat a trobar un punt de calma i harmonia al meu dedins i decidit, també, a superar els xicotets conats d’ansietat que se m’apoderen de tant en tant fruit d’aquest forçat confinament, avui havia decidit condicionar un raconet de lectura chillout per als menuts de la família que, en teoria, m’havia de salvar de caure en l’angoixa i el sopor més abismals. Una mena de búnquer barraqueta on propiciar curiositat pels llibres que tant abunden per la casa i que es presenten —ja ens hem ocupat nosaltres al llarg de tots aquests anys—, en multitud de formats, llengües i dissenys de diferent pelatge i condició. El problema, tanmateix, és que no ho he aconseguit. Perquè si bé la intenció inicial era clara, el resultat n’ha estat un altre ben diferent, no per això pitjor, tot s’ha de dir: una reordenació i, en conseqüència, una reforma d’una de les habitacions més delicades de la casa, en el sentit que és on més minúcies s’acumulen i on més perill hi ha de caure en les urpes del pecat. I quan dic pecat em referisc al fet de tirar allò que no toca i allò potencialment reclamable amb el pas del temps. No res, però. Avant les atxes! Jugant-me-la, com sempre. Amb tot el que això comporta. Mobles amunt i mobles avall, amb muntatge i desmuntatge de prestatgeries inclòs. Amb el fem al costat! Pura arquitectura modular que, ben mirat, doncs tampoc ha estat tan malament, ja que almenys m’ha permés exercir un poc els músculs, utilitzar tot l’arsenal de ferramentes que guarde sota el safareig i, sobretot, el més important: mantenir distrets als meus menuts. Una jugada mestra en totes les lletres! Perquè sí, ho he de dir: tots dos, de 7 i 10 anys respectivament, s’hi han afegit. I durant tres hores no han proferit ni una queixa, ni un bram, ni una discussió. Res! És cert que, a canvi, he hagut d’engolir-me una música infernal, però sens dubte, m’ha pagat molt la pena. Molt. Perquè han ajudat de valent: en primer lloc, ordenant llibres; tot seguit distraient-se amb joguets mig oblidats; i finalment, netejant per a sentir-se productius. I això últim és literal, no m’ho invente, no. Netejant per a sentir-se productius! Quasi res porta el diari. M’he quedat de pedra quan ho he sentit, però bé, jo allí amb un somriure d’orella a orella que he continuat amb les reformes, mut i callosa com se sol dir. I així fins que he pogut sentir-me plenament orgullós de la meua obra tot prometent-me que demà mamprendré l’activitat en una altra habitació. Amb racó de lectura o sense ell, que escolta, tampoc passa res si els llibres es deixen per a un altre moment. Una pura qüestió de supervivència...

dimecres, 15 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 32: 'Platges tancades'


La imatge és brutal. I no me l’acabe, certament. A grans problemàtiques, mesures dràstiques. I alguns ajuntaments, com és natural, no podien quedar-se enrere. No podien, de fet, actuar de cap altra manera tenint en compte els efectes col·laterals d’aquesta pandèmia devastadora que no mira pèl ni fa distincions polítiques, ni geogràfiques, ni de classe, ni de res de res. Món global, crisi global. La mar, per tant, clausurada. Amb barreres, amb grans esculls que tanquen el pas del trànsit rodat i també amb muntanyes de terra que eviten qualsevol altre tipus d’accés. Tot siga per evitar qualsevol temptativa descontrolada d’aquells que han arribat a su playa querida a donar exemple i que no van més enllà del fin de semana o del veranito en el Levante español. En fi. Su querido Levante, su playa,... perquè els forasters que a casa venen i de casa ens trauen l’anomenen així: la playa. I no la mar. Això mai. Però independentment d’això, tot fa indicar que la mar respirarà alleujada aquest estiu. I que presentarà un volum de turistes similar al que hi havia per aquestes latituds abans dels anys 50 del segle XX. És a dir, zero. Tot un privilegi. I tot un descans. Ara falta que no ens deixen accedir tampoc als oriünds, cosa que no m’estranyaria gens considerant el panorama i la dependència que alguns governants mancats de gràcia solen manifestar cap als desitjos, les dèries i les enveges procedents de la capital del regne. Si em toquen a mi, ens toquen a tots!, pareix ser el seu lema. Però que ens deixen en pau, ja, home. Perquè per primera vegada en la meua vida, i en la de molts altres valencians que no han conegut com era aquest territori temps era temps, ens trobem a les portes de viure una temporada estival —perquè els forasters diuen això: temporada estival!—, sense turistes i sense aglomeracions, sense barbacoas ni botellones. I també sense festivals. Un estiu romàntic es podria dir. I amb tota la immensitat de la mar als nostres peus. Una oportunitat històrica que no s’ha desaprofitar perquè ves a saber tu quan tornarà a passar una cosa així si no és amb una altra pandèmia. L’últim tren, de fet, per reenganxar-nos al nostre entorn i per estimar-lo com mai no hauríem d’haver deixat de fer-ho. Potser també sense ingressos, això és cert, però què en farem. Sempre plou quan no hi ha escola! Així són les coses. I ho lamente pels qui exploten el nostre litoral sistemàticament a fi de perpetuar un model de progrés que no se sosté i que és discutible. Molt discutible. Ara i adés. No sé. Alguns podrien valorar, en aquest sentit, fins a quin punt s’han comés excessos en la costa mediterrània, per dir-ho suaument. I ben mirat, alguns també podrien valorar el fet de començar de zero, o tot plegat la necessitat imperiosa de canviar d’una vegada per totes les polítiques destructives i urbanitzadores que assetgen aquest raconet del país des de fa temps immemorials. Jo mateix, per això, he crescut enmig d’aquesta filosofia del turismo de sol y playa. I no conec una altra cosa. Així que més raons encara! Perquè d’igual manera que en l’últim temporal anomenat Gloria, hi hagué qui plantejà no reconstruir passejos marítims arrasats per la borrasca, també després d’aquest estiu que s’albira lliure, net i solitari, hi haurà qui propose allunyar-nos del fet de créixer i progressar desmesuradament a costa de carregar-nos del tot una de les poques coses que ens identifiquen com a poble: la mar. No es perdrà res si els escoltem...

dimarts, 14 d’abril del 2020

Virus sense corona. Capítol 31: 'El ratpenat'


A veure si ara resulta que aquella llegenda de Jaume I i el ratpenat que es va instal·lar sobre la seua tenda de campanya avisant de l’atac sorpresa dels musulmans allà pel segle XIII té alguna relació amb el coronavirus actual. A veure si resulta que aquell rei, segons diuen tan pactista i estratega, va ser el primer a comprendre la importància de deixar tranquil·les aquestes criatures alades tan fascinants i repugnants al mateix temps. A veure si és que el virus que ens amarga l’existència ha estat hivernant des que Jaume I va estar per ací batejant i cristianitzant pobres musulmans que no tenien la culpa de res. A veure què, em pregunte jo. Perquè qui era Jaume I, després de tot? Un visionari? Un superheroi? Sens dubte, aquella llegenda del ratpenat que explica, entre altres, el perquè de la presència de tal animalet en l’heràldica d’aquestes terres, aporta dades interessants. I bé faríem els valencians de tenir-la en compte des d’un punt de vista no estrictament pueril i fabulós. De fet, aquell rei conqueridor que ens llegà la nostra llengua i tot això i allò ho sabia. Ho sabia! Intuïa, per exemple, que els musulmans havien portat els ratpenats en aquesta part de la Mediterrània per a combatre els mosquits. I no per a ser venuts en els mercats i devorats pels humans en forma de brou o estofat, com fan avui en una bona part de les cultures d’Àsia i del Pacífic. I intuïa, al capdavall, que aquest xicotet mamífer volador li faria guanyar la batalla per la ciutat de València d’una manera molt senzilla. Com? Doncs això: deixant-lo tranquil, purament i simplement, allí tot solet dalt de la seua tenda, manant als seus soldats que ni se’ls ocorreguera foragitar-lo perquè del seu soroll depenia la victòria final sobre la València de Zayyan, no debades alertaria de les intencions dels assaltants. Com així va ser, després de tot. I és que Jaume I, de sabut, n’era un cabàs, i segons conta la llegenda va resultar vencedor de l’escomesa gràcies a un ratpenat, ves per on. Què fer, per tant, a partir d’ara? Aprendre, només aprendre. O, en tot cas, fixar-nos en aquell rei que es faria creus ara mateix si s’assabentara que els ratpenats són, pel que diuen, transmissors de malalties i causants de pandèmies internacionals. Pandèmies amb noms compostos que, per a més inri, tenen la santa barra d’utilitzar el substantiu ‘corona’ que tantes devocions despertava, i desperta encara avui, en un rei. És clar que aquest ja és un altre tema. I no lingüístic, precisament. Corona, doncs? No, gràcies. Amb el terme virus ja és més que suficient. I amb una república també! O es pensàveu que no ho anava a dir, això?14 d’abril, quasi res porta el diari. No necessitem corona, amb el virus ja n'hi prou!

dilluns, 13 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 30: 'Fernando Simón'


Imatge de Fernando Simón prestada 
del gran dibuixant valencià Sento Llobell 
Doncs sí, jo també done gràcies cada dia perquè no ens governe certa gentola. Gràcies de veritat. I això que les poques vegades que he sentit parlar el President del Govern durant aquesta quarantena no és que m’haja despertat un entusiasme excessiu, tot al contrari, en una ocasió em va fotre la partida mítica de pilota que feien per Àpunt entre Genovés i Àlvaro. I en una altra, em va resultar tan tòrrid i tan artificial que vaig haver de silenciar-lo per a no caure malalt. Tanta solemnitat i tanta collonada! Que no es pot transmetre un missatge d’una manera normal? És necessària tanta retòrica gratuïta? De veres estem en guerra? En fi, quanta falta fa que torne aquest home anomenat Fernando Simón que, per desgràcia, està contagiat de coronavirus i ja fa uns dies que resta confinat a sa casa, sense eixir a la llum pública a informar de l’avanç de la pandèmia. Epidemiòleg i director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, tal és la seua carta de presentació, entre altres. I, sens dubte, un bon home. O almenys això em pareix a mi, amb una veu assossegada, neutra i sense més guia que el sentit comú, perquè tampoc es demana cap altra cosa. Tot un professional de qui molts desaprensius que campen lliurement per les xarxes socials han dit autèntiques barbaritats i difamacions, cosa que repudie de cap a cap. I com jo, tants altres. Perquè si alguna cosa tinc clara és que no soc l'únic que el troba a faltar. De veres que no. I no ho dic exclusivament pel seu criteri científic, que es troba fora de tota discussió, és clar, sinó per l’honestedat que transmet. Aquesta, de fet, és una de les raons, -n’hi ha algunes més, però aquesta n’és una- per les quals no engegue el televisor des de fa setmanes i només guaite, de tant en tant, les xarxes socials. Per això. Tot i que la majoria de les vegades el remei supera amb escreix la malaltia. És mot pitjor, ausades que ho és. Xarxes socials=virus comunicatiu! Per tot, ara em pregunte com deu trobar-se aquest home, si es recupera del coronavirus, o si el podrem veure, de bell nou, al capdavant d’aquesta crisi. No ho sé. Tot i això, desitge que es millore, en qualsevol cas. Com també desitge que la caverna mediàtica d’aquest país deixe de marejar la perdiu i es comporte d’una puta vegada com la gent normal i civilitzada, que és del que es tracta, al cap i a la fi.. Perquè tampoc és tan difícil ser bona persona alguna vegada en la vida.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 29: 'Crema solar'

En els primers compassos d’aquest confinament patriòtic i col·lectiu que vivim i patim fou el paper higiènic. La gent assaltava els supermercats a la recerca desesperada d’aquest producte d’alta necessitat que prompte va ser motiu de mofa en les xarxes socials. I amb raó. Tot seguit, la demanda va mutar en un altre producte de neteja però no del propi cos sinó de la llar: el lleixiu. Imprescindible, també. Pel que es veu, allò que no havia estat depurat durant anys i panys, havia de ser exterminat ara que hi érem tancats. A colp de fregadora, si més no. I ara, que ja fa un mes que les cases s’han convertit en les nostres presons particulars i que ja fa un mes també que la neteja s’ha convertit en una necessitat vital amb capacitat d'alleujar la nostra penosa existència, hi ha pronòstics que diuen que el pròxim producte a exhaurir-se en totes les botigues i els centres comercials serà el de les cremes solars. I jo el compartisc, certament, aquest pronòstic. El compartisc perquè així m’ho marca aquest rellotge de sol que tinc penjat a la terrasseta de l’habitació i que, evidentment, deu estar mal col·locat, al marge de les lleis de la física i amb un gnòmon que se suposa que marca unes hores que jo no sé interpretar, la veritat. Simplement el vaig col·locar en la terrassa perquè fera bonic, que ja és prou motiu. I perquè em recordara, ja posats, el nom dels vents mitjançant aquesta rosa de ceràmica tan característica de les terres mediterrànies. Ponent, llevant, tramuntana, migjorn, llebeig... Però al marge d’això, el rellotge em demostra la necessitat urgent de sol. I en conseqüència, la necessitat encara més urgent de cremes solars. Un destí unitari, aquest, el de les cremes, que a més a més tots compartirem quan finalitze el període de reclusió obligatori que ens ha furtat la pasqua i els primers rajos de sol picant a vora mar, per exemple. La crema solar, el producte! Prompte omplirà d’esperança els prestatges dels supermercats. I prompte, també, s’exhaurirà atesa la forta necessitat de rajos ultravioleta que manifesten les nostres pells pàl·lides recloses entre quatre parets, les mateixes que no poden gaudir del sol primerenc d’aquest mes d’abril atípic sense processons de Setmana Santa, ni mones de pasqua en la muntanya, ni catxirul·los, ni res de res. A casa! Sense les condicions necessàries per gaudir del temps bonacenc i de l’esclat de vida que marca el calendari. Perquè ja n’hi haurà temps, d’això, diuen què. I la Mediterrània esperarà, com sempre ho ha fet, per altra banda. No ens la mereixem! I, mentrestant, per ací continuarem fent un repàs cronològic d’aquesta quarantena infame que m’empenta a escriure i a escriure sense fre a fi de tornar-me xirivia. I foll. I gàbia. I boig... 

dissabte, 11 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 28: 'Taller de jocs'

El confinament dona per a molt, la veritat. Per a molt. En tots els sentits. Alegria, mal humor, tendresa, amargor, avorriment, creativitat, incomprensió, por, somnis, perspectives de futur... I com ara és temps de pasqua i de passar llargues estones al caliu d’una bona conversa o a recer de somriures i de records, jo he decidit aprofitar-lo creant un taller de confecció de jocs amb unes planxetes de fusta que tenia per casa i que, per fi, han vist arribat el moment d’exposar-se a la meua destresa. I, ja de pas, també al judici implacable de les meues criatures, que són els qui els han de gaudir per a més satisfacció de qui s’ha passat hores i hores donant-los color. Jo mateix, és clar. Per a sentir-se’n orgullós, certament. I això que tampoc són gran cosa, aquests jocs, és a dir, alguns són d’allò més primaris: el parxís i el tres en ratlla, per exemple. Però és clar, enroscat en la dinàmica creadora i assetjat per tot un seguit de pinzells, tisores, fosforescents i altres atifells i productes de diferent pelatge i condició, m’he llançat a l’aventura i també n’he creat un, de joc, a base de preguntes de lògica, operacions matemàtiques, exercici físic i representacions teatrals. I el cas és que funciona, sí, funciona. I el millor de tot, és que es pot adaptar a les exigències del públic infantil. Lliure i flexible, per això. A més a més, m’ha permés donar utilitat a unes quantes de les minúcies que s’escampaven per les diferents estances de la casa i que, fins ara, no feien més que molestar i acumular pols. No sé, supose que molts ja m’entendreu. Em referisc a fitxes soltes d’algun joc trencat, palets inservibles, xapes, cartons, i també totes aquestes miniatures de plàstic que mai no se sap com han desembarcat per casa, però que si algun dia apareixen pel fem es munta el canyaret clàssic entre els clàssics que té al pare com a origen indiscutible de tots els mals de la família. Evidentment! –Que poc de respecte!, em diu la mare. –Què has fet? M’ho estimava molt!!!, em diu la meua filla major entre plors. –Ale, però per què ho tires? em remata el meu menut, també entre plors. Culpable? Doncs jo, qui ha a ser! I allí que em teniu, per tant, vinga a remenar el poal del fem, a refer xorradetes que acabaran igualment en el fem temps a venir. Bufant i rebufant. En fi, que bé ho sabreu tots vosaltres, pares del món! Però no em passarà més, això. No almenys durant aquesta quarantena. Perquè si alguna cosa es pot fer ara per ara és fabricar jocs amb tot el que hi ha solt per ací i per allà. I ja posats, retrobar-se amb tot aquest sabor de la infantesa que veu útils les coses inútils i una oportunitat allà on sovint només es veu una absoluta pèrdua de temps.
Taller
Detall: batalla de superzings en un quadrilàter
fet per a l'ocasió 

divendres, 10 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 27: 'Records des de Cinecittà (Roma)'


El nom de la rosa en format sèrie va ser estrenada ahir a TVE. Amb molta expectació per part meua, la veritat, ja que, si fa no fa, vaig estar tot el dia esperant el moment. Tanmateix, malgrat això i malgrat intentar mantenir-me despert amb tots els mitjans que hi havia al meu abast, al remat no ho vaig poder evitar: em vaig quedar adormit com una soca, ho confesse, un tancar d’ulls indomable però que si és analitzat en profunditat no m’estranya gens. Gens ni miqueta. I és que, per una banda, ahir fou un dia de molta faena per casa, faena física, neteja de la pols oculta i inaccessible que sovint passa inadvertida i que ara, immers en aquesta quarantena que em potencia l’activitat i em soterra el desfici, ha vist arribat el seu camí gloriós de roses i vi. I per una altra, doncs per què no dir-ho, la sèrie en qüestió no és que fora res de l’altre món, no, ni de bon tros, tot al contrari: em va resultar soporífera, de fet. Roïneta, roïneta. I molt haurà de millorar en els pròxims capítols perquè els entesos, i jo també, que no soc entès però tinc opinió, deixem de comparar-la amb la pel·lícula clàssica protagonitzada per Seann Conery i Christian Slater en el seu dia. Una pel·lícula que, tot al contrari, sí que paga la pena de veure, ja ho crec que sí. Però bé, tampoc és res de tot això el que m’ha motivat a escriure aquest text, un més del meu dietari de confinament, tot siga dit de passada. No. El motiu real és que mentre vaig aguantar amb els ulls clavats en la pantalla, em va venir a la memòria el fet que jo havia estat allí, sí, allí, això és, en els mateixos escenaris i en els mateixos decorats que recorrien i tocaven els personatges que ara donen vida a la sèrie estrenada per TVE. I vosaltres direu: sí home, això com és? Doncs ho explique sense problema. Ara fa dos anys, vaig estar a Roma amb motiu d’un intercanvi acadèmic i cultural entre alumnes valencians i italians de 4t d’ESO. I resulta que un dia, tots junts, vam fer parada en els estudis de cine coneguts mundialment com a Cinecittà, que al remat van resultar tota una descoberta i una magnífica manera de passar aquella vesprada plujosa i certament desangelada. Tanmateix, estaven rodant! Sí! Estaven rodant una sèrie encara en bajoqueta que en efecte, es deia El nom de la rosa. Bingo! Exactament la mateixa que estrenaren ahir. Actors amb hàbits de frare i preguntes incessants als responsables del set de rodatge. Il nome della rosa. Certo..., ens van dir. Doncs ací la tenim. I avui, passat dos anys, els mateixos alumnes d’aquell intercanvi, i sobretot el meu company de correries per aquelles latituds romanes, l'amic David Chao, m’han fet arribar les fotos de tal dia, que va ser genial, és clar. I tot a pesar que, per circumstàncies que ara no venen al cas, no vaig poder veure el famós ponxo de Clint Eastwood que està exposat allí. Que ho conte David, això, si vol, que ho conte ell. Jo no ho contaré mai. Jo, simplement volia dir que ahir se’m va remoure aquell passeig fabulós per un dels més grans, i més històrics, estudis de cine d'Europa. I que encara que siga només per això, continuaré veient la sèrie televisiva en qüestió la setmana que ve, fidel a una quarantena que ens fa engolir-nos allò que és insofrible, però que també ens proporciona sorpreses i retrobaments que ens alegren el dia, de veres que ens l'alegren. Perquè avui he parlat amb alguns alumnes dels qui no sabia res des de feia temps. I he parlat també amb David, és clar, amb qui ho faig sovint des d’aquell viatge, un bon company, un bon amic. Així que va per tots ells, i també per l’institut que va ho fer possible: l’IES la Sénia de Paiporta, a la comarca de l’Horta. Perquè m’alegra molt saber, en aquest sentit, que per allí les coses marxen molt bé malgrat les circumstàncies actuals. I que, a més, la majoria dels integrants d'aquell intercanvi continuen estudiant 2n de Batxillerat. O cicles formatius. O formant-se i creixent, que és el que toca, al capdavall. Molta força, doncs, en aquests moments. I rebeu totes i tots una fortíssima abraçada.
Part del decorat
Foto de grup amb els decorats de la sèrie Roma
Jo fent el pardal en plena visita a Cinecittà

dijous, 9 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 26: 'Irlanda'


Dijous sant. Primer dia de festa. L’institut no tornarà a obrir, metafòricament parlant, fins passat el dia de Sant Vicent. I per davant gairebé dues setmanes de vacances que enguany tenen un sabor agredolç perquè no hi haurà paelles, ni torrades de xulles, ni mones de Pasqua, ni viatges, ni res que no siga un anar i venir per la casa. Amunt i avall, amunt i avall. Perquè ara mateix deuria, -deuríem-, estar a Irlanda, concretament a Dublín, una ciutat que no conec i que m’haguera encantat descobrir. Tanmateix, les coses han vingut així, què hem de fer. Resignació. I de fer una volteta per l’illa, veure penya-segats, assaborir el verd i la terra humida i, sobretot, desconnectar; hem passat a un confinament del qual es desconeix l’extensió definitiva. Un confinament que si alguna cosa té de just és que reparteix les condemnes a parts proporcionals: fallers, sense falles; confrares, sense processons; caminants, sense muntanyes; famílies i amistats, sense paelles ni mones de pasqua; viatgers, sense viatges. I així successivament. Ja veurem fins a quan. Trobe consol, per això, en un llibre del Corto Maltés que porta com a títol Les cèltiques, on el personatge romàntic per excel·lència creat per Hugo Pratt fa d’espectador en un escenari on uns quants membres de l’IRA s’enfronten entre si mentre lluiten per la somiada independència irlandesa. I aleshores, em deixe portar per l’atmosfera tèrbola del paisatge, per les cabanes de camp, per la direcció dels vents i les fulles que s’enlairen, per l’herba fresca, per les costes feréstegues i les gavines. I per tot l’embruix misteriós d’un mariner solitari al voltant del qual s’esdevenen històries sempre interessants, i drames, i aventures, i recorreguts per ciutats monumentals. I de rerefons, la mar, evidentment, la imatge de la qual resulta encantadora en aquests dies on els somnis perduren més enllà de la nit. De vegades, fins i tot, fan que un escriga només alçar-se i es deixe portar per la literatura que l’encalça, sempre efectiva si del que es tracta és d’afluixar l’estricta quarantena i la cadena d’esdeveniments que conformen el discórrer habitual i rutinari de cadascun de nosaltres durant aquestes setmanes d’abril...

dimecres, 8 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 25: 'Setmana Santa'


En condicions normals, mai no haguera dedicat ni una sola línia d’aquest espai tan personal a parlar de la Setmana Santa. Mai. Perquè si alguna cosa tinc clara, a banda de la fidelitat cap a la meua llengua materna, és també l’aversió que sent cap a tota mena de litúrgia religiosa o culte cap a Déu. I això que estic batejat. A la força, és clar. I això que en el seu dia també em van fer prendre la comunió. Per allò de les convencions, supose. I això que és tal la indiferència que em sobrevé quan em parlen de catolicisme i romanços derivats que ni tan sols he volgut perdre mai el temps apostatant o enviant a fer punyetes tota aquesta quadrilla de bisbes i retrògrads mentiders que continuen xuplant de l’erari públic i considerant-me un més del seu ramat de cristians apessebrats. Perquè, és clar, si no m’equivoque, que no, jo mateix encara forme part d’aquesta llista celestial que en el meu poble, Sagunt, agrupa tots els devots –homes només, dones ni pensar-ho!- sota la protecció de la Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist. Ai mare. Però sí. Així és. Ho confesse. I supose que per això, cada any, per aquestes dates, se’m regira l’estómac. La diferència, tanmateix, és que enguany la famosa i protegida Setmana Santa saguntina no se celebrarà. I això, malgrat que ja he deixat ben clar que a mi la falsedat de tot plegat no m’abelleix ni encara que me la regalen, doncs tampoc és un fet que m’alegre especialment. Perquè tal dia com avui és Dimecres Sant i al vell Morvedre deuria celebrar-se la processó del Silenci, una processó en la qual tantes vegades vaig participar fins que vaig tenir ús de raó. I perquè, en part, només en part, és l’única festa en el meu poble que aconsegueix traure la gent al carrer, que també té pecat la cosa. Ni les festes patronals, ni les falles, ni els bous ho aconsegueixen. Així de patètic. I en ple segle XXI, a Sagunt, l’única cosa que mou en massa la població és la Setmana Santa. Veges tu. Per això mateix he escrit avui tot aquest patracol. Perquè, almenys durant uns dies, a Sagunt, hi ha, o més aviat hi havia, un poc de vida popular, cosa que sempre és d'agrair en els pobles apàtics i meninfots. Perquè d'alguna manera o altra desprèn identitat, identitat religiosa, a tot estirar, però identitat al cap i a la fi. Enguany, però, ni això, així que ja em direu si aquest confinament és seriós o no. Molt més del que jo em pensava en un principi. Ni processó del Silenci, ni tambors pels carrers, ni pujada al Calvari, ni Natzaré, ni processó de Divendres Sant, ni Veracreu, ni res de res. Tots a casa i muts. Un poc trist. O molt, segons les informacions que m'arriben des de la capital del Camp de Morvedre. I l’any que ve més. No debades, la bondat del Nostre Senyor és perdurable i infinita...

dimarts, 7 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 24: 'The deer hunter'


Anit, mentre tots dormien, quan un altre dia d’aquesta quarantena infame cloïa definitivament donant pas al silenci inquietant que impregna tot l’ambient, la vaig tornar a veure. De bell nou. I res va aconseguir que em dormira, amb els ulls clavats davant del televisor: ni les tres hores de metratge, ni tampoc les escenes que en un principi semblaven llargues però que, en realitat, se’m feren curtes, com sempre per altra banda. Tot un clàssic això. Em sol passar cada vegada que veig aquesta pel·lícula. Una pel·lícula eterna i efímera, al mateix temps. Una pel·lícula sensacional, de fet, de les meues preferides. Dramàtica, sí, però per damunt de tot una història d’amor i, sobretot, també, un cant a l’amistat. The deer Hunter, que en castellà fou traduïda com El cazador, del director Michael Cimino. Tendresa, tensió i tragèdies personals. I de fil conductor la història de tres amics que treballen a una fàbrica d’acer situada a Clairton (Pennsilvània) i que s’allisten a l’exèrcit per anar a la guerra de Vietnam. Herois de la pàtria mai convenientment reconeguts. Però el que en un principi són només dubtes: tornarem? no tornarem?; a poc a poc es van transformant en un torrent de certeses de conseqüències insalvables per als tres, no debades la seua vida ja no tornarà a ser la mateixa una vegada conclòs el seu periple pel conflicte bèl·lic, per bé que el treball, les cerveses i les caceres de cérvols i cabirols per les muntanyes els servisquen de via de desconnexió. I així doncs, el seu dedins particular acaba dibuixat a la perfecció: un, el fort, torna de Vietnam d’una peça, sí, però psicològicament esgotat i turmentat; un altre, el feble, torna fet a miques i és reclòs en una residència de veterans de guerra; i l’altre, això és l’intel·ligent, no torna, directament. Roman a Vietnam jugant-se la vida amb aquest joc macabre de la ruleta russa, guanyant quantitats indecents de diners. És clar que això no és res. Entremig, hi passen moltes altres coses. Un inici magnífic. Un cos espectacular. I un final que almenys m’ho pareix, dels més durs i alhora dels més bonics que haja pogut veure mai, sempre ben acompanyat per una música d'Stanley Myers que ens condueix, paradoxalment, cap a tots els conceptes enfrontats a la pel·lícula: la tristesa i l’alegria, el drama i la comèdia, la felicitat i el plor. Una obra mestra, de les meues preferides, insistisc. Sens dubte. Així que mireu-la si podeu ara que els dies es fan més llargs i la quotidianitat roman confinada entre les quatre parets de les nostres llars. Us la recomane fervorosament.

dilluns, 6 d’abril del 2020

Coronavirus. Capítol 23: 'Taüts'

Doncs no, el títol d’aquesta entrada no és gens atractiu, per a què ens anem a enganyar. Taüts! Quasi res porta el diari. És una burla? Una broma de mal gust, per cas? Ho pareix, sens dubte, però no ho és, simplement és que tants dies tancat a casa no només m’empenten a la lectura i l’escriptura, sinó també al cinema. I el cinema, en els últims dies, i per què no dir-ho, en la meua vida diària, s’ha consolidat a ma casa com una activitat molt beneficiosa que ajuda a combatre l’impacte de certs titulars de l'actualitat realment pertorbadors per al meu estat psicològic en particular, i del proïsme, en general. Heus ací un exemple: ‘Els fabricants de taüts, desbordats: hem quadruplicat la nostra producció’. Però no patiu, la notícia, almenys jo, no l’he llegida, que tampoc no cal. Us l’adjunte, tanmateix, per si voleu flagel·lar-vos. I ací us espere, en aquest espai, explicant la pel·lícula o, més aviat el fragment de pel·lícula, que m’ha vingut al cap avui per alleujar l’efecte perjudicial d'un titular de tal entitat. Que de quina pel·lícula parle? Doncs d’aquesta: Per un pugno de dollari, de Sergio Leone, un spaghetti western en què hi ha una escena genial si del que parlem és de tipus durs, esquerps i clàssics com ara Clint Eastwood: alt, guapo, parc de paraules, sempre amb mig cigarro en els llavis, barret per al sol i ponxo com a peça de roba indispensable. Un mite entre mites. I en aquesta escena més encara: s’encamina dret, doncs, el tio Clint, cap a tres malfactors amb la intenció, és clar, de matar-los a tirs. I quina casualitat que mentre es dirigeix cap a ells, s’atura en el taller de l’enterrador del poble, un tal Piripero. I el diàleg, molt curt, és brutal: -Prepara tres caixes, diu Joe, és a dir, Clint Eastwood. –Sí... tres, respon de seguida Piripero. Fi de la història. Al perol! El que diu la meua boca ho manté la meua butxaca. Tres morts més. Faena per a l’enterrador, que evidentment se n’alegra perquè des que Joe ha aparegut pel poble, ha augmentat exponencialment la seua producció de taüts. I, en conseqüència, també els seus ingressos. Ausades que sí. Bandolers morts, diners a doll. I entretant, a un se li oblida el titular pertorbador que li ha fet veure tal pel·lícula una vegada més. I així fins que un altre periodista l’empente cap a un altre títol i li recorde alguna altra seqüència sanadora que l’abstraga de la realitat que vivim i patim durant una quarantena que altra cosa no sé, però lectura, escriptura i cine, tot el que vulgueu...